La ciència del transhumanisme

L’objectiu del transhumanisme és utilitzar la ciència i la tecnologia per portar els éssers humans més enllà dels límits de la seua forma natural. Per primera vegada, els avanços científics recents han possibilitat intervencions genètiques relacionades amb l’evolució humana dirigida. Un altre tipus de desenvolupaments ens han donat innovacions electromecàniques, incloent-hi la miniaturització de components i millores en materials biocompatibles, i s’estan creant interfícies cervell-màquina (ICM) que potencien una dimensió cibernètica en la qual podríem controlar dispositius mecànics amb la ment. Aquest article repassa els avanços recents més importants, amb especial atenció a l’edició genòmica i els usos terapèutics de les ICM, així com altres usos d’aquestes tecnologies per al millorament humà.

Paraules clau: millorament, interfície humana-màquina, CRISPR, cíborg, edició genòmica.

El que va començar com un moviment relativament mar­ginal per a desenvolupar els humans més enllà dels límits naturals d’Homo sapiens s’ha convertit recentment en una disciplina molt més consolidada. Aquest canvi és degut, en bona mesura, a l’aparició de tecnologies que comencen a fer possibles canvis en la forma humana que serien molt poc probables, o fins i tot impossibles, mitjançant evolució cega. Fonamentalment, la ciència pot alterar dues dimen­sions de la naturalesa humana: la humana-animal (enfocament biològic) i la humana-màquina (enfocament electromecànic). Abordarem totes dues opcions, començant per la biològica.

Rutes biològiques per al millorament humà

No repassarem l’historial d’intents de dirigir delibera­dament la genètica dels individus, però sí que és neces­sari esmentar dos enfocaments, encara que siga només per a ressaltar-ne les limitacions. En primer lloc, fa més de trenta anys des de l’ús pioner del diagnòstic genètic preimplantacional (DGP) per a seleccionar embrions lliures d’una mutació hereditària determinada, potencialment en combinació amb altres característiques que els convertisquen en futurs donants compatibles de cèl·lu­les mare per a tractar un germà malalt. Encara que el terme bebè de disseny s’ha utilitzat molt per a referir-se als nens nascuts mit­jançant DGP, mai va ser una des­cripció especialment precisa, ja que el procés es limitava a triar una combinació de gens present de manera natural; aquesta tèc­nica no va permetre mai introduir nous gens intencionalment.

Gràcies a una segona tecnologia, la teràpia genètica, es va fer un pas més cap a l’alteració deliberada de l’ADN d’un individu. L’objectiu d’aquesta estratègia era superar malalties provocades per tenir dues còpies defectuoses d’un gen afegint una tercera còpia funcio­nal. Encara que puga semblar relativament senzill, la realitat va demostrar ser més difícil de controlar que no s’esperava. Per exemple, el mateix procés d’integrar ADN nou en un cromosoma (per a facilitar que s’herete el gen extra de manera estable) podia provocar dany addicional i altres problemes. A causa d’aquestes limi­tacions, aquest enfocament va quedar sempre restringit a la teràpia, no al millorament humà.

La possibilitat real d’introduir capacitats addicionals en els éssers humans mitjançant la modificació del seu genoma va arribar amb la creació del sistema d’edició genòmica CRISPR, formalment conegut com CRISPR-Cas9. Anteriorment s’havia aconseguit alterar genomes d’altres espècies amb un cert èxit, utilitzant eines conegudes com nucleases de dits de zinc (ZFN, de l’anglès zinc-finger nucleases) i nucleases efectores de tipus activador de transcripció (TALEN, de transcrip­tion activator-like effector nucleases) (Gaj et al., 2013). No obstant això, i encara que l’ús de CRISPR tampoc és extremadament senzill, tant ZFN com TALEN són considerablement més complicats, cars i ineficients, per la qual cosa ràpidament es van abandonar com a mèto­des de millora humana quan va arribar la nova tècnica.

«L’aparició de noves tecnologies comença a fer possibles alguns canvis en la forma humana que serien molt poc probables mitjançant evolució cega»

No és exagerat dir que CRISPR va ser una revolució; va obrir el camí a alteracions no heretables en humans i fa possible la idea de bebès biològics transhumans i vertaders bebès de disseny.

Un aspecte fonamental del sistema CRISPR és que es pot utilitzar per a tallar cadenes dobles d’ADN en un punt determinat de qualsevol genoma (el sistema es va identificar originalment com un mecanisme de defensa en els bacteris gràcies al qual podien reconèixer seqüèn­cies d’ADN específiques de virus invasors com els bac­teriòfags). S’utilitza una molècula d’ARN per dirigir un enzim que talla l’ADN anomenada Cas9 (per les sigles en anglès de CRISPR-associated protein 9, “proteïna associada a CRISPR número 9”) cap a una posició concreta en el cromosoma que s’ha decidit tallar. Una dada important és que només cal dissenyar una molè­cula d’ARN relativament curta per a alterar el punt en què es realitza el tall d’ADN, en lloc de reconstruir el mateix enzim. Aquest factor és crucial en la distinció entre CRISPR-Cas9 i ZFN o TALEN. La diferència en complexitat és equivalent a canviar la música triant un CD diferent en lloc de reconstruir el reproductor per complet.

Realitzar un tall en la doble hèlix d’ADN d’una cèl·lula és una amenaça seriosa per a la seua supervivèn­cia. Si el procés es limitara a tallar l’ADN (com feien els bacteris en defensar-se dels virus), no hi hauria cap potencial per a la introducció de gens nous. Per a això és necessari subvertir els sistemes de reparació cel·lular.

Com que hi ha diversos processos implicats naturalment en el trencament de l’ADN, el cos té sistemes que s’ac­tiven per a mitigar el mal. Un d’aquests mecanismes implica la recombinació homòloga, també anomenada reparació dirigida per homologia, que aprofita que tenim dos conjunts de cromosomes i organitza la res­tauració de la seqüència danyada copiant la secció equi­valent de l’altre cromosoma. Per a introduir o modificar intencionalment un gen completament diferent (com seria necessari per al millorament), es necessita enga­nyar el mecanisme de reparació perquè utilitze un patró rival en lloc de la segona còpia natural d’aquest gen.

Els investigadors de tot el món utilitzen CRISPR i altres mètodes relacionats per modificar diversos orga­nismes. CRISPR també s’ha utilitzat extensament amb cèl·lules humanes. Normalment, aquest treball es duu a terme en cultius de línies cel·lulars, tant en investigació bàsica com per a realitzar les comprovacions necessà­ries abans de considerar si és possible transferir les cèl·lules a un pacient per motius terapèutics (Wang et al., 2014). Aquestes aplicacions han demostrat més enllà de tot dubte que el sistema CRISPR funciona. No obs­tant això, continua havent-hi raons per a la cautela. Un possible perill, per exemple, és provocar mosaïcisme: una població cel·lular mixta amb cèl·lules en què les dues còpies d’un gen han canviat, cèl·lules en què una ha canviat i l’altra no, i altres en què no s’han produït canvis. També hi ha problemes potencials relacionats amb els «efectes no intencionals» (off-target) provocats quan Cas9 trenca l’ADN en el lloc equivocat i causa alteracions no desitjades en el genoma.

El mètode CRISPR estàndard s’està sofisticant per reduir algunes d’aquestes característiques no desitja­des. Per exemple, s’han dissenyat mutacions en Cas9 que milloren l’orientació de la seqüència del sistema CRISPR-Cas restringint l’escissió a una de les cade­nes d’ADN (un escenari molt menys arriscat) al mateix temps que introdueixen noves capacitats per a canviar l’ADN (Platt, 2019).

«Hi ha alteracions que impliquen la interacció d’un dispositiu electromecànic amb el sistema nerviós central del receptor»

Malgrat que encara hi ha algunes febleses, CRISPR ja s’ha utilitzat per alterar el genoma humà heretable en almenys una ocasió. Al novembre de 2018, el Dr. He Jiankui va anunciar que havia modificat genètica­ment dues bessones alterant una proteïna anomenada CCR5, utilitzada pel VIH per a entrar en les cèl·lules. Va utilitzar CRISPR-Cas9 per alterar el gen del CCR5 en les xiquetes, introduint-hi una mutació que creava una versió no funcional d’aquesta proteïna i, per tant, hauria de protegir-les contra el virus.

Implantar un embrió modificat genèticament en l’úter d’una dona continua sent il·legal a tot el món. Per tant, la comunitat científica internacional i els especia­listes en bioètica van considerar que He Jiankui s’havia precipitat en travessar el Rubicó. Les autoritats xineses van pensar el mateix, i el van sentenciar a tres anys de presó (Regalado, 2019). Encara que aquest és el primer exemple conegut en què s’ha modificat intencionalment el genoma humà heretable, la simplicitat del sistema CRISPR fa que siga bastant probable que ja s’estiguen intentant realitzar altres alteracions genètiques en algun lloc del món.

És aquest un mecanisme per a crear transhumans? Potser no al començament, però el sistema CRIS­PR-Cas9 i altres tecnologies relacionades tenen el potencial no sols de jugar amb els gens humans actuals, sinó també d’aconseguir gens derivats d’altres orga­nismes, o fins i tot seqüències totalment artificials. Al marge d’unes certes limitacions de grandària, hauria de ser possible, en principi, integrar qualsevol gen en el genoma del receptor una vegada que es genera el trencament desitjat. Es podrien introduir nous atributs,incloent-hi millores radicals, un terme utilitzat per a referir-se a modificacions literalment sobrehumanes (com la capacitat de volar). Aquests canvis són més avançats que les millores extraordinàries, que es refe­reixen a la capacitat de fer una tasca humana rutinària antinaturalment bé (per exemple, ser capaç de córrer a 65 km per hora) (Shook i Giordano, 2016).

Els implants coclears permeten superar deficiències en l’audició en transmetre senyals elèctrics directament al nervi auditiu. En la imatge, un home amb un implant coclear corre a la marató de Nova York./ David Shankbone

Si no és possible aconseguir una cosa en una sola ronda de canvis, potser sí que podria ser-ho després de diversos passos que vagen afegint alteracions addicio­nals a poc a poc. Això ja s’està fent per a la «humanitza­ció» d’òrgans en porcs, amb l’objectiu d’eliminar en la mesura que siga possible el rebuig quan es trasplanten a un humà (Begley, 2017). Les lliçons apreses durant aquest procés poden servir de base per a futurs intents d’alterar directament el genoma humà. Cal també asse­nyalar que, amb una combinació adequada d’ARN guia i plantilles d’ADN, CRISPR podria alterar múltiples gens simultàniament, encara que, per descomptat, el risc potencial de mosaïcisme augmenta notablement si l’únic resultat acceptable és l’edició correcta de diversos punts al mateix temps.

Rutes electromecàniques per al millorament humà

Passant a la segona dimensió de desenvolupament, considerem l’estat de la qüestió pel que fa a les inter­vencions biomecàniques. Ací podem fer una distinció entre enfocaments no invasius, és a dir, externs al cos, i altres en què és literalment necessari posar-se davall la nostra pell (invasius). Hauria de resultar evident que els enfocaments no invasius corresponen a la part més «superficial» de l’espectre de l’home-màquina. Molts no considerarien aquestes millores realment transhuma­nistes, però com a mínim compleixen el propòsit d’aler­tar-nos del paper que la tecnologia ja exerceix en les nostres vides. Alguns exemples inclourien l’ús de dis­positius portàtils com les polseres Fitbit, que registren dades biomètriques el coneixement de les quals afecta el nostre estil de vida. Un pas més enllà, trobem l’ús opcional de mètodes d’estimulació elèctrica cerebral com l’estimulació magnètica transcranial (EMT) i l’es­timulació transcranial amb corrent directe (TDCS, per les seues sigles en anglès) per a millorar l’estat d’ànim, la memòria o l’adquisició del llenguatge (Yazdi, 2020).

Canviar l’enfocament cap a alteracions invasives implica inevitablement travessar un llindar que no és només físic, sinó també ideològic. D’una banda, intro­duir tecnologia en el cos humà corre el risc de produir una infecció, però també representa un compromís personal més profund amb el canvi. La inserció de xips d’identificació per radiofreqüència (RFID, per les seues sigles en anglès) per a comunicar-se amb dispositius externs, emmagatzemar contrasenyes i altra informació electrònica o obrir portes té bene­ficis tangibles, per exemple, per a persones amb discapacitat. No obstant això, també existeix una comunitat d’entusiastes de la modificació corpo­ral (hackers corporals o biohackers). Per exemple, és molt probable que si algú s’implanta imants en els dits per a tenir una millor percepció dels camps magnètics, ho faça per raons sensitives, en lloc de mèdiques.

Connectar-se

Un pas més enllà hi ha les alteracions invasives que impliquen la interacció d’un dispositiu electromecànic amb el sistema nerviós central del receptor. Això es podria aconseguir amb una connexió en la columna ver­tebral, en un nervi perifèric o directament en el cervell. Aquestes interfícies neuronals no són només idees de ciència-ficció. Els implants coclears ja permeten superar deficiències en l’audició en transmetre senyals elèctrics directament al nervi auditiu, i l’estimulació cerebral pro­funda, per exemple per a tractar trastorns del moviment, envia impulsos a elèctrodes implantats al cervell.

En el context del transhumanisme, s’han produït avanços significatius relacionats amb el control d’ex­tremitats protètiques i aspectes més amplis relacionats amb les interfícies cervell-màquina (ICM). Com en el cas de les innovacions anteriors, actualment predo­minen les aplicacions terapèutiques, però és fàcil veure que es podrien utilitzar els avanços en pròtesis per al millorament humà. En un estudi innovador, es van implantar elèctrodes en l’escorça motor primària d’una dona tetraplègica (Collinger et al., 2013). Mitjançant cables connectats al seu crani, podia manejar una prò­tesi simplement pensant en el moviment desitjat.

Recentment s’han produït avanços significatius relacionats amb el control d’extremitats protèsiques i aspectes més amplis relacionats amb les interfícies cervell-màquina. En la imatge, pròtesi desenvolupada en la Universitat de Michigan, EUA. Els investigadors han aprofitat els dèbils senyals latents dels nervis del braç i els han amplificat per a permetre un control intuïtiu i en temps real de la mà robòtica./ Universitat de Michigan

En altres llocs, els investigadors treballen en dispo­sitius hàptics que transmeten informació sensorial com el tacte, la pressió i la posició de l’extremitat al cervell per microestimulació intracortical. En un estudi, es va demanar a un home amb una lesió medul·lar que descri­guera el que sentia (encara que es tractara de sensacions fantasma) en rebre una combinació d’estímuls transme­sos mitjançant elèctrodes implantats en la seua escorça somatosensorial primària (S1) (Salas et al., 2018). Un segon equip va aconseguir que un home amb paràlisi tinguera un sentit del tacte i de la pressió limitat quan van connectar una mà robòtica a la seua regió S1 (Fles­her et al., 2016). L’objectiu últim d’aquests estudis és aconseguir un circuit tancat, és a dir, un sistema bidirec­cional que combine informació sensorial rebuda i res­posta motora. Això permetria «evolucionar» la nostra habilitat motriu fina.

Val la pena reiterar que, fins a aquest punt, la inves­tigació s’ha centrat en la rehabilitació. No obstant això, el fet que gran part del finançament d’aquests projec­tes provinga de l’Agència de Projectes d’Investigació Avançats de Defensa dels EUA (DARPA) és un indica­dor que les innovacions d’aquest tipus tenen un poten­cial tangible per al millorament humà, per exemple amb el control de poderoses extremitats mecàniques per part de supersoldats.

Altres desenvolupaments més amplis respecte a les ICM inclouen la «cognició augmentada», que permet a algú accedir a instal·lacions de computació remota directament amb la ment. Això podria permetre als usuaris realitzar càlculs matemàtics complets «men­talment», millorar la percepció del seu entorn, o poder arxivar contínuament les dades recollides (Roelfsema, Denys i Klink, 2018). D’altra banda, també seria possi­ble descarregar instantàniament noves habilitats lingüís­tiques o l’habilitat necessària per a fer una tasca.

El desenvolupament d’ICM depèn no sols de la nos­tra comprensió de la ment, sinó també de les innovacions cibernètiques. Aquestes inclouen la millora de la velocitat de transferència d’informació (Lebedev, Opris i Casanova, 2018) i avanços en ciència dels materials per a oferir una connexió estable i efectiva entre el wetware (el cervell de l’operador humà) i el maquinari tecnològic.

L’experiència amb els implants actuals ha posat en relleu una sèrie d’obstacles que serà necessari superar. Alguns són: danys als teixits que envolten els elèctrodes, degradació dels mateixos elèctrodes, pèrdua de senyal per microdesplaçaments de les connexions de la interfí­cie, i activació de la resposta immune (Polikov, Tresco i Reichert, 2005). La biocompatibilitat i la longevitat dels elèctrodes són una prioritat. L’estabilitat dels nanotubs de carboni, així com les seues dimensions i el material en què estan basats, els converteixen en un material par­ticularment interessant per a tota una sèrie d’aplicacions biomèdiques, incloent-hi les ICM (Rauti et al., 2019).

El desenvolupament d’interfícies cervell-màquina és una de les àrees d’interès de l’emprenedor Elon Musk (Waldert, 2016). La seua empresa Neuralink és una de les organitzacions que està més prop de realitzar assajos d’ICM en humans. La miniaturització ha estat una de les seues prioritats. Pel que sembla, els fils que utilitzen els elèctrodes de les ICM de Neuralink són tan petits que fa falta un robot especialitzat per a implantar-los al cervell del receptor sense danyar els vasos sanguinis. Els crítics defensen que els terminis establerts per Musk són poc realistes i que no presta l’atenció deguda a algu­nes dificultats fonamentals, com l’estructura única del cervell de cada individu (Corbyn, 2019).

En la imatge, l’artista Neil Harbisson, que va nàixer amb acromatòpsia, un dèficit visual que li feia percebre el món en grisos. En 2004 es va implantar una antena que li permet captar les ones de llum en freqüències de so. Harbisson defensa el dret de les persones a incorporar la robòtica al cos humà i a dissenyar-se com a espècie./ Flávia de Quadros/indicefoto.com/Campus Party Brasil

Clarament, qualsevol avanç en aquestes àrees refor­çaria les innovacions que hem discutit anteriorment relacionades amb el funcionament d’extremitats pro­tètiques «intel·ligents», però Musk no oculta el seu desig d’anar més enllà de les aplicacions terapèutiques i aconseguir la simbiosi amb la intel·ligència artificial. En aquest sentit, una ICM efectiva i estable és la porta d’entrada per a la creació de vertaders cíborgs el cer­vell dels quals siga l’única resta orgànica d’un individu anteriorment humà. Musk també imagina un món en què tenim la capacitat d’arxivar versions de la nostra memòria tal com guardem versions d’un document. És necessari reiterar que això no és possible de moment, però la ciència que podria aconseguir-ho està fent pas­sos enormes.

Hi ha qui voldria anar encara més lluny: tallar qual­sevol vincle amb el jo orgànic i bàsicament carregar la ment humana en computadores, en una «emulació cerebral completa» (Tirosh-Samuelson, 2018). Encara que un ésser com aquest ja no tindria matèria biològica, continuaria sent posthumà, perquè en el seu passat con­tinuaria havent-hi un moment en el qual aquests pen­saments i memòries van estar vinculats a una persona física. A diferència d’un androide, un «ésser» comple­tament artificial, malgrat que manifeste característiques humanes.

Cíborgs? I què hi ha dels androides?

Encara que a vegades s’utilitzen aquests termes com si foren equi­valents, els cíborgs i els androides són entitats completament dife­rents. Els androides són robots antropomòrfics completament artificials. Alguns avanços recents s’han centrat cada vegada més a proporcionar-los una personalitat. En 2017, per exemple, l’Aràbia Saudita va atorgar la ciutadania al robot Sophia, i el Par­lament Europeu ha discutit sobre qui tindria la responsa­bilitat legal si el robot d’una empresa provocara danys a la propietat d’uns altres (Giger et al., 2019).

Com que un androide no ha estat mai lligat a una forma corporal i biològica, inevitablement és un fals humà, no un transhumà ni un posthumà. Per tant, con­sidere que aquest tipus d’entitats queden fora de l’enfo­cament d’aquest article.

Conclusió

Predir el marc temporal i la importància dels avanços tecnològics és una qüestió provadament problemàtica. La llei d’Amara (citada en Brooks, 2017, p. 79) postula que tendim a «sobreestimar l’impacte d’una tecnologia a curt termini i subestimar-ne l’impacte a llarg termini». Els objectius del transhumanisme encara no s’han aconseguit. No obstant això, els progressos recents en camps tan diversos com les interfícies cervell-màquina i l’edició del genoma han avançat sorprenentment ràpid i són les mostres més clares que tenim que és possi­ble evolucionar més enllà dels límits naturals d’Homo sapiens.