| De la mateixa manera que els invents que van precedir el cinematògraf van ser objecte de l’ús científic, també la primera càmera de cine va obrir noves possibilitats com a nou mitjà d’aprenentatge i verificació per a la comunitat científica, ja que permetia l’observació directa i precisa d’allò que es filmava. S’entén, llavors, que el cinema científic surta paral·lelament al cinema de ficció. A títol d’exemple, al nostre país, concretament a Catalunya, entre els capdavanters del cinema científic figuraren els cirurgiansm que filmaven les intervencions quirúrgiques que practicaven, ja siga per motius de docència o de divulgació, o bé per deixar constància de llurs habilitats tècniques. | ||
|
Com és ben sabut, l’aparició i difusió de la impremta a l’Europa del Renaixement va transformar els hàbits de lectura. Tot i que la circulació de manuscrits no va desaparèixer, els impresos van inundar les biblioteques i el mercat del llibre, i la cultura dels escrivans deixà pas a la cultura dels impressors. Aleshores, els antics manuscrits, sovint, es van fer servir com a guardes per a enquadernar els llibres nous, per aquesta raó podem afirmar que la pèrdua del llibre manuscrit ha estat massiva. De la mateixa manera, les innovacions tècniques del cinema han comportat sovint la pèrdua del material fílmic precedent. Així, l’aparició del cel·luloide ignífug, de la banda sonora o, més endavant, de la gravació en format digital, juntament amb la renovació tecnològica consegüent dels aparells de projecció, arraconava les còpies anteriors, que acabaven al remat esparses i abandonades fora dels circuits comercials. Es calcula que més de tres quartes parts de la producció cinematogràfica global s’ha perdut o està en perill d’extinció. El cinema científic ha seguit la mateixa tendència general, agreujada encara pel fet que la ciència contemporània pateix de manera més intensa que el món de la literatura i de l’art el procés d’obsolescència. Amb el pas del temps, els coneixements científics envelleixen perquè els avenços incessants, derivats de la recerca i de la renovació tecnològica, els desplacen per altres de nous. Aquesta doble obsolescència fa que la recuperació del patrimoni fílmic científic siga una tasca condemnada al fracàs de bestreta. O quasi. Malgrat tot, el cinema ha estat, des dels inicis, una eina molt útil per a la recerca, la docència i la popularització de la ciència. Tot i que no ha gaudit de la mateixa atenció i apreciació que el cinema de ficció, el documental científic posseeix, a més a més, un vessant lúdic indubtable entre públics de totes les edats. Tothom s’hi acosta, més o menys encuriosit, per tal de conèixer els invents i descobriments que apareixen a l’horitzó de la ciència. En l’àmbit de la medicina, el cinema ha servit, a més a més, com a mitjà de propaganda de les administracions públiques en el marc de les campanyes sanitàries contra la tuberculosi, les malalties venèries, l’alcoholisme i la mortalitat infantil. La capacitat del cinema per captivar les masses, legitimar el paper dels experts i modificar la conducta de la població fou aprofitada ben prompte a tot arreu. Curiosament, entre els capdavanters del cinema científic a casa nostra figuren els cirurgians, que s’apressaren a filmar les intervencions més difícils que practicaven per tal de mostrar llur destresa i habilitat davant els seus propis col·legues. La filmació d’una extirpació del cristal·lí, practicada per Ignasi Barraquer i Barraquer (1888-1965) a l’Hospital Clínic de Barcelona l’any 1917, és un clàssic del cinema mèdic i científic internacional. És tot un símptoma, així mateix, que l’any 1927 l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques decidís adquirir un projector cinematogràfic amb la finalitat de facilitar la presentació dels cursos i conferències que periòdicament s’hi programaven. També és significatiu que en el concurs català de cinema amateur organitzat pel Centre Excursionista de Catalunya l’any 1932 resultés guanyadora la pel·lícula titulada Operació cesàrea [sic] clàssica, dins l’apartat de films culturals, científics i pedagògics. Aquest film, igualment de caire quirúrgic, havia estat rodat pel «cineista» Domènec Giménez i Botey (1907-1976), amb la col·laboració i direcció mèdica de Francesc Carreras i Verdaguer (1890-1980). Durant la immediata postguerra, en els anys quaranta i principi dels cinquanta, el fotògraf Josep Maria Rosal d’Argullol (1908-1983) va produir i dirigir diversos documentals mèdics encarregats per particulars, però també per diverses institucions sanitàries. Mereixen una menció especial el seu film La rabia (Barcelona, 1946), supervisat per Remigio Dargallo Hernández, director del Laboratori Municipal, el rodatge del qual, amb un pressupost de 50.000 ptes., durà vuit mesos. També cal recordar el seu film Epilèpsia, que fou rodat quatre anys després a l’Institut Neurològic de Barcelona sota la direcció facultativa del psiquiatre Bel·larmí Rodríguez Arias (1895-1997). Durant les darreres dècades, s’ha multiplicat a tot arreu el nombre de certàmens, expressament dedicats al cinema científic, organitzats per societats locals i internacionals que promouen aquestes activitats. S’han multiplicat també les monografies i revistes especialitzades. Preocupada per la desaparició del material fílmic, l’Associació Catalana per la Recerca i Recuperació del Patrimoni Cinematogràfic publica des de 1997 la revista Cinema Rescat, amb l’objectiu de coordinar els esforços intercanviant informació, notificar les cintes recuperades, identificar-les i contribuir a restaurar-les. Precisament, la localització, a la Filmoteca de Catalunya, del film sobre l’operació cesària abans esmentat ha estat una notícia publicada recentment per aquesta revista. Per últim, cal dir que, a la Universitat Autònoma de Barcelona, el Servei d’Arxius de Ciència, que impulsa la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica i finança l’Institut d’Estudis Catalans, pretén ser una eina per tal contribuir a la conservació i difusió del patrimoni documental de la ciència, la tecnologia i la medicina. En la pràctica, aquest Servei, que físicament està ubicat al Centre d’Estudis d’Història de les Ciències de la UAB, canalitza els fons personals i institucionals dels científics cap a la xarxa d’arxius, tot recollint-ne la informació corresponent i facilitant-ne l’accés als interessats. Per sort, la conservació del patrimoni cinematogràfic de caire científic i mèdic, que passa necessàriament pel rescat del material fílmic espars, és una tasca, a més de peremptòria, encara possible. Bibliografia Àlvar Martínez Vidal. Centre d’Estudis d’Història de les Ciències (CEHIC), Universitat Autònoma de Barcelona. |
«El cinema ha estat, des dels inicis, una eina molt útil per a la recerca, la docència i la popularització de la ciència»
|
Operació de cataractes efectuada pel doctor Barraquer cap a 1915. En aquella època l’extracció de cataractes la practicava mitjançant una ventosa intracapsular que permetia extraure tot el cristal·lí. El pacient estava conscient i podia moure lliurement l’ull, cosa que dóna idea de la dificultat d’aquesta gesta quirúrgica. Gràcies a la seva tècnica per operar les cataractes el professor Ignasi Barraquer va aconseguir un gran celebritat que avui encara perdura.
