La crisi planetària de l’antropocè

Evolució cultural i canvi ambiental

Vivim una crisi que anomenem antropocè. La força determinant d’aquest període és l’expansió humana per un procés biològic nou, l’evolució cultural, que ens permet una construcció de nínxol d’enorme amplitud, gràcies sobretot a l’increment de l’ús d’energia exosomàtica. L’acceleració és fortíssima i els efectes sobre el complex socioecològic són imprevisibles. El canvi ambiental genera noves pressions selectives sobre les societats humanes que miren d’adaptar-s’hi forçant nous canvis. Creixement demogràfic i millora de condicions de vida amenacen recursos i processos bàsics de suport a la vida. N’estudiem els efectes ecològics, però les causes són socials. La destrucció de biodiversitat i cultures és l’herència del colonialisme que segueix per altres vies o que protagonitzen altres actors. Necessitem missatges universals, no pretendre perpetuar la supremacia occidental i la ideologia de progrés indefinit, sinó un esforç intercultural per consensuar valors universals i generar institucions que s’hi corresponguin.

Paraules clau: evolució cultural, coevolució, canvi ambiental, construcció de nínxol, valors universals.

Introducció

Molt sovint se’ns demana als ecòlegs que parlem dels problemes ambientals. Tanmateix, l’origen d’aquests problemes no és ecològic, sinó social i cultural, i el mateix passa amb les possibles solucions. Els ecòlegs mirem d’entendre com funcionen els ecosistemes i les espècies sota condicions més o menys canviants. Podem advertir d’algunes de les seves possibles reaccions en hipotètics escenaris futurs, però no podem predir què passarà realment. Tant els sistemes ecològics com els socioeconòmics i culturals són massa complicats perquè sigui possible fer prediccions. El que avui sembla un petit canvi pot tenir efectes inesperats. També és habitual que els ecòlegs fem enfilalls de possibles catàstrofes i els hem repetit tant que avorreixen o creen sentiments d’impotència. Em situaré en un altre punt de vista, partint d’una idea general de la manera com hem arribat on som.

Cultura i biologia

La cultura neix de l’evolució biològica en diverses espècies i s’expandeix en una evolució molt ràpida en les espècies d’Homo, de les quals avui només queda la nostra. Els caràcters culturals (paraules, artefactes, idees, etc.) canvien (variació); les variants tenen taxes diferents de supervivència i reproducció (selecció i deriva) i es transmeten per mecanismes socials com la imitació o l’explicació (herència). Aquestes tres condicions és tot el que es requereix per tal que l’evolució cultural, com la biològica, sigui darwiniana (Mesoudi, 2015). No és neodarwiniana perquè no mostra mecanismes específics d’herència genètica, de mutació a l’atzar, etc. Els models de Cavalli-Sforza i Feldman (1981) i Boyd i Richerson (1985) per a l’evolució cultural no usen unitats de replicació discretes, com els mems de Dawkins: les variacions poden ser contínues i l’herència, particulada o no.

«L’origen dels problemes ambientals no és ecològic, sinó social i cultural»

L’evolució cultural ha tingut un enorme èxit a l’hora de facilitar l’adaptació dels humans a ambients diversíssims. Per què no han seguit aquest camí altres espècies? En els humans, la feien viable la capacitat cerebral, la cooperació i comunicació en grups bastant nombrosos d’individus, i la no especialització. L’antropòleg Clifford Geertz (1973/1988), que va promoure la idea de la cultura com a sistema de concepcions expressades per símbols, diu que «la cultura, més que afegir-se a un animal acabat o quasi acabat, fou un element constitutiu i central en la producció d’aquest animal»: el lent creixement de la cultura durant l’edat del gel alterà l’equilibri de les pressions selectives per als Homo; la millora de les eines, la caça organitzada i la recol·lecció, l’organització familiar, el control del foc i l’ús creixent de sistemes de símbols significatius (llenguatge, art, mite, ritual) en la seva orientació, comunicació i autodomini, crearen un nou ambient, al qual l’humà s’hagué d’adaptar. La cultura es desenvolupava i acumulava, i donava avantatge selectiu a alguns individus –els eficients en la caça, recol·lecció i fabricació d’eines, el líder amb molts recursos, etc.

Entre les estructures culturals, el cos i el cervell, es creà un sistema de retroalimentació positiva en el qual cada part modelava el progrés de l’altra: per exemple, la interacció entre l’ús creixent d’eines, la canviant anatomia de la mà i el creixement del polze i de l’escorça cerebral. L’aparell anatòmic de la fonació també resultà de la coevolució biologicocultural: en créixer el nombre d’eines, el llenguatge gestual i de crits es va fer insufi­cient i la pressió selectiva afavorí els canvis que permetien més vocalització. Els australopitecs només podien emetre els sons a i o, es va desenvolupar la faringe i fou possible emetre les altres vocals. Alhora, es van seleccionar estructures neuronals que controlaven la musculatura per la fonació i articulació de sons i les que regeixen la «gramàtica innata» que fa que totes les llengües humanes tinguin similituds bàsiques que permeten construir frases (Serrallonga, 2004). Per tant, hi va haver una coevolució entre cultura (eines, bosses, pots), anatomia i fisiologia, amb influències retroactives entre elles i en les pressions selectives dels successius ambients ocupats.

Engels ja va assenyalar l’immens paper del treball en el desenvolupament de les capacitats intel·lectuals humanes: la necessitat d’emprar eines artificials, combinada amb la dura selecció natural, va fer-ho possible i va generar una retroacció positiva: més eines, més necessitat de pensar, més possibilitats d’innovar, etc. L’èxit dels humans s’explica perquè som una espècie social, amb una gran capacitat de comunicació gestual i de llenguatge, i amb cervell i mans que ens donen capacitats generalistes. Molts cetacis, per exemple, tenen vida social, comunicació i intel·ligència, però no l’eina formidable de les mans ni la capacitat d’emprar energia exosomàtica (el foc) i de modificar l’entorn físic.

L’evolució cultural ha permès als éssers humans adaptar-se a am­bients amb característiques molt diverses. En les imatges, d’esquerra a dreta i de dalt a baix, vistes de Tamnougalt a la vall del Draa al Marroc, una granja a l’estat nord-americà de Washington, localitat costanera de Noruega, fotografia aèria de Honolulu a Hawaii (EUA) i vistes de la ciutat de Nova York (EUA). / Sergey Pesterev, Unsplash / Michael Bourgault, Unsplash / Lightscape, Unsplash / Rawpixel / Brendan Church, Unsplash

L’evolució cultural no és un procés dirigit

Lamentablement, no fou Darwin a qui s’escoltaren els estudiosos de la cultura. Durant més d’un segle, aquest camp ha estat dominat per la idea de progrés, lligada a la de la superioritat d’una civilització (l’occidental) sobre la resta, que és falsa i justificadora del colonialisme. Cap de les grans transicions en l’evolució cultural i social ha estat prevista i planejada. Es produïen petits canvis conscients, però se n’ignoraven les conseqüències. Per exemple, a John Boyd Dunlop, veterinari i inventor, se li acudí d’inflar amb una bomba d’aire uns tubs de goma per esmorteir el frec de les rodes de la bicicleta del seu fill de nou anys, i va inventar el pneumàtic, però no se li va passar pel cap que es dispararia la demanda de cautxú i que allò portaria a l’apropiació del Congo per part del rei Leopold II de Bèlgica que Joseph Conrad, l’autor d’El cor de les tenebres, va descriure com «la rapinya més innoble que mai hagi desfigurat la història de la consciència humana i l’exploració geogràfica» (Conrad, 1924). Ni que coses igualment terribles tindrien lloc a l’Amazònia, descrites per José Eustasio Rivera a La Vorágine o Rómulo Gallegos a Canaima. Rivera, assabentat de les intencions del cèlebre industrial Henry Ford de fer inversions a la selva amazònica, li va escriure: «Per desgràcia, Sr. Ford, colonitzarà les selves quan ja quasi són desertes. Més de 30.000 indis van ser exterminats només a la foia del riu Putumayo, en treballs de caucherías, sota l’acció del fuet, el garrot i la castració» (Rivera, 1927/1989). Res d’això va pensar Dunlop, que ni tan sols es va fer ric. Aquesta és una característica de l’evolució cultural: és imprevisible.

La nostra construcció de nínxol

Les espècies construeixen el seu nínxol evolutivament. Algunes són grans transformadores de l’entorn, com els insectes socials, els arbres, els coralls, mamífers, ocells i peixos que construeixen nius. Cap no ha arribat ni de lluny a l’intent humà d’apropiar-se del conjunt de la biosfera i de refer-lo al seu gust. El llenguatge fou important: cada petita societat va desenvolupar el seu. L’estudi d’arbres evolutius de les llengües és previ a Darwin, que en va fer un model per a la ramificació de l’arbre de la vida. Els llenguatges són adaptatius. Les poblacions esquimals, per descriure l’estat del glaç, disposen de dotzenes de mots i, per designar el verd, alguns idiomes amazònics tenen fins 300 mots. Biologia i cultura coevolucionen dins de medis concrets. En fer-ho, els canvien. Cada espècie es construeix el nínxol en l’ecosistema i alhora modifica les pressions selectives per a ella i per a d’altres d’una manera que no pot preveure, com tampoc pot preveure l’evolució de l’ambient (clima, sòls, activitat eruptiva, etc.). Ho fa amb oportunisme circumstancial, sense cap designi a llarg termini. I això fem els humans, biològicament i quasi sempre culturalment.

«Cap de les grans transicions en l’evolució cultural i social ha estat prevista i planejada. Es produïen petits canvis conscients, però se n’ignoraven les conseqüències»

La cultura permet emprar recursos del medi per alimentar-se, refugiar-se o reproduir-se (recursos són territoris/espais, objectes o altres organismes). Permet fer més viables aquestes funcions bàsiques. També permet construir màquines que funcionen com a pròtesis molt potents dels nostres cossos per transformar el medi. De vegades, però, l’acció humana porta a exhaurir els recursos locals. L’enorme capacitat adaptativa que ens dona l’evolució cultural ens permet construir el nostre nínxol no limitant-nos a un petit territori: amb l’ús d’energies exosomàtiques podem buscar, extraure i transportar a enormes distàncies tot allò que necessitem. A qualsevol mercat es troben kiwis de Nova Zelanda o peix de l’Índic. La cosa ve de lluny: pensem en Marco Polo i la ruta de la seda o en el blat egipci que alimentava Roma.

Algunes espècies, com els cetacis, tenen vida social, comunicació i intel·ligència, però no disposen de l’eina que representen les mans ni tenen capacitat de generar foc o modificar l’entorn físic. / Dr Mridula Srinivasan

L’evolució cultural canvia l’organització social i comportaments col·lectius

Amb l’evolució cultural es modifiquen les organitzacions de les societats humanes. Els passos principals són coneguts: els australopitecs eren caçadors-carronyaires i recol·lectors. Alguns caçadors-recol·lectors han persistit fins els nostres dies i, en contra del que se sol pensar, sovint estan ben nodrits, sans i disposen de moltes hores de lleure. Però han estat reduïts a espais marginals, combatuts i sovint exterminats per societats més nombroses, basades en una transformació cada cop major del medi: ramaders nòmades, agricultors-ramaders urbans, societats industrials i amb economia globalitzada. L’agricultura permet mantenir, deslligats de la producció, ciutats i exèrcits, però la malnutrició ha estat la norma i l’alternança dels anys de producció bona o normal amb períodes, de vegades plurianuals, de producció escassa o nul·la ha fet de la fam i les seves conseqüències un fenomen habitual (Salrach, 2009).

Els grups de caçadors-recol·lectors són petits i força igualitaris. Quan les poblacions creixen, es reforça la cohesió amb estructures de poder jeràrquiques, lideratge, policia, justícia, i a més amb normes morals, ideologia de nació, exèrcit, religió… La conformació individual no és una decisió individual lliure, la seva absència es castiga. En teoria, la selecció cultural de grup pot beneficiar els components dels grups més cohesionats, però en la pràctica els beneficis s’acumulen en individus que dominen la jerarquia. La desigualtat és anticohesiva. Per tant, els individus dominants assumeixen el paper de proveïdors i distribueixen part dels seus béns per evitar revoltes (sobretot per evitar que possibles rivals que volen ocupar el cim de la jerarquia trobin suport en massa individus subordinats), cosa que passa també en els ximpanzés.

«Quin altre projecte pot ajudar més a l’entesa entre civilitzacions que el d’evitar un col·lapse econòmic mundial degut a una crisi ambiental?»

L’evolució cultural modifica els comportaments socials en relació amb altres grups i en competència amb ells. Hi ha canvis en les creences, institucions, etc. La formació de societats cada cop més grans i estratificades en classes ha anat lligada a problemes de recursos i a guerres i expedicions per obtenir-los. Els passos de bandes i petits poblats a imperis, de cultures locals a civilitzacions, són processos socials autoorganitzatius d’innovació tecnològica i canvi en els sistemes econòmics, institucionals i de relacions, en un marc condicionat per la geografia, la topografia i els recursos naturals. Però aquest marc no és fix, sinó un fet que nosaltres mateixos, altres espècies i esdeveniments geo­lògics o còsmics poden anar modificant.

L’antropocè i els reptes ambientals

El pes de la nostra acció ha esdevingut tan gran que es parla d’un nou període geològic, l’antropocè. No hi ha acord sobre quan es va iniciar: al final de la darrera glaciació; amb l’agricultura (però els inicis d’aquesta són diversos i caldria precisar una data objectiva); el 1610 (quan es va enregistrar el mínim de CO2 a l’atmosfera: el Vell i Nou Món ja estaven connectats i s’estava instaurant un «sistema global»); el 1964, amb el pic de C14 degut a les proves nuclears (vegeu Lewis i Maslin, 2015). Però aquí importa que els humans canviem prou el món com per definir un període geològic. S’han vist bosses de plàstic a 11.000 metres de fondària, a les Mariannes, i hi ha escombraria que gira a l’espai, evidències de l’abast biosfèric de la petjada humana.

Espècies com els insectes socials o els ocells transformen el seu entorn per construir nius o colònies. Però cap d’aquestes espècies ha arribat al nivell dels éssers humans. / Maurice Schalker, Unsplash

Des del punt de vista ambiental, s’accepten nou possibles límits planetaris (encara que els valors-llindar que no s’haurien de passar són discutibles). El Stockholm Resilience Centre (Rockström et al., 2009) els enumera així: 1) reducció de la capa d’ozó; 2) pèrdua d’integritat de la biosfera; 3) contaminació química i alliberament de noves entitats; 4) canvi climàtic; 5) acidificació dels oceans; 6) consum d’aigua dolça i el cicle hidrològic global; 7) canvi del sistema d’usos del sòl; 8) fluxos de nitrogen i fòsfor a la biosfera i als oceans, i 9) càrrega d’aerosols a l’atmosfera. Hi ha interrelacions entre aquests ítems (per exemple, entre canvi climàtic i cicle de l’aigua o canvi climàtic i acidificació del mar) i es poden establir retroaccions acceleradores. Els principals reptes ambientals serien frenar o revertir les tendències actuals en cada cas, però sempre considerant que cada ítem és un fenomen extremadament complex.

La recerca sobre l’ambient pot ajudar molt. Ja es comprèn que tots aquests temes necessiten aproximacions des de diverses disciplines i que calen observacions de seguiment, experimentació al laboratori i treball de camp sobre els processos i els seus efectes en els ecosistemes. Els ecòlegs comparen la dinàmica d’ecosistemes d’arreu del planeta a llarg termini, les pèrdues de diversitat d’espècies i genètica, les alteracions en la composició dels ecosistemes, els efectes dels contaminants en les xarxes tròfiques, les alteracions de fenologia i distribució de les espècies, la quantificació dels processos bàsics en els cicles hidrològics i biogeoquímics globals, etc., fent ús d’un ventall de tècniques, des de les moleculars a les d’anàlisi de fluxos a escala d’ecosistema i a tècniques de teledetecció. El coneixement ecològic creix de pressa.

Però els problemes són socials. Les causes bàsiques de les perilloses tendències observades són: a) l’activitat de consum de recursos i emissió de residus per capita creix a la major part del món; b) la població humana s’ha multiplicat per quatre en un segle escàs i continua creixent, i c) la població deixa el camp: fins a 2030, cada mes hi haurà 2,3 milions més de persones vivint en ciutats (UNCTAD, 2017), fet que incrementa la necessitat de transport horitzontal, i per tant d’energia exosomàtica. La major dificultat és l’acceleració dels canvis: cavalquem damunt una evolució cultural desbocada.

Hi ha solucions?

Cal descarbonitzar l’economia tant com es pugui, i cal apostar per l’economia circular, tendint al residu zero. Hi ha moltes coses que es poden i que cal fer. La tecnologia genera nous riscos però també possibilitats de millora (tot i que cada pas dirigit a resoldre un problema concret pot tenir en el sistema socioecològic conseqüències imprevistes). També hi ha greus dificultats d’ordre cultural, social i econòmic. En l’econòmic, la tendència dels darrers anys a un molt ràpid creixement de les desigualtats (Piketty, 2014) implica que unes poques persones i corporacions prenen decisions que afecten milers de milions d’individus i decreix el control per part dels estats i entitats supraestatals: els més rics dominen l’FMI i el Banc Mundial. D’altra banda, s’ha passat d’una economia productiva a una economia especulativa: es decideixen, en segons, moviments d’inversió-desinversió que afecten molta gent a qualsevol racó del món. I, per primer cop, l’economia perd llocs de feina per causa del progrés tecnològic (fins ara, l’automatització eliminava feines de poc nivell però generava noves activitats i el balanç era positiu; la robotització ha canviat això potser per sempre).

«La cultura permet emprar recursos del medi per alimentar-se, refugiar-se o reproduir-se. Però de vegades l’acció humana porta a exhaurir els recursos locals»

Des del punt de vista social, el 1989, en caure l’URSS, semblava que el neoliberalisme i la civilització occidental (estats democràtics laics, drets individuals, etc.) guanyaven. Els moviments ecologistes i feministes s’oposen al sistema, però només han assolit èxits parcials i nous moviments com Occupy Wall Street per ara no són alternativa. Però la civilització occidental està perdent força molt de pressa en front de nous competidors: les civilitzacions que aglutinen la Xina i la islàmica, però també les representades per Rússia, l’Índia, Japó, la llatinoamericana… La confrontació entre civilitza­cions implica que la suposada victòria occidental ha deixat pas a una situació ben diferent: els valors acceptats per la part demogràficament més activa de la humanitat no són els occidentals. Desconeixem les conseqüències que això pugui tenir per a la resposta als reptes ambientals. Si en l’escala de valors pugen més els col·lectius (la raó d’estat, per exemple) que els individuals, els drets humans no en sortiran beneficiats però potser són factibles acords sobre la defensa global de la biosfera. La Xina està fent passos seriosos per enfrontar-se als molt greus problemes ambientals que pateix.

Ara bé, els països no occidentals han tendit a privilegiar els drets econòmics i socials (inclòs el dret al desenvolupament) per damunt dels drets polítics i civils i, per descomptat, de la defensa de l’entorn. Occident va voler negar l’assistència al desenvolupament als països poc sensibles en matèria de drets humans però en la conferència de Viena de 1993 la majoria creia que el dret al desenvolupament havia de prevaldre i les referències a les llibertats d’expressió, premsa, reunió, culte, etc., van desaparèixer dels documents finals (Haynes, 2018; Huntington, 1997). Occident no ha estat capaç d’impedir que països com la Xina, l’Índia o Pakistan tinguin armes nuclears, i no evitarà que d’altres s’afegeixin al club. Pitjor encara, hi ha un risc de terrorisme nuclear i una acumulació d’odis que no es poden menystenir. No sabem si l’antropocè va començar amb el senyal del pic de C14 de 1964, però podria acabar amb una conflagració nuclear. El perill hi és, i pot ser major que els límits planetaris assenyalats abans.

Des del punt de vista ambiental, el principal repte a què ens enfrontem és a revertir fenòmens com el canvi climàtic. D’esquerra a dreta, i de dalt a baix, incendi a Idaho (EUA) l’estiu de 2016, conseqüències de l’huracà Maria a Puerto Rico el 2017, extracció de carbó a Indonèsia i inundacions a Dakota del Nord (EUA) el 2011. / US Department of Agriculture / US Air Force photo by Master Sgt. Joshua L. DeMotts / Dominik Vanyi , Unsplash / US Air Force Photo by DVIDSHUB (CC BY 2.0)

L’ambientalisme està afectat per una visió excessivament occidental del món. Tot i que els Estats Units seran encara un temps els posseïdors de més (i més poderoses) armes de destrucció massiva, el seu poder econòmic i social (i el dels seus socis europeus, canadencs, australians i neozelandesos) va ràpidament a la baixa. Les estratègies de defensa de la biosfera han de trobar arguments útils davant de cultures completament diferents i han d’aprofitar el que hi hagi en les tradicions d’aquestes civilitzacions que pugui implicar un sentit de pertinença dels humans a la natura, que en els occidentals s’ha perdut (Selin, 2003). Però no podran comptar amb la tolerància a la lliure expressió i això dificultarà la lluita. De tota manera, un ambientalisme autòcton s’està desenvolupant en països com la Xina (vegeu Hernández, 2017; Yale Center for the Study of Globalization, 2004).

En el terreny cultural, social i econòmic cal oferir missatges i solucions que no es vegin com imposicions occidentals. No és fàcil. El que he mirat d’explicar aquí és que transformem el món el més sovint sense saber on anem. Naturalment, necessitem entendre cada cop millor els vincles entre el funcionament de la natura, l’organització de la nostra ment, els repartiments reals de poder i les nostres diverses maneres de sentir i d’organitzar-nos. Aquest és un camí que demana un molt gran esforç de comprensió mútua entre persones i civilitzacions i de canvis en les institucions, i és incert que s’arribi a fer, però quin altre projecte pot ajudar més a l’entesa que el d’evitar un col·lapse econòmic mundial degut a una crisi ambiental? La història és plena de vestigis de civilitzacions entre sorres de deserts. El risc d’un col·lapse global existeix, és un risc d’espècie. Hem d’aprendre a dirigir el millor possible l’evolució cultural entre tots. No hi ha un altre planeta, no per milers de milions de persones. Ens hem d’entendre.

REFERÈNCIES

Boyd, R., & Richerson, P. J. (1985). Culture and the evolutionary process. Chicago: University of Chicago Press.
Cavalli-Sforza, L. L., & Feldman, M. W. (1981). Cultural transmission and evolution. Princeton: Princeton University Press.
Conrad, J. (1924). Geography and some explorers. National Geographic, 45(3), 241–274.
Geertz, C. (1988). La interpretación de las culturas. Barcelona: Gedisa. (Treball original publicat en 1973).
Haynes, J. (2018, 1 de maig). Huntington’s «Clash of civilizations» today: Responses and developments. E-International relations. Consultat en https://www.e-ir.info/2018/05/01/huntingtons-clash-of-civilizations-today-responses-and-developments/
Hernández, J. C. (2017, 12 de juliol). China’s religious revival fuels environmental activism. The New York Times. Consultat en https://www.nytimes.com/2017/07/12/world/asia/mao-mountain-china-religion-environment.html
Huntington, S. P. (1993/1997). The clash of civilizations and the remaking of world order. Nova York: Simon & Shuster.
Lewis, S. L., & Maslin, M. A. (2015). Defining the Anthropocene. Nature, 519, 171–180. doi: 10.1038/nature14258
Mesoudi, A. (2015). Cultural evolution: A review of theory, findings and controversies. Evolutionary Biology, 43(4), 481–497. doi: 10.1007/s11692-015-9320-0
Piketty, T. (2014). Capital in the twenty-first century. Cambridge, Massa­chussets, Londres: Harvard University Press.
Rivera, J. E. (1989). Carta a Henry Ford. En P. González Rodas, Una carta desconocida [1927]. Revista Universidad de Antioquia, 215.
Rockström, J., Steffen, W., Noone, K., Persson, A., Chapin, F. S., Lambin, E., ... Foley, J. (2009). Planetary boundaries: Exploring the safe operating space for humanitiy. Ecology and Society, 14(2), 32. Consultat en https://www.ecologyandsociety.org/vol14/iss2/art32/
Salrach, J. M. (2009). La fam al món. Passat i present. Vic: Eumo editorial.
Selin, H. (Ed.). (2003). Nature across cultures: Views of nature and the environament in non-Western cultures. Dordrecht: Kluwer Academic Publishers.
Serrallonga, J. (2004). Evolució biològica versus evolució cultural: Ecologia i comportament dels primers homínids. En Fundació Alsina i Bofill (Ed.), Dissetè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (pp. 207–233). Barcelona: Fundació Alsina i Bofill. Consultat en https://taller.iec.cat/cmibllc/fons/17/17.01.022.pdf
UNCTAD. (2017). Population. En UNCTAD, Handbook of statistics 2017 (pp. 60-69). Nova York: United Nations. Consultat en https://unctad.org/en/PublicationChapters/tdstat42_FS11_en.pdf
Yale Center for the Study of Globalization. (2004). Global environmentalism hits China. Consultat en https://yaleglobal.yale.edu/content/global-
environmentalism-hits-china

© Mètode 2019 - 100. Els reptes de la ciència - Volum I (2019)

Catedràtic d’Ecologia, Universitat Autònoma de Barcelona.