«La prova més certa d’haver-se format en el fons del mar»

«The surest proof of having been formed at the bottom of the sea». Antoni Josep Cavanilles (1745-1804) and the beginnings of palaeontology in Valencia. Cavanilles offers a number of commentaries, descriptions and drawings of fossils from the “Reyno de València” (Kingdom of Valencia) in his Observations, which constitute the first descriptions of Spanish fossils. Moreover, his notes on “ lenticular stones and nummulites” (macroforaminifers) can be considered as the first Spanish work on micropaleontology. The analysis of the staticulate materials and the presence of fossils therein, permitted Cavanilles to affirm that these materials were formed on the seabed and that their origin was not the great flood. This implied a longer time than that related in the Bible, although this was not said explicitly.

Introducció

La riquesa fossilífera de la Comunitat Valenciana ha cridat l’atenció de viatgers i curiosos, però sobretot dels naturalistes, i dins d’aquest elenc destaca la figura del valencià Antoni Josep Cavanilles, de qui es compleixen ara dos-cents anys de la seua mort. En aquest treball es comentaran les dades sobre fòssils que inclogué en les seues Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de València (1795-1797), primera obra on es descriuen, figuren i localitzen jaciments de fòssils de la nostra Comunitat.

En les últimes dècades del segle XVIII la teoria de la Terra va experimentar profunds canvis, es van abandonar les cosmogonies purament teòriques i va començar a donar-se veritable importància a l’observació en el terreny, i això va portar al desenvolupament de noves teories, com la neptunista de Werner, que, juntament amb les idees catastrofistes imperants en l’època i amb l’acceptació cada vegada major de la necessitat d’una cronologia més llarga que l’oferta per la Bíblia, tal com proposava Buffon, va representar un canvi important en totes les disciplines geològiques.

Cavanilles va conèixer aquestes noves propostes de manera directa durant el temps que va viure a París, i les va compendiar en la introducció de les seues Observaciones. Es tracta d’una introducció teòrica que es complementa amb les detallades descripcions i comentaris de la seua obra, per aquest motiu es pot considerar que s’hi exposa la primera actualització d’aquesta qüestió publicada a Espanya, d’acord amb la situació vigent a Europa a finals del segle XVIII, com ja ha ressaltat el professor Mateu Bellés.

Curiosament un aspecte oblidat és la informació paleontològica que Cavanilles ens ofereix en la seua obra. Per descomptat, tot el món destaca la preciosa làmina amb fòssils del tom II (vegeu figura 1). Aquestes són les primeres figuracions de fòssils valencians i les segones de fòssils espanyols després de les publicades per José Torrubia en el seu Aparato para la Historia Natural Española publicat el 1754. A més, en aquesta làmina s’inclouen les primeres figuracions de microfòssils, que juntament amb les descripcions i comentaris que ofereix de les “pedres lenticulars” i “nummulàries” es poden considerar l’inici de la micropaleontologia a Espanya.

Figura 1. Làmina de fòssils intercalada entre les pàgines 296 i 297 del tom II. Fig. 1: “Pedres lenticulars”; a) vista còncava; b) vista convexa (probablement són Paleorbitolina lenticularis). Fig. 2: “Pedres nummulàries”; a) vista externa; b) vista interna (són representants de la família Nummulitidae, probablement la vista externa és d’una Assilina i la interna és d’un Nummulites). Fig. 3: “Orelles de moro, vul.”; a) vista exterior de la valva; b) vista interior de la valva (probablement es tracta d’Exogyra flabellata). Fig. 4: “Echinites”; a) vista aboral; b) vista oral (probablement és un representant de la família Echinolampidae).

Els fòssils en les observacions de Cavanilles

La primera qüestió que cal dilucidar és què entenia per fòssils Cavanilles. En el text s’hi refereix com a petrificacions i poques vegades utilitza la paraula “fòssil”, encara que en l’índex general una de les entrades és la paraula “fòssils”, i totes les pàgines que s’hi citen ens condueixen a referències sobre petrificacions de mol·luscs, equinoderms, dents de tauró, peixos, etc., és a dir, a restes de fòssils que presenten formes anàlogues a organismes actuals. No obstant això, en aquesta entrada en cap moment es relaciona la paraula fòssil amb els minerals, que també eren denominats “fòssils” per molts autors formats en les idees geognòstiques i orictognòstiques de Werner.

D’altra banda, dins d’allò que Cavanilles denomina “pedres”, trobem dos exemples de macroforamínifers: les “pedres nummulàries”, que corresponen a nummulítids de l’Eocè d’Alacant, i les “pedres lenticulars”, que corresponen a orbitolínids del Cretaci Inferior de Castelló. Tots dos tipus de “pedres” estan figurats en la seua làmina. També parla de la “pedra tosca”, que és una toba calcària, la formació de la qual descriu, i indica que hi podien quedar atrapats fulles i caragolets; però en aquest cas no els considera fòssils, perquè per a ell la seua formació era molt recent i fins i tot s’estava produint en l’actualitat i, per tant, no es correspondria amb les acumulacions en el fons del mar de restes orgàniques, que és el procés que es correspon amb les peces que ell havia denominat fòssils en l’índex.

De l’ús de la paraula fòssil i la seua aplicació podem inferir que el seu concepte de fòssil entronca amb el que feien servir els naturalistes francesos, i que se separava clarament del que era utilitzat habitualment a les escoles de mines de l’època, molt influïdes per l’escola de Freiberg on impartia classes Werner, per a les quals la categoria de fòssil s’aplicava tant als fòssils, en el sentit actual, com fonamentalment als minerals.

Localitats del “Reyno de València” amb fòssils

Les referències a localitats amb fòssils són variades; així, esmenta jaciments del Cretaci de Castelló. Prop de Forcall refereix “bells annomites [sic] penetrats de ferro”, és a dir, la presència d’ammonites pirititzats, i al costat d’ells la presència d’ostrèids, que vulgarment eren coneguts com “orelles de moro”. Aquests ostrèids cretacis els esmenta en diverses poblacions més de Castelló i València: Vilafranca, Vistabella, Penyagolosa, Cervera i Ares d’Alpont. En la descripció dels fòssils d’aquesta última localitat Cavanilles ens informa d’alguns dels caràcters de les “orelles de moro”:

    […] sus dos válvulas eran algo desiguales, y que una de ellas tenia el interior cóncavo, y la otra algo convexô en la parte contigua á la charnela. Hállase las mas veces una petrificación caliza, que ocupa enteramente lo que en otro tiempo el animal que pereció; y no pocas un cuerpo térreo amarillento gredoso, que la humedad y el agua ablandan y deshacen […] [T. II: 69]

A les localitats de Meca (entre Almansa i Aiora) i Font de Vivens (entre Ibi i Xixona) també cita ostres, però en cap moment les inclou com “orelles de moro”; curiosament aquests jaciments són terciaris, i els seus fòssils tenen ja gran semblança amb les formes actuals.
Altres citacions són de gasteròpodes, que relaciona amb els buccins, a Cervera, Penyagolosa i Barx.


Figura 2. “Vista de la Vila d’Ares del Maestre”, intercalada entre les pàgines 76 i 77 del tom II. Cavanilles fa servir les observacions sobre la successió de capes i presència de fòssils en aquesta localitat per indicar que aquests materials “es van formar amb quietud en el fons del mar”, i negar que es pogueren haver format pel diluvi.

A Cullera fa referència a la presència de bivalves, en què observa l’aparició ocasional de serpúlids sobre les petxines; també cita bivalves a Castalla i a Guardamar. En aquest últim lloc estudia les petxines que troba als carreus de la construcció d’un moll; observa “camas enteras de las especies que actualmente viven en aquel mar”, per la qual cosa se’n pot inferir que és conscient que els altres mol·luscos fòssils que havia trobat podrien no tenir representants actuals vius, encara que en cap moment ho diu explícitament (T. II: 294).

Cita la presència d’impressions de vegetals pertanyents al baladre a la Valldigna. També fa referència a impressions de peixos a Pego, i a dents de tauró, que denomina ophioglosa entre Ontinyent i Bocairent.

    Finalment, cita equínids fòssils a les serres pròximes a Alcoi, Ibi i Xixona. El més interessant és la detallada descripció d’aquests Echinites:

Todos son de la misma especie, y pertenecen á la segunda división de Linneo, por tener la boca y el ano en el plano oval inferior, este en la extremidad del diámetro mayor y la boca en el centro, donde se cruzan los diámetros, los cuales se hallan en la razon de cuatro á cinco. Varían estos fósiles en el tamaño de dos á tres pulgadas en la base ó superficie plana, y de ocho á diez y seis líneas de altura en la convexâ. Ambas superficies están sembradas de unos circulitos muy menudos agujereados en el centro, los que se conservan en mejor estado y en mayor número en la superficie plana. La boca forma una como estrella de cinco puntas, y el ano una figura oval situada entre los surcos que empiezan en la boca con direccion á la periferia: doblan allí hácia la superficie convexâ, y se reunen en lo alto de ella. De cada punta de la estrella salen dos con alguna divergencia; siguen sin variar casi las distancias por la mitad de la superficie convexâ; y desde allí se acercan hasta unirse en un solo punto en lo mas alto. Dichos surcos son mas profundos en la superficie inferior que en la convexâ, pero sin adorno alguno: tiénenlo en esta, y se reduce á un sin número de rayitas transversales paralelas, terminadas en agujeritos sutiles, formando los cinco pares de surcos una vistosa estrella, ó una flor de cinco pétalos. [T. II: 188-189]

    Com es pot inferir de la transcripció, ens trobem davant la primera descripció de fòssils espanyols en un sentit modern, i per descomptat és una descripció molt detallada i precisa, que no tornarem a trobar en la literatura espanyola fins ben entrat el segle XIX.

Primeres descripcions demacroforaminífers espanyols

Les altres dues descripcions de fòssils, segons els coneixements actuals, que ofereix Cavanilles corresponen a les “pedres lenticulars” i “nummulàries”; encara que en aquest cas, Cavanilles en cap moment denomina aquestes “pedres” com a fòssils, ni tampoc ofereix cap interpretació del seu origen. Aquest fet és normal, ja que l’origen d’aquestes “pedres” encara no estava clar en aquella època. De totes maneres, Cavanilles coneix les descripcions que havia fet Saussure d’“espècies” semblants dels Alps amb què compara el material valencià.

    Les “pedres lenticulars” les troba en les proximitats del monestir de Benifassà:

[…] que se hallan amontonadas y como amasadas en una marga arenisca. Son convexâs por un lado y cóncavas por otro, sin poderse jamás separar en dos hojas iguales y paralelas, ni menos descubrirse el menor vestigio de organizacion. Ninguna llega á dos líneas de diámetro, y las hay tres veces menores, siendo en todas su grueso como la cuarta parte del diámetro. Su color es blanco tirando al roxo, y en el centro de la parte cóncava es siempre mas claro. Me parece que son de la misma especie que las que el célebre naturalista Mr. de Saussure descubrió en el sitio que llamó la Pérdida del Ródano. No se deben confundir estas piedras lenticulares, llamadas así por la semejanza que tienen con las lentejas, con las numularias que se ven con freqüencia en los términos de Ibi, Agost y Xixona, y que el vulgo llama diners de bruixa (dineros de bruja)[…] [T. I: 35]

    Com ja anuncia en el paràgraf anterior, més endavant descriu les “pedres nummulàries”:

[…] cuyo diámetro es desde media línea á media pulgada… Son blanquecinas tirando a pardo, casi redondas y planas, delgadas hacia el borde, y con una pequeña eminencia en el centro. Sus superficies son lisas, y en ellas se descubre una línea espiral que empieza en el centro, hace seis ú ocho revoluciones, y se pierde en la periferia: también se ven multitud de rayos interrumpidos, que saliendo del centro cruzan las curvas y se terminan en la exterior. Descúbrense con mas claridad la espiral, los rayos y las frecuentes interrupciones de estos, cuando se separan las dos válvulas paralelas de que consta la piedra numularia; lo cual se consigue fácilmente poniéndola al fuego por algunos minutos, y echándola de repente en agua fría. Hice varias veces la experiencia, y siempre ví mudado el color blanquecino en gris obscuro. Presentose entonces la espiral resaltada, y entre sus curvas un canal excavado que principia en el centro, y sigue hasta la periferia: dicho canal se halla como separado en un sin número de celdillas por otras tantas líneas transversales, cuya multitud é inmediación hace mirarlas como rayos, quando no se exâminan con cuidado las discontinuaciones al atravesar las curvas. Por esta descripcion parece que las numularias del reyno de Valencia son de la misma especie que las de Mr. de Saussure halló en el paraje llamado la Pérdida del Ródano, y describió completamente en la página 336 del primer tomo de sus Viajes á los Alpes: las nuestras presentan indicios de organización en las superficies exteriores, los que no halló Saussure en las suyas: jamas las he visto mayores de ocho líneas de diámetro, ni una que no tenia una pulgada de diámetro. [T. II: 182-183]

    Es tracta de les primeres descripcions de macroforaminífers espanyols. A més, Cavanilles és conscient que ambdós tipus de “pedres” pertanyen a dues “espècies” distintes, i que eren comparables a les descrites per Saussaure. Aquest tipus d’observacions són les que han permès establir la correlació estratigràfica entre distintes regions. Un altre fet curiós és que indica de manera explícita la tècnica que utilitzava amb els nummulítids per poder estudiar-ne la morfologia interna, tècnica que ha estat habitual fins a temps recents.

Els fòssils es troben en sèries estratificades originades al mar

A l’hora de descriure els distints afloraments, Cavanilles assenyala la presència de sèries estratificades amb fòssils, que es troben només en algunes capes, i es disposen paral·leles a la superfície d’estratificació. Totes aquestes observacions li permeten asseverar que aquests fòssils i els dipòsits on es troben es van originar al mar, tal com ja indica en la “Introducción”:

Los montes y los cerros, que cubren la mayor parte del reyno, deben al parecer su origen á los cuerpos orgánicos que vivieron en el mar. Porque no solamente se componen de peñas calizas casi todos ellos, sino que también se notan bancos de hasta 30 palmos de grueso, formados de conchas amontonadas y dispuestas por familias, muchas veces con su barniz natural, y casi siempre con su forma primitiva. Es cierto que la petrificacion no está siempre completa en dichos bancos, pero su posición casi horizontal y su paralelismo dan indicios ciertos del origen que debieron tener en el fondo de las aguas […]. El propio elemento de estos animales ha sido siempre el mar; en él nacen, viven, se multiplican y perecen. Las corrientes van amontonando los cadáveres y despojos, y así preparan materiales para formar montes, cuyos bancos quedan por lo comun horizontales, y siempre paralelos aun en las curvas. Parece pues cierto que los montes del reyno de Valencia se formaron en el fondo del mar, cuyas aguas cubrieron la superficie que habitamos. [T. I: III]

    Curiosament en aquesta introducció no esmenta el diluvi en cap moment, però després, quan parla de la mola d’Ares, diu explícitament que el diluvi universal no va poder ser l’origen d’aquests dipòsits, criticant les idees exposades per Torrubia en el seu Aparato:

El paralelismo de los bancos, al hallarse en todos el respectivo grueso siempre igual por toda su extensión, la interposición de capas margáceas que los separan, su naturaleza caliza y los fragmentos de conchas que contienen, prueban que se formáron con quietud en el fondo del mar. Las aguas del diluvio universal aunque cubriéron la cima de los montes, no pudiéron formar aquellos en quienes reyna el paralelismo que hoy vemos. Pudiéron venir con las aguas muchos testáceos, reproducirse y perecer en aquel nuevo suelo; pero al retirarse las aguas quedarian sus cadáveres y conchas en la superficie de la tierra, y no enterrados á veinte, treinta y mas pies, como se observa. El hallarse las conchas por familias y en situación plana, teniendo su interior relleno de la misma materia que las cubre; y mucho más el ocupar alguna vez treinta pies de espesor entre bancos marmóreos, destruye enteramente la opinión de nuestro Torrubia y otros que lo atribuyen todo al diluvio universal. [T. I: 75-76]

    També fa referència a la impossibilitat que el diluvi siga l’origen dels materials quan parla del puntal de Meca (Aiora):

[…] la prueba mas cierta de haberse formado en el fondo del mar. A bastante altura y sobre bancos sólidos de piedra se siguen veinte y más pies de ostras, cubiertas con otros bancos de piedra que continúan hasta la cumbre. Casi todas son peynes de diferentes dimensiones, de las cuales las mas conservan las estrías y el brillo, algunas las orejuelas, y otras se hallan ya medio destruidas, reduciéndose á polvo fino blanquecino. No sé como podrán explicar este fenómeno los que lo atribuyen al diluvio universal. Ni es probable que aquel enorme número de ostras, todas de la misma familia, quedasen en la posición horizontal que conservan; ni menos que hubiesen podido entrar en lo interior del monte; antes de cuya formación debiéron estar allí acinadas, y siendo despojos de vivientes marinos, debió preexîstir el mar en aquel sitio. [T. II: 6]

    Com a conclusió, es pot dir que Cavanilles, en explicar els estrats i els fòssils que contenen, es mostra com un naturalista modern, coneixedor de les noves idees sobre la història de la Terra, i això permet caracteritzar-lo com a neptunista, és a dir, que havia superat clarament la concepció diluvista, encara que el diluvi seria l’últim procés catastròfic d’aquesta història.

 A més, les seues interpretacions de la formació tant del relleu com de les capes amb fòssils impliquen una acceptació d’un temps molt més extens a l’habitualment admès pels estudiosos de la Bíblia, encara que en cap moment ho diga explícitament.

Rodolfo Gozalo Gutiérrez. Departament de Geologia, Universitat de València.
© Mètode 42, Estiu (Juliol) 2004.

 

 

«Cavanilles pensava que era necessari establir una cronologia més llarga que l’oferta per la Bíblia»

 

«Les figuracions, descripcions i comentaris que ofereix sobre les “pedres lenticulars” i “nummulàries” es poden considerar l’inici de la micropaleontologia a Espanya»

 

«Cavanilles va fer la primera descripció de fòssils espanyols en un sentit modern»

 

 

 

© Mètode 2013 - 42. Notícies d'altres temps - Estiu 2004

Departament de Geologia, Universitat de València.