L’Aiguabarreig

“L’Aiguabarreig” or “The meeting of the waters” – where the most abundantly flowing rivers join. The confluence of the rivers Segre, Cinca and Ebre, take the name d’Aiguabarreig. It represents the largest fluvial union in Països Catalans or Catalonia and likewise the forests and riverside areas are the most extensive to be found in our lands. It is also a meeting point for the steppe flora, with origins in the Monegres desert, and the Mediterranean flora carried on the Ebre, some elements even come from the mountains. The setting of the fluvial riverbanks and ponds in an arid Mediterranean surrounding, where vertical rockfaces are found together with flat orchard lands, makes the exceptional biological wealth of this area characteristic. However, these regions also show past mining activities and in particular the close relationship between its people and the river. The extinct barges are a symbol of this. They used to transport the coal and kept the common culture in the lands lying between ponent i.e. the West and the ribera d’Ebre.

L’Aiguabarreig se’ns mostra immens en un escarpat entorn de roquissars, màquies mediterrànies i zones àrides. És una confluència fluvial d’enormes dimensions. L’encontre dels tres rius més cabalosos dels Països Catalans es produeix progressivament; primer el Cinca, després de passar Fraga i Torrent de Cinca, lliura les seues aigües al Segre, enfront de Massalcoreig i de la Granja d’Escarp; i al poc, quasi a l’instant, el Segre es rendeix davant l’Ebre, al peu del castell dels Montcada a Mequinensa. Tot plegat en un llaç d’aigües que dibuixa un bell paisatge.

Al llarg de desenes de quilòmetres se succeeixen llargues llenques de canyissar, masses de canyís i bova que acompanyen sovint el rosari d’illes i illots, cobertes d’obagues d’alberedes i xoperes. La làmina d’aigua sempre volta el mig quilòmetre d’amplària, amb zones que superen, de llarg, aquesta amplitud. Al seu si, les illes es converteixen en refugis de la fauna.

Però l’Aiguabarreig del Segre, el Cinca i l’Ebre ha experimentat en els darrers vint-i-cinc anys un canvi transcendental en el seu aspecte i orografia. Bon punt es van acabar d’alçar les parets de les preses de Mequinensa i Riba-roja (aigües amunt i avall), no sols es desfeien i sepultaven les viles de Mequinensa i Faió o les mines de lignit, també les esponeroses riberes i un reguitzell d’illes que cobrien el llit fluvial s’enfonsaven per sempre.

Dissortadament tot allò es va perdre, però, al llarg dels anys, i gràcies a l’arribada de tones de sediments del Cinca i el Segre, furtats al delta de l’Ebre i immobilitzats pel fre en la dinàmica que imposen les presses, aquelles illes, amb les seues masses forestals i canyissars han anat reapareixent. Ara, però, les aigües baixen alentides per l’efecte de cua d’embassament. Boscos impenetrables, galatxos i badines, platges i una munió d’hàbitats que acullen una riquesa florística i faunística excepcional.

En la confluència del Segre, el Cinca i l’Ebre


L’Aiguabarreig se situa geogràficament en la plana central de la depressió de l’Ebre, que, amb uns 20.000 km2, constitueix una de les regions més àrides i singulars del continent europeu. Resseguint el curs de l’Ebre, abraça des del sud de Navarra fins les planúries occidentals catalanes.
A sota, plànol de serveis i accessos de l’Aiguabarreig.

L’Aiguabarreig se situa geogràficament en la plana central de la depressió de l’Ebre, que, amb uns 20.000 km², constitueix una de les regions més àrides i singulars del continent europeu. Resseguint el curs de l’Ebre, abraça des del sud de Navarra fins les planúries occidentals catalanes. El clima és de caràcter mediterrani continental, amb una precipitació escassa, entre 300 i 400 mm anuals, i amb un fort contrast tèrmic estacional i diari (15-20 ºC d’amplitud tèrmica anual). L’elevada evapotranspiració fa que el dèficit hídric sobrepasse el període estiuenc i dure al llarg de l’any.

Des del punt de vista geològic, la regió que acull l’enclavament s’ubica a la conca de l’Ebre, conca sedimentària terciària, limitada al nord pels Pirineus, la serralada Costera Catalana a l’est i la serralada Ibèrica al sud i sud-est. Durant el terciari (oligocè inferior i miocè superior), els sistemes al·luvials procedents d’aquestes tres serralades abocaven llurs aigües vers la conca de l’Ebre, que, en aquells temps, tenia un caràcter endorreic. Així les aigües carregades de sediments s’acumulaven en les parts centrals formant llacs immensos d’aigües somes. És el cas de Mequinensa, on hi havia una sèrie de llacs i àrees palustres amb una sedimentació carbonatada associada a un gran aportament de matèria orgànica, amb presència d’abundants caragolets, gasteròpodes (Planorbis sp.), caràcies, ostràcodes, tortugues, cocodrils, petits rosegadors, etc. com ho demostren les recerques paleontològiques de la zona, que fan del Baix Cinca un dels punts de troballes de rosegadors més importants d’Europa, entre d’altres sorpreses.

Així doncs, els materials que afloren en la zona, des del punt de vista litològic, estan integrats per gruixuts paquets de calcàries lacustres amb estratificació horitzontal, que alternen amb nivells més prims de margues i lutites, gresos fluviolacustres i localment lignits d’un gruix de 20 a 50 cm de mitjana. Aquests materials de les proximitats del riu es troben recoberts de terrasses i dipòsits al·luvials formats per codissos, graves, arenes i argiles quaternàries. Més cap al nord, ja en terres de Seròs, els nivells carbonatats passen a gresos i argiles.

La vegetació de ribera: un ecosistema d’interés ecològic excepcional

La confluència del Segre, el Cinca i l’Ebre s’emmarca en el domini de la vegetació escleròfila mediterrània, que ací apareix sobre els terrenys terciaris que voregen els rius. D’altra banda, la vegetació de ribera té caràcter eurosiberià, ja que es tracta de comunitats relativament independents de la precipitació, gràcies a la seua connexió directa amb el nivell freàtic. Alhora té un interès ecològic excepcional, ja que les seves especials condicions microclimàtiques (baixa temperatura mitjana, alta humitat i baixa intensitat de llum) durant els períodes estivals endarrereix el desenvolupament fenològic de les plantes presents, i proveeix de flors, fruits i biomassa verda els ecosistemes dels voltants, just en un període en què aquests tenen un baix estat productiu. També ofereixen excel·lents condicions per a prevenir la deshidratació de les poblacions d’insectes que hi viuen de manera ocasional o permanent. Sense oblidar l’important paper ecològic que tenen com a corredors biològics per a un gran nombre d’espècies.

Bosc de ribera, a la Granja d’Escarp.
Foto: F. Aguilar

Entre les comunitats de ribera de l’Aiguabarreig trobem:
Alberedes o auberes (Rubio-Populetum albae), formacions caracteritzades pel domini del xop (Populus nigra) i l’àlber o auber (Populus alba), amb la presència esporàdica d’algun vern (Alnus glutinosa) i en menor mesura freixes (Fraxinus angustifolia). En un segon estrat (5-6 metres) hi trobem salzes (Salix alba, S. fragilis, S. purpurea) i tamarius o tamarits (Tamarix gallica). L’estrat arbustiu el constitueixen sobretot els esbarzers o barzers (Rubus ulmifolius), que formen masses de cert volum, i el roldor (Coriaria myrtifolia), no gaire freqüent. També trobem la típica regalèssia (Glycirrhiza glabra).

Les salzedes (Atripli-Salicetum) sobre els llims i sobre les graves d’arrossegament són l’orla natural de les alberedes i xoperes. El salze (Salix alba) i la vimetera (Salix fragilis) dominen aquesta associació que representa un paper molt important en la retenció de sediments procedents de les riuades (a causa de la seva estructura tridimensional i de la seva elasticitat).

El canyissar cobreix una banda molt ampla de la glera, sovint d’un centenar de metres al llarg del curs fluvial en canals laterals i badines. És una comunitat d’aspecte totalment diferent a qualsevol altra; el canyís o senill (Phragmites australis) i les boves o bogues (Typha angustifolia), que dominen alternativament, formen masses atapeïdes i monòtones que segueixen la riba. Les seues raïls s’afonen en el tarquim exercint una competència que no deixa pràcticament oportunitat a altres espècies a causa de la seua estratègia de reproducció a partir de tiges modificades que s’estenen davall terra (rizomes) i que arriben fins a cent canyissos per metre quadrat. A començament d’estiu el nivell del riu es retira al seu llit d’estiatge i hi apareix una banda d’arena i llim amb un elevat contingut d’humitat. En aquest substrat es desenvolupen comunitats higronitròfiles (Xanthio-Polygonetum) amb espècies de característiques centreuropees com la catxurrera (Xantium strumarium), l’herba presseguera (Polygonum persicaria) i gespes humides (Paspalo-Polypogonetum viridis). Aquestes comunitats desapareixen a la tardor amb l’ascens del nivell de l’aigua.

Galatxo de Massalcoreig (canyissar i bosc de ribera).
Foto: F. Aguilar

Pel que fa a la vegetació mediterrània típica d’aquesta zona, trobem la màquia de coscoll i llentiscle amb pi blanc (Rhamno-cocciferetum pistacietosum); aquesta es considera la vegetació potencial del centre de la depressió de l’Ebre. En aquesta màquia destaquen clarament el coscoll (Quercus coccifera) i l’arçot (Rhamnus lyciodes). També en ocasions té un estrat arbori amb pi blanc (Pinus halepensis). Allà on les terres són carbonatades apareixen garrigues de romer amb maleïda (Rosmarino-Linetum suffruticosi) com la formació més abundant, producte de la degradació de la màquia de coscoll. Altres matolls menys freqüents són Genista biflora i Cistus clusii. Pel que fa als herbassars, hi trobem llistonars (Brachypodium retusum). A les àrees d’arenisques i lutites, amb sòls llimosos, hi ha espartars amb l’espart bord (Lygeum spartum). On afloren els guixos creixen comunitats gipsícoles amb el gavó Ononis tridentata, i als talls i zones molt freqüentades pels ramats apareixen les comunitats més nitròfiles, amb botja pudent (Artemisia herba-alba), siscall (Salsola vermiculata) o salat blanc (Atriplex halimus).

Dins la denominació Aiguabarreig, en el vessant administratiu català s’inclouen tres espais d’interès natural (EIN), tots tres dins la Xarxa Natura 2000. A més del pròpiament dit Aiguabarreig Segre-Cinca, hi ha els tossals de Montmeneu i Montllober, dos espais representants de les zones més àrides del Principat i una mostra especialment valuosa del paisatge àrid de les planes de l’Ebre mitjà. Podem trobar algunes espècies de la flora poc comunes, algunes endèmiques de les terres ibèriques o d’àrea molt reduïda i que són estrictament protegides per la legislació catalana, com ara Aizoon hispanicum, Boleum asperum (que té aquí el seu límit de distribució oriental), Dianthus malacitanus o Ferula Loscosii per esmentar-ne algunes. L’altre EIN dins dels espais de l’Aiguabarreig són els tossals d’Almatret. Situats a la vora de l’Ebre, les pinedes de pi blanc cobreixen les vessants que baixen al riu. Són més denses a les obagues que a les solanes, als llocs orientats al nord, on formen un estrat arbori sobre màquies de garric i arçot (Rhamno-Quercetum cocciferae subas. pistacietosum); tenen aquí el límit oriental d’aquesta associació i als fondals, sobre màquies de marfull i aladern, aquestes bosquines contenen la major part de les plantes característiques de l’associació Viburno-Quercetum ilicis, si bé amb l’absència de l’estrat arbori de l’alzina, que és substituït pel pi blanc (la presència de totes aquestes espècies ve determinada per l’esmentada suavització de la continentalitat d’aquests indrets). Aquesta comunitat dominada pel marfull i l’aladern amb presència d’arboç, esparragueres o lligabosc, es troba als fondals dels barrancs orientats d’est a oest.

La presència d’espècies de flora estrictament protegides a Catalunya, com ara Digitalis obscura, Genista biflora, Veronica tenuifolia i Teucrium aragonense, són altres dels motius de protecció d’aquest espai.

El vessant d’administració aragonesa té la figura de ZEPA de l’Aiguabarreig-Matarranya, amb prop de 40.000 hectàrees que inclouen bona part de l’Aiguabarreig i el curs baix del Matarranya, si bé la seua declaració com a ZEPA ve determinada fonamentalment per l’ornitofauna i particularment per la presència d’unes quantes parelles d’àliga cuabarrada. La vegetació mediterrània està molt ben representada, encara que cal realitzar actuacions per restablir les ripisilves malmeses pels embassaments.

Un paratge ric en fauna

    Pel que fa als ocells, de les aproximadament 280 espècies presents al llarg del cicle anual, n’hi niuen més de 140, tant als ambients fluvials com als originats pel pas dels rius o el seu entorn. Aquesta gran quantitat ornítica inclou alguns milers de parelles d’oreneta de riba (Riparia riparia), que colonitza amb espectaculars colònies les parets de les terrasses fluvials, alguns centenars de martinets de totes les espècies ibèriques, inclòs l’escadusser bitó (Botaurus stellaris), ànecs, l’extensa relació dels passeriformes i, entre els rapinyaires, a més de l’arpella (Circus aeroginosus) i l’abundantíssim milà negre (Milvus migrans), en els cingles i contraforts es distribueix una excel·lent presència de diürnes i nocturnes niadores, entre les quals no falta l’esmentada àguila perdiguera (Hieraaetus fasciatus) i l’àguila daurada o reial (Aquila chrysaetos), el xoriguer petit (Falco naumanni) i tres colònies recents de voltor (Gyps fulvus), que s’afegeixen a la veïna població del riu Matarranya.

Cal destacar també que és en aquests boscos de ribera on trobarem una de les dues úniques poblacions ibèriques de capser menut o trenca (Lanius minor). La llista d’aus seria, en definitiva, realment extensa.

No es queda enrere la resta de la fauna, amb exponents tan rellevants com una aparentment estable població de llúdriga (Lutra lutra). Junt amb aquest mamífer, símbol de la qualitat dels rius i fa temps –abans de la construcció de les preses– molt abundant, cal parlar dels abundants cérvols (Cervus elaphus) que, afortunadament, no procedeixen de cap reintroducció. L’espectacle de la brama es pot contemplar els primers dies d’octubre en contrades com la Serreta Negra, lloc d’alt interès ecològic, àrea declarada ZEPA i LIC (Zona d’Especial Protecció per a les Aus i Lloc d’Interès Comunitari Europeu), abraçada per l’Aiguabarreig en el seu vessant de l’Ebre. Fins i tot la cabra salvatge (Capra pyrenaica) exterminada no fa gaires anys, torna a aparèixer en petits grups any rere any, procedent, amb raonable seguretat, dels veïns ports de Beseit.



Llúdriga (Lutra lutra).
Foto: F. Aguilar

Pel que fa als rat-penats, es troben en la zona dotze espècies, el que suposa el 48% de les espècies de la península Ibèrica i el 38% de totes les d’Europa occidental. És l’Aiguabarreig, per tant, un indret excepcional per la riquesa de quiròpters. Són aquests, animals que s’associen als cursos fluvials per dues raons, la presència de refugis-casa i mines abandonades (factor importantíssim en la seua expansió i manteniment) i la gran reserva tròfica, especialment d’insectes, que ofereixen els ecosistemes riparis. Així, podem esmentar, per exemple, el rat-penat pipistrel·la falsa (Pipistrellus nathusii), espècie rara migratòria de la qual es té poca informació a la península Ibèrica i que és citada en boscos de ribera de l’Aiguabarreig.

Com era de preveure, els amfibis i rèptils també tenen una gran diversitat a la confluència dels tres rius. En les zones mediterrànies viu el gripau corredor (Bufo calamita), molt abundant i que sovint trobarem em alguna passejada nocturna quan creua els camins. El gripau d’esperons (Pelobates cultripes) utilitza els seus esperons per excavar on amagar-se durant el dia i a les basses del voltant podem veure a la primavera cap-grossos d’aquesta espècie de quasi 15 cm, o espècies com la sargantana cua-roja (Acanthodactylus erythrurus), en el seu límit septentrional de distribució a Europa, molt adaptada a ambients estèpics semiàrids, amb escàs recobriment vegetal. Als espais més humits trobem el gripau comú (Bufo bufo), que requereix aigües permanents, o el tòtil (Alytes obstetricans). Encara són abundants les tortugues d’aigua (Mauremys leprosa).

Dins del món dels insectes, als ambients pseudoestèpics de l’entorn trobem espècies d’interès faunístic i biogeogràfic, amb nombrosos endemismes ibèrics. Entre les papallones diürnes –de les quals s’han registrat una cinquantena d’espècies– és remarcable el bell pièrid Elphistonia charlonia. Les primeres poblacions conegudes d’aquesta espècie a l’Europa occidental ho van ser a l’Aiguabarreig, en concret al torrent de la Vallcorna i a les ribes del Segre. Altres espècies adaptades als ambients xeròfils són Zegris eupheme, Poliommatus bellargus, Pseudophilotes panoptes, Zerynthia rumina, Coenonympha dorus, Hipparchia semele o les molt abundants Pyronia cecilia, Satyrium esculii i Pyronia bathseba. A la primavera es pot observar l’arribada, alguns anys massiva, des de l’Àfrica, de la vanessa dels cards (Cynthia cardui). Als ambients més ruderals no falla la vistosa Papilio machaon, per exemple. En canvi, als ambients més humits les espècies pròpies són Pararge aegeria, Celastrina argiolus o, cap a l’octubre, la Vanessa atalanta procedent del nord. Als tossals d’Almatret i la Serreta Negra podem veure espècies associades a l’alzinar marítim mediterrani com la Charaxes jasius amb erugues que s’alimenten de fulles d’arboç (Arbutus unedo) o Euphydria aurinia, amb erugues que mengen fulles de lligabosc (Lonicera implexa). Pel que fa a les papallones nocturnes (hetèrocers), hi ha un gran nombre d’espècies associades tant a ambients estèpics com riparis.

A l’Aiguabarreig s’han citat, a hores d’ara, setze espècies de cavallets de riu o libèl·lules; així, als canyissars de Mequinensa trobem Calopteryx virgo, Sympetrum flaveolum, Ishnura pumilio, i en les basses menudes podem contemplar la més gran, fàcil de reconèixer per la seua mida i sorollós vol: Anax imperator.

La llista d’insectes seria llarguíssima, impossible de resumir, amb espècies com el vistós buprèstid Yamina sanguinea, associat a l’efedra (Ephedra sp.) o el bell cerambícid Saperda carcharia, que viu en les alberedes, o fins i tot endemismes ibèrics com l’escarabeid Glaresis hispana, limitat a les àrees subdesèrtiques de la península.

El gran depredador que vingué de l’Est

Un apartat molt especial requereix la fauna autòctona piscícola (barbs, madrilles…) i particularment el bonic fraret o rabosa de riu (Blennius fluviatilis), encara abundant als codissars d’aigües límpides. La resta d’espècies han estat en gran mesura aniquilades (i amb elles algunes aus com els cabussets i cabussons) per la introducció del voraç silur (Silurus glanis), el peix més gran de les aigües continentals eurasiàtiques. Soltat a Mequinensa als anys 70, l’exemplar més gran capturat fins ara pesava 84 kg i amidava 2,45 metres. Suposant que tingués una edat de divuit anys, s’obté un factor de creixement 1,2 cm/0,36 kg mes. Si tenim en compte que la femella pon entre 10.000 i 400.000 ous, és el moment de pensar en un pla de gestió que compatibilitze l’equilibri de l’ecosistema i la pesca esportiva que ha fet de Mequinensa un enclavament reconegut internacionalment.

A més del silur, són diverses les espècies al·lòctones que arrasen l’Aiguabarreig. Cal afegir-hi el black-bass o la luci-carpa, però ara pren actualitat l’arribada d’un bivalve, el musclo-zebra Dreissena polymorpha, detectat per l’Estació Biològica de l’Aiguabarreig des de novembre de 2001 als trams inferiors de l’Aiguabarreig, a tocar del Matarranya i Mequinensa. Un perill per a les aigües i també per a l’economia d’aquests pobles.

El turisme de la natura

Un dels motors econòmics de l’Aiguabarreig ha estat la mineria. L’extracció de lignits i el seu transport ha marcat els pobles de l’Aiguabarreig, atès el seu estret vincle amb el riu. Símbol en són els extingits llaüts, que mantenien unides les persones i la cultura de les viles riberenques fins al mar. En l’actualitat, el motor econòmic d’aquest espai natural continuen sent les mines, que ja deixen pas (són en vies de tancar-se) a l’agricultura (particularment la fructicultura), al turisme de natura, dedicat a la pesca i a la navegació fonamentalment, i a les comptades indústries que s’ubiquen a l’espai.

La pesca esportiva i la navegació són dues de les activitats més freqüents. L’Aiguabarreig és, gràcies a la pesca, un punt d’interès internacional. Centenars de pescadors, particularment centreeuropeus, visiten cada any aquests rius i gaudeixen de l’extensa xarxa d’ofertes existents entorn d’aquesta activitat. Les espècies de peixos introduïdes, de gran atracció per al pescador, són sobretot el black bass (Micropterus salmoides), la luci-perca (Stizostedion lucioperca) o l’esmentat silur. No hem d’oblidar els centenars de naturalistes que visiten cada any la zona, atrets per la seua gran diversitat biològica, particularment els observadors d’ocells o birdwatchers.

Fa deu anys, un grup d’ornitòlegs va fundar l’Estació Ornitològica del Baix Cinca (EOBC) amb la finalitat de vetllar per la protecció d’aquest espai natural i la seua comarca, a més de realitzar estudis sobre els ocells. Prompte nombrosos científics i naturalistes de totes les branques (herpetòlegs, botànics, geòlegs, entomòlegs…) s’interessaren per l’indret i tot seguit l’Estació es convertí en l’actual Estació Biològica de l’Aiguabarreig (EBA), amb la finalitat d’aglutinar tots aquests naturalistes i divulgar la singular confluència per assolir la fita de la protecció integral de l’Aiguabarreig.

L’EBA porta a terme la gestió de l’Espai Natural, gràcies al suport de la Generalitat de Catalunya, i ja s’han fet algunes actuacions d’ordenació del futur espai protegit. Entre elles cal mencionar equipaments com centres d’informació i gestió, itineraris amb passeres que travessen boscos de ribera i canyissars, aguaits i, dins de la intervenció per afavorir la natura, prenen relleu les illes artificials que s’instal·laran a l’Ebre, en plena cua de l’embassament de Riba-roja, allà on les riberes són verticals i no permeten l’establiment de gaire vegetació. Paral·lelament també s’hi col·locaran talaies per a les aus pescadores. Són illes flotants amb vegetació autòctona, que afavoriran la riquesa paisatgística, la seducció ambiental i, en la via pràctica per a la fauna, el sojornament i pesca d’aus palustres com els martinets i, davall les aigües, la fresa dels peixos.

Dins les moltes activitats que porta a terme l’Estació Biològica de l’Aiguabarreig destaquen projectes d’estudi de la fauna i flora, divulgació de l’espai natural a diferents mitjans de comunicació i coordinació del seu portal a Internet (www.aiguabarreig.net). En els deu anys de funcionament, la seua aula de natura fou la primera a fer educació ambiental en català a l’Aragó i és, a hores d’ara, una de les més visitades de tota la comunitat autònoma. A nivell administratiu, l’EBA, gràcies al seminari de gestió que es va fer l’any 1998 i que va aglutinar l’administració i científics d’ambdues riberes, condueix les propostes que nasqueren en aquella històrica trobada. Llavors va quedar clara la necessitat d’establir un mecanisme permanent de diàleg entre tots els actors compromesos en la conservació i l’ús dels recursos naturals de l’Aiguabarreig, i arran d’això, es va proposar la creació de la Mesa de l’Aiguabarreig, inicialment municipal (integrada per deu ajuntaments) i ara ja també de pescadors, caçadors i conservacionistes, agricultors i empresaris.

   Aquest passat maig, finalment, el conseller de Medi Ambient d’Aragó va visitar l’espai i sembla que la gestió conjunta entre les comunitats veïnes de Catalunya i Aragó ha fructificat. La inclusió en les zones Ramsar és l’objectiu prioritari actual

Bibliografia
Agustí, J., Cabrera, L., Aanadón, P. i S. Arbiol,
1988. “A late Oligocene-early Miocene rodent biozonation from SE Ebro Basin (NE Spain): A potential mammal stratotype”. Newsletter Stratygraphy, 18: 81-97.
Araújo, R. i R. M. Álvarez, 2001. “El mejillón cebra en el Ebro: Un grave caso de riesgo ambiental en Aragón”. Naturaleza Aragonesa, 8: 39-46.
Badía, D., 1989. Los suelos de Fraga: cartografía y evaluación (Colección de Estudios Altoaragoneses, 30).
IEA. Osca.
Badía, D., Chacón, G., Eescuer, J. L., 2002. Guía naturalista por el Bajo Cinca.
Ed. Prames, Saragossa.
Carceller, F. i G. Chacón (coords.), 2002. Pla d’usos i gestió de l’EIN Tossals d’Almatret, Dpt. Medi Ambient, Generalitat de Catalunya.
Chacón, G., 1995. Els moixons del Baix Cinca – Los pájaros del Bajo Cinca. Ajuntament de Fraga. Fraga.
Chacón, G i F. Carceller, 2002. “El Aiguabarreig. La unión de los ríos Segre, Cinca y Ebro”. Naturaleza Aragonesa, 9: 49-59.
Escuer, J. L. (1998): L’aiguabarreig dels rius Cinca i Segre: Cartografia del paisatge vegetal. Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA
. Fraga.
Mata, J. M. i B. Colldefons, 2001.  “Itinerario minero y geológico entre Serós y Mequinensa. Los itinerarios minero-geológicos, una forma práctica de aprendizaje de las ciencias y técnicas de la tierra”, Primer Simposio Ibérico sobre Geología.
Tarazona. Patrimonio y sociedad.
Pedrocchi, C. ,1998. Ecología de los Monegros.  Instituto de Estudios Altoaragoneses y Centro de Desarrollo de Monegros.
Osca.
VV. AA. (Chacón, G. coordinador), 1999. “El medi natural del Baix Cinca”. Cinga:  3. Anuari de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA.

Guillem Chacon i Fernando Carceller
. Estació Biològica de l’Aiguabarreig (Segrià). eba@aiguabarreig.net
Mètode 38, Estiu 2003.

 

Tossals de l’Ebre (cingles formats per intercalacions de calcàries i margues amb nivells de lignits). A dalt, castell de Mequi­nensa.
Fotos: F. Aguilar

 

«Dins la denominació Aiguabarreig, en el vessant administratiu català s’inclouen tres espais d’interès natural (EIN), tots tres dins la Xarxa Natura 2000. A més del pròpiament dit Aiguabarreig Segre-Cinca, hi ha els tossals de Montmeneu, els de Montllober i els d’Almatret»

 

 

Torrent de la Canota (tossals d’Almatret). En primer terme, lliris grocs (Iris pseudacorus); al fons, pinedes de pi blanc. Foto: F. Aguilar

 

«Cal destacar que és en aquests boscos de ribera on trobarem una de les dues úniques poblacions ibèriques de capser menut o trenca (Lanius minor

 

 

De dalt a baix, esplugabous (Bulbucus ibis), Euphydryas aurinia, serp d’aigua (Natrix maura), bavosa de riu (Blennius fluviatilis), cabra salvatge (Capra pyrenaica), rat-penat de musell agut (Myotis blythi). 
Fotos: F. Aguilar

 

 

«En l’actualitat el motor econòmic de l’aiguabarreig continuen sent les mines, que ja deixen pas (són en vies de tancar-se) a l’agricultura, al turisme de natura, dedicat a la pesca i a la navegació fonamentalment, i a les comptades indústries que s’ubiquen a l’espai»

 

 

 

Lignit amb restes de gateròpodes lacustres (Planorbis sp.).

© Mètode 2013 - 38. Camins d'argent - Estiu 2003