Patrimoni cultural a les hortes valencianes

Patrimoni cultural a les hortes valencianes

Els camins que fa l’aigua, des d’un riu o una font fins els camps regats, estan jalonats per artefactes i fites arquitectòniques pensades, bastides i reconstruïdes per successives generacions. És un conjunt patrimonial que a les hortes valencianes té una continuïtat contrastada des d’època islàmica, uns elaborats mosaics agraris, articulats per canals de reg —séquies, braços i filloles— i drenatge —assarbs i escorredors—, a la vora de les quals s’alçaren alqueries, massets, barraques i, fins i tot, palaus.

A les grans hortes del litoral, assuts i preses han estat el punt de partida de les xarxes de canals. Fets, desfets i refets, en una lluita inacabada per domesticar els rius, es conserven magnífics treballs d’enginyeria hidràulica, com ara els assuts de Santa Quitèria al Millars o el de la Séquia del Rei a Antella, les travesses del riu de Morvedre o les boqueres del reg de tèrboles de les terres més àrides.

«Cal fer un vast catàleg del patrimoni hidràulic que descriga tots els elements del regadiu històric valencià»

La captació del freàtic ha estat però, tan important com la derivació d’aigua fluvial. De vegades, els assentaments humans coincideixen amb l’emplaçament de fonts de reg, que alimenten hortes menudes i sovint, les fonts han estat vinculades a elements religiosos. La font antiga dels pobles sol estar vora l’església –adés mesquita que exigia ablucions– i les més llunyanes queden sota la benedicció d’algun sant benefactor. La tipologia n’és molt variada: qanats islàmics, pous amb sènies, fontanes barroques o simples mines excavades a les marjals.

També hi ha una tipologia de xarxes de reg. Les primitives hortes islàmiques presenten un traçat arborescent, amb séquies dividides per partidors proporcionals —llengües o rolls—, mentre els dissenys posteriors tendeixen a l’ortogonalitat i al tandeig de les dotacions amb partidors de comportes. Així mateix, el substrat geomorfològic condiciona la disposició dels canals, que s’obrin en forma de ventall sobre els cons al.luvials o seguiexen traçats paral.lels sobre les terrasses fluvials, mentre els escorredors solen coincidir amb drenatges naturals.

La gravetat i la voluntat dels homens han manat a les hortes. Per salvar una topografia adversa es construiren aqüeductes, sifons i altres artefactes. Els arcs i aqüeductes foren molt de temps les obres més admirades. A alguns se’ls ha volgut atribuir una romanitat hui discutida o rebatuda. No cal que siguen romans per resultar valuosos. També ho són les sènies i les nores —com els magnífics exemples de Rojales o Casas del Río— que permetien elevar l’aigua cap als alters o traure-la dels rius, dels assarbs o del freàtic. Hi ha, a més, diverses eines de menor dimensió emprades a les marjals per regar i eixugar, moguts esforçadament amb els braços —tahones, carabassins— o amb els peus —palancanes, sanguangos, bombillos.

Així mateix, els salts topogràfics foren aprofitats —o provocats— per intercalar molins, batans, almàsseres i martinets, enginys hidromecànics que tingueren una importància econòmica de vegades similar o superior al reg. Els casals moliners contenien l’artefacte hidràulic i sovint també la vivenda del propietari o arrendador. La introducció dels motors elèctrics o d’explosió provocà en molts casos l’abandó dels edificis, dels quals en resten destacats conjunts en estat ruinós.

Alqueria del Magistre, una joia del segle xviii al bell mig de l’horta. / © M. Domínguez

A les hortes, entorn als principals pobles, es consolidaren nombroses construccions disperses, d’un poblament permanent o estacional o bé tan sols de cases de feina. Aquestes construccions assoliren una densitat màxima a les acaballes del segle xix. Alguns sectors de l’Horta de València hi comptaven amb més de 50 barraques per kilòmetre quadrat. El 1993 només es censaren 55 en tota l’Horta. Pobres e indecentes —en pronosticà Cavanilles a la Vega Baja— es de esperar que desaparezcan con el tiempo. El 1973, al Baix Segura només quedaven una vintena i hui deu ser difícil trobar alguna. La mateixa sort han pogut córrer edificis més nobles de les hortes valencianes, però encara es conserven magnífiques peces d’arquitectura medieval —l’Alqueria del Moro (Valencia, s. xivxv), l’Alqueria del Pi— o moderna —l’Alqueria del Magistre, l’Alqueria de la Senyoria (Borriana, xvii-xviii)—, dins un divers conjunt d’arquitectura rural —cases populars, cases torre, les ceberes, els massets de la Plana. La creació de l’Acadèmia de Sant Carles (s. xviii) hi incorporà un component il·lustrat o racionalista, palès en residències i xalets als horts de retir de la burgesia valenciana. L’arquitectura d’aquestes hortes és, en definitiva, la plasmació física d’una cultura mil.lenària.

La recent industrialització i el desenvolupament urbà han canviat la fesomia i la percepció d’aquests espais. Algunes hortes són ara falsos corredors verds, en determinats indrets molt degradats, que coexisteixen amb fàbriques, magatzems i carreteres transitades. Els camps es reguen sovint amb aigua del clavegueram, els artefactes hidràulics i els edificis estan envellits o abandonats. En aquest context, la valoració social del patrimoni hidràulic i arquitectònic se’n resent. S’ignora el seu significat i, en conseqüència, elements singulars cauen en l’oblit, s’afonen o són enderrocats; es trenca així la continuïtat dels camins de l’aigua i l’harmonia del conjunt arquitectònic.

Els esforços destinats a preservar el patrimoni de les hortes valencianes han d’encaminar-se, d’una banda, a divulgar els valors d’aquests paisatges i, d’altra, a inventariar i protegir legalment els elements més significatius. Cal fer un vast catàleg del patrimoni hidràulic, una base de dades que descriga tots els elements del regadiu històric valencià. S’haurien de fotografiar i filmar artefactes, a més d’elaborar-ne descripcions detallades, referides a la construcció, significació històrica, funcions i estat de conservació. Ja s’ha fet al Camp de Morvedre i, a hores d’ara, un equip d’investigadors desenrrotlla aquesta tasca a la Séquia de Montcada. Són iniciatives que caldria estendre a altres hortes.

«L’ús, en efecte, assegura la conservació. Per això la protecció de les hortes periurbanes s’endevina complexa i conflictiva»

L’eficàcia de les mesures de protecció i conservació del patrimoni hidràulic varia en funció de dos factors: la pressió urbana i la pervivència de l’ús tradicional. A les hortes allunyades de les grans ciutats que mantenen una productivitat acceptable —o almenys serveixen de complement a l’economia familiar— les perspectives són positives, sobretot si l’entorn reuneix valors naturals o paisatgístics. Les petites hortes de la serra d’Espadà, amb els seus molins, fonts i safareigs, a la vora dels boscos de sureres, en són un bon exemple. La seua conservació, amb l’organització de rutes –com ara les editades recentment sobre el Valle de Ayora-Cofrentes— i petits museus –com el Museu de l’Aigua de Callosa d’En Sarrià—, pot esdevenir un atractiu per al turisme rural.

L’ús, en efecte, assegura la conservació. Per això la protecció de les hortes periurbanes s’endevina complexa i conflictiva. En zones de dimensions reduïdes, hom pot assajar la creació d’ecoparcs, museus vius orientats a la divulgació de les activitats tradicionals o a l’agricultura biològica. Però, no es pot fossilitzar així tot el regadiu històric periurbà.

En algun cas puntual, la solució podria ser integrar elements dins el paisatge urbà, a ser possible mantenint-ne o recreant-ne l’ús. Això s’ha fet, per exemple amb el partidor de Sant Nofre —a la séquia de Quart— o l’assut de Rovella, dins el jardí del Túria. Els resultats depenen molt de la qualitat del projecte o l’entorn arquitectònic on s’han d’integrar —sense caure en el pastitx o l’estridència—, però pot ser una eixida viable per a exemples concrets, com a alternativa a una destrucció segura.

Aquestes iniciatives, haurien d’acompanyar-se d’accions encaminades a divulgar la vàlua d’aquests paisatges seculars, orientades al públic adult i molt especialment als escolars. Caldria donar a conéixer les activitats tradicionals i el funcionament dels artefactes, la seua significació històrica i ambiental. Per a aquesta tasca comptem amb un ric llegat arquitectònic i enginyeril, però no cal deixar de banda el patrimoni conservat als arxius —als de titularitat pública i a les comunitats de regants—; nombrossísims plànols, pergamins i expedients, que testimonien el vigor d’una antiga forma de vida.

© Mètode 1999 - 22. Hortes valencianes - Número 22. Estiu 1999
Investigador del Centre Valencià d’Estudis sobre el Reg de la Universitat Politècnica de València i professor associat del Departament de Geografia de la Universitat de València.