L’enganyifa del disseny intel·ligent

57-54

The intelligent design delusion. Obsolete science and pseudoscience in neocreationism. After the 1987 sentence of the US Supreme Court against teaching creationism in the biology classroom, the intelligent design movement sentenced Darwin’s failure in the biochemical realm. At any rate, this new assault on scientific scrutiny of the living world is none other than the old pseudoscience of creationism wrapped up in inaccurate biochemistry

La ignorància engendra atreviment més freqüentment que no pas la ciència: són els que saben poc, i no els que saben molt, els que afirmen positivament que això o allò no ho podrà resoldre mai la ciència.

Charles Darwin (1871)

Els factors culturals van ser determinants en la manera com els científics de diferents països sintonitzaren o no amb l’aproximació de Charles Darwin a l’origen de la complexitat i diversitat biològica. Fa poc més d’un segle, per alguns científics catòlics el dilema definitiu per a l’origen de la vida era o la generació espontània –un postulat acientífic després dels experiments contundents de Louis Pasteur i John Tyndall– o la Creació. Per a ells –notablement l’entomòleg alemany i jesuïta Erich Wasmann, polemista d’Ernst Haeckel–, aquesta aproximació neovitalista era totalment compatible amb un procés evolutiu dels éssers vivents. Malgrat tot, l’Església Catòlica, llastada pel cas Galileu, evità la confrontació directa i la condemna pública i oficial de l’evolucionisme. Es va limitar en un primer moment a amonestar un a un els pocs autors catòlics favorables a l’evolució, sense fer gaire soroll.

El cas d’algunes confessions protestants és ben diferent. Si bé els grups més liberals acceptaren Darwin aviat, durant el segle passat els grups cristians fonamentalistes nord-americans, defensors de la literalitat bíblica, han tingut com a objectiu prioritari la introducció de la narració del Gènesi en la classe de biologia, com a alternativa a la teoria evolucionista. El fracàs de l’assalt antinaturalista a l’educació científica es va produir a finals de la dècada de 1980, atesos els motius religiosos massa evidents de l’anomenat «creacionisme científic» i la nítida separació Església-Estat consagrada per la constitució nord-americana.

Tot i això, la sentència de 1987 del Tribunal Suprem dels EUA contra el creacionisme fou el catalitzador de l’emergència en els anys noranta d’una forma més subtil coneguda com «disseny intel·ligent» (DI). Alguns l’han anomenat el cavall de Troia del creacionisme de sempre i el jutge John Jones, que va sentenciar el seu caràcter religiós i no científic a finals de 2005, qualificà la decisió del consell escolar de Dover (Pennsilvània) d’im­­posar l’ensenyament d’aquesta teoria en la classe de ciències com una «inaninat imponent» i una vergonyosa pèrdua de temps per al sistema judicial.

La proposta del DI es basa en conceptes com el de la «complexitat irreductible» de les estructures biomacromoleculars. El bioquímic de la Universitat de Lehigh Michael Behe presenta aquesta noció neocreacionista com una alternativa a l’evolució per selecció natural. Però així com Wasmann i els seus seguidors tenien com a punt de referència l’excel·lència científica de Pasteur, Behe només es basa en la ignorància, la suposada incapacitat actual d’explicar l’origen i evolució de determinades estructures cel·lulars.

Convé remarcar que no n’hi ha res de nou en la fascinació pel disseny aparent en la natura perquè, encara que no ho reconeguen, els defensors del DI són descendents intel·lectuals del reverend William Paley. Simplement, traslladen l’admiració davant l’estructura i adaptació d’un ull a les intimitats subcel·lulars i trien com a súmmum de la complexitat la motilitat bacteriana. Si el procés contra el mestre rural que explicava evolució, immortalitzat a la pel·lícula Inherit the wind, fou conegut com el «judici de la mona», el de Dover ha estat el «judici del flagel bacterià».

   «L’Església catòlica, llastada pel cas Galileu, evità la confrontació directa i la condemna pública i oficial de l’evolucionisme»

El terme «disseny intel·ligent» va desplaçar les referències directes al creacionisme en el principal llibre divulgatiu d’aquest moviment, Of pandas and people. Això va ocórrer després de la sentència de 1987 del Tribunal Suprem dels EUA contra l’ensenyament del creacionisme a l’escola pública. Els manuscrits inicials empraven profusament termes derivats de creació (gràfic en roig) que sistemàticament foren substituïts per disseny intel·ligent en edicions posteriors del llibre (gràfic en blau). Per a comparar s’hi inclouen textos creacionistes anteriors a 1987. La historiadora de la ciència Barbara Forrest desemmascarà aquesta maniobra grollera durant el judici de Dover, cosa que va constituir una prova definitiva per al jutge Jones del fet que «el DI ha evolucionat a partir de formes ancestrals de creacionisme.» El gràfic és una adaptació, amb permís dels autors, de la figura 1 de: Scott, E. C. i N. J. Matzke, 2007. «Biological design in science classrooms». Proc. Natl. Acad. Sci. USA, 104: 8669-8676.

  «El segle passat, l’objectiu prioritari dels grups cristians fonamentalistes nord-americans va ser la introducció del Gènesi a la classe de biologia»

Tanmateix, una anàlisi bioquímica acurada de la noció de complexitat irreductible i d’altres afirmacions extravagants dels defensors del DI, ens mostra que aquesta –com les altres aproximacions vitalistes als fenòmens biològics– no és una hipòtesi testable científicament. Més aviat ens trobem davant d’una bioquímica obsoleta i incorrecta que serveix de disfressa a la pseudociència del creacionisme.

l’argument de la complexitat irreductible

Darwin’s black box: the biochemical challenge to evolution és un llibre de Behe publicat l’any 1996 (Free Press, Nova York) i sovint es considera una de les obres centrals del neocreacionisme del DI. S’hi introdueix el concepte de complexitat irreductible: aquesta propietat, afirma Behe, la tenen aquelles estructures biològiques complexes, formades per moltes peces interdependents, de manera que la funció del conjunt es perd si només eliminem una sola peça. Per a Behe aquestes estructures no poden haver emergit per un procés de selecció natural, perquè troba inimaginable l’existència d’estadis intermedis, amb menys peces, que mancarien de funció. La seua conclusió és que aquestes complexitats han estat dissenyades per una entitat no natural, sense explicitar de quin tipus.

El concepte de complexitat irreductible depèn en bona mesura de com d’incomplet és el nostre coneixement dels mecanismes evolutius, una ignorància lògicament passatgera. Per tant, i a diferència de la idea del DI, la complexitat irreductible d’una estructura cel·lular és refutable. Vejam el cas de la icona per excel·lència del DI: el flagel bacterià, l’aparell de locomoció de molts microorganismes. Per començar, referir-se, com fa Behe, a «el flagel» bacterià amaga una concepció essencialista de la biologia cel·lular que no es correspon amb la realitat. N’hi ha una diversitat aclaparadora d’aparells de motilitat entre els microorganismes i tenim un coneixement bioquímic detallat d’uns pocs exemples. La genòmica ambiental revela que hi deu haver milions de sistemes de motilitat diferents en el món microbià.

Atès que la ciència microbiològica afecta una fracció insignificant de la biodiversitat microscòpica de la natura, l’argument de Behe es basa en un coneixement provisional i fragmentari de la motilitat bacteriana. Aquest és un fràgil fonament per a sostenir un argument tan fort com ara que l’alternativa explicativa per a l’evolució natural del flagel és el DI. La conseqüència immediata és que el Déu obsedit amb els escarabats de John B. S. Haldane es converteix en una divinitat dedicada a dissenyar motors moleculars.

Ens adonem així fins a quin punt els partidaris del DI subverteixen el procediment científic. Una hipòtesi científica s’ha de contrastar amb fets i observacions que l’abonen o la rebutgen però mai no s’ha de basar en la incapacitat explicativa d’una altra hipòtesi. En el cas de l’esquema evolutiu, l’explicació és incompleta perquè el nostre coneixement de la natura i els seus mecanismes és incomplet i de cap manera això implica que no arribarem a millorar mai aquests esquemes explicatius.

Però, per a desgràcia de Behe i els seus partidaris, en el cas del flagel que tenim un esquema evolutiu que, tot i ser provisional, és satisfactori. Irònicament, és el mateix que ja va suggerir el mateix Darwin fa cent-cinquanta anys per a abordar l’evolució de l’ull dels animals. La selecció natural ha actuat sobre estructures més simples que eren adaptatives per als éssers que les posseïen, és a dir, que eren heretables i augmentaven les possibilitats de supervivència i reproducció d’aquests davant d’altres que en mancaven. Si bé durant l’evolució dels ulls la pressió selectiva ha estat la capacitat de detectar la llum solar i de captar imatges, els avantpassats dels flagels bacterians no tenien una funció motora: eren maquinàries de secreció proteica. De fet, determinats sistemes de secreció actuals són homòlegs (és a dir, comparteixen avantpassats evolutius comuns) amb components fonamentals de la maquinària motora.

Vet ací una de les dificultats que afronta la reconstrucció del passat: els predecessors d’una determinada estructura potser no tenien la mateixa funció que els seus descendents. A més, l’evolució per selecció natural, com va proposar François Jacob, estenent a escala molecular una noció del mateix Darwin, s’assembla més a la manera de procedir del bricolatge que al pla d’un enginyer. L’evolució és oportunista i combina parts amb unes funcions originals que no coincideixen necessàriament amb la funció que emergeix del conjunt final. Per precària que siga la nova funció, si proporciona un avantatge reproductiu, continuarà existint i passant de generació en generació, eventualment sotmesa a processos de refinament i optimització.

Des del punt de vista de la bioquímica, l’argument de la complexitat irreductible conté un altre error colossal. Behe considera que les proteïnes tenen una única funció i, per tant, com a components d’edificis macromoleculars, tenen una determinada funcionalitat relacionada amb el conjunt. Aquesta visió essencialista i platònica de les proteïnes és falsa. Les proteïnes són polifacètiques. Una proteïna que forma part d’un complex pot exercir una altra funció per ella mateixa, aïlladament o en conjunció amb altres. Aquesta realitat és ignorada per Behe i això invalida de dalt a baix l’argument de la complexitat irreductible, perquè els components aïllats sí que poden ser funcionals i representar un avantatge adaptatiu per al seu posseïdor. El problema actual és que sabem molt poc de les diverses ocupacions de les proteïnes. És una realitat que ha començat a emergir i que creix davant nostre cada dia. No podem, doncs, renunciar a la recerca científica d’aquestes múltiples funcions i a l’anàlisi comparada en el major nombre possible d’organismes per tal de millorar els nostres esquemes evolutius. L’única prova a favor del DI que ens aporta Behe és la seua vagància intel·lectual.

la renúncia al naturalisme metodològic

Si bé ha quedat clar que els autors del DI com a alternativa de la teoria evolutiva fan trampa o, almenys, exhibeixen desvergonyidament la debilitat dels seus coneixements bioquímics, n’hi ha també una qüestió de fons. Pel que fa a la identitat del dissenyador, és cert que els proponents del DI intenten no parlar de Déu –del Déu personal, omnipotent i omniscient de la tradició judeocristiana, és clar. Fins i tot, s’ha arribat a dir que el dissenyador podria ser un biòleg molecular viatger del temps. Però en certes ocasions, com ara durant el judici de Dover, s’ha reconegut explícitament que la plausibilitat de l’argument del DI depèn de fins a quin punt hom creu en l’existència de Déu. I això es va convertir en una prova irrefutable del caràcter religiós i no científic de la proposta, com va remarcar el jutge Jones.

Així, atès el caràcter sobrenatural del dissenyador, la venda i difusió publicitària del DI com una alternativa científica de la teoria evolucionista requereix una redefinició de les fronteres de la ciència. Aquests autors demanen que la ciència incloga altres causes que no siguen naturals. Això significa una renúncia radical i absoluta del que ha estat el mètode científic en els darrers segles. Independentment de les creences o les ideologies personals, els científics sempre han explorat les causes naturals dels fenòmens sota estudi. Aquest naturalisme metodològic és el fonament de tot el nostre coneixement científic de la natura i les seues aplicacions tecnològiques. L’atac al mateix concepte de ciència també suposaria transmutar en disciplina científica, com asseguren els neocreacionistes, coses com l’astrologia.

L’obsessió per barrejar la religió i la ciència desemboca en aquestes extravagàncies. Però, a més, com ja va proposar l’evolucionista teista Theodosius Dobzhansky, i fa poc ha reiterat Ayala, el creacionisme és una blasfèmia. Segons alguns teòlegs, la teoria de l’evolució és un regal perquè permet alliberar el Creador de la càrrega de tanta potineria i crueltat com abunda en la natura.

El DI no es pot separar dels seus avantpassats religiosos i creacionistes i, per tant, es tracta d’una nova incursió del vitalisme, la màgia i la mitologia, aquesta vegada amb una disfressa teixida amb una bioquímica de molt baixa qualitat. Per sort, aquesta vestimenta és fàcil d’esquinçar i no pot amagar la vergonya d’una visió obscurantista de la natura amb la qual no tenim absolutament res a guanyar però sí moltíssim a perdre.

BIBLIOGRAFIA
Per a començar
DD.AA
., 2007. «O Déu o Darwin». El Temps, 1183:18-29.
Dobzhansky
, T., 2006. «En biologia res no té sentit si no és a la llum de l’evolució». L’Espill, 23: 121-130.
Peretó
, J., 2006. «El disseny intel·ligent i l’assalt a la ciència». L’Espill, 22: 6-16.

Per a aprofundir
Ayala,
F. J., 2007. Darwin y el diseño inteligente. Creacionismo, cristianismo y evolución. Alianza Editorial. Madrid.
Numbers,
R. L., 2006. The creationists. From scientific creationism to intelligent design. Harvard University Press. Cambridge, MA.
Sarkar
, S., 2007. Doubting Darwin? Creationist designs on evolution. Blackwell. Malden, MA.

Juli Peretó. Departament de Bioquímica i Biologia Molecular i Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva, Universitat de València.
© Mètode 54, Estiu 2007.

 

«Una hipòtesi científica s’ha de contrastar amb fets i observacions, però mai no s’ha de basar en la incapacitat explicativa d’una altra hipòtesi»

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«Els proponents del DI intenten no parlar de Déu. S’ha arribat a dir fins i tot que el dissenyador podria ser un biòleg molecular viatger del temps»

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«El creacionisme és una blasfèmia. La teoria de l’evolució permet alliberar el Creador de la càrrega de tanta crueltat com abunda a la natura»

59-54

© Nicolle Rager Fuller, National Science Foundation

Escherichia coli en moviment.
De secretar a navegar

El flagel representa el principal mecanisme de la motilitat bacteriana. Darrere d’aquest nom, tanmateix, s’amaga una extraordinària diversitat de sistemes de motilitat en microorganismes. L’arquetipus del flagel és el de Salmonella typhimurium i Escherichia coli, una estructura certament complexa que depèn de l’activitat de 30 gens. Els principals constituents són un propulsor o filament –una llarguíssima successió de més de 20.000 unitats de la proteïna anomenada flagel·lina–, connectat a través d’un ganxo al cos basal, format per unes 500 còpies de diverses proteïnes. Les diverses parts tenen funcions ben definides: el complex d’exportació (incloent-hi l’ATPasa, un enzim que facilita energia per a l’eixida de la flagel·lina constituent del filament), diversos anells de fixació a les membranes i la paret cel·lulars, i el motor que propulsa el filament. El cos basal també disposa d’un canvi de marxes que al variar el sentit de la rotació del motor permet al bacteri canviar de direcció. Al seu torn el motor consta d’un estator –una estructura que roman estàtica submergida a la membrana interna i ancorada a la paret– i d’un rotor (també anomenat anell C). El combustible de la motilitat és un flux d’ions d’hidrogen (protons) que passa a través del rotor, de l’exterior cap a l’interior cel·lular, i li imprimeix un moviment de rotació que es transmet al filament per mitjà de la biela.

   
58b-54
Els esquemes són adaptacions de la figura 20 de: «Secuenciación y análisis del genoma completo de Buchnera aphidicola BCc, endosimbionte primario del pulgón Cinara cedri (Aphididae: Lachninae)», Vicente Pérez-Brocal, tesi doctoral, Universitat de València, 2006.
    «En els bacteris Buchnera
observem un vestigi del passat que el mateix Darwin consideraria com a prova de l’evolució»

Als bacteris endosimbionts d’insectes, com Buchnera aphidicola, que habita en certes cèl·lules especialitzades dels pugons, s’observa una extraordinària reducció genòmica durant l’adaptació a la vida intracel·lular. Buchnera aphidicola té un avantpassat comú amb E. coli. La seqüenciació completa del genoma de l’endosimbiont primari del pugó del cedre Cinara cedri mostra que en els darrers 250 milions d’anys el bacteri ha perdut molts dels components del flagel dels seus avantpassats. Les estructures romanents constitueixen una maquinària similar al sistema de secreció de proteïnes de tipus iii, un dispositiu que es considera com el precursor evolutiu del flagel. Per tant, en Buchnera observem un atavisme, un vestigi del passat que el mateix Darwin consideraria com a prova d’evolució: la pèrdua de la motilitat, òbviament associada a la vida intracel·lular, ha deixat darrere una porció del flagel especialitzada en la secreció de proteïnes. Aquesta és una demostració directa que el flagel no representa un cas de «complexitat irreductible» com sosté Behe, o de «relació» entre parts, que diria Paley. Ben mirat, en el flagel actual la secreció de proteïnes és una funció essencial durant la seua pròpia biogènesi: el propulsor de l’aparell és constituït per proteïna secretada a l’exterior que espontàniament polimeritza i forma el filament.

MÉS INFORMACIÓ
Pallen
, M. J. i N. J. Matzke, 2006. «From The Origin of Species to the origin of bacterial flagella». Nat. Rev. Microbiol, 4: 784-790.
Pérez-Brocal
, V. et al., 2006. «A small bacterial genome: the end of a long symbiotic relationship?». Science, 314: 312-313.

Juli Peretó. Departament de Bioquímica i Biologia Molecular i Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva, Universitat de València.
© Mètode 54, Estiu 2007.

   

L’enganyifa del disseny intel·ligent

© Mètode 2011 - 54. L'espècie mística - Estiu 2007
POST TAGS:

Departament de Bioquímica i Biologia Molecular (Universitat de València).

Institut de Biologia Integrativa de Sistemes (I²SysBio). Universitat de València-CSIC.