Article sobre com la urbanització salvatge a les Illes Balears ha fet que els habitants prenguen consciència de la importància de preservar el litoral.
Article que argumenta la necessitat de recuperar i protegir àrees naturals del litoral valencia, i descriu les accions que ja s'han fet per a aquest fi.
Introducció al monogràfic sobre la costa mediterrània on es pretén donar una visió integral de la gestió i la problemàtica actual del litoral valencià.
La Devesa del Saler, a l'Albufera de València, es pot considerar com una de les àrees costaneres més importants de la Mediterrània occidental. El seu estat actual de conservació es pot
Entrevista amb Jim Bennet, una referència en el camp de la museologia de la ciència i director del Museu d'Història de la Ciència d'Oxford.
El Jardí Botànic de la Universitat de València ofereix una interessant col·lecció viva i de contingut naturalista.
Les col·leccions d'història natural tenen valor sentimental i evocador per a científics i personal docent, però la seva conservació és difícil i costosa.
La Biblioteca i el Museu Historicomèdics de la Universitat de València estan al servei de l'ensenyament, la investigació i la difusió de la ciència.
El Museo Nacional de Ciencia i Tecnologia (MUNCYT) de Madrid va ser creat el 1980. Des d'aleshores, ha anat creant una important col·lecció científica.
Des de 1987, el Grupo Interdisciplinar das Ciencias e das Técnicas ha realitzat una important tasca per a recueprar el patrimoni científic de Galícia.
El Museu de Ciències Naturals de València acull una de les millors col·leccions europees de mamífers fòssils gràcies a l'enginyer José Rodrigo Botet.
Els instruments científics ofereixen una finestra privilegiada per recollir les pràctiques científiques i oferir una visió molt més humana de la ciència.
La conservació del patrimoni científic ha d'incorporar-se a la vida cultural. Però, què s'ha de preservar? Per què i en quines condiciones?
Les col·leccions científiques comencen a trobar el seu lloc dins els estudis d'història de la ciència i de les iniciatives de recueperació patrimonial.
Ara fa una dècada encunyàrem el concepte de regadiu històric valencià a l’hora de definir els espais irrigats dissenyats i construïts abans del segle xix, un conjunt d’antigues hortes amb una problemàtica comuna, derivada del seu doble valor productiu i patrimonial.
Els investigadors de les hortes valencianes solen trobar-se davant un material cartogràfic dispers, poc precís i de vegades, massa antic. Tampoc els organismes públics ni les comunitats de regants solen disposar de plànols detallats de la infraestructura de canalitzacions.
Durant deu segles, la Séquia de Montcada ha anat configurant un agrosistema i una cultura de l’aigua adaptats als canvis socials i ambientals. A hores d’ara, la comuna de Montcada és una institució representativa de la tradició hidràulica valenciana, que, al seu torn, encara el seu segon mil·lenni amb reptes inèdits.
La imatge tradicional (que s’ha presentat) de les hortes valencianes ha remarcat el predomini del costum en la gestió de les comunitats. Els valencians, s’ha dit, hem sabut mantenir les sàvies formes d’organització heretades del passat, i com a mostra, cada dijous el Tribunal de les Aigües encara es reuneix a la porta dels Apòstols de la Seu.
La política territorial i diguem-ne paisatgística de Jaume I, després d’una primera fase de neteja ètnica i atrotinada colonització feudal (1233-1250), tindria importants conseqüències per al futur desenvolupament econòmic i poblacional del País Valencià.
El substrat arqueològic d’una ciutat conté les formes d’explotar i gestionar els recursos hídrics en successives etapes històriques. Tot i que les restes de les antigues infraestructures hidràuliques no solen manifestar-se al ulls de l’arqueòleg urbà amb la freqüència i rotunditat d’altres restes materials...
El camins que fa l’aigua, des d’un riu o una font fins els camps regats, estan jalonats per artefactes i fites arquitectòniques pensades, bastides i reconstruïdes per successives generacions.
L’abandonament i transformació de cultius no sembla una pràctica aïllada si s’analitza a fons la història del territori valencià. Les diferents civilitzacions han modificat l’entorn agrari de les planes litorals segons les seues necessitats, han beneficiat en cada moment una sèrie d’espècies animals i vegetals...
Durant segles, els llauradors han viscut de la terra d’horta o de la terra de secà, dos mons complementaris. La terra de reg –sempre ha gaudit d’una gran estima entre els valencians– conforma agrosistemes productius de molt variades dimensions i no sempre litorals.
No fa massa temps, Roland Courtot —un geògraf de la Université de Provence i amic de la nostra universitat— reflexionava sobre la dinàmica social i espacial de l’horta de València dels darrers anys i constatava una situació crítica.