Confluència entre natura i cultura, de vegades harmoniosa, sovint tensa, el paisatge és el fruit d’una mirada estètica enllà, però també ençà de l’individu. Les cultures «paisatgeres» han considerat l’entorn, el territori com a espai d’evasió i alhora motiu artístic; han creat a partir d’aquest un imaginari i, de retruc, una identitat.
Això no significa, però, que la gestió i protecció del paisatge n’implique la momificació o museïtzació per a consum turístic. El paisatge, els paisatges resulten en la seua essència de transformacions constants, animats per unes dinàmiques inherents a la mateixa activitat humana i als usos que aquesta fa del territori. Quan aquestes mutacions superen en intensitat i magnitud uns límits, el paisatge –igual com el territori– es desmembra, es fractura i perd el seu sentit. La legibilitat es fa aleshores difícil, quan no impossible: idèntics, homogenis, banals… Els paisatges sense identitat guanyen el territori, cobrint-lo sense remei, sepultant-ne la dimensió simbòlica. Al capdavall, la relació profunda que lliga un poble al seu entorn i, per extensió, l’ésser humà a la Terra.
Monogràfic coordinat per Eliseu T. Climent.