La nova cultura de l’aigua, la directiva marc i la política hidràulica espanyola

The new water culture. The directive outlines the Spanish water management policy. The New Water Culture is fundamentally a movement that proposes the equal distribution of water between all the species. La Directiva Marc de l’Aigua, on the other hand, may represent a key instrument  to bring about an important qualitative change in water management and a transition from an old to a new water culture. The PHN has turned its back on the DMA and its initiation has done no more than to increase these contradictions. Water management in the XXI century requires integrated action, aimed at maintaining and improving the ecological condition of our aquatic and riverside ecosystems  and demands a change in mentality and a different investment policy.

La nova cultura de l’aigua 

    El naixement formal del concepte de “nova cultura de l’aigua” pot situar-se en la publicació del llibre La nueva cultura del agua en España (Martínez-Gil, 1997). El llibre esmentat es pot considerar el manifest fundacional d’un moviment que va sorgir molt abans en multitud d’iniciatives i aportacions.

    La nova cultura de l’aigua proposa, en síntesi, que l’aigua sigui utilitzada per totes les espècies, de tal manera que es mantinguin les seves funcions ecològiques, econòmiques i socials. Avui dia una sola espècie, la humana, utilitza de manera directa o indirecta una gran part de l’aigua dolça del planeta, sigui per beure, per regar, per produir electricitat o per navegar, i això ens porta a una era d’escassetat del recurs (Postel, 2000). Pocs racons queden sense la seva intervenció, i en alguns casos el 100% de l’aigua que circula per una conca és consumida per a usos humans. El riu Segura és un exemple paradigmàtic, ja que s’ha aconseguit que el riu no arribi al mar. La nova cultura de l’aigua, a més de tractar d’evitar que això es repeteixi en altres rius, proposa canvis per recuperar els rius malmesos, canvis que impliquen una revolució en la forma com ara es gestiona l’aigua als Països Catalans i a Espanya. Això és un repte per a la sostenibilitat futura dels sistemes gestionats pels humans (Tello, 2001)

La directiva-marc de l’aigua

    La proposta de directiva marc sobre l’aigua (DMA) va ser aprovada al desembre de l’any 2000 (UE, 2000). És una directiva que aposta per la qualitat i el seu objectiu essencial és aconseguir per als ecosistemes aquàtics de la comunitat un bon estat ecològic. Aquest es defineix com “una expressió de la qualitat de l’estructura i del funcionament dels ecosistemes aquàtics associats a les aigües superficials classificats d’acord amb l’annex V”. La directiva es posa com a objectiu temporal arribar a aquest bon estat ecològic abans de l’any 2015.

De tota manera, tot i que centrada en els temes ambientals, la directiva és molt més àmplia i en conjunt pot ser un instrument clau per a un canvi qualitatiu important en la gestió de l’aigua i per a una transició des de la vella a la nova cultura de l’aigua.

El concepte d’estat ecològic és una novetat de la DMA, ja que no es troba com a tal en els llibres d’ecologia, limnologia o hidrologia. El seu referent més semblant pot ser el concepte de salut dels ecosistemes. En aquest últim cas també s’utilitzen diferents tipus de paràmetres biològics o fisicoquímics per a caracteritzar la situació general d’un ecosistema. En ambdós casos es dóna una gran importància als paràmetres biològics, que són l’element clau de la mesura de l’estat ecològic.

La posada en marxa de la DMA serà un procés relativament complex que requerirà un exercici d’intercalibració per a poder comparar les dades entre països o ecoregions d’Europa.
Un resum molt simplificat de les passes a realitzar per a establir l’estat d’una massa d’aigua és el següent:
1. Delimitar la demarcació hidrogràfica (la conca).
2. Identificar les categories de masses d’aigua presents.
3. Establir els tipus que hi ha utilitzant els paràmetres indicats en la DMA en l’annex II.
4. Paràmetres que cal mesurar, segons l’annex V de la DMA.
5. Normalització dels protocols de mostreig per a tots els paràmetres a mesurar.
6. Per a cada tipus, establir les condicions de referència d’acord amb les especificacions de l’annex II de la DMA.
7. Caldrà establir per a cada tipus les cinc categories d’estat ecològic i les dues d’estat químic per a cadascun dels paràmetres biològics, hidromorfològics i químics establerts en l’annex V de la DMA.
8. Els límits entre classes s’establiran també de forma clara.
9. Si és necessari, s’establirà un control d’investigació per a resoldre tots els problemes que no queden aclarits en aquest moment. També els exercicis d’intercalibració necessaris entre estats per a assegurar que les cinc categories d’estat ecològic són comparables entre diferents tipus.
10. A partir del moment en què es tinguin els tipus i la forma de mesurar l’estat ecològic, s’establirà un control de vigilància amb una freqüència i densitat de punts regulada.

Amb tot això es tindrà ja una eina per a establir quin és l’estat ecològic de qualsevol massa d’aigua de la Unió Europea. Els programes de seguiment d’estat de les aigües han de ser operatius abans del 2006, és a dir, que tot el procés anterior ha de realitzar-se abans d’aquest any. Aquest serà un moment important, ja que caldrà decidir quins dels punts estudiats estan molt modificats i per tant els objectius ambientals que se’ls assignin seran menys estrictes. En treballs anteriors hem desenvolupat de manera més detallada l’estructura de la DMA (vegeu Prat et al., 2000)

La planificació i la gestió de l’aigua a Espanya

    La gestió de l’aigua a Espanya s’ha fet des dels postulats de la utilització del recurs sense cap atenció als aspectes ambientals. L’exemple paradigmàtic és el PHN, del qual s’ha dit gairebé tot (Arrojo, 2001). El PHN és el producte final de la concepció de l’aigua com a recurs per a ser usat del que en diem gestió de l’oferta. Els usuaris de l’aigua són els qui decideixen què es fa amb el recurs, i el medi natural es queda oblidat tot i algunes lleis autonòmiques o normes de la Confederació que fixen (tot i que caldria discutir com) un cabal ecològic. El PHN s’ha fet a esquenes de la DMA i la posada en marxa d’aquesta no farà més que incrementar aquestes contradiccions. Com ja vaig dir fa temps, amb la DMA els plans hidrològics de conca i el PHN haurien de llençar-se a les escombraries i començar de nou (Prat, 2001). De fet, la DMA demana un pla de gestió de conca que integri la part marítima de la demarcació hidrogràfica. Per això cal una veritable revolució al sistema de gestió de l’aigua de l’estat espanyol que no tenim clar que es realitzi a curt termini.

Cap a un model nou de gestió de l’aigua

    La gestió de l’aigua requereix una gestió integrada, destinada a mantenir i millorar l’estat ecològic dels nostres ecosistemes aquàtics i demana un canvi de mentalitat i una política d’inversió diferent que la que es fa ara, centrada només a construir col·lectors, depuradores o abastaments d’aigua (Prat, 1999). Si es pretén assolir un bon estat ecològic dels ecosistemes aquàtics dels Països Catalans, cal bastir nous plans de gestió de conques com els suggerits per la DMA amb les condicions següents:

1. Integració del tot el cicle de l’aigua. El control de la demanda
2. Una política molt activa i decidida en la utilització de recursos alternatius com l’aigua regenerada de les depuradores o el dessalatge d’aigües salobres dels aqüífers litorals.
3. Canvis en els dissenys i la construcció dels col·lectors i depuradores. Per als primers demanem respecte a les riberes existents en el cas que s’hagi de passar el col·lector obligatòriament per la llera o la ribera del riu, o si més no la seva restauració posterior. El disseny de les depuradores ha de tenir en compte el cabal del medi receptor, especialment als rius mediter­ranis amb cabal migrat o secs.
4. Consideració de l’amoni com un element clau per a la recuperació de la vida als rius i disseny d’un pla d’acció per reduir-lo immediatament a les depuradores que superin valors d’1 ppm a la seva sortida. També cal estudiar la problemàtica dels microcontaminants orgànics i com afecten les xarxes tròfiques.
5. Estudi en profunditat de la salinitat que queda als rius derivada de les aigües industrials i urbanes, que pot comprometre la regeneració futura de la fauna i flora de molts rius on es construeixen depuradores.
6. Mesura detallada dels nivells d’eutrofització i accions per a minimitzar-los. Això requerirà de tractaments terciaris a les depuradores i de bones pràctiques agrícoles, així com solucionar el problema de l’excés de purins.
7. Resolució definitiva del tema dels cabals de compensació de les minicentrals hidroelèctriques, que fan que molts trams dels rius estiguin secs.
8. Estudi detallat de la problemàtica de les espècies introduïdes (cranc americà, peixos) i dels seus efectes sobre els ecosistemes. Això suposa també revisar totalment la gestió de la pesca, que avui dia està destinada a mantenir “vedats-granja” de cap de setmana.
9. Un programa de regeneració de les riberes degradades que inclogui un control de la ramaderia que les pastura i un sistema de protecció de les avingudes que no sigui la canalització dels rius.
10. Establiment d’un sistema de control de l’estat ecològic que permeti avaluar, mitjançant les comunitats d’organismes, la salut dels ecosistemes aquàtics. En el cas dels rius, l’ús d’índexs biològics i d’estat de conservació de les riberes és una eina imprescindible.
Un programa d’educació ambiental que sigui transversal a totes les activitats del pla de gestió és absolutament imprescindible per poder assolir el canvi cap a la gestió ecosistèmica. Aquest sistema de gestió és impossible d’implantar amb les institucions i els professionals que avui dia porten la gestió de l’aigua. I, molt especialment, és necessarique els enginyers, que ara són els amos absoluts de l’aigua, deixin pas a equips pluridisciplinars que actuïn d’una manera absolutament diferent ha de ser un dels aspectes clau d’aquesta gestió integrada.

Bibliografia
Arrojo, P. (ed.), 2001. El Plan Hidrológico Nacional, a debate. Bakeaz. Bilbao.
Martínez-Gil, J., 1997: La Nueva Cultura del Agua en España. Bakeaz Ed.. Bilbao.
Postel, S. L. , 2000. “Entering a new era of water scarcity. The challenges ahead”. Ecological Applications
Prat, N., 1999.  “Ecologia i gestió de l’aigua a Catalunya. Aigua: gestionar l’escassesa”. Medi Ambient, Tecnologia i Cultura, 25: 5-15.
Prat, N., 2001.  “Afecciones al Bajo Ebro derivadas del PHN, alternativas y necesidad de un nuevo modelo de gestión del agua”, en: ARROJO, P. (ed.): El Plan Hidrológico Nacional a debate, Bilbao, Bakeaz: 413-426.
Prat, N., Munné, A., Reradevall, M. i N. Bonada, 2000. “La determinación del estado ecológico de los ecosistemas acuáticos en España. La aplicación de la directiva marco del agua en España”, en Fabra, A. i A. Barreira (eds.).  Madrid-Barcelona. Instituto internacional de derecho y medio ambiente:  47-81.
UE (2000): Directiva 2000/60/CE de 23-X-2000. Marco comunitario de actuación en el ámbito de la política de aguas.
Tello, E., 2001. “Dèficits hídrics o ciutats insostenibles?”, Primeres Jornades Catalanes per una Nova Cultura de l’Aigua, 22 pp 10 (4): 941-948.

Narcís Prat. Departament d’Ecologia, Universitat de Barcelona.
© Mètode 38, Estiu 2003.

Peça molt important de la DMA és la comparació de l’estat actual dels ecosistemes amb llocs de referència. Per al 2016 s’hauran de restaurar tots els rius del mateix tipus que estiguin degradats a un estat similar als de referència, a excepció dels que es declarin com a massa d’aigua molt modificada.
Foto: A. Aguilella

La DMA obligarà en el futur a conservar i restaurar les riberes. En una actuació que es va realitzar a l’alt Llobregat l’any 2000 per tal de fer un pàrquing es pot veure com es va destruir un bosc de ribera. L’estat ecològic del riu s’ha alterat i, segons la DMA, caldria restaurar el sistema al seu estat anterior.
Fotos: N. Prat