Un dels requisits per a obtenir el premi de l’Institut Clay és l’aparició de la solució del problema en una revista especialitzada en la qual publicar depenga d’una revisió per experts en el tema –peer review–. Però el matemàtic rus Grigori Perelman es va limitar a posar els seus treballs durant els anys 2002 i 2003 en arXiv, el conegut lloc web de manuscrits científics de la Universitat de Cornell. En aquests textos ni tan sols es menciona la conjectura de Poincaré, si bé aquesta és una conseqüència dels seus resultats. Quan els seus articles van ser contrastats per la comunitat matemàtica i es va fer evident que eren correctes, la Unió Matemàtica Internacional li va concedir una Medalla Fields, que li havia de ser lliurada en el Congrés Internacional de Matemàtics celebrat a Madrid a l’agost de 2006. Però Perelman va refusar el prestigiós guardó.
És difícil saber les raons del seu rebuig. Perelman sempre ha evitat la premsa, i pocs periodistes han aconseguit trobar-se i parlar amb ell. Ni tan sols la seua biògrafa, Masha Gessen, ha pogut entrevistar-lo. Potser el reportatge més extens i documentat sobre ell va ser publicat en el New Yorker a l’agost de 2006. Els seus autors, Sylvia Nasar i David Gruber, expliquen la conjectura de Poincaré, analitzen diversos aspectes de la resolució (entre ells, un intent d’apropiar-se de la solució) i descriuen una trobada amb Perelman.
Sembla que les claus de la seua negativa són fonamentalment ètiques. Així, assenyala que la Medalla Fields «és completament irrellevant per a mi. Tots entenen que si la demostració és correcta, no cal cap altre reconeixement». Però hi ha també un retret generalitzat a la professió: Perelman diu que «hi ha molts matemàtics que són més o menys honestos. Però quasi tots són conformistes. Són més o menys honestos, però toleren els que no ho són». Afegeix que «no són les persones que trenquen els estàndards ètics les que són considerades com aliens, sinó que són les persones com jo les que són aïllades».
Perelman no va indicar en aquell moment si la seua objecció als guardons s’estenia al premi del milió de dòlars de l’Institut Clay: «No decidiré si acceptar el premi fins que me l’oferesquen.» No obstant això, quan al març de 2010 li’l van oferir, també el va rebutjar.
Sergio Segura
