La llúdria, emblema i víctima dels rius valencians

The otter, emblem and victim of the Valencian rivers. The otter is one of the species within our fauna that has undergone a great regression in recent decades. This situation has come about because of the otter’s dependence on fluvial ecosystems. The author discusses how the different changes made to the rivers have affected the otter, including pollution, channelling and altering the riverbanks.
By contrast, in a large part of Europe, and even in parts of Spain, the otter is recuperating its old areas of distribution, while in the Comunidad Valenciana it remains on the point of extinction. Intensive water management would appear to be the main reason why this species is becoming so rare.

La llúdria, el major dels carnívors silvestres valencians, gaudeix d’un envejable interès públic, siga per la seua faç arrodonida, ulls inquisitius, suaus moviments o, particularment, per adoptar amb alguna freqüència una posició bípeda. Totes aquestes característiques, unides a la seua estreta relació amb el medi aquàtic (peus palmats, cos longilini, llarga cua) l’han convertit en una de les més recurrents espècies “paraigua” o “ambaixadores” de l’ecosistema fluvial, i per això probablement m’ha sol·licitat l’editor un article per a aquesta edició de Mètode.

Acceptem que és aquesta la raó, i si considerem que la llúdria és un bon indicador de com estan els nostres rius, haurem de concloure que aquests estan greument malalts. Lluny queda l’època en què habitaven tots els nostres llits fluvials, des de la capçalera fins al mar, ocupant fins i tot zones humides litorals com l’Albufera, on Sangonera (en la novel·la de Blasco Ibáñez Cañas y barro) es preava de ser caçador de llúdries, hàbit reputat entre les comunitats de pescadors de l’estany, que la consideraven una feristela mereixedora d’eradicació.

Durant tot el segle XX l’espècie va patint una lenta retirada aigües amunt, empentada per la progressiva degradació dels trams baixos i mitjans dels rius, produïda per l’èxit popular de l’objectiu d’impedir que l’aigua es “perda” al mar sense pagar el seu tribut de cabals, o simplement de servir de via ràpida d’evacuació de residus. A Alacant desapareix a mitjan segle passat, amb les últimes referències localitzades al Segura i al Serpis. A la província de València, la llúdria va retirant-se cap a les capçaleres del Xúquer i del Túria, igual com a Castelló ho fa en el Palància i el Millars. Les últimes llúdries del Sénia es veuen a finals dels 70. Avui dia, com a única població saludable, resta la del Bergantes, als Ports, afluent del Guadalop i únic riu valencià pertanyent a la conca hidrogràfica de l’Ebre. En total s’estima que a mitjan anys 80 la llúdria havia desaparegut del 75% de la longitud fluvial valenciana ocupada a principis dels 60 (Jiménez, 1987).

«Si considerem que la llúdria és un bon indicador de com estan els nostres rius, haurem de concloure que aquests estan greument malalts»

Quines són les causes d’aquesta situació? La ràpida regressió de la llúdria en tot Europa a partir dels anys 60 s’ha anat atribuint a diversos i successius factors. Així, inicialment, es va emfatitzar l’efecte de la persecució directa, perquè era una espècie caçada habitualment pel valor de la seua pell fins aquella dècada. La protecció legal de l’espècie i, probablement, la seua rarefacció, fa disminuir aquest impacte a partir dels anys 80, quan s’estima que es caçaven anualment menys de cent exemplars en tot Espanya (Delibes, 1983).

Amb posterioritat es va començar a associar la seua desaparició en grans zones d’Europa amb la contaminació dels rius, bé a causa de l’increment de pesticides organoclorats (Chanin i Jefferies, 1978), PCB (Sandegreen et al., 1980) o metalls pesants (Mason i Macdonald, 1986). No obstant això, la recuperació de l’espècie en els últims anys en grans zones d’Europa permet suposar que l’impacte dels contaminants s’ha reduït, o almenys que s’exerceix major control sobre els més tòxics.

Més endavant es va afegir entre les causes explicatives l’alteració de l’hàbitat, particularment la canalització dels rius i la destrucció de riberes (Macdonald, 1983). En tot cas, i encara que siga evident que aquestes actuacions signifiquen un perjuí per a l’espècie, hi ha poblacions de llúdria en rius fortament alterats, fins i tot en entorns urbans.

Bé, anem veient que les successives hipòtesis van sent posades en dubte amb el temps. De fet, en set de vuit països europeus el nombre de punts de mostratge amb resultat positiu ha augmentat entre els dos últims sondejos estatals. Les dades per a Espanya (comparació dels sondejos de 1984-85 i 1994-96) representen un increment del 33,5 al 48,8% en estacions positives. Això vol dir que augmenta en onze de les quinze comunitats autònomes peninsulars en més del 20% (Delibes, 1990; Ruiz-Olmo i Delibes, 1998)

Què passa llavors amb les llúdries valencianes que semblen resistir-se a la recuperació observada en tot Europa? Entre 1980 i 2000 l’espècie sembla restringida a prop del 7% dels punts de mostratge, amb presència en els últims anys al Cabriol, al Túria i al Millars només de manera esporàdica o marginal. Únicament resistia del declivi generalitzat la població del Bergantes. Un factor clau pot ajudar-nos a trobar la resposta: la gestió de l’aigua.

La dependència d’un mamífer semiaquàtic de la qualitat i quantitat d’aigua dels rius sembla una qüestió òbvia, encara que la mateixa escassetat del recurs no ha estat plantejada clarament en països o zones on aquest és abundant i on s’ha realitzat la major part de la investigació sobre la rarefacció de la llúdria. La situació en les conques mediterrànies és ben diferent. Amb un exemple hi ha prou: a Galícia, de 12.250 hm³/any de recursos, a penes se n’utilitza el 7%, mentre que al Segura les demandes d’aigua superen el doble dels recursos (compensats amb el transvasament Tajo-Segura).

La relació entre la situació de la llúdria i la demanda de recursos hídrics pot fàcilment intuir-se observant les dades que es presenten a la taula 1. Resulta evident la diferència entre les conques atlàntiques, amb alts recursos (82.776 hm³/any) i baixes demandes (16.727 hm³/any), enfront de les mediterrànies, menys cabaloses (27.340 hm³/any) i sotmeses a majors demandes (17.881 hm³/any). Aquests balanços semblen relacionar-se amb la major abundància de la llúdria a l’oest de la península.

CONCA
HIDROGRÀFICA
% demanda sobre
recursos mitjans¹
% estacions positives
sondeig 1994-96²
Nord5,766,2
Duero28,342,3
Tajo37,359,0
Guadalquivir43,755,2
Guadiana46,265,7
Pirineu Oriental48,70,0
Sud57,459,1
Ebre57,840,8
Xúquer 86,3 23,9
Segura228,419,8³

¹Libro blanco del agua en España, MIMAM, 2000.
²Ruiz-Olmo i Delibes, 1998.
³Dades del Segura del sondeig nacional 1984-85 (delibes, 1990) referides a la capçalera, a Múrcia.

Taula 1. Relació entre el balanç entre demandes i recursos, i presència de llúdries en conques hidrogràfiques.

Així doncs, la delicada situació de la llúdria a la Comunitat Valenciana sembla relacionar-se més amb la disponibilitat i gestió de l’aigua que amb la qualitat d’aquesta o amb l’estat de les riberes fluvials.

La relació entre la gestió del recurs i la situació de la llúdria no sempre és tan òbvia com en el cas de la pràctica totalitat dels cursos baixos valencians, on quan arriba algun cabal al mar és compost majoritàriament per abocaments o aigües de retorn de regs. Per què a penes hi ha llúdries als llits mitjans, alguns encara amb aigua abundant i neta i amb riberes excel·lents? El cas del Cabriol és particularment intrigant, compta amb cabals mitjans d’11,44 m³/s (període 1990-99) i discorre per una comarca pràcticament despoblada, però a penes es troben senyals de llúdria en tot el seu recorregut valencià (menys del 7% d’estacions positives en diferents sondejos realitzats entre 1980 i 2000). Al contrari, el Bergantes disposa de molta menys aigua (0,94 m³/s, per al mateix període) i de fet sofreix periòdicament de forts estiatges (en 1998 fins al 40% del llit estava completament sec), però es troben senyals de llúdria en prop del 75% de les estacions visitades entre 1980 i 2000. Una ullada al règim de cabals d’ambdós rius permet apreciar una enorme diferència (vegeu gràfic 1). El règim del Cabriol està totalment alterat per la regulació de l’embassament de Contreras, que imposa màxims estivals condicionats per la necessitat de desembassar aigua per al reg, i manté la resta de l’any el que es denomina un “cabal ecològic”.

Gràfic 1: Cabals mitjans mensuals per al Bergantes i el Cabriol. Període 1990-99. Dades: C. H. Xúquer; C. H. Ebre.

És realment aquest un cabal ecològic? Segons el que sabem, els peixos (els principals vertebrats fluvials i presa favorita de les llúdries) no semblen apreciar-ho així. El Bergantes, amb el seu magre cabal i acusades sequeres, manté en alguns trams biomasses de peixos superiors a 20 g/m², probablement 10 vegades superiors a les del Cabriol. Les madrilles o bogues d’ambdós rius també reflecteixen situacions extraordinàriament diferents. Mentre que la present en el Bergantes (la pròpia de la conca de l’Ebre, Chondrostoma miegii) és l’espècie de peix més abundant, amb densitats mitjanes de 30 i màximes de 95 exemplars cada 100 m², l’endèmica del Xúquer, o loina (Chondrostoma arrigonis), està pràcticament a la vora de l’extinció. Tan sols s’han capturat 21 exemplars en 30 localitats mostrejades en el Cabriol i Xúquer mitjà el 2001 (Jiménez i Lacomba, 2002). A falta de millor hipòtesi, la total distorsió del règim natural del riu sembla la millor causa per a explicar la pobresa de la ictiofauna del Cabriol, aparentment incapaç d’ajustar el seu rellotge biològic intern (en particular l’associat a la reproducció) al flux de cabals imposat per les demandes del regadiu i de la generació hidroelèctrica. La resposta de la llúdria seria la pràctica desaparició per falta de suficient aliment disponible.

Per tant, de nou l’ús de l’aigua sembla una clau per a interpretar per què s’extingeixen les llúdries valencianes. Si volem continuar considerant aquesta espècie com a emblema o indicador de la salut dels nostres rius, hem de començar a pensar no sols en qualitat de les aigües, sinó també en quantitat i en la seua distribució al llarg de l’any, introduint en la reflexió la forta tensió entre el règim natural dels rius i l’imposat per les nostres necessitats.

REFERÈNCIES
Chanin, P. R. F. i D. J. Jeffreries,
1978. “The decline of the otter Lutra lutra L. in Britain: an analysis of hunting records and discussion of causes”, Biol. J. Lin. Soc.:  10: 305-328.
Delibes, M., 1983. “Distribution and ecology of the Spanish carnivores: a short review”, XV Congreso Int. Fauna Cineg. y Silv. Trujillo. 1981: 359-378.
Delibes, M. (ed.), 1990. La nutria (‘Lutra lutra’) en España.
ICONA. Madrid
Jiménez, J., 1987.  “The otter and its conservation in the valencian region (E. Spain)”. UICN Otter Specialist Group Bulletin 2: 37-41.
Jiménez, J. i J. I. Lacomba, 2002. Peces, anfibios y reptiles de la Comunidad Valenciana.
Conselleria de Medi Ambient. València,
MaCdonalds, S. M., 1983.  “The status of the otter (Lutra lutra) in the British Isles”. Mammal Rev., 13: 11-23.
Mason, C. F. i S. M. MaCdonalds, 1986.  Otters. Ecology and Conservation
Cambridge University Press. Londres.
Ruiz-Olmo, J. i M. Delibes, 1998.  La nutria en España ante el horizonte del año 2000. 
SECEM. Barcelona-Sevilla-Málaga,.
Sandegreen, F., Olson, M. i L. Reuthergarrdh, 1980. “Der Ruckgang der Fischotterpopulation in Sweden” dins Reuther C. i C. Festetics, (eds.): Der Fischotter in Europa: Verbreitung, Bedrohung und Erhaltung, Oderhaus & Gottingen: 107-113.

© Mètode 2013 - 38. Camins d'argent - Estiu 2003

Doctor en Ciències Biològiques. Cap del Servei de Vida Silvestre. Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural de la Generalitat Valenciana.