La rehabilitació del regadiu històric valencià: reptes i estratègies

rehabilitació del regadiu històric valencià

Reviving historical Valencian irrigation systems: challenges and strategies. The current state of historical Valencian irrigation systems is directly related to competitive soil usage and water resources. The surface area covered by the valencian market garden has decreased over recent decades due to urban and industrial pressure. More recently, water shortages have led to increased use of drip-irrigation systems, which sometimes means that the ancient irrigation networks are abandoned. Therefore, an interdisciplinary effort is needed for these hydro-systems to survive. We should aim to compile an inventory of the hydraulic and architectural patrimony and make their cultural value known. However, such conservation measures should be open to social debate as one must recognise farmers’ socio-economic needs.

Ara fa una dècada encunyàrem el concepte de regadiu històric valencià a l’hora de definir els espais irrigats dissenyats i construïts abans del segle xix, un conjunt d’antigues hortes amb una problemàtica comuna, derivada del seu doble valor productiu i patrimonial.

Les velles hortes valencianes ocupen actualment vora 125.000 hectàrees, més o menys, un terç de la superfície irrigada al conjunt autonòmic. Són, d’una banda, paisatges resultants d’esforços seculars per extraure el màxim rendiment d’uns sòls poc generosos, mitjançant la introducció del reg. Aquests treballs es materialitzaren en nombroses obres d’enginyeria hidràulica –assuts, canals, aqüeductes, etc.–, una arquitectura de l’aigua d’un destacat valor cultural.

Aquestes hortes són, a hores d’ara, paisatges vius, espais productius que han d’afrontar permanentment nous reptes, dins una conjuntura econòmica marcada per la liberalització dels mercats agraris internacionals que exigeix la introducció d’innovacions agràries i l’abaratiment dels costos dels inputs i de la mà d’obra. Es troben a més a més, en una posició desfavorable enfront de les activitats urbanes, turístiques i industrials o de les infraestructures viàries en la competència pels usos del sòl i de l’aigua.

En aquest context, la rehabilitació del regadiu històric valencià és necessària per garantir la futura conservació d’uns paisatges culturals mil·lenaris. La supervivència de les antigues hortes requereix desplegar accions encaminades, d’una banda, a modernitzar les infraestructures productives i, de l’altra, a preservar el valor patrimonial dels vells espais irrigats.

«Les velles hortes valencianes ocupen actualment vora 125.000 hectàrees, més o menys, un terç de la superfície irrigada al conjunt autonòmic»

Sens dubte, la reducció del consum d’aigua és el principal repte en la modernització del regadiu. Malgrat els esforços seculars dels llauradors i els mites sobre la perfecció del seu disseny, les antigues hortes valencianes són hidrosistemes d’escassa eficàcia. El regadiu històric valencià absorbeix una considerable proporció dels recursos hídrics superficials, en un espai on el consum ha ultrapassat les disponibilitats regionals i els usos agraris de l’aigua perden pes econòmic davant l’emergència d’altres sectors poderosos –indústria, oci, turisme.

Per superar les limitacions que imposa un medi natural semiàrid, els regants han cercat –des de l’edat mitjana fins els nostres dies– el transvasament d’aigües d’altres conques, opció que el pas del temps ha demostrat poc reeixida. L’arribada d’aigües del Tajo al Segura a penes ha assolit un 30% de les dotacions previstes per la legislació vigent i l’ús dels sobrants de l’Ebre és sols encara una reivindicació de la gent del Maestrat, que demanen part de l’aigua que li aporta el Bergantes. El Pla Hidrològic Nacional, amb més de vint anys de gestació, no ha resolt per ara la política de transvasaments.

Davant aquesta indefinició, la reducció del consum hídric a les hortes ha estat identificada com a alternativa viable als transvasaments, una opció que s’ha demostrat ambientalment polèmica, econòmicament costosa i políticament molt conflictiva. També els esforços dels llauradors i de l’administració valenciana, al llarg dels darrers deu anys, s’han orientat cap a l’estalvi d’aigua. A la Plana, la Safor o el Camp de Morvedre, el consum d’aigua per al reg s’ha reduït en un 30%, mitjançant la construcció de basses i dipòsits de regulació. D’aquesta manera s’ha aconseguit la supressió de regs nocturns, una considerable millora en la qualitat de vida dels agricultors.

L’estalvi arriba, en moltes comarques, amb la implantació de sistemes de reg per degoteig. Només en l’últim any 14.000 hectàrees de reg localitzat han substituït el tradicional reg a manta. La introducció accelerada d’aquesta tècnica s’ha adaptat a la realitat socioeconòmica de les hortes valencianes, marcada per la desaparició de l’agricultor professional i per un creixent procés d’arborització, en concret, per l’expansió de la citricultura.

El predomini de l’agricultura a temps parcial i l’expansió del monocultiu citrícola ha comportat l’abandonament de les antigües alqueries. En la foto, estat actual de l’Alqueria del Pi (s. xv). / © Martí Domínguez

El reg per degoteig dels tarongers –i de les llimeres a les terres més meridionals– minimitza la pèrdua de cabals, estalvia mà d’obra i permet l’aplicació directa dels fertilitzants a l’arbre i l’ús d’aigües de baixa qualitat. L’hegemonia de l’agricultura a temps parcial i el predomini de la citricultura resulten un estímul per a la generalització del reg localitzat. No obstant això, la implantació d’aquest sistema presenta alguns inconvenients en aquelles zones de topografia més plana. En aquests indrets, la manca de pendent requereix la pressurització de la xarxa de conductes mitjançant bombes, cosa que incrementa el cost de la transformació.

Tanmateix, algunes comunitats de regants –com ara la séquia de Coscollosa de Castelló– han introduït sistemes de pressurització amb un èxit notable, solució que sens dubte serà adoptada per altres societats de reg en un futur immediat. Actualment, els majors sistemes de reg valencians –la Vega Baja del Segura i la Séquia Reial del Xúquer– planegen la construcció de dues xarxes de pressió –des dels embassaments de la Pedrera i Tous– per aplicar el reg localitzat. El projecte de modernització de la Séquia Reial, més avançat, implica l’abandonament de l’antiga xarxa de séquies. El canvi paisatgístic i ambiental serà molt significatiu.

La generalització del reg localitzat suposa, per tant, un canvi radical al regadiu històric valencià. Xarxes de reg mil·lenàries poden esdevenir inútils en pocs anys, de resultes de l’aplicació del degoteig. En conseqüència, convindrà analitzar detalladament les implicacions ambientals dels projectes, identificar els elements patrimonials i, si s’escau, delimitar sectors d’horta on calga conservar el reg a manta.

Des d’una perspectiva cultural o patrimonial, aquesta no seria l’única amenaça que plana sobre les hortes històriques. El predomini de l’agricultura a temps parcial i l’expansió del monocultiu citrícola en comporten d’altres: el paisatge s’uniforma, la població es concentra i desapareix l’hàbitat dispers tradicional, s’abandonen antigues alqueries mentre s’alcen casetes de segona residència amb una arquitectura de baixa qualitat.

Aquesta situació és especialment preocupant als espais periurbans, on a més a més, la competència pels usos del sòl posa en perill la supervivència de l’activitat agrària. Sens dubte l’Horta de València n’és el millor exemple, amb un preu del sòl de vora sis milions per fanecada, el qual exigeix una gran vocació agrària per resistir-se a la fructuosa collita de pilars. Davant d’aquesta situació, l’única eixida és la protecció jurídica, la implantació d’instruments legals similars als que regeixen els espais naturals més valuosos, aplicats ací a la salvació de paisatges culturals de gran valor patrimonial i ambiental.

Ara bé, la conservació de les hortes periurbanes ha de ser realista. Sols els fragments de majors dimensions i menor degradació poden subsistir. És necessari identificar-los, inventariar i estudiar sistemàticament allò que encara resta i allò que resulta viable preservar. No és possible conservar zones esquarterades per la urbanització, alimentades per séquies que circulen sota quilòmetres d’asfalt, regades amb aigües residuals d’indústries i urbanitzacions i esquitxades pels abocadors il·legals o activitats poc respectuoses amb el paisatge tradicional. Al meu parer, només hi han dos sectors de l’Horta de València que presenten bones perspectives de conservació: la zona regada per Tormos i Montcada entre el Carraixet i la ciutat de València i el sector septentrional de Rascanya, al costat d’Almàssera i Alboraia.

Els lloables esforços fets fins ara per salvar determinats sectors de l’Horta de València han mancat d’un plantejament global. Hom ha insistit en la defensa de les hortes, però no s’han fet propostes viables. Cal forçar una reflexió social sobre el tema i efectuar una planificació pluridisciplinar coherent, sobretot, amb l’objectiu que els principals protagonistes del debat siguen els llauradors, els qui viuen a l’horta i en viuen. En aquest sentit, falta una anàlisi socioeconòmica específica de l’horta tradicional i és imprescindible un estudi de costos, productivitats i vendes, de preus de la terra i de processos d’ús alternatiu i conversió en sòl urbà.

«La conservació de les hortes periurbanes ha de ser realista. Sols els fragments de majors dimensions i menor degradació poden subsistir»

Des d’una perspectiva d’enginyeria es poden plantejar solucions efectives a alguns problemes, com ara l’eficiència del reg i la contaminació de l’aigua, mitjançant la posada en marxa de plans de reutilització d’aigües depurades i de desconnexió de les séquies i del sanejament urbà. Però, aquestes iniciatives tenen un paper secundari; en realitat, és prioritari un plantejament pluridisciplinar encaminat a inventariar els béns i a difondre els valors de les hortes, reconèixer-ne les necessitats socioeconòmiques, analitzar els costos i les oportunitats i cercar els fonaments en què ha d’arrelar la seua supervivència futura.

© Mètode 1999 - 22. Hortes valencianes - Número 22. Estiu 1999