© Miguel Lorenzo |
||
Protecting habitats along the valencian coastline. Along the Valencian coast there are many valuable natural habitats which present serious conservation problems. the Public use of such spaces, often valued only in terms of the number of visitors should be broadened to include the use of the landscape and the derived ecosystemic services. Future territorial programs could used the experience gained through planning these protected areas to extend them to the whole area, basing such a policy on sectarian laws. Quan el doctor Serrano exercia a la Xara (Dénia), als xiquets amb malalties pulmonars els receptava dormir en matalassos plens d’alguer (Posidonia oceanica). Manela Bisquert, que es va curar així de les seues bronquitis infantils m’ha contat que la mateixa planta en què es criaven els alevins entre el vaivé marí guaria els menuts que s’engronsaven sobre ella als bressols. És aquest un dels molts exemples de les estretes relacions entre l’home i el medi natural del qual s’abasteix i obté beneficis. L’anècdota revela la utilitat d’una espècie amb unes aplicacions medicinals per explotar. Altres rendibilitats més recents d’aquest vegetal són la fabricació de compost i de fibra tèxtil, encara que els majors beneficis s’obtenen, sens dubte, del conjunt de l’ecosistema del qual forma part. Les praderies d’alguers són vivers importantíssims per al manteniment dels caladors valencians. La seua conservació té, per tant, repercussions econòmiques tan importants com la contenció de l’erosió litoral. La Directriu d’Hàbitats inclou en total 164 tipus d’hàbitats naturals. A les costes valencianes estan representats uns cinquanta, situats en els terrenys afectats per la Llei de Costes, ja siguen en la mateixa ribera del mar o en zones de servitud, trànsit i protecció. Altres ambients són importants perquè contenen espècies estranyes o amenaçades de fauna i flora, o pel seu valor geomorfològic. Això no obstant la costa està fortament transformada i moltes de les seues formacions naturals pateixen importants regressions. El seu ús públic i la protecció legal són aspectes importants per a la seua gestió. L’ús públic Existeix el risc d’identificar l’ús públic amb el nombre de visitants que rep una àrea natural, cosa que duria a considerar que els llocs poc visitats no aporten beneficis i a menysprear altres usos. En aquest sentit, tan sols es prendrien mesures per a potenciar l’ús turístic, en detriment d’altres d’actuals o de futurs. En realitat les visites són solament una de les activitats possibles relacionades amb l’oci, però existeixen àmplies possibilitats d’utilització dels recursos dels hàbitats naturals. Han de considerar-se usos totes les activitats socioeconòmiques, tant tradicionals (pesca, agricultura, aprofitaments forestals) com les d’implantació més recent (urbanístiques, turístiques, recreatives). Pel que fa a l’ús públic recreatiu, s’hi han de comptabilitzar no sols els visitants ocasionals, sinó també els usuaris habituals de l’espai –per exemple els de les platges–, els residents i també els que en gaudeixen sens acudir al lloc. En aquest sentit, s’ha de tenir en compte que l’ús més massiu d’algunes zones litorals és la recreació paisatgística, no sols del qui acudeix a l’espai, sinó també del qui el contempla des de fora en directe o a través de mitjans de difusió. Existeixen altres usos públics dels espais naturals més intangibles. Són els derivats del funcionament de l’ecosistema, com la renovació de l’aire, la regulació del clima o la productivitat. Se’n beneficien fins i tot els qui viuen lluny del litoral, però passen més desapercebuts perquè no requereixen el desenvolupament d’una activitat humana per tal que es produesquen. Gràcies al capital ecològic de cada tipus d’hàbitat hi ha usos actuals i recursos per al futur sense explotar, com els derivats de la biodiversitat i de la reserva genètica. Per tant, caldria ampliar el concepte d’ús públic i ser conscients que l’accepció habitual és parcial. Aquesta perspectiva més àmplia és l’única que pot permetre una gestió que conserve els serveis ecosistèmics. |
|
|
© M. A. Gómez-Serrano Ocupació desmesurada al litoral de Calp. Aquest antic poble de pescadors ha deixat pas a una imatge esgarrifadora de total ocupació del sòl. El Penyal d’Ifac i el Morro de Toix han quedat com a únics espais inalterats. |
||
Instruments legislatius de protecció Una part dels hàbitats litorals valencians gaudeix d’un estatut de protecció particular, com el cas de tres reserves marines i vuit parcs naturals, sis dels quals adscrits al conveni de Ramsar. Estan declarats Zones d’Especial Protecció per a les Aus Silvestres (ZEPA) set dels espais protegits, a més de la Marjal dels Moros, l’illa de Benidorm i les Penyes de l’Arabí. La majoria d’aquests hàbitats protegits estan proposats com a Llocs d’Interès Comunitari (LIC) per a la seua inclusió en la Xarxa Natura 2000. Existeix certa polèmica pel que fa a l’eficàcia de les lleis sectorials per a la protecció dels hàbitats naturals. La realitat mostra que al litoral valencià les figures de protecció han possibilitat la defensa d’enclavaments molt amenaçats del litoral, però continuen els debats al voltant del model territorial que s’espera per al futur. Bona part de les dificultats que han d’afrontar els parcs venen no tant de l’aplicació de les seues normatives com de l’aplicació inadequada de les lleis sectorials i altres instruments legals (legislació sobre planejament, Llei d’aigues, Llei de costes, etc.) fora d’aquests espais. Aquest tipus de situacions provoca greuges comparatius importants. Es simptomàtic, per exemple, que es culpe un parc de les restriccions al desenvolupament urbanístic quan aquestes limitacions generalment deriven d’una qualificació del sòl no urbanitzable preexistent deguda al planejament, o els problemes que va generar en el seu dia l’existència del dret de tempteig i retracte en els espais protegits. Si en les compravendes de béns immobles de tot el territori s’actuara complint la legislació, aquest dret no hauria estat motiu de polèmica. Els parcs naturals són figures aplicables a territoris amplis, amb hàbitats de tot tipus, inclosos els urbans. D’altra banda, les lleis sectorials són un instrument importantíssim per a aconseguir un desenvolupament territorial que conserve els recursos naturals. La perspectiva hauria de ser no l’aïllament d’uns espais protegits entre àrees mancades de recursos naturals, sinó utilitzar les experiències d’ordenació als parcs per a estendre-les al conjunt del territori basant-se en l’aplicació i de desenvolupament de les lleis sectorials. Considerant tot això, són diversos els criteris que es podrien aplicar a la gestió d’aquesta mena d’hàbitats. Alguns ecosistemes naturals requereixen que no es realitze cap tipus de transformació física del medi. Vist l’escàs desenvolupament en la investigació dels ecosistemes, seria prudent reservar àrees prou grans dels espais litorals per a investigació, educació ambiental i visites controlades. Si la intervenció sobre els hàbitats no es realitza en el conjunt del territori, no s’avançarà en el coneixement de les mesures més adients per a conservar-los. Per la seua banda, les actuacions en ecosistemes degradats fràgils requereixen obres molt acurades. Com a exemple es pot posar el de la recuperació d’algunes zones del sistema dunar en la Devesa de l’Albufera, en què s’intervengué just el que era necessari per a facilitar una regeneració quasi natural del cordó. Les propostes d’educació ambiental i ús públic en les zones naturals s’haurien de desenvolupar de manera que no representaren un nou impacte per al medi, aprofitant estructures preexistents i recuperant patrimoni, sense obrir nous accessos. Recordem que alguns hàbitats s’han salvaguardat i que s’han pogut conservar els seus valors actuals precisament perquè s’han mantingut innaccessibles o perquè no s’ha divulgat massivament la seua existència. Les accions de protecció ambiental en els hàbitats naturals no s’haurien de veure invalidades per altres actuacions en la costa que indirectament les perjudiquen. Aquest és el cas dels efectes que poden tenir les obres que modifiquen la dinàmica litoral sobre els cordons dunars, o les aportacions de materials sobre els hàbitats de Posidonia oceanica, una espècie emblemàtica del Mare Nostrum que ha marcat la vida de molts dels seus habitants. Mª Pilar Donat. Biòloga i ex-directora del Parc Natural del Montgó (La Marina Alta, Alacant). |
© Mètode 2013 - 26. Redescobrir el litoral - Estiu 2000