En aquest monogràfic de Mètode tractarem la percepció social de diverses branques de la ciència. Les disciplines de què parlarem tenen, almenys, una cosa en comú: fan por. Veurem en què consisteixen aquestes branques científiques, quins riscos reals s’hi associen, i quins n’hi percep la societat.
Davant dels assumptes que tractaré de desenvolupar tot seguit se m’acuden algunes preguntes que trobe pertinents: per què plantejar-se ara una reflexió sobre les imatges entorn de la maternitat? Hi ha nous discursos al respecte i, sobretot, noves realitats? Per què no fer-ho sobre la paternitat si se’n parla ben poc?
L’embaràs i el part són processos mediadors per a aconseguir un objectiu: llançar a la vida un nou ésser humà. El bebè humà naix «prematurament» per diversos motius (bipedestació humana, cervell molt desenvolupat, vida extrauterina complexa…), i el seu primer any de vida ha de ser considerat com una gestació extrauterina, com en el cas dels cangurs.
En la nostra cultura, les condicions que envolten el part són molt diferents a les del passat. Igual com la resta de mamífers, totes les dones sabem parir des del moment del nostre naixement; la cultura en què ens toqui viure serà la que determinarà la manera com es farà.
El 1866 Mathews Duncan, famós obstetre de l’Anglaterra victoriana, descrivia la fisiologia de la reproducció, al llarg de la vida de les dones, com «una espècie d’ona que, des de l’esterilitat inicial, va apujant al més alt nivell per davallar gradualment i tornar una altra vegada a la situació d’esterilitat».
És difícil imaginar els canvis que han tingut lloc en la ciència del segle XX sense tenir en compte les dones, tant en la pràctica científica com en la investigació feminista, totes dues inseparables del moviment polític de les dones.
La maternitat és una variable de relació humana, una pràctica ni purament natural ni exclusivament cultural. Com a categoria ideològica socialment construïda impregna els discursos sobre la subjectivitat dels homes i les dones i condiciona la seua relació amb els conceptes més amplis d’identitat i igualtat.
Els avenços en les tècniques de reproducció assistida han permès no només millorar els resultats quant a l’obtenció d’un més alt percentatge d’embarassos i naixements sinó també utilitzar-les amb finalitats no estrictament mèdiques.
L’anàlisi de la maternitat requereix la col·laboració de diverses disciplines. La reproducció és un fet biològic que es localitza en el cos de la dona, però, en tant es tracta de la generació d’un ésser humà, no és només biològic sinó que integra altres dimensions.
Segons una llegenda del poble dogon, a Mali, la fecundació requereix que abans de l’acte sexual l’home conte a la dona, a cau d’orella, antigues històries dels seus avantpassats. Les paraules li entraran per l’orella, li passaran per la gola i pel fetge i li embolcallaran l’úter, on formaran el germen celestial d’aigua capaç de rebre la llavor de l’home.
En diferents moments de la història les dones s’han revelat contra el model unívoc de feminitat que la societat patriarcal proposa. L’afirmació «El meu cos és meu» pot semblar òbvia, però està carregada del sentit que en la dècada dels setanta li van imprimir les dones...
Aplicada la lupa de l’historiador a explorar els rastres de l’exili mèdic català a França, es visualitza una realitat més complexa, que no es deixa reduir a categories tan còmodes, una realitat marcada, des del 1939, per una obsessió, l’obsessió del retorn, i per un dilema, el dilema de resistir o d’acceptar definitivament la derrota i la diàspora.
Intellectuals and scientists started arriving in Mexico in 1938. The Spanish exiles were supported by two agencies: the first was the Immigration Service for Spanish Republicans (SERE - Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles). The other was the Committee for Assistance to Spanish Republicans (JARE - Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles).
Les depuracions acadèmiques portades a terme a Alemanya des de l’ascens d’Adolf Hitler al poder van provocar a Gran Bretanya iniciatives d’ajuda als represaliats. El 1933 es va crear un Academic Freedom Fund i un Academic Assistance Council destinat a ajudar els refugiats.
El 2004 el doctor José María Bengoa Lecanda era investit com a doctor honoris causa per la Universitat d’Alacant¹, l’últim dels nombrosos reconeixements que ha rebut el doctor per la
Ciencia was a publication launched by Spanish scientists, exiled due to the Civil War (1936-1939), through which they disseminated their work. Despite economic setbacks, which were to blame for the irregularity of its issues, the magazine became an internationally renowned focus of study between 1941 and 1975, during which time it was published in Mexico.
L'article analitza com es va organitzar la infermeria en el sistema de salut pública a Espanya, les conseqüències de la guerra civil i l'exili provocat pel procés d'institucionalització. A més, discuteix el paper que les infermeres exiliades van exercir en el desenvolupament de la professió d'infermeria a Amèrica Llatina.
A Gran Bretanya va arribar una part molt selecta dels exiliats des del punt de vista científic i intel·lectual. En aquest país, els científics espanyols van participar de la vida científica i molt especialment alguns d’ells van tenir una activitat destacada durant la Segona Guerra Mundial.
El 1938, dos anys després d’obtenir la seua llicenciatura en medicina, José María Bengoa Lecanda (Bilbao, 1913) es va exiliar a Veneçuela fugint de la Guerra Civil. Allí va ser nomenat metge del poble rural de Sanare, on va iniciar la seua intensa i fecunda trajectòria en la lluita contra la desnutrició i la fam. Considerat un expert internacional en nutrició, el doctor Bengoa va col·laborar amb el Ministeri de Sanitat i Assistència Social veneçolà i, més tard, amb l’Organització Mundial de la Salut (OMS).
En complir-se ara els setanta anys des que van exir d’Espanya, aquest monogràfic analitza la reubicació forçada del personal científic tant a França i al Regne Unit com als països sud-americans, com Veneçuela o Mèxic, entre altres.
El final de la Guerra Civil espanyola de 1936 amb la victòria franquista va comportar l’inici d’un dels èxodes més dramàtics de la història contemporània, i no sols per l’alt nombre d’exiliats, també perquè incloïa la plana major de la intel·lectualitat i la ciència espanyola.
«Darwin representava un exemple d'investigador de la natura que bàsicament alliberava dels prejudicis»
Entrevista a Jaume Josa
«La polèmica entre ciència i religió, i l’actual del disseny intel·ligent, no tenen res de nou, encara que es disfressi de genètica molecular». Entrevista de Vicenç Altaió a Jaume Josa, expert en la recepció del darwinisme a Espanya.
Jan Kerkhofs, l’eminent sociòleg flamenc, director dels principals estudis sobre valors a més de jesuïta sorneguer, de la corda del nostre pare Batllori, ironitzava un dia sobre el fracàs del
Darwin va utilitzar les descripcions morfològiques del pintor Charles Le Brun per classificar les emocions, però en va descartar les explicacions fisiològiques, basades en Descartes.