La ciutat, ecosistema dels humans?

“This is the city and I am one of the citizens,
Whatever interests the rest interests me, politics, wars,
markets, newspapers, schools,
The mayor and councils, banks, tariffs, steamships, factories,
stocks, stores, real estate and personal estate.”
Walt Whitman, “Song of myself”
(Leaves of Grass)

La ciutat és un assoliment històric i social de la civilització i del progrés, fins el punt que l’aparició de les primeres urbs en els registres arqueològics dels diferents continents marca una fita en la història i en l’evolució cultural i social de la nostra espècie. Però allò que pot considerar-se com a senyal inequívoc de progrés evolutiu i cultural en l’espècie humana i premonitori de la civilització, el pas d’una cultura de caçadors-recol·lectors, sovint nòmades, a una d’agricultors sedentaris, assentats en llogarets primer, en poblats i viles després, en ciutats més tard i en grans conurbacions ara, fou, pel que fa a la relació de l’home amb el seu entorn, un progressiu divorci amb la natura.

Aquest allunyament de la natura que la concentració humana en pobles i ciutats suposà per a la nostra espècie té almenys un doble vessant que és interessant esmentar aquí. D’un cantó, generà oficis, professions i vocacions artístiques diferents dels directament dedicats a l’obtenció d’aliment i que, amb el temps, assoliren molta més importància i conferiren molt més estatus social que embrutar-se les mans caçant, recol·lectant o conreant la terra. Sense deixar de ser fonamental per a una espècie animal heteròtrofa com és la humana, l’abastiment i producció d’aliments passà a ser una tasca secundària, relegada a un sector que amb el temps va sent cada cop més minoritari i del qual el ciutadà mitjà està separat per una sèrie d’intermediaris. I una tasca oblidada, allunyada de l’experiència del ciutadà ordinari; la prova la trobem avui en els diferents comerços de venda de queviures, en especial en els supermercats de les ciutats occidentals, on hom podria creure (i hi ha qui s’ho creu) que allò que s’hi ven ha estat fabricat tal qual en alguna indústria estranya, i que no depenem de la natura per a gairebé res.

Les ciutats del futur, que es preveu que siguin megalòpolis, es poden convertir en veritables càncers per a la població humana i per a l’entorn. / Foto: M. Lorenzo

Per un altre cantó, l’aglomeració humana que suposa la ciutat implica que els recursos de tota mena que necessita per a funcionar, des dels aliments esmentats més amunt fins les matèries primeres i l’energia, i les deixalles que genera, necessiten per a obtenir-los o eliminar-los, respectivament, un espai que és molt més gran que la superfície física de la mateixa ciutat, on la gent assoleix densitats notables. Aquestes dues superfícies, que podien ser equivalents fins a temps relativament recents (i que podríem compendiar en la coneguda frase “la caseta i l’hortet”), ha anat creixent i avui és força alta, de manera que l’entorn físic del qual una ciutat es nodreix i al qual expulsa les desferres del seu metabolisme és força gran. Dit altrament, per funcionar de manera sostinguda, una hectàrea de ciutat necessita uns quants centenars d’hectàrees de conreus, boscos, maresmes, rius, muntanyes, mars… La ciutat, doncs, no és gens sostenible, la qual cosa, des del punt de vista de l’ecologia és ben normal: si hi conflueixen, s’hi concentren i s’hi acceleren certs processos (entrades, transformacions i sortides de matèria i energia), cal que aquests s’instaurin sobre una àrea territorial força més gran.

En aquest sentit, s’ha encunyat el concepte de petjada ecològica, que vindria a ser un indicador de l’impacte que sobre l’entorn té una determinada activitat o, en aquest cas, el funcionament d’una ciutat, o d’un dels seus habitants (petjada ecològica per càpita). En la majoria de ciutats de països desenvolupats, la petjada ecològica varia entre aproximadament 2,5 i 4,5 hectàrees per habitant. A Barcelona, per exemple, el 1996 la petjada ecològica va ser d’unes 3 ha/hab.: cada barceloní necessità al voltant de 0,5 ha de conreus, 1 ha de bosc, 0,9 ha de pastures i 0,6 ha de mar per mantenir la seva activitat i el seu nivell de consum de recursos naturals. És fàcil calcular que la població de la ciutat de Barcelona (1,5 milions d’habitants el 1997) té una petjada ecològica de 45.000 km2M mentre que la superfície de Catalunya amb prou feines depassa els 40.000 km2. No és difícil imaginar que moltes civilitzacions, lligades poc o molt a ciutats, desaparegueren quan la seva petjada ecològica va superar l’espai físic sobre el qual podien actuar d’una manera eficaç i ràpida. Càlculs similars per a altres ciutats, països i nacions expliquen ben clarament l’explotació que les ciutats fan de l’entorn no urbà i, per si encara calia insistir-hi, la que els països desenvolupats (amb una petjada ecològica enorme) fan sobre els que intenten sortir del subdesenvolupament.

Tornant a la ciutat, però, convé dir quatre coses sobre la dinàmica demogràfica humana que hi és associada i, especialment, sobre la modificació de l’entorn que produeixen les ciutats, no només en el seu interior i el seu perímetre, sinó, com s’ha esmentat més amunt, a grans distàncies i en àmbits que van més enllà dels rurals.

Les megàpolis del futur

La població humana creix molt i ho fa de manera asimètrica, amb la qual cosa es creen notables diferències entre països i grups rics i pobres, població del camp i de la ciutat, del rerepaís i del litoral, etc. Les despeses d’aquest creixement desigual es paguen amb energia, moneda de canvi de la degradació ambiental, i les asimetries creades per l’exhauriment de recursos i la generació de residus hipotequen el futur de la nostra espècie. La ciutat genera disfuncions a l’escala de l’ecosistema (explotació de l’entorn per l’agricultura, la indústria, l’oci; modificació del clima a nivell local; exportació de contaminació local però també global; introducció d’espècies antropòfiles i eliminació d’espècies silvestres, etc.) i de l’espècie humana (l’esmentat divorci de la natura; malalties, xacres socials, etc.). Si aquesta és la situació actual, les ciutats del futur, que es preveu que siguin megalòpolis, es poden convertir en veritables càncers per a la població humana i per a l’entorn.

El ritme a què augmenta la població mundial de la nostra espècie és motiu de preocupació. En els darrers dos segles la població mundial ha passat de 1.000 milions (cap al 1800) a 2.000 milions (1900), i en aquest segle s’han assolit els 6.000 milions l’any 1999 (el 12 d’octubre, segons la convenció adoptada). Les previsions per al segle XXI són variades, però s’estima que cap a l’ any 2025 es pot arribar als 8.000 milions, mentre hi ha qui creu que el creixement demogràfic seguirà fins assolir un sostre màxim de 14 mil milions en algun moment de finals del segle XXI.

«Serà la falta de recursos alimentaris, de recursos energètics, o algun tipus de catàstrofe generada pel mateix home, allò que frenarà en el futur l’expansió, ara aparentment imparable, de la nostra espècie?»

Les raons d’aquest creixement demogràfic s’han de buscar en un important descens de la taxa de mortalitat (m), aconseguit els darrers segles mercès als avenços del progrés (higiene, sanitat, medicina, etc.), que ha allargat considerablement la vida mitjana de la població, i en un descens menys acusat de la taxa de natalitat (r), reducció més relacionada amb aspectes socials i de comportament, encara que l’ús generalitzat d’anticonceptius d’ençà mitjan segle XX en molts països l’ha afavorit. La taxa d’augment net de la població (a = r-m) és ara de l’ordre del 0,4% en els països desenvolupats, però en els països en vies de desenvolupament, en què r ha disminuït molt menys que m, a és del 2% o més. El creixement demogràfic gravita així sobre els països en vies de desenvolupament. Les implicacions d’aquesta desigualtat van més enllà dels aspectes purament ecològics.

Les piràmides demogràfiques, que indiquen l’estructura d’edats en una població, són molt diferents segons corresponguin a països d’elevada fertilitat i mortalitat o a països de mortalitat reduïda i supervivència elevada; les primeres s’assemblen a piràmides asteques o egípcies i les segones a gratacels, en una curiosa coincidència amb el tipus de països que representen. Dit d’altra manera, en els països en què el creixement demogràfic és més notable, l’augment afecta principalment el primer terç d’edat de la població, els nens i joves, mentre que en els països en els quals el creixement demogràfic net és zero o gairebé, el terç superior, el dels vells, és pràcticament tan important com els altres (o més encara, en aquells casos en què el creixement biològic, no migratori, és negatiu). Les implicacions són importants, i no afecten només l’anomenada “esquerda generacional”, sinó l’economia de molts països en què una població productiva cada cop més reduïda ha de subvenir les seves pròpies necessitats i les dels pensionistes, per no esmentar els aturats.

Foto: Miguel Lorenzo.

La població humana es troba, doncs, en una fase de creixement logarítmic, explosiu, propi dels organismes que no es troben limitats (encara) pels recursos de què depenen. Però un creixement d’aquest tipus no es pot mantenir per molt de temps, ja que existeix un límit a aquests recursos, tant si es consideren estrictament els alimentaris com si es tenen també en compte els energètics, que són fonamentals a l’hora d’explicar l’auge de la població humana (i els seus efectes sobre l’entorn). fer previsions a llarg termini sobre la base de les coordenades actuals sempre és arriscat, ja que per força queden fora de la previsió les noves fonts d’energia, els nous avenços científics, tècnics, socials, els canvis de tendències que poden (i solen) capgirar les previsions més ajustades. Però si hi ha res segur és que, en demografia i en ecologia, només es creix mentre es pot.

Si es descarten els recursos energètics, sobre els quals és possible preveure un subministrament almenys suficient per als propers segles, amb la lenta substitució dels combustibles fòssils, especialment el petroli i el gas, per les energies renovables, o d’altres ara inimaginables, és evident que hi ha un límit al creixement demogràfic humà, establert per la capacitat de generar aliments i, sobretot, per la de distribuir-los, com la fam creixent en molts països en vies de desenvolupament demostra. Pel que fa a les perspectives d’augmentar de forma substantiva la producció alimentària mundial, aquesta es basa fonamentalment en l’agricultura, molt secundàriament en la ramaderia i només anecdòticament en la pesca, el marisqueig i ü’aqüicultura, i l’agricultura depèn bàsicament de l’existència de sòl fèrtil, de la diversitat genètica de les espècies (vegetals i animals) susceptibles d’ésser cultivades o criades (i de les altres que poden actuar com a plagues o antagonistes d’aquestes), i de recursos hídrics abundants. aquests tres tipus de recursos són cada cop menys abundants, precisament com a conseqüència de l’activitat de l’espècie humana.

No deixa de ser un contrasentit que la mortalitat, que s’ha reduït els darrers segles mercès als avenços de la medicina i la sanitat, augmenti a les ciutats dels segles XX i XXI per culpa de problemes higiènics i sanitaris, als quals s’han d’afegir els socials (circulació, drogues, delinqüència, etc.). / Foto: M. Lorenzo

Però el problema del creixement de la població humana no és només com alimentar els milers de milions de persones que allotjarà demà el planeta, sinó quin serà el seu efecte sobre la Terra; cal recordar que l’home actua sobre el medi ambient en funció del seu nombre, però també de l’energia que és capaç de manejar. No és cap novetat que existeix una correlació negativa entre la taxa d’augment de la població i el PIB d’un país, que és un bon estimador de la capacitat de manipular energia, de la mateixa manera que la correlació és positiva entre el PIB i la producció (i els excedents) d’aliment. I la situació de la població humana mundial és tal que uns països (els pobres o en vies de desenvolupament) tenen una elevada taxa d’augment de la població i una taxa d’augment de l’ús d’energia per càpita baixa, mentre que en els països rics o desenvolupats passa exactament el contrari. Dit d’altra manera, uns països inverteixen en població i d’altres en ús d’energia; la capacitat d’actuar sobre els recursos (és a dir, l’entorn) i sobre els altres països no és la mateixa, evidentment, en ambdós supòsits. És clar que es donen variacions sobre aquestes estratègies bàsiques, però hi ha països (i grups socials) pobres i rics, explotadors i colonitzats, nord i sud, etc. I és de suposar així mateix que aquesta situació demogràfica, social i econòmica no variarà en un futur immediat, com tampoc no és previsible que canviïn a curt termini les conseqüències ecològiques d’aquesta disparitat.

«En aquests moments, el 50% de la població espanyola es concentra a les grans ciutats»

Afegeixi’s ara al que s’ha dit anteriorment sobre el fet que el creixement demogràfic es realitza de manera desigual en els diferents països i en els diferents grups socials dins d’un país el fet coincident (i en realitat resultat de l’anterior) de les migracions entre àrees de característiques demogràfiques diverses: dels països (i regions) pobres als rics, de l’interior al litoral, de la muntanya a la plana. Del camp a la ciutat. Vet aquí que la ciutat se’ns apareix com a atractora de població que hi cerca treball, cultura, riquesa, etc. L’auge de les ciutats ha estat espectacular els darrers segles, i el seu creixement tant o més esponerós que el de la població humana global. Les previsions d’augment de la població urbana en el futur immediat són sorprenents: si ara la proporció de població urbana arriba al 40% en els països en vies de desenvolupament i al 74% en els països desenvolupats, al ritme de creixement urbà actual, el 2015 la població urbana en aquests dos blocs de països serà del 57% i del 84%, respectivament. De fet, es preveu que les grans ciutats (les megalòpolis) de l’any 2025 seran principalment les dels països del sud econòmic i social: Ciutat de Mèxic (amb més de 30 milions d’habitants!), São Paulo, Lagos, el Caire, Karachi, Nova Delhi, Calcuta, Bombai, Dhaka, Xangai, Jakarta (entre 20 i 30 milions) i Nova York, Rio de Janeiro, Kinshasa, Istanbul, Bagdad, Teheran, Nairobi, Pequín, Bangkok i Tòquio (entre 15 i 20 milions). Setanta-dues ciutats més tindran entre cinc i 15 milions d’habitants, la majoria en els països en vies de desenvolupament.

 Podrien fer-se aquí algunes consideracions addicionals sobre els moviments migratoris entre països de nivell econòmic (i condició demogràfica) diferents, però és preferible acabar aquest apartat amb una pregunta referida al tipus de límit que és previsible que actuï per frenar una expansió demogràfica clarament insostenible. Serà la falta de recursos alimentaris, de recursos energètics, o algun tipus de catàstrofe generada pel mateix home allò que frenarà en el futur l’expansió, ara aparentment imparable, de la nostra espècie? I, pel que fa a les megalòpolis que ja comencen a clapejar la geografia del planeta, per creixement d’antigues ciutats o per connexió de nuclis urbans abans separats i ara veïns: els hi espera un futur de prosperitat i assoliments de tota mena o un demà de degradació urbana i social com la que ens pinta sovint la ciència-ficció? Mentre hi rumiem, fem un breu repàs a la manera com, ara mateix (i, de fet, des de fa molts segles), les ciutats modifiquen l’entorn local i regional.

L’impacte ecològic de la ciutat

L’auge de la ciutat es fa a expenses del camp immediat, i d’un perímetre major com més gran és la ciutat i més consumeix aquesta: és la petjada ecològica ja esmentada. L’acceleració de les tendències actuals d’urbanització (la transformació primer de la silva i el saltus en ager, i després d’aquest en urbs i indústria) és conseqüència d’uns estils de vida en els quals les distàncies i les despeses no són un problema (no pas immediat, si més no i, almenys, per al Primer Món). Però aquestes despeses es paguen mitjançant energia i pèrdua de diversitat (fins i tot cultural), i graven l’entorn no urbà immediat i el Tercer Món. La asimetria en el creixement rural-urbà genera conseqüències negatives des del punt de vista ambiental, però també social: erosió, empobriment, pèrdua de biodiversitat, contaminació, degradació amõiental en el camp; contaminació, eutrofització i consum energètic exacerbat en la ciutat. Les noves xacres urbanes (misèria, malalties, neurosis, tribus, etc.) tenen una base ecològica: el Tercer Món comença allà “on la ciutat canvia de nom”.

Els urbanites no pertanyen només a la nostra espècie. Sota l’agombol de les habi­tacions humanes moltes espècies animals i vegetals, so­bretot espècies banals i re­sistents, han trobat en les ciutats uns hàbitats idonis, algunes (rates, gossos, pardals) de molt temps ençà. / Foto (esquerra a dreta, dalt a baix): Enrique Font, Albert Masó, Mètode, Miguel Lorenzo.

En bona part aquest garberament a les ciutats pot contribuir a reduir la taxa d’augment de la població en els països en els quals es dóna, tant perquè la planificació familiar es troba més lligada a la vida urbana com perquè les condicions de vida de la ciutat acostumen a suposar una canvi en els processos que afavoreixen una elevada natalitat, però els efectes sobre l’ambient d’aquestes macrociutats seran sens dubte molt greus (només cal recordar els actuals problemes de contaminació atmosfèrica o de les aigües a Ciutat de Mèxic, o la insalubritat dels grans rius indis, per posar només dos exemples). No deixa de ser un contrasentit que la mortalitat, que s’ha reduït els darrers segles mercès als avenços de la medicina i la sanitat, augmenti a les ciutats dels segles XX i XXI per culpa de problemes higiènics i sanitaris, als quals s’han d’afegir els socials (circulació, drogues, delinqüència, etc.).

I si, ingènuament, es creu que els efectes detrimentals que les grans ciutats causen sobre l’entorn queden limitats al perímetre urbà (l’efecte “illa de calor”, per exemple), pensi’s en l’enorme quantitat d’energia associada a les ciutats, generada lluny, transportada i consumida (parcialment) a la ciutat i bona part de la qual s’empra en el moviment de viatgers, béns (i causes de degradació) a l’entorn rural i natural.

Els retalls de verd de les ciutats són, també, oasis de natura, i s’han trobat di­versitats altíssimes (de plantes, artròpodes i ocells, per exemple) en solars i ermots abandonats./ Foto: Albert Masó

La ciutat modifica el seu entorn espletant els camps fèrtils per tal d’obtenir una part, generalment reduïda, de les seves entrades d’aliments; dit d’altra manera, part d’aquestes importacions alimentàries i de matèries primeres i manufacturades acostumen a venir de molt lluny, i no seria just limitar a l’entorn urbà els efectes del consum intern. Però la ciutat també és consumidora de béns d’altre tipus, des dels energètics (el consum d’energia de les ciutats és enorme, i en tenim una indicació ben explícita en les imatges nocturnes en què els perfils dels continents es delaten per la il·luminació de les ciutats i altres instal·lacions humanes) fins als culturals, i de tots ells n’és importadora, a voltes també exportadora.

Aquests béns es consumeixen només parcialment a l’entorn urbà, la qual cosa equival a dir que la producció de devessalls i residus (calor, escombraries, contaminació orgànica o química de l’aire, el sòl i l’aigua) és molt elevada. L’home està disposat a pagar un preu alt per obtenir determinats recursos, però no ho està tant a l’hora d’eliminar-los. Conseqüència: al voltant de les ciutats proliferen els abocadors, els rius o el mar immediats reben el sistema de clavegueram, generalment amb una depuració mínima, així com els abocaments incontrolats, l’aire és irrespirable, etc.

Foto: Albert Masó.

I els urbanites no pertanyen només a la nostra espècie. Sota l’agombol de les habitacions humanes moltes espècies animals i vegetals, sobretot espècies banals i resistents, han trobat en les ciutats uns hàbitats idonis, algunes (rates, gossos, pardals) de molt temps ençà. Aquest aspecte podria semblar anecdòtic si no fóra perquè tant les males herbes com els animals antropòfils ocupen l’espai urbà a costa de l’expulsió d’altres espècies biològiques, de manera que la ciutat veu simplificada la composició de la seva flora i de la seva fauna i, pitjor encara, algunes de les espècies urbanites exerceixen sobre l’ entorn i la salut humana un efecte nefast (rates, gats, gavines, etc.). Els retalls de verd de les ciutats són, també, oasis de natura, i s’han trobat diversitats altíssimes (de plantes, artròpodes i ocells, per exemple) en solars i ermots abandonats.

És conegut que, mentre que les ciutats de mida mitjana resulten ideals des del punt de vista de la comunicació entre els seus habitants i de la utilització i reciclatge dels recursos que hi arriben, les grans ciutats, i més encara les megalòpolis, són alhora alienadores per als seus habitants i centres de degradació d’un entorn natural molt ampli; pensem en la petjada ecològica pel que fa a l’aigua d’una ciutat situada en un entorn eixut, per exemple. La clara tendència a l’augment de l’extensió de les ciutats és, doncs, preocupant.

Les mateixes ciutats es veuen sotmeses a un procés d’envelliment i degradació dels seus centres històrics, tant des del punt de vista arquitectònic i urbanístic com social, perquè els fluxos de recursos (i les “modes” d’oci associades a noves àrees ciutadanes) queden cada cop més allunyats d’aquests centres. aquest procés de pèrdua de qualitat de vida dels centres de les grans ciutats no és diferent a allò que succeeix en “ciutats” naturals: esculls de corall, formiguers, etc., i hauria d’instruir-nos en el sentit que els sistemes que funcionen, humans o no, tenen una dimensió òptima i no poden ser estàtics, sinó molt dinàmics, la qual cosa topa amb algunes característiques de l’espècie humana (cultura, història, etc.) i de la planificació i construcció de les seves ciutats.

Voltors alimentant-se de fem a la ciutat de Panamà. La fauna urbana no solament inclou espècies “amables” com ara gossos, gats o coloms, són moltes les espècies animals “oportunistes” que troben refugi i aliment a les ciutats. / Font: Enrique Font

En aquests moments, el 50% de la població espanyola es concentra a les grans ciutats; aquesta és una xifra mitjana, en comparació a la que correspon als Estats Units, per exemple, però tendeix a augmentar a un ritme important. Un paradigma de l’augment del poblament urbà en detriment del rural és el cas de Catalunya. La població de Barcelona és, aproximadament, d’1,5 milions d’habitants; la seva àrea metropolitana n’hostatja (en números rodons) uns 2,5 milions, i la resta fins als 6 milions del total es distribueix per un territori que ocupa més del 90% del total regional, en el qual es troben ubicades ciutats com Lleida, Girona, Tarragona, etc. El desequilibri és ben palès.

L’augment de la població urbana a tot el món, amb les tendències preocupants que s’han esmentat, no ens hauria de fer creure, però, que l’entorn no urbà, les àrees rurals que es despoblen, tornen fàcilment a una situació “natural” que la presència humana els hi havia arrabassat fa mil·lennis o segles. La vida a la ciutat és tan alienant i angoixant que els urbanites han de fugir-ne periòdicament, cap a les segones residències, les urbanitzacions, la platja i la neu, els països llunyans verges (o que ho semblen). De manera que l’impacte degradant no es limita a les ciutats, sinó que n’empastifem tota la natura, la més immediata cada cap de setmana, la més llunyana per vacances. No sé si algú ha calculat la petjada turística i de segona residència de la població urbana… em temo que ens esgarrifaria.

 

BIBLIOGRAFIA
Allègre
, C. ,1993. Écologie des villes, écologie des champs. Fayard. París.
Barracó, H., Parés, M., Prat, A. i J. Terradas, 1999. Barcelona 1985-1999. Ecologia d’una ciutat. Ajuntament de Barcelona. Barcelona.
Margalef, R., 1982.
«La teoría ecológica y la predicción en el estudio de la interacción entre el hombre y el resto de la biosfera». Ecología y protección de la naturaleza. Conclusiones internacionales: 306-355. Blume. Barcelona.
Miquel, L. [ed], 1995. El futuro de la ciudad, entre la miseria y la utopía. Fundación de Investigaciones Marxistas. Madrid.
Odum, E. P., 1992. Ecología. Bases científicas para un nuevo paradigma. Vedrà. Barcelona.
Ros, J. D., 1994. “Homo energeticus”. Medi ambient. Tecnologia i cultura, 10:6-15.
Ros, J. D., 1995. La nostra ecologia de cada dia. Curial. Barcelona.
Ros, J. D., 1997. Trossos de natura inacabats. La Magrana. Barcelona.
Ros, J. D., 1999. Rots de vaca i pets de formiga. Reflexions sobre medi ambient. Thassàlia. Barcelona.
Ros, J. D., 2001. Vora el mar broix. Problemàtica ambiental del litoral mediterrani. Empúries. Barcelona.
Ros, J. D. , 2001. La natura marradeja. Rubes. Barcelona.
Terradas, J. [ed.], 1987. Barcelona funciona. Ecologia d’una ciutat. Ajuntament de Barcelona. Barcelona.

© Mètode 2001 - 31. Existeix la ciutat somniada? - Tardor 2001
Catedràtic emèrit d’Ecologia de la Universitat de Barcelona i expresident de l’Institut d’Estudis Catalans.