La Devesa del Saler, a l’Albufera de València, es pot considerar com una de les àrees costaneres més importants de la Mediterrània occidental. El seu estat actual de conservació es pot atribuir en primer lloc a la pressió exercida pels conservacionistes locals, el que va impedir la seva urbanització durant els anys setanta, i en segon lloc a un ambiciós projecte de restauració dunar iniciat per l’Oficina Tècnica Devesa-Albufera el 1982 i que encara continua en l’actualitat. Gairebé trenta anys després de ser devastat, els valencians poden tornar a gaudir d’aquest emblemàtic espai natural.
El litoral es correspon amb l’àrea més utilitzada des de l’aparició de l’home en la terra, i més concretament a la Mediterrània, bressol de la civilització occidental. El clima benigne, la gran diversitat de recursos vegetals i animals, la presència de la sal i l’ús de la mar com a mitjà de comunicació entre cultures portà a establir al litoral assentaments urbans, àrees de defensa i de fortificacions i instal·lació d’indústries (sal, pesca, caça, etc.). Tot i això, els espais litorals no han estat mai objecte d’una política coherent que permetera l’explotació racional i fructífera de les seues diferents vocacions. Les activitats referides a aquesta part del territori han anat evolucionant de manera autònoma, sense una coordinació que n’assegurara la complementarietat. Així, la indústria s’hi va instal·lar sense cap més preocupació que les pròpies exigencies; la pesca i aqüicultura ocuparen els terrenys que els convenien i el turisme i la construcció es desenvoluparen, amb excessiva freqüència, de manera anàrquica. Aquesta ordenació irracional i caòtica ha dut a un estat deplorable del litoral espanyol i sobretot del de la Comunitat Valenciana.
Els anys setanta foren especialment fatídics per a la Devesa d’El Saler, quan començaren a desenvolupar-se els projectes urbanístics. / © F. Jarque
L’Albufera de València i la Devesa d’El Saler (2.800 i 900 ha respectivament) constitueixen el nucli més important, des del punt de vista naturalístic, del Parc Natural de l’Albufera. D’origen al·luvial-quaternari, la Devesa es formà com una fletxa d’arena que va créixer des de la desembocadura del riu Túria cap al sud. La conjunció del transport fluvial, l’onatge i els corrents marins (predominants de nord a sud) originaren una barra arenosa que va anar avançant sensiblement de nord a sud. Aquesta barra o restinga es completà (al voltant del segle XVII) i la mar tancada (en àrab “Al-buhera”) es va transformar progressivament en un estany litoral d’aigua dolça. L’Albufera i la seua Devesa van pertànyer des del segle XII a la corona reial. Durant tots els regnats han existit diferents tipus de gestió (tales i reforestacions massives i, d’altra banda, prohibicions d’ús estrictes). Això explica que haja arribat a aquest segle de manera poc alterada, fins que l’any 1911 passaren a formar part de l’Ajuntament de València “para uso y disfrute de todos los valencianos”.
«Els espais litorals no han estat mai objecte d’una política coherent que permetera l’explotació racional i fructífera de les seues diferents vocacions» / © Jordi Domingo
Als anys 70 s’inicia un pla urbanitzador típic de l’època, caracteritzat principalment per la gran agressió que produeix al medi natural. Apareix una pressió antròpica molt forta, s’arrasa quasi tot el primer cordó dunar per a substituir-lo per un passeig marítim. Amb l’arena procedent de l’arrasament s’omplen les zones deprimides o mallades i es construeixen urbanitzacions, a més de les infrastructures necessàries (40 edificis de més de 8 altures, molts quilòmetres de carreteres, grans àrees asfaltades per a aparcaments, xarxa d’aigües i de sanejament).
Un important moviment ciutadà, pres a Europa com a model de moviment social, va ser capaç de paralitzar el pla urbanitzador sota el lema “El Saler per al poble”. Amb l’entrada del primer ajuntament democràtic es realitza un pla especial de protecció, a partir del qual es crea l’Oficina Tècnica Devesa-Albufera, el servei municipal responsable de la gestió de l’Albufera i de la seua Devesa i de dur a terme el pla d’actuacions a la zona, com són:
- Normativa local i declaració de la Devesa com el primer espai protegit de la Comunitat Valenciana.
- Tancament al pas de vianants en les zones més sensibles.
- Tancament del trànsit rodat en el 80% de la superfície, per a concentrar el visitant en les àrees d’esplai dissenyades especialment.
- Entrades perpendiculars a la platja per a evitar el trànsit i l’ús paral·lel a la costa, que resulta ser el més agressiu.
- Campanyes divulgatives, molt importants per a conscienciar els visitants.
- Campanyes educatives, dirigides majoritàriament a la població escolar.
- Regeneració dels ecosistemes alterats, en especial del primer cordó dunar, per a recuperar el paisatge primitiu i evitar l’efecte abrasiu del vent marí sobre la màquia litoral de les dunes fixes.
Per a dur a terme la regeneració dels ecosistemes més alterats s’han realitzat algunes actuacions i estudis com ara la posada en marxa del Viver Municipal d’El Saler, l’any 1982. Aquest viver, el primer de l’Estat espanyol de plantes autòctones, es compon d’un banc de llavors de 130 espècies silvestres i un hivernacle amb la fi de produir la planta necessària per a les regeneracions dunars. També s’han realitzat diferents estudis de la zona, com el clima, cartografia antiga, edafologia, geomorfologia, hidrogeologia, flora, fauna, paisatge, activitats econòmiques i socials, a més a més de recopilar informació escrita i oral.
De dalt a baix i d’esquerra a dreta, seqüència de fotografies que mostra la regeneració de les dunes de la Devesa d’El Saler (març de 1998, setembre de 1999, juny de 2000). / © Oficina Tècnica Devesa-Albufera i O. Mayoral
Però, sens dubte, el projecte més important que s’ha realitzat en els últims anys és el que ha permès reconstruir, mitjançant l’ajuda d’antigues fotos aèries, l’ecosistema dunar de la Devesa, exactament tal i com era abans de la seua destrucció. Per a això, es realitzaren diverses experiències en àrees pilot, per a executar posteriorment les regeneracions pertinents (experiències sobre riscos, fertilitzants, trepig, permeabilitat i estructura de barreres, sistema de plantació, granulometria de l’arena, tècniques d’autogeneració dunar, etc.). A partir dels estudis i experiències s’ha aconseguit la total recuperació de 7 km de cordó dunar, on s’han hagut de controlar una gran quantitat de paràmetres. La relació platja humida-platja seca (distància mínima a la mar per a reconstruir una duna; en el cas de la Devesa la platja humida ha de tenir entre 2 i 3 metres com a mínim, i la platja seca, entre 23 i 29 metres) així com l’orientació i la topografia de la duna (segons la cartografia antiga i en les condicions climàtiques actuals ha de situar-se paral·lela a la mar i perpendicular al vent) resulten fonamentals per a realitzar un treball d’aquest tipus. També s’han d’instal·lar barreres permeables que tenen com a objectiu defensar les plantacions en els seus primers estadis de l’acció abrasiva del vent salí i de l’arena. Per tal de retenir l’arena i perquè vaja modelant-se i creixent la duna s’ha utilitzat el borró (Spartina vesicolor), planta que creix de manera espontània als saladars de la Devesa i que ha resultat ser una barrera eficaç, natural i de baix impacte estètic. Un dels aspectes en què més s’ha hagut de treballar és en l’optimització dels mètodes de plantació, sembra i condicionament de les plantes utilitzades.
En resum, la regeneració d’ecosistemes dunars malmesos, molt abundants al llarg de la nostra geografia, és un fet factible tal i com s’ha demostrat en la Devesa d’El Saler. Si ressorgiren els moviments populars a favor de la conservació d’aquests ecosistemes en alguns enclavaments del nostre litoral i, sobretot, si les administracions dedicaren un petit esforç en matèria de gestió i ordenament podríem gaudir d’un litoral per a tots, naturalment.
