Les paradoxes –i els problemes que aquestes susciten a la lògica– poden rastrejar-se, com a objecte de reflexió, des dels sofistes fins als matemàtics i filòsofs del llenguatge contemporanis, passant per Aristòtil, Abel o Russell, mentre l'àlgebra retòrica es convertia en àlgebra sincopada i finalment en àlgebra simbòlica.  La paradoxa pot ser vista com un entrebanc que impedeix el raonament asèptic, però també com un estímul provocador per a la imaginació i per a la praxi argumentativa o persuasiva, un recurs retòric que ha mobilitzat al llarg de la història les energies del pensament rigorós a fi d'evitar el «contraban» de les fal·làcies en els discursos de tota mena. Un repte, doncs, que suscita la creativitat en l'àmbit d'una cultura deutora de la tradició retòrica.

La retòrica s'ha vinculat des de sempre a l'activitat pràctica del mercat o del fòrum, a la interacció social, a les armes verbals del debat, a l'activació de les emocions

Aquest article explora alguns dels aspectes socials, polítics i econòmics dels anomenats «escèptics» o «opositors» al canvi climàtic i com han marcat l'opinió pública en el context nord-americà.

Aquest article examina la cobertura televisiva dels tres informes de 2013 i 2014 dels grups de treball (WG) de l’IPCC en cinc països europeus: Alemanya, Noruega, Polònia, Espanya i el Regne Unit.

Urgeix realitzar una reforma fiscal verda per afrontar el canvi climàtic, però hi ha qui argumenta que aquestes mesures són una càrrega desproporcionada per a les persones amb rendes baixes.

Tot sembla indicar que el sistema educatiu encara no està aconseguint traslladar adequadament a la societat els trets singulars que configuren la qüestió climàtica.

Vuit de cada deu espanyols pensen que el forat en la capa d'ozó és la clau física causal que explica el canvi climàtic. Aquesta creença és producte de la cultura comuna, no de la ciència.

La comunitat científica ha assolit un ampli consens sobre l’existència del canvi climàtic i les seues causes; un dels majors que ha existit en la història de la ciència.

Les ciències socials i del comportament comparteixen moltes característiques amb les ciències «exactes» o «naturals», incloent-hi el compromís amb l'anàlisi sistemàtica de dades empíriques, ja siguen quantitatives o qualitatives. No obstant això, l'objecte de les ciències socials és de vegades més imprecís, implica moltes entitats abstractes i els seus mètodes no sempre inclouen mesuraments o experimentació.

Molts filòsofs i historiadors de la ciència neguen que hi haja un únic mètode científic que s’aplique en totes les disciplines científiques. En aquest text destrie entre les versions normatives i descriptives d’aquesta tesi, i defense que hi ha principis normatius generals que governen les diverses disciplines científiques. Paraules clau: Darwin, Einstein, evolució, inferència, metodologia.

La ciència és un producte cultural, per la qual cosa no pot tenir un únic significat.

Aquest assaig revisa i critica breument les diverses estratègies que han proposat els filòsofs de la ciència a fi d’establir una distinció entre ciència i no ciència. També proposa una manera més modesta, però també més senzilla, de fer aquesta distinció. Al llarg d’aquest article, es revisen les dificultats que s’afron- taren a començament del segle passat per a establir un criteri vàlid que definira la ciència. Igualment, es manté que en cap cas aquests problemes justifiquen l’escepticisme radical al qual s’arribà i que ha tingut un efecte tan perjudicial per a la ciència. Paraules clau: epistemologia, línia de demarcació, defensa del sentit comú.

Els autors se centren a explicar com funcionen els tests estadístics responsables de gran part de la falta de reproductibilitat dels estudis científics, cosa que afecta a la legitimació científica per aquesta falta de replicació dels resultats.

Molts experiments en la història de la física de partícules podrien il·lustrar el paper que ha exercit l’estadística, però pocs ho poden fer amb un descobriment, fruit d’un esforç tecnològic i col·lectiu colossals, de tanta repercussió científica com el del bosó de Higgs.

La regla de Bayes, una teoria senzilla del segle XVIII per a l’avaluació del coneixement, rebé tot de crítiques durant la major part del segle XX. Ara, l’ús de la regla està molt estès avui dia en l’àmbit de la computació i en moltes aplicacions més. La revolució bayesiana ha esdevingut un canvi de paradigma modern per a una era eminentment pragmàtica.

Si la principal eina de generació de coneixement mèdic es basa en l’observació de col·lectius de persones (mostres d’una població) de les quals voldrem aprendre (fer inferència), es fa clar el nexe entre l’estadística i la medicina.

Repassarem alguns casos reeixits i il·lustrarem com poden ajudar els principis de l'estadística a obtenir una informació més fiable de les dades. També abordarem els reptes actuals que requereixen estudis metodològics dinàmics.

«L'estadística té un efecte poderós i de llarg abast en tot», assegurava la crida que es va realitzar el 2013 per a celebrar l'Any Internacional de l'Estadística. D’aquesta, de l’Estadística, se n’ocupa aquest monogràfic.

Un recorregut per la pintura de paisatges nord-americana del segle XIX Images of the New World. The American landscape painting of the 19th century is practically unknown in Europe. In

El paisatge romàntic Painted emotions. Romantic landscape. Recognition of the Landscape as a first class genre of painting was one of the most important conquests of XIX century Art. Romanticism, through

Geographical Science, painting and beauty. This article reflects on the geological and geographical foundations of beauty, which is reminiscent of the title of an article written in the twenties by

El «Mundus Subterraneus» d'Athanasius Kircher Between Science and Imagination. The «mundus subterraneus» by Athanasius Kircher. The Jesuit Athanasius Kircher (1602-1680) was influenced by the conceptions of nature in the XVI century,

Mantegna, Oració a l’Hort, ca. 1455. Tremp sobre taula. Londres, National Gallery. Mantegna ha suprimit gairebé tots els elements vegetals i agradosos. Un lloc rocós, aspre i escarpat endurit per

Fra Angelico, Adoració dels Mags, ca. 1451-1453. Washington, National Gallery of Art. The bird in Renaissance painting. This article talks about some of the symbolic icons of renaissance painting and in