La retòrica s’ha vinculat des de sempre a l’activitat pràctica del mercat o del fòrum, a la interacció social, a les armes verbals del debat, a l’activació de les emocions i a la manipulació dels altres. La seua trajectòria és, doncs, impura per tal com no sap sostraure’s als contextos historicosocials ni als interessos de les parts.
La Ciència, en canvi, sobretot quan s’investeix de la majúscula inicial, ha aspirat a la puresa del saber objectiu, asèptic i vehiculat per un llenguatge transparent. Fins i tot pot enlairar-se com una Babel orgullosa que es creu au-dessus de la mêlée i esdevenir una mena de successora de la religió com a dispensadora de seguretats.
Però l’actual filosofia de la ciència fa tocar terra i reclama contextualització històrica. El llenguatge de la ciència, enlluernat llargament per la formalització lògica, descobreix entre altres realitats pragmàtiques el poder de la metàfora o el valor de la imprecisió conceptual com a eina de descobertes del pensament. El discurs científic, així, s’insereix en el context impur de tota activitat social. I es produeix l’encontre de mirades: dues vies de coneixement i d’acció que s’interroguen cara a cara.
En aquest marc, cobra sentit plantejar-se la llengua triada per a la comunicació internacional del coneixement, els recursos emprats en el discurs dels científics per a argumentar i persuadir o el paper de les paradoxes –entre la retòrica i la matemàtica– com a esperó de la creativitat del pensament. De la mateixa manera, la polisèmia de certs termes de la genètica condiciona la conceptualització de les complexes relacions entre biologia i cultura. La gestió d’epidèmies com ara l’ebola implica, així mateix, una sèrie d’opcions retòriques que poden modificar substancialment el curs de la crisi epidèmica. Pel que fa a la ciència-ficció, la percepció social del científic es construeix a partir de la seua figuració en casos com són els films sobre zombis, tan de moda.
