El lingüista americà George Lakoff (Nova Jersey, 1941), eminent professor -Richard i Rhoda de Ciència Cognitiva de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, comenta amb Mètode la seua trajectòria com a investigador en lingüística cognitiva.
0

Què és el genoma, el conjunt dels gens d’un organisme o el del seu ADN? És la genètica l’estudi dels gens o el de l’herència? És el codi genètic el mecanisme que tradueix la seqüència nucleotídica a una seqüència d’aminoàcids o al fenotip? Es refereix la «informació genètica» a les seqüències que codifiquen proteïnes o a totes les seqüències d’ADN? Cadascuna d’aquestes preguntes sorgeix de la unió entre un significat concret i un altre d’obert i d’ambigu. Aquesta fusió crea la il·lusió que l’ambigüitat del terme obert s’ha resolt i, per tant, que s’ha tancat la bretxa entre la promesa i l’avenç real. No obstant això, a pesar de l’impressionant progrés de la biologia molecular, continuem sense poder explicar adequadament com s’organitzen les proteïnes per convertir-se en organisme.

0

Aquest article tracta del discurs científic com a discurs retòric des del punt de vista de l’estructura de les parts clàssiques del discurs oral (i de totes les classes de discursos). La funció de l’argumentació en el discurs amb la finalitat perlocutiva de convèncer els receptors és estudiada com un fonament de la naturalesa retòrica del discurs científic. Es du a terme l’anàlisi d’un text de Santiago Ramón y Cajal per mitjà de les eines proporcionades per la retòrica de manera que es prova el caràcter retòric del discurs científic. La principal contribució d’aquest article és determinar el paper axial de l’argumentació en el discurs científic i demostrar que s’estén al llarg d’aquest.

0
62-86_capsalera

La tragèdia de l'epidèmia d'ebola de 2014 a l'Àfrica occidental va empitjorar per culpa de la retòrica que va fer servir l'Organització Mundial de la Salut (OMS), que mostrava el personal mèdic com els salvadors d'una població irracional i impulsiva. Aquesta retòrica generalitzada es basa en una imatge enganyosa del coneixement científic que presenta els seus artífexs com una comunitat amb poders i immunitats especials. Aquesta anàlisi mostra que una retòrica d'aquestes característiques va cegar la comunitat internacional, que no va veure el risc que les instal·lacions sanitàries i els seus treballadors es convertiren en vectors de transmissió de la malaltia. Aquest cas il·lustra per què l'anàlisi retòrica ha de formar part d'un enfocament científic complet que permeta adquirir, compartir i implantar coneixement.

0

La preservació d’una pluralitat d’espais de producció científica fonamentats en una pluralitat de llengües esperona més la creativitat que un espai únic i homogeni.
0
52-86_caps

Aquest article analitza la figura del científic en les ficcions narratives actuals caracteritzada per hordes de zombis i l'enfonsament de la civilització.
0
41-86

Les paradoxes –i els problemes que aquestes susciten a la lògica– poden rastrejar-se, com a objecte de reflexió, des dels sofistes fins als matemàtics i filòsofs del llenguatge contemporanis, passant per Aristòtil, Abel o Russell, mentre l'àlgebra retòrica es convertia en àlgebra sincopada i finalment en àlgebra simbòlica.  La paradoxa pot ser vista com un entrebanc que impedeix el raonament asèptic, però també com un estímul provocador per a la imaginació i per a la praxi argumentativa o persuasiva, un recurs retòric que ha mobilitzat al llarg de la història les energies del pensament rigorós a fi d'evitar el «contraban» de les fal·làcies en els discursos de tota mena. Un repte, doncs, que suscita la creativitat en l'àmbit d'una cultura deutora de la tradició retòrica.

0

La retòrica s'ha vinculat des de sempre a l'activitat pràctica del mercat o del fòrum, a la interacció social, a les armes verbals del debat, a

0

Aquest article explora alguns dels aspectes socials, polítics i econòmics dels anomenats «escèptics» o «opositors» al canvi climàtic i com han marcat l'opinió pública en el context nord-americà.

0

Aquest article examina la cobertura televisiva dels tres informes de 2013 i 2014 dels grups de treball (WG) de l’IPCC en cinc països europeus: Alemanya, Noruega, Polònia, Espanya i el Regne Unit.

0

Urgeix realitzar una reforma fiscal verda per afrontar el canvi climàtic, però hi ha qui argumenta que aquestes mesures són una càrrega desproporcionada per a les persones amb rendes baixes.

0
educació i canvi climàtic

Tot sembla indicar que el sistema educatiu encara no està aconseguint traslladar adequadament a la societat els trets singulars que configuren la qüestió climàtica.
0

Vuit de cada deu espanyols pensen que el forat en la capa d'ozó és la clau física causal que explica el canvi climàtic. Aquesta creença és producte de la cultura comuna, no de la ciència.

0

La comunitat científica ha assolit un ampli consens sobre l’existència del canvi climàtic i les seues causes; un dels majors que ha existit en la història de la ciència.
0

Després d’uns quants segles de ciència, encara no hi ha consens entre científics i pensadors de la ciència sobre si hi ha res que mereixi anomenar-se mètode científic i, en cas que fos així, que sigui únic i universal. Llavors, considerant tota la ciència acumulada fins ara, podem trobar alguna idea comuna compartida? Per començar, què significa comprendre en ciència? Convindria demostrar tres sospites: la primera, que el mètode científic existeix i és únic. La segona, que a partir d’aquest es pot esbossar tota una panoràmica sobre el mapa del coneixement en general. I tercera, que inspira no sols la manera d’adquirir nou coneixement sinó també la manera de difondre’l, és a dir, tota una teoria de la docència.

0

La ciència s’ha convertit en la principal norma de veritat de les societats contemporànies. Però, en què consisteix el coneixement científic? Aquest article tracta de contestar aquesta pregunta a partir de les crítiques que s’han fet del relat que presenta la ciència com un model únic i universal basat en un mètode distintiu d’obtenció de coneixement. El text planteja la impossibilitat de defensar l’existència d’un suposat mètode científic, posant de manifest la complexitat de l’activitat científica i la seua relació amb aspectes socials i culturals que varien al llarg del temps. D’aquesta manera, s’insisteix en la importància que té comprendre com el coneixement científic es construeix i legitima a partir de tota una sèrie de relacions i interaccions amb diversos elements que donen una forma històrica al que entenem per ciència.

0
62-84

Les ciències socials i del comportament comparteixen moltes característiques amb les ciències «exactes» o «naturals», incloent-hi el compromís amb l’anàlisi sistemàtica de dades empíriques, ja siguen quantitatives o qualitatives. No obstant això, l’objecte de les ciències socials és de vegades més imprecís, i implica moltes entitats abstractes com ara valors i cultures, i els seus mètodes no sempre inclouen mesuraments o experimentació. Són o no «científiques» les ciències socials?

0

Molts filòsofs i historiadors de la ciència neguen que hi haja un únic mètode científic que s’aplique en totes les disciplines científiques. En aquest text destrie entre les versions normatives i descriptives d’aquesta tesi, i defense que hi ha principis normatius generals que governen les diverses disciplines científiques.

0

La ciència és un producte cultural, per la qual cosa no pot tenir un únic significat.
0

Aquest assaig revisa i critica breument les diverses estratègies que han proposat els filòsofs de la ciència a fi d’establir una distinció entre ciència i no ciència. També proposa una manera més modesta, però també més senzilla, de fer aquesta distinció. Al llarg d’aquest article, es revisen les dificultats que s’afrontaren a començament del segle passat per a establir un criteri vàlid que definira la ciència. Igualment, es manté que en cap cas aquests problemes justifiquen l’escepticisme radical al qual s’arribà i que ha tingut un efecte tan perjudicial per a la ciència.

0

0
85-83

La investigació científica es legitima mitjançant la replicació dels seus resultats, però els esforços per replicar afirmacions enganyoses exhaureixen el finançament. Ens centrarem en una d'aquestes errades: els resultats de proves estadístiques que ofereixen falsos positius a causa de l'atzar. Els mètodes estadístics clàssics confien en un p-valor per a ponderar les proves enfront d'una hipòtesi nul·la, però les proves d'hipòtesis bayesianes ofereixen resultats més fàcils de comprendre, sempre que hom puga especificar distribucions a priori per a la hipòtesi alternativa. Descriurem noves proves, les UMPBT, tests bayesians que ofereixen una especificació per defecte de les alternatives a priori, i mostrarem que aquests tests també maximitzen la potència estadística.

0

L’estadística ha representat un paper d’enorme importància en el desenvolupament de la física de partícules, pionera de l’anomenada «gran ciència». La seua aplicació ha evolucionat al compàs dels progressos tecnològics, que han permès passar de registrar uns pocs centenars de «successos» a registrar-ne milers de milions. Aquest article discuteix sobre com s’ha resolt el problema de la manipulació d’aquestes quantitats massives de dades i com s’han utilitzat les principals eines estadístiques des dels anys 1990 per a cercar senyals cada vegada més petits ocults entre un soroll de fons cada vegada major. Molts experiments en la història de la física de partícules podrien il·lustrar el paper que ha exercit l’estadística, però pocs ho poden fer amb un descobriment, fruit d’un esforç tecnològic i col·lectiu colossals, de tanta repercussió científica com el del bosó de Higgs.

0

La regla de Bayes, una teoria senzilla del segle XVIII per a l’avaluació del coneixement, rebé tot de crítiques durant la major part del segle XX, però va ser utilitzada pel Regne Unit i els Estats Units durant la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda. Palomares i València van representar papers importants en el seu desenvolupament durant aquells temps ombrívols. L’ús de la regla està molt estès avui dia en l’àmbit de la computació i en moltes aplicacions més. Per exemple, Bayes s’ha convertit en la clau política per a la presa de decisions basades en dades. La revolució bayesiana ha esdevingut un canvi de paradigma modern per a una era eminentment pragmàtica.

0