Els investigadors de les hortes valencianes solen trobar-se davant un material cartogràfic dispers, poc precís i de vegades, massa antic. Tampoc els organismes públics ni les comunitats de regants solen disposar de plànols detallats de la infraestructura de canalitzacions.
Durant deu segles, la Séquia de Montcada ha anat configurant un agrosistema i una cultura de l’aigua adaptats als canvis socials i ambientals. A hores d’ara, la comuna de Montcada és una institució representativa de la tradició hidràulica valenciana, que, al seu torn, encara el seu segon mil·lenni amb reptes inèdits.
La imatge tradicional (que s’ha presentat) de les hortes valencianes ha remarcat el predomini del costum en la gestió de les comunitats. Els valencians, s’ha dit, hem sabut mantenir les sàvies formes d’organització heretades del passat, i com a mostra, cada dijous el Tribunal de les Aigües encara es reuneix a la porta dels Apòstols de la Seu.
La política territorial i diguem-ne paisatgística de Jaume I, després d’una primera fase de neteja ètnica i atrotinada colonització feudal (1233-1250), tindria importants conseqüències per al futur desenvolupament econòmic i poblacional del País Valencià.
El substrat arqueològic d’una ciutat conté les formes d’explotar i gestionar els recursos hídrics en successives etapes històriques. Tot i que les restes de les antigues infraestructures hidràuliques no solen manifestar-se al ulls de l’arqueòleg urbà amb la freqüència i rotunditat d’altres restes materials...
El camins que fa l’aigua, des d’un riu o una font fins els camps regats, estan jalonats per artefactes i fites arquitectòniques pensades, bastides i reconstruïdes per successives generacions.
L’abandonament i transformació de cultius no sembla una pràctica aïllada si s’analitza a fons la història del territori valencià. Les diferents civilitzacions han modificat l’entorn agrari de les planes litorals segons les seues necessitats, han beneficiat en cada moment una sèrie d’espècies animals i vegetals...
Durant segles, els llauradors han viscut de la terra d’horta o de la terra de secà, dos mons complementaris. La terra de reg –sempre ha gaudit d’una gran estima entre els valencians– conforma agrosistemes productius de molt variades dimensions i no sempre litorals.
No fa massa temps, Roland Courtot —un geògraf de la Université de Provence i amic de la nostra universitat— reflexionava sobre la dinàmica social i espacial de l’horta de València dels darrers anys i constatava una situació crítica.
«Comprendre l'univers és una qüestió de sensibilitat i d'estratègia d'observació»
Entrevista a Rafael Rebolo
Entrevista amb Rafael Rebolo, professor d’investigació del CSIC i coordinador de l’àrea d’Investigació de l’Institut d'Astrofísica de Canàries.
Entrevista a Franisco Sánchez, fundador de l'Institut d'Astrofísica de Canàries, que ha dirigit fins a convertir-lo en referència de l’astrofísica mundial.
El prestigi cièntific de l’Institut d'Astrofísica de Canàries s’ha consolidat a nivell internacional gràcies als descobriments dels seus astrofísics.
Els dolls són els canals pel quals ingents quantitats d'energia i matèria són transportades des dels nuclis de les radiogalàxies i dels quàsars a l'espai intergalàctic.
L’acceptació definitiva de l’existència d’estels de neutrons es va produir el 1967, quan es descobreix el primer púlsar.
L’acreció sobre un objecte compacte és el mecanisme més eficient per generar energia; per exemple l’eficiència en la síntesi de l’heli a partir de l’hidrogen és, a penes, una dècima part d’aquell»
Fundat el 1908 pel catedràtic Ignacio Tarazona, l’Observatori de la Universitat de València va quedar instal·lat en l’edifici del carrer de la Nau, on va complir durant molts anys la triple funció de donar suport a la docència, ser un centre d’investigació i promoure la divulgació astronòmica.
És possible convertir part de l’energia continguda en una ona electromagnètica en una ona gravitatòria
Fins fa molt poc es pensava que l’univers solament contenia galàxies, matèria fosca i radiació, però les observacions recents de supernoves llunyanes de tipus Ia semblen indicar que actualment l’expansió de l’univers es va accelerant. Si això resulta definitivament cert, deu existir algun altre component energètic que produesca la força.
Els mapes tridimensionals de la distribució de galàxies a gran escala, allò que anomenem la macroestructura còsmica, ens mostren un univers on les galàxies s’agrupen en cúmuls i formen estructures més grans en forma de parets i filaments. Com es construeixen aquests mapes?
El Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai (GACE) naix a finals dels anys vuitanta com una línia d’investigació dins del Departament de Matemàtica Aplicada i Astronomia que més tard es consolida dins del Departament d’Astronomia i Astrofísica i en l’Institut de Ciències dels Materials de la Universitat de València.
El ràpid desenvolupament actual dels mètodes i de les tècniques d’observació en astronomia permet l’estudi d’objectes cada vegada més dèbils i llunyans, i dóna lloc a nombrosos descobriments de fenòmens l’existència dels quals ni tan sols se sospitava, com els estels Be.
L’interès de l’home per mirar el cel ha estat una constant al llarg de la seua història. Tenim constància d’aquesta atracció des de les primeres civilitzacions, el que converteix l’astronomia