La conversió de l’àtom

Ciències nuclears i ideologia en el franquisme

doi: 10.7203/metode.7.7943

RESUM
En els inicis de l’era atòmica, l’Espanya franquista va impulsar un costós programa de recerca, desenvolupament i explotació de l’energia nuclear. Científics, militars i alts càrrecs de l’Administració es mobilitzaren per materialitzar un somni tecnocientífic d’abast internacional. La modernitat de les ciències nuclears contrasta amb la ideologia reaccionària del règim, però la paradoxa és aparent, perquè no hi ha una relació històrica necessària entre ciència i democràcia. L’impuls a la tecnociència nuclear revela la construcció mútua de ciència i política en la Guerra Freda i les diferents formes d’apropiació i explotació de l’àtom en la dictadura.

Paraules clau: ciència, dictadura franquista, tecnologia, energia nuclear.

L’estudi de les relacions entre ciència, ideologia i política en el franquisme ha revelat l’existència de múltiples formes de suport mutu entre científics, acadèmics, periodistes i membres de l’Administració. Els treballs recents sobre l’evolucionisme, la química o la física en el franquisme no contraposen la pràctica científica i el debat ideològic, sinó que analitzen l’articulació de l’una amb l’altra (Anduaga, 2009; Florensa, 2013; Herran i Roqué, 2012; Malet, 2008; Nieto-Galan, 2013). En aquest article examinarem un dels casos més representatius de la coproducció de coneixement i poder en la dictadura, el de la ciència i la tecnologia nuclears.

«A través de l’exhibició pública de la seva capacitat tecnològica, embolcallada dels símbols que li eren propis, el règim ingressava a l’era atòmica sense renunciar a la seva ideologia»

El 6 de juliol de 1965 el ministre d’Indústria espanyol, Gregorio López Bravo, va detonar una càrrega de dinamita a Zorita, Guadalajara, davant del president de la Junta d’Energia Nuclear, de l’ambaixador dels Estats Units a Espanya, del president d’Unión Eléctrica Madrileña i del bisbe de Sigüenza-Guadalajara. Començaven les obres de la central nuclear José Cabrera, la primera del país. Segons el NO-DO1 del 19 de juliol, «el ministre es congratulà de la incorporació activa d’Espanya a l’ús pacífic de l’energia atòmica» (NO-DO, 1965).

La presència de personalitats científiques, polítiques, industrials i eclesiàstiques és reveladora de la importància de l’esdeveniment i de les relacions de poder prevalents a la dictadura, però la imatge més eloqüent del dia no es produí a la tribuna d’autoritats, sinó a l’Ajuntament de Zorita. Una fotografia distribuïda per l’agència Cifra mostra un grup de veïns davant la maqueta de la central, presidida per un estendard amb l’escut franquista de l’àguila, el jou i les fletxes. Una àvia vestida de negre, un avi amb barret de palla i un home amb la camisa arromangada i amb les mans sobre les espatlles d’un nen contemplen la maqueta com si fos un pessebre, mentre un veí amb boina fuma indiferent.

Un grup de veïns contempla la maqueta de la central nuclear de Zorita, exposada a l’ajuntament d’aquesta localitat l’any 1965. / [ESP] MECD, AGA, Fons de Mitjans de Comunicació Social de l’Estat: 33-01377-00003

A través de l’exhibició pública de la seva capacitat tecnològica, embolcallada dels símbols que li eren propis, el règim ingressava a l’era atòmica sense renunciar a la seva ideologia, de la mateixa manera que la central s’integrava en un paisatge dipositari de la tradició i la història:

Prop hi ha […] uns ermassos i uns tossals de greu i austera fesomia castellana. Ruïnes d’un vell castell, amb una església i la seva llegenda i els seus records guerrers. Al veí tossal de La Oliva hi hagué una ciutat visigoda. Allí s’han trobat notables restes arqueològiques.

(Baró Quesada, 1968)

La central, al seu torn, transformava aquest paisatge i actualitzava la imatge del règim i dels seus aliats. A falta d’un mes perquè es complís el vintè aniversari d’Hiroshima, els usos civils de l’energia atòmica neutralitzaven davant l’opinió pública l’amenaça latent d’un conflicte nuclear total.

«L’explotació de l’àtom fou prioritària en l’Espanya de Franco, com a d’altres països que van mirar de recuperar la seva grandesa o construir-se com a nació a partir de l’energia nuclear»

Zorita és un exemple de la construcció mútua de ciència, tecnologia i política en el franquisme, evident també en les preses de la Noguera Ribagorçana, les varietats d’arròs cultivades al laboratori destinades al delta del Guadalquivir, la mineria de l’urani de la serra d’Andújar o els processos de construcció amb formigó armat (Camprubí, 2014). En tots aquests projectes participaren activament científics i enginyers als quals el règim dotà de laboratoris i recursos, distribuïts selectivament a partir de les prioritats aplicades, d’arrel autàrquica, dels governs de Franco. L’any 1963 es va fer a Espanya el primer estudi global sobre la despesa en educació i recerca, part dels preparatius del I Pla de Desenvolupament. Dels 1.513,8 milions de les antigues pessetes destinats a recerca i desenvolupament, només un 10,8 % eren per a recerca fonamental, mentre que la resta es dividia entre recerca aplicada (47,5 %) i desenvolupament (41,7 %). Dels 1.158,9 milions de pessetes invertits en organismes públics de recerca, tres sectors destacaven sobre la resta: energia nuclear (25,9 %), ciències biològiques i agricultura (21,5 %) i geologia i mineria (14 %). En conjunt, aquests sectors concentraven gairebé dues terceres parts de la despesa (Romero i Santesmases, 2008; Roqué, 2012).

«Zorita és un exemple de la construcció mútua de ciència, tecnologia i política en el franquisme»

L’explotació de l’àtom, doncs, fou prioritària en l’Espanya de Franco, com a d’altres països que van mirar de recuperar la seva grandesa (la França de la Quarta República) o construir-se com a nació (l’Índia postcolonial) a partir de l’energia nuclear. Aquí ens interessen les particularitats d’un projecte que no només requerí inversions ingents, tècnics qualificats, combustible radioactiu i relacions internacionals, sinó també l’alineació, conversió i capitalització de l’àtom per la dictadura.

La depuració de la física

Abans que els àtoms d’urani espanyol enriquit als Estats Units es fissionessin al reactor de Zorita, el règim els va haver d’alinear amb la seva visió de la ciència en el si del nou estat nacionalcatòlic. Aquest procés tingué dos aspectes, el primer més conegut que el segon: la depuració de persones i institucions i l’apropiació ideològica de les noves teories sobre la matèria.

«La victòria sobre la República va donar al govern franquista el control de les institucions i la comunitat científica espanyoles»

La victòria sobre la República va donar al govern franquista el control de les institucions i la comunitat científica espanyoles. La Junta per a l’Ampliació d’Estudis i Investigacions (JAE), l’organisme estatal creat el 1907 per promoure l’activitat científica i els intercanvis amb altres països, fou suprimida per crear el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), amb l’objectiu de «vincular la producció científica al servei dels interessos espirituals i materials de la Pàtria» (decret de creació del CSIC, 24 de novembre de 1939). L’exili o depuració del professorat universitari va comportar la pèrdua de gairebé la meitat dels catedràtics actius el 1936. El règim aprofità aquest buit, construït sistemàticament durant la guerra i la postguerra, per modelar la comunitat científica. L’autor de l’estudi més detallat sobre la destrucció de la universitat espanyola pel franquisme ha assenyalat que «l’erm real i durador el van crear sobretot aquells professors que romangueren a Espanya i van ocupar les vacants […] perquè la ideologia va passar per davant de la ciència i van tenir quaranta anys per perpetuar-s’hi» (Claret Miranda, 2006, p. 360).

«L’exili o depuració del professorat universitari va comportar la pèrdua de gairebé la meitat dels catedràtics actius el 1936»

Dues persones clau en el projecte nuclear i la política científica espanyola creixerien professionalment en aquest context. L’enginyer naval José María Otero Navascués (1907-1983), un militar especialista en òptica, s’alçà com a home fort de la física a Espanya des de la fi de la guerra fins als anys seixanta. President del Consell Nacional de Física i de la Junta d’Energia Nuclear (JEN), Otero representà Espanya en organismes internacionals de física i presidí entre 1968 i 1976 el Comitè Internacional de Pesos i Mesures. Un dels seus deixebles, el catedràtic de Física Atòmica i Nuclear Carlos Sánchez del Río (1924-2013), que treballà amb ell a la JEN, fou director general de Política Científica del Ministeri d’Educació i Ciència i president del CSIC en els anys de la Transició. Com veurem, tots dos practicaren la física des de la perspectiva d’un humanisme científic fonamentat en les limitacions epistemològiques de la disciplina, una perspectiva que es començà a forjar abans de la guerra.

La conversió de l’àtom

Per als ideòlegs de dreta que a la dècada dels trenta van minar la República i preparar el terreny a la rebel·lió militar, la ciència i la tecnologia eren ídols de la modernitat i agents subversius de la cultura. La física, en particular, fomentava el materialisme i l’ateisme a través de la imatge d’un món mecànic sense ànima ni esperit, on la matèria era capaç d’evolucionar i organitzar-se prescindint del Creador.

La preocupació per la monstruositat de la ciència s’accentuà en els inicis de l’era atòmica. Les referències a l’Apocalipsi són comunes en molts països arran dels atacs nuclears sobre el Japó, però a Espanya van adquirir un sentit literal molt evident en els textos d’un dels primers divulgadors atòmics, el jesuïta i astrònom Ignacio Puig. A La energía nuclear. Las bombas A, H y C, Puig preveia «la possible fi del món per l’energia nuclear» i es consolava amb la idea que l’anihilament de la humanitat per l’abús de les forces de la natura encaixaria tan bé «amb els designis de la Divina Providència», com l’acabament catastròfic del món per un cataclisme natural (Puig, 1954, p. 413).

Aquesta visió de la ciència representava un problema per a un règim que no podia renunciar a l’ús d’una arma tan poderosa en el combat econòmic i de les idees. La resposta fou l’espiritualització de la ciència a través de la integració en l’arbre unitari i cristià del coneixement. Aquesta maniobra d’apropiació, explícita al decret de creació del CSIC, trobava suport, segons els reaccionaris moderns, en les teories contemporànies de la física perquè la relativitat i la mecànica quàntica demostraven la insuficiència de l’univers rígidament determinista de la física clàssica. El físic José García Santesmases (1907-1989) escrivia l’any 1944 a la seva memòria d’oposicions:

La Física […] ha experimentat en el segle actual una transformació imprevista i meravellosa. Ha estat una revolució espiritual, però una revolució realitzada sota el signe de la tradició, separada igualment de l’idealisme i del materialisme i establint l’íntima i misteriosa compenetració entre la matèria i l’esperit.

(Otero Carvajal, 2014, p. 144)

El físic Julio Palacios insistia en 1947: «Hom parla de crisi de la física perquè ha deixat de ser racional per esdevenir una doctrina que podríem dir-ne mística, perquè es fonamenta en principis inaccessibles a la raó» (Palacios, 1947, p. 15). Són només dues de les abundants referències al principi d’indeterminació de Heisenberg i a l’acausalitat en el discurs humanista cien­tífic al llarg de la dictadura, que tingué en Otero i Sánchez del Río dos dels seus màxims representants. No fou un simple posicionament metafísic, perquè aquesta forma d’humanisme es materialitzà en la gestió del projecte nuclear i la recerca a Espanya (Herran i Roqué, 2012; 2013).

Àtoms per la Pau

Un cop alineada la física, el somni atòmic del règim fou esperonat per l’existència de dipòsits d’urani al territori nacional. El 1948 es creà la Junta d’Investiga­cions Atòmiques, un organisme reservat que el 1951 esdevingué públic com a Junta d’Energia Nuclear (JEN). La JEN va promoure la recerca i la formació en física i tecnologia nuclears i coordinà els esforços de prospecció i mineria de l’urani. La relació amb científics i organismes estrangers fou intensa des del principi. La signatura dels acords hispano-nord-americans el 1953, que preveien la instal·lació de bases militars, propicià la incorporació d’Espanya al programa internacional de distribució d’isòtops Atoms for Peace, impulsat per l’administració Eisenhower per promoure la imatge més benigna de l’àtom i assolir l’hegemonia mundial de la indústria nuclear nord-americana (Krige, 2006). Otero Navascués i Sánchez del Río, com a membres de la JEN, formarien part de la Delegació Espanyola a la Conferència de Ginebra per als Usos Pacífics de l’Energia Nuclear (agost de 1955), junt amb representants ministerials i directius i enginyers de la indústria elèctrica (Romero de Pablos i Sánchez Ron, 2001; Romero de Pablos, 2012).

Mentre a Espanya es constituïen les empreses i les aliances financeres que sustentarien la indústria atòmica nacional, la JEN negociava la incorporació d’Espanya al CERN (Consell Europeu per la Recerca Nuclear, actualment Organització Europea per la Recerca Nuclear), un organisme de recerca clau per a la construcció europea després de la Segona Guerra Mundial. Espanya hi ingressà el 1961, després de negociar una reducció favorable de la quota. Però la disparitat entre les cultures investigadores dels científics espanyols i els seus col·legues europeus, junt amb la manca de contractes a empreses espanyoles i l’increment progressiu de la quota de permanència, van fer que les autoritats espanyoles qüestionessin la conveniència de continuar a l’organisme. L’any 1963 Espanya contribuí al CERN amb 55,7 milions de pessetes, gairebé una tercera part del pressupost total de l’estat per a recerca fonamental. Una quantitat important si la comparem amb els 14 milions destinats a la recerca en matemàtiques i astronomia o els 17,4 milions destinats a la recerca mèdica, però modesta si la comparem amb els 300 milions destinats a l’energia nuclear.

CERN o no CERN?

Com a director general de la JEN des de la seva creació i president a partir de 1958, Otero s’enfrontà al repte de mantenir simultàniament la connexió amb el CERN, vital per a la incipient comunitat espanyola de físics d’altes energies, i un projecte nuclear en fase executiva. La qüestió de la permanència acabà en mans d’una comissió interministerial dividida. El Ministeri d’Assumptes Exteriors hi estava a favor, però per al Ministeri d’Hisenda els vincles amb la recerca fonamental europea eren menys importants que les necessitats energètiques d’una economia en expansió. L’agost de 1968, el govern espanyol va comunicar al CERN la seva intenció d’abandonar l’organisme. La decisió va ser molt discutida a la premsa, sobretot arran de la ratificació pel Consell de Ministres del 8 de novembre de 1968, i va trobar ressò a les universitats de Madrid i Barcelona, on estudiants i professors van participar en actes de protesta a les facultats de ciències. La reacció, però, no fou unànime, i mentre que un catedràtic de Termodinàmica de la Universitat Central subscrivia la versió que el CERN «era un mal negoci per a Espanya», la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona feia públic un comunicat denunciant el perjudici per a la universitat i la recerca espanyoles (Riquer, 2010; Roqué, 2012).

Imatge de la central nuclear José Cabrera a Almonacid de Zorita, Guadalajara. Va ser la primera instal·lació d’aquest tipus a Espanya i va estar en funcionament fins 2006, quan va cessar la seua activitat. / Mr. Tickle

Entretant, Zorita es preparava per a la visita inaugural del Generalísimo, prevista per al 12 de desembre. La inauguració de la central José Cabrera va comptar amb la presència d’excepció de Bernard Gregory, director del CERN. A Madrid, Gregory mantingué converses amb els físics d’altes energies espanyols i amb el ministre d’Educació, José Luis Villar Palasí, per mirar de garantir la continuïtat d’Espanya a l’organització. Les gestions van tenir efectes momentanis perquè la sol·licitud de retirada fou suspesa provisionalment. Però la decisió estava presa, i els ministeris d’Educació i Ciència i el d’Indústria es van pronunciar oficialment sobre la qüestió. El govern havia decidit reduir la participació al CERN i apostar pel desenvolupament industrial de l’energia nuclear. D’aquesta manera els fons destinats fins a aquell moment a un «organisme d’investigació pura» es podrien dedicar a l’obtenció de «resultats pràctics, de major orientabilitat social, a més curt termini» (Abc, 1969).

Conclusions

El sociòleg nord-americà Robert K. Merton defensà el 1938 la congruència ètica entre ciència i democràcia: «El conflicte entre el científic i l’estat totalitari deriva, en part, de la incompatibilitat entre l’ètica de la ciència i el nou codi polític imposat a tothom» (Merton, 1973, p. 258). La seva reflexió estava motivada pels canvis en els sistemes d’innovació, educació i recerca a països que competien per l’hegemonia científica i econòmica amb models d’organització contraposats (Pestre, 2008; Shinn, 2002). Encara que l’ideal mertonià d’una ciència universal, democràtica, comunal i desinteressada esdevingué insostenible a la Guerra Freda, continua condicionant la nostra mirada sobre la ciència en règims no democràtics.

«Ciència i política constitueixen un preuat recurs l’una per l’altra, també en els sistemes totalitaris»

En el cas del franquisme s’ha considerat que, o bé no s’hi va fer ciència de debò, o que s’hi va fer ciència malgrat el règim. Sánchez del Río, per exemple, considerà que la intervenció ideològica sobre la ciència fou superficial i que la política científica del règim fou beneficiosa i poc intrusiva, fins el punt de mostrar certa continuïtat amb la de la República. En un article escrit l’any 1990 amb motiu del cinquantè aniversari de la creació del CSIC, lamentava l’exili científic provocat per la guerra però alertava «davant la descripció que ens donen de tan lamentable fet alguns historiadors actuals gens objectius. Perquè ni tots els que se’n van anar eren valuo­sos, ni tots els que es van quedar eren ineptes. Hi va haver de tot, com és lògic, perquè el talent i la capacitat de treball no són monopoli de cap ideologia política». L’analista imparcial no s’havia de deixar encegar per «la fraseologia imperial i […] les imatges simbòliques», perquè la ciència a Espanya només s’hauria polititzat de debò al final del franquisme i especialment a la universitat, «on la barreja dels opositors al règim i l’esperit de 1968 va fer inviable qualsevol treball seriós» (Sánchez del Río, 1995, pp. 261 i 264).

Tanmateix ciència i política constitueixen, com hem vist, un preuat recurs l’una per l’altra, també en els sistemes totalitaris, on l’èmfasi en la distorsió ideològica ha eclipsat altres debats. Quin espai hi va haver per a la pràctica científica al marge dels designis de l’estat franquista? Com van interactuar els científics exiliats o que treballaven a l’estranger amb els científics formats a Espanya després de la guerra? Quins elements de la infraestructura científica i industrial creada en la dictadura van tenir continuïtat en democràcia? La consideració d’aquestes i altres qüestions ha de transcendir una visió idealitzada sobre la naturalesa de la ciència i les seves relacions polítiques.

1. Acrònim de Noticiarios y Documentales, espais audiovisuals produïts pel règim franquista amb finalitat propagandística i que es projectaven obligatòriament als cinemes abans de la pel·lícula. (Tornar al text)

REFERÈNCIES

Abc. (1969, 2 de febrer). Aunque España se ha retirado del CERN continuará en contacto con este organismo como país observador. Abc, p. 27.

Anduaga, A. (2009). Geofísica, economía y sociedad en la España contemporánea. Madrid: CSIC.

Baró Quesada, J. (1968, 13 de desembre). Franco ha inaugurado ayer la primera central nuclear española. Abc, p. 5.

Camprubí, L. (2014). Engineers and the making of the Francoist regime. Cambridge, MA: The MIT Press.

Claret Miranda, J. (2006). El atroz desmoche: La destrucción de la universidad española por el franquismo, 1936–1945. Barcelona: Crítica.

Florensa, C. (2013). Breaking the silence: Palaeontology and evolution in La Vanguardia Española (1939-1975). Dynamis, 33, 297–320. doi: 10.4321/S0211-95362013000200002

Herran, N., & Roqué, X. (Eds.). (2012). La física en la dictadura. Físicos, cultura y poder en España, 1939–1975. Bellaterra: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Herran, N., & Roqué, X. (2013). An autarkic science: Physics, culture, and power in Franco’s Spain. Historical Studies in the Natural Sciences, 43, 202–235. doi: 10.1525/hsns.2013.43.2.202

Krige, J. (2006). Atoms for peace, scientific internationalism, and scientific intelligence. Osiris 2nd Series, 21, 161–181. doi: 10.1086/507140

Malet, A. (2008). Las primeras décadas del CSIC: Investigación y ciencia para el franquismo. En A. Romero, & M. J. Santesmases (Eds.), Cien años de política científica en España (pp. 211–256). Madrid: Fundación BBVA.

Merton, R. K. (1973). The sociology of science. Theoretical and empirical investigations. Chicago: The University of Chicago Press.

Nieto-Galan, A. (2013). From papers to newspapers: Miguel Masriera (1901–1981) and the role of science popularization under the Franco Regime. Science in Context, 26, 527–549. doi: 10.1017/S0269889713000173

NO-DO. (1965, 19 de juliol). Noticiario español NOT 1176 B [documental]. Espanya: Ministerio de Información y Turismo. Consultat en www.rtve.es/filmoteca/no-do/not-1176/1476038

Otero Carvajal, L. E. (2014). La universidad nacionalcatólica. La reacción antimoderna. Madrid: Universidad Carlos III de Madrid.

Palacios, J. (1947). De la física a la biología. Madrid: Ínsula.

Pestre, D. (2008). Ciència, diners i política. Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum; Publicacions URV.

Puig, I. (1954). La energía nuclear. Las bombas A, H y C. Barcelona: Betis.

Riquer, B. de. (2010). Historia de España, vol. 9: La dictadura de Franco. Barcelona: Crítica; Madrid: Marcial Pons.

Romero de Pablos, A. (2012). Energía nuclear e industria en la España de mediados del siglo XX. Zorita, Santa María de Garoña y Vandellòs 1. En X. Roqué, & N. Herran (Eds.), La física en la dictadura. Físicos, cultura y poder en España, 1939–1975 (pp. 45–63). Bellaterra: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Romero de Pablos, A., & Sánchez Ron, J. M. (2001). Energía nuclear en España: De la JEN al CIEMAT. Madrid: CIEMAT.

Romero, A., & Santesmases, M. J. (Eds.). (2008). Cien años de política científica en España. Madrid: Fundación BBVA.

Roqué, X. (2012). España en el CERN (1961–1969), o el fracaso de la física autárquica. En X. Roqué & N. Herran (Eds.), La física en la dictadura. Físicos, cultura y poder en España, 1939–1975 (pp. 239–258). Bellaterra: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Sánchez del Río, C. (1995). Escritos varios. Libro homenaje de la Universidad Complutense de Madrid. Madrid: Universidad Complutense de Madrid.

Shinn, T. (2002). The industry, research, and education nexus. En M. J. Nye (Ed.), The Modern Physical and Mathematical Sciences (pp. 133–153). Cambridge: Cambridge University Press.

© Mètode 2016 - 90. Interferències - Estiu 2016

Membre del departament de Filosofia i del Centre d’Història de la Ciència (CEHIC) de la Universitat Autònoma de Barcelona (Espanya). Ha estudiat les relacions entre física, cultura i gènere i publicat treballs sobre la història de la radioactivitat, la relativitat i la física quàntica. Juntament amb Néstor Herran va editar el volum La física en la dictadura. Físicos, cultura y poder en España, 1939–1975 (2012).