L’impacte de les novetats: la ciència popular en una època de descobriments
“The Impact of Invention: Popular Science in an Age of Discovery”. The Renaissance was an age of discovery and brilliant invention. The advent of printing altered the way in which cultural materials reached society, previously limited to scholars. In this paper we analyze the impact these new discoveries had on people and, in particular, how the new knowledge was conveyed to ordinary readers.
El Renaixement ha estat qualificat sovint d’“època de descobriments”. Encara que avui dia pocs historiadors compartesquen les opinions de Jacob Burckhardt, historiador suís del segle XIX que va dir que el Renaixement era l’època del “descobriment del món i de l’home”, és impossible no sorprendre’s pels importants descobriments científics i geogràfics d’aquesta època. Nous mons, noves cosmologies i nous invents semblen la característica d’aquest període. Mai abans la novetat va semblar regnar tan sobiranament com durant el Renaixement.
«Els almanacs varen ser una de les formes més populars de la literatura científica»
Per als erudits, els científics i els prínceps que els patrocinaven, el Renaixement era una època d’invents brillants i innovadors. Però quin impacte van tenir els nous descobriments sobre “la gent”? Com va reaccionar la gent corrent enfront dels enormes descobriments científics que van portar a allò que ara es coneix com la revolució científica? Com es va transmetre al lector corrent el coneixement dels nous descobriments científics?
Abans del segle XVI, el coneixement científic, com la majoria de les formes especialitzades de coneixement, estava aïllat de la gent corrent, que era en la seua majoria analfabeta o només marginalment culta. La ciència, un cos de coneixement creat a les universitats per professors i transmès als estudiants mitjançant lectures i comentaris, estava incorporada en una tradició textual que s’expressava en llatí, llengua franca de l’elit cultal. El llatí, llengua només parlada a les aules, simbolitzava les barreres que dividien les cultures docta i popular en l’Edat Mitjana. El coneixement científic no estava molt estès, ni tampoc en amplis sectors es posseïen o llegien llibres científics.
Figura 2. Després de la publicació dels Secreti d’Alessio, van aparèixer centenars de “llibres de secrets” en tot Europa.
L’arribada de la impremta
L’arribada de la impremta va canviar aquesta situació. Encara que la impremta no esborrara els límits entre les cultures docta i popular, va alterar permanentment la distribució dels materials culturals en la societat i va facilitar els intercanvis d’informació entre grups que anteriorment estaven separats per barreres socials. La cultura que va aparèixer entorn de la impremta (“cultura impresa”, com diuen els historiadors), va agrupar erudits, artesans, comerciants i humanistes relacionats per interessos comuns (figura 1). A pesar que el taller de l’impressor era el lloc per a aquests intercanvis, l’impacte cultural de la impremta es va estendre més enllà de les cases editorials. La difusió de la impremta va provocar la creació d’una multitud de noves ocupacions, algunes directament relacionades amb la producció de llibres, d’altres relacionades amb la distribució i regulació de la paraula impresa. Editors, impressors, fonedors, gravadors, caixistes, xilògrafs, correctors, llibreters, i fins i tot venedors ambulants, els fons tradicionals dels quals van augmentar amb fullets i impresos, tots ells treballaven en negocis que o bé eren nous o bé van ser alterats de manera significativa per la impremta.
La impremta també va transformar la més antiga activitat relacionada amb la producció de llibres: l’escriptura, perquè és anacrònic parlar de l’escriptor professional abans de l’arribada de la impremta. Quan apotecaris, terrissers, marins, destil·ladors i comares van entrar a la impremta junt amb erudits, humanistes i clergues, la República de les Lletres va canviar de manera permanent. Els autors van deixar d’escriure llibres només per a una petita audiència de lectors acadèmics. Va sorgir un nombre de lectors més ampli i divers, i els qui estaven implicats en la producció de llibres no podien permetre’s ignorar els variats interessos dels nous europeus cultes.
La ciència va ser un dels interessos importants dels nous lectors. El coneixement científic era pràctic, fascinant i a vegades esglaiador. Tant en forma de fullets sobre les meravelles del Nou Món com d’impresos que desvelen els secrets de la naturalesa, o de llibres científics populars, va captar una fracció important del mercat per al món de la impremta en la primerenca Edat Moderna europea.
Figura 3. En un fullet il·lustrat per Lucas Cranach, es representa Martí Luter com un vedell nascut a Friburg, amb un mantell de pell semblant a una cogulla. Luter ho va interpretar com un signe que l’estat monàstic no és més que “una aparença falsa i enganyosa i manifestació externa d’una vida santa i piadosa”.
Secrets, meravelles i novetats al cel
Quin tipus de llibres científics interessaven als lectors populars? En primer lloc i sobretot, aquells que proporcionaven coneixements pràctics i consells tècnics. Una de les formes més populars de literatura científica van ser els almanacs. Escrits quasi sempre en llengua vernacla, els almanacs no sols van acostar l’astrologia a una àmplia audiència, sinó que també es van convertir en una manera de difondre el coneixement astronòmic. Molts almanacs constaven de tres parts: (1) l’almanac mateix, que mostrava les principals efemèrides astronòmiques per a l’any entrant, com ara eclipsis i conjuncions; (2) un calendari, amb els dies de la setmana i els mesos, així com les festes religioses; i (3) una sèrie de pronòstics, o prediccions astrològiques, referides al temps, als dies favorables per a prendre medecines o efectuar sagnies i a la millor època per a sembrar els conreus.
Els almanacs rarament consideraven els grans debats cosmològics del moment. Una notable excepció va ser el Prognostication everlasting (Londres, 1576) de l’anglès Thomas Digges. En un apèndix a aquest treball, Digges va donar un breu resum del sistema de Copèrnic que va representar un paper important, perquè va introduir així la nova astronomia entre els lectors anglesos. En tot cas, els almanacs es feien amb fins pràctics, i la nova cosmologia de Copèrnic no semblava oferir als astròlegs cap avantatge rellevant a l’hora de fer prediccions astrològiques i establir cartes natals. Tot i això, els qui feien almanacs intentaven a vegades fer-los més atractius per als seus lectors, establint els pronòstics segons el nou sistema. Així, l’astròleg venecià Mario Vergieri va calcular els pronòstics al seu almanac per a 1581 “segons els moviments nous i més reals de Copèrnic”. Tot i que els almanacs rarament discutien les bases teòriques, van proporcionar als lectors populars resums accessibles dels coneixements astronòmics.
L’interès en els esdeveniments celests va originar una extensa literatura sobre pronòstics astrològics. Es considerava que cometes, eclipsis i nous estels tenien un significat prodigiós, i es tractaven extensament en la literatura popular. De vegades aquests presagis celests van produir una gran commoció internacional. El 1519, es van començar a difondre en la premsa popular notícies sobre una gran conjunció que havia de tenir lloc el 1524, en la constel·lació de Peixos. Centenars d’almanacs i d’impresos van predir com a conseqüència que hi hauria una gran inundació. Mentre els intel·lectuals debatien, molta gent en tot Europa va deixar el seu lloc de residència, en previsió del diluvi. A Roma va haver-hi pànic general. Per descomptat, no es va produir mai la inundació; amb tot, aquest incident demostra el poder extraordinari que tenia l’astrologia i el pronòstic sobre els lectors corrents.
Un altre tipus popular de literatura científica eren els llibres que prometien desvelar els ocults “secrets de la naturalesa”. Els primers lectors moderns estaven fascinats per les ciències experimentals de l’alquímia, la destil·lació i la “màgia natural”, i els impressors van respondre amb satisfacció a aquest canvi de gustos, editant centenars de “llibres de secrets” que afirmaven desvelar arcans de tota classe, des de receptes per a la pedra filosofal fins a curacions màgiques. A més, els llibres de secrets facilitaven una gran quantitat d’informació pràctica per a lectors d’una nova classe mitjana emergent, la qual cosa ha portat alguns historiadors a relacionar-los amb els valors seculars emergents de la primerenca Edat Moderna i destacar la seua contribució a una època del “com es fa”.
«La idea de la ciència com una cacera impregnava la ciència experimental i les seues manifestacions populars durant el període de la revolució científica»
El prototip d’aquestes obres van ser els popularíssims Secreti, del mític Alessio Piemontese. L’humanista venecià Girolamo Ruscelli (1500-1566), que va ser l’autor real dels Secreti, va afirmar que l’obra contenia els resultats experimentals d’una “Acadèmia de Secrets” que ell, junt amb un grup d’experimentadors, va fundar a Nàpols en els anys 1540. L’Acadèmia dels Secrets de Ruscelli és el primer exemple registrat d’una societat científica experimental. Els Secreti d’Alessio van tenir més de cent edicions i traduccions a l’anglès, espanyol, alemany, francès, holandès i fins i tot polonès. L’obra encara es continuava editant en els anys 1790.
Després de la publicació dels Secreti d’Alessio, van aparèixer centenars de “llibres de secrets” en tot Europa (figura 2). La gran popularitat d’aquestes publicacions va ser factor crític per a donar forma a la idea de la ciència com a caça dels secrets de la naturalesa. En comptes de veure la ciència com un intent de demostrar els fenòmens més familiars i coneguts, els naturalistes del Renaixement la veien com una cacera de nous “secrets de la naturalesa”. La idea de la ciència com una cacera impregnava la ciència experimental i les seues manifestacions populars durant el període de la revolució científica.
Figura 4. Les informacions sobre les novetats del Nou Món (noves plantes i animals, noves curacions i costums estranys) es difonien mitjançant llibres, impresos i fullets. Una de les obres més influents que descriu els descobriments va ser la Historia medicinal de las cosas que se traen de nuestras Indias Occidentales (1569), de Nicolás Monardes.
Les meravelles fascinaven els primers lectors moderns, tant les informacions sobre les coses prodigioses del Nou Món com les notícies de naixements monstruosos. La multiplicació de fullets i impresos que anunciaven naixements monstruosos testifica el creixent i urgent interès que hi havia a començament del segle XVI sobre els fets prodigiosos. Sovint, aquests fullets coincidien amb esdeveniments religiosos i polítics del moment. En un fullet il·lustrat per Lucas Cranach, es representa Martí Luter com un vedell nascut a Friburg, amb un mantell de pell semblant a una cogulla. Luter ho va interpretar com un signe que l’estat monàstic no és més que “una aparença falsa i enganyosa i manifestació externa d’una vida santa i piadosa” (figura 3).
Les informacions sobre les novetats del Nou Món (noves plantes i animals, noves curacions i costums estranys), es difonien mitjançant llibres, impresos i fullets. Una de les obres més influents que descriu els descobriments va ser la Historia medicinal de las cosas que se traen de nuestras Indias Occidentales (1569; figura 4) de Nicolás Monardes. Escrita inicialment per a metges, l’obra va ser ràpidament traduïda a l’anglès i a l’italià, i les seues “grans notícies del món acabat de descobrir” (tal com descriu el seu contingut la traducció anglesa) es van estendre per tot Europa. Monardes va ser un dels primers autors que va descriure les estranyes i meravelloses plantes “medicinals” d’Amèrica, entre elles el tabac, el sassafràs i el guaiac o “fusta sagrada”, que era un tractament per a la sífilis. El tabac, descrit per Monardes com un producte calent i sec, i bo per a una sèrie de malalties, des del mal de queixal fins al càncer, prompte es va utilitzar més pels seus efectes al·lucinògens que per les propietats curatives. En el segle XVII, fumar tabac es va convertir a Europa en una pràctica habitual, encara que controvertida, que va enfrontar ardents defensors i clamorosos detractors.
Figura 5. Els llibres de “com es fa” amb major difusió van ser un grup de manuals per a artesans anomenats col·lectivament Kunstbüchlein (llibrets d’arts), que van aparèixer en diverses ciutats alemanyes en els anys 1530.
Tecnologies antigues i modernes
Tradicionalment, el món artesà, el món dels materials i de les tècniques, ha existit independentment de la paraula escrita. Els artesans s’iniciaven en els seus oficis com a aprenents, més que seguint les instruccions d’un llibre. Una de les contribucions més importants de la tipografia a la literatura del segle XVI va ser la producció d’una gran quantitat de manuals del gènere “com es fa” i de tractats tecnològics que detallen els aspectes manuals d’arts i oficis.
Els llibres de “com es fa” amb major difusió van ser un grup de manuals per a artesans anomenats col·lectivament Kunstbüchlein (llibrets d’arts), que van aparèixer en diverses ciutats alemanyes en els anys 1530 (figura 5). Els opuscles es van convertir ràpidament en èxits de vendes, i es van reimprimir desenes de vegades durant els segles XVI i XVII. Encara que en un principi van ser escrits per a artesans, l’impacte que van tenir no es va limitar als tallers artesanals. Els lectors corrents reclamaven informació pràctica que els permetera progressar per si mateixos en els seus negocis. Els manuals per a artesans com el Kunstbüchlein responien a aquesta demanda.
El Kunstbüchlein també va acostar el “laboratori” dels artesans als intel·lectuals i va ajudar els científics a comparar afirmacions teòriques amb resultats tecnològics. La publicació de gran nombre de guies tècniques va causar un influx permanent en la mentalitat de la classe mitjana europea. Els llibres tècnics van alçar el vel de misteri que embolicava els artesans i van demostrar que l’habilitat tècnica no era una qüestió d’enginy, sinó merament de saber “com es fa”.
«Els escriptors en llengües vernacles reclamaven que el coneixement ja no havia de ser només la reserva privada de l’elit culta, sinó que havia de ser accessible a qualsevol»
Una nova professió: el científic divulgador
L’escriptor professional va ser una creació de la impremta. Abans de l’arribada de la impremta, era pràcticament impossible guanyar-se la vida només com a autor. No obstant això, la impremta va fer possible que algunes persones pogueren viure només de la seua ploma. Una d’elles va ser Walther Hermann Ryff (ca. 1500-1548), amb molt l’escriptor científic alemany més prolífic i més conegut. Ryff va estudiar per a apotecari, i va publicar més de quaranta llibres, que van tenir més de dues-centes edicions. Igual com molts escriptors populars, va copiar lliurement d’obres ja existents i de llibres acadèmics traduïts a la llengua vernacla. Ryff coneixia els seus lectors, la seua llengua i els seus interessos. Els seus llibres, que es venien en fires i mercats i que eren distribuïts per venedors ambulants, es llegien per milers, i aquests llibres van revelar el coneixement científic que fins llavors era vedat exclusiu de la cultura docta.
No és sorprenent que la proliferació de tractats científics i mèdics en llengua vernacla provocara una resposta irada dels acadèmics. L’escriptor popular alemany Lorenz Friges es lamentava que era “odiat i perseguit pels metges per publicar l’art de la medicina en llengua alemanya”. Naturalment, la qüestió real no era la capacitat de la llengua vernacla per a transmetre els coneixements mèdics. El fons del debat era una preocupació més imperiosa: la proliferació de llibres mèdics en llengua vernacla va incrementar el repertori de remeis populars, el principal rival dels metges en un mercat mèdic creixentment competitiu.
Figura 6. Els almanacs, els llibres de secrets i els fullets que transmetien els descobriments del Nou Món es venien a les llibreries de totes les ciutats importants i es van convertir en una part estàndard de les mercaderies dels venedors ambulants.
Tot i que els escriptors populars van evitar criticar obertament el sistema, les seues obres van originar un important debat sobre la “tirania del llatí” en les professions i van significar un desafiament a l’hegemonia dels metges en assumptes de salut. Defensant l’ús del vernacle amb l’argument que els antics escrivien en la seua pròpia llengua materna, els escriptors en llengües vernacles reclamaven que el coneixement ja no havia de ser només la reserva privada de l’elit culta, sinó que havia de ser accessible a qualsevol.
En la primerenca Edat Moderna, es distribuïa literatura popular científica i mèdica en moltes parts d’Europa. Encara que les taxes d’alfabetització variaren d’una regió a una altra i d’un país a un altre, els historiadors han mostrat que la impremta va tenir a Europa un impacte significatiu en la configuració de la cultura popular. Els almanacs, els llibres de secrets i els fullets que transmetien els descobriments del Nou Món es venien a les llibreries de totes les ciutats importants i es van convertir en una part estàndard de les mercaderies dels venedors ambulants (figura 6). En molts països protestants, l’almanac va ser, amb l’única excepció de la Bíblia, el llibre que es podia trobar més fàcilment a les cases del segle XVII. Alguns historiadors han especulat sobre la possibilitat que la difusió de la literatura popular científica i tècnica contribuïra al declivi de la visió màgica del món i promoguera una major comprensió del món creat artificialment. Els llibres de receptes tècniques traduïen els “secrets” dels artesans a simples regles i procediments, i reemplaçaven l’astúcia de l’artesà pel saber “com es fa” del tecnòleg, mentre que la “màgia matemàtica” es va convertir en una manera de reduir les “meravelles” a dispositius mecànics d’entreteniment. Amb tot, un dels resultats més importants de la revolució científica va ser obrir un fossat cada vegada més ample entre les concepcions abstractes i teòriques de les classes educades i la visió del món simple i empírica de la majoria de la població. I la literatura científica popular, a pesar del seu volum, probablement no va fer molt per omplir aquest abisme.
