Pierre Belon

Zoòleg modern al Renaixement

Dofí acabant de parir una cria, segons un gravat del llibre de Belon L’Histoire naturelle des estranges poissons marins (1551).

Pierre Belon, a Modern Zoologist of the Renaissance. In the middle ages, the treasure of natural history learning was the Bestiary, in which biology and symbolism were mixed in similar proportions. Later, the emancipation of true zoology from religious learning began in the Renaissance with great compilers of zoological knowledge, especially Gesner and Aldrovandi. In parallel specialists appeared who started to publish monographic works, which were either taxonomic or bio-geographic. Of these, Pierre Belon deserves special attention. Belon, a member of the French embassy, was the first naturalist to visit the Levant, driven by his desire to study exotic animals and plants. His books are the first modern zoologies based largely upon observation. In them we find the oldest drawing of comparative vertebrate anatomy, showing the similarities between man’s bones and those of birds, a really revolutionary step in his day.

L’únic retrat autèntic conegut de Pierre Belon, que apareix a Les observations de plusieurs singularitez et choses mémorables (1553).

L’únic retrat autèntic conegut de Pierre Belon, que apareix a Les observations de plusieurs singularitez et choses mémorables (1553).

Ens trobem a la vila piemontesa de Mondovi, l’any 1510, on l’impressor Vincenzo Berruerio acaba d’estampar el Libellus de natura animalium, la darrera versió del Bestiari medieval. Tots els animals ben endreçats en quatre grans grups, els que volen pels aires, els que caminen a quatre potes, els que naden per les aigües i els que s’arrosseguen per terra, il·lustrats amb magnífiques xilografies i proveïts de la corresponent descripció i significació simbòlica cristiana: El lleó és símbol de Crist perquè esborra les seues petjades amb la cua, de la mateixa manera que el fill de Déu amagà la seva divinitat als homes quan baixà a la terra.

El Libellus representa la primera edició impresa del Bestiari i un esforç per perllongar la vida d’aquesta obra que tanta difusió tingué durant l’Edat Mitjana. L’esforç, però, serà debades. Ja fa un segle que Albert el Gran sorprengué tothom dient que havia comprovat per ell mateix que la sang del cabrit no trencava el diamant. Per la mateixa època, enciclopedistes con Tomàs de Cantimpré o Brunetto Latini retallaven la part simbòlica i religiosa del Bestiari i en feien llibres de maldestra història natural. Per acabar-ho d’adobar, Tomàs d’Aquino escamparà arreu la idea que diu que la realitat cal interpretar-la com allò que és, i no pas a través de símbols, i acabarà d’un sol cop amb cinc-cents anys d’al·legorisme universal.

Bufen nous vents. És el preludi del Renaixement. La natura ja no es contemplarà mai més com un inextricable món de símbols, sinó com un món d’objectes, doblement meravellós i que encara dóna més sentit a l’obra del Creador. Hom s’adonarà que els animals es poden dissecar, dibuixar i descriure detalladament. Més tard, s’abandonarà progressivament el (des)ordre alfabètic de les velles enciclopèdies i es provarà d’endreçar els animals en un ordre natural.

Compiladors i especialistes

Tan sols trenta anys després de la publicació del Libellus de natura animalium, Conrad Gesner (1516-1565), metge de la ciutat de Zuric, treballarà febrilment per recollir el saber animal conegut des de tots els temps, des del Bestiari medieval fins a les llunyanes i magistrals lliçons d’animals d’Aristòtil, passant per les històries naturals més o menys versemblants de Plini el Vell. Gesner, en un prodigi de laboriositat naturalista, publicà la seva Historia animalium en cinc volums que restaran sempre com un esplèndid monument al saber zoològic. Els quatre primers, dedicats als quadrúpedes vivípars i ovípars, als ocells i als peixos i d’altres animals aquàtics, van aparèixer entre 1551 i 1558; el darrer volum, sobre les serps, fou estampat el 1587, quan Gesner feia 22 anys que havia mort, vençut per la darrera epidèmia de pesta negra que assolà Zuric. La monumental Historia animalium de Gesner serà el primer gran recull exhaustiu d’informació sobre animals del Renaixement i tots els zoòlegs coetanis i posteriors se n’aprofitaran.

«És el preludi del Renaixement. La natura ja no es contemplarà mai més com un inextricable món de símbols, sinó com un món d’objectes, doblement meravellós»

Entre els grans enciclopedistes d’animals, escau recordar també la figura d’Ulisse Aldrovandi (1522-1605), professor a la Universitat de Bolonya, que esmerçarà els anys finals de la seua vida preparant la darrera gran enciclopèdia animal del Renaixement. Quan tenia 77 anys, ja retirat de la seua tasca docent, féu estampar un primer volum sobre ocells, al qual seguiren un segon i un tercer, en quatre anys. Entretant, publicà també un volum dedicat als insectes, que esdevindrà la primera gran monografia sobre aquesta classe animal, i que representà un considerable repte per al seu temps. Serien els únics volums de la seua història dels animals que veuria en vida. Els deixebles d’Aldrovandi, però, feren imprimir la resta de materials en vuit volums més, sobre quadrúpedes, peixos i cetacis, invertebrats no insectes, serps, dracs i monstres de la natura, que foren publicats entre 1606 i 1642. Els catorze volums en foli, amb més de 7.000 pàgines, formen una magnífica baluerna del saber zoològic del segle xvi, de quan Aldrovandi recollia els materials per a preparar-los. La història, però, no perdonarà que, en realitat, foren publicats el segle xvii, quan els coneixements ja anaven per uns camins diferents, més especialitzats i creatius.

Xilografia corresponent al lleó del Libellus de natura animalium, bestiari imprès per Vincenzo Berruerio entre 1508 i 1512 a la vila piemontesa de Mondovi.

Xilografia corresponent al lleó del Libellus de natura animalium, bestiari imprès per Vincenzo Berruerio entre 1508 i 1512 a la vila piemontesa de Mondovi.

Coetanis de Gesner i Aldrovandi, però imbuïts d’una manera de fer, diríem, més “científica”, sorgiran els especialistes. Són autors de treballs monogràfics que podríem considerar moderns, ja siguen monografies taxonòmiques, com les de peixos de Guillaume Rondelet (1507-1566) i la d’insectes de Thomas Penny (1530-1588), o monografies locals, com la de la França Antàrtica d’André Thévet (1503-1590) o la de les Índies Occidentals de Gonzalo Fernández de Oviedo (1478-1557). Es tracta de treballs doblement meritoris perquè, a part d’estar immergits en la nova filosofia que considera els animals com objectes naturals susceptibles d’estudis científics, tenen la pretensió d’oferir una visió integradora del grup zoològic o de la regió geogràfica; i sovint n’extrauen idees generals, és a dir, descobreixen regularitats, la qual cosa representa una important innovació conceptual.­

Entre aquests nous especialistes cal situar també Pierre Belon (1517-1564), viatger, naturalista i aventurer ensems. A Belon, tanmateix, segurament se l’hauria de considerar un cas especial, atesa l’originalitat de les seues idees i de les seues aproximacions a l’estudi dels animals.

La vida aventurera de Belon

Pierre Belon va néixer el 1517 a La Soultière, un llogaret a prop de Le Mans, a la regió francesa de Maine. Als divuit anys entrà al servei del bisbe René du Bellay, el qual el va estimular a interessar-se per les ciències naturals i l’envià a estudiar botànica amb l’il·lustre Valerius Cordus, a Wittenberg, on també va conèixer el visionari frare agustí Luter. Als 25 anys, entrà al servei de l’influent cardenal François de Tournon, una circumstància que esdevingué decisiva en la vida de Belon. Els documents diuen que entrà al servei del cardenal com a apotecari, però les circumstàncies indiquen que De Tournon utilitza altres serveis del naturalista, a part de les seues arts d’herbolari remeier. El rei de França, Francesc I, es trobava en conflicte permanent amb l’emperador Carles V i pensava de guanyar-se els protestants germànics per a la seua causa. De Tournon, estret col·laborador de Francesc I, degué pensar de seguida que els serveis de Belon, que coneixia bé els ambients intel·lectuals germànics i havia conegut personalment el mateix Luter, podien ser molt útils en els afers del rei.

Retrat a l’oli de Conrad Gesner pintat per Tobias Stimmer l’any 1564 (un any abans de la mort del naturalista) i que es conserva al Muzeum zu Allerheiligen, Schaffhausen.

Retrat a l’oli de Conrad Gesner pintat per Tobias Stimmer l’any 1564 (un any abans de la mort del naturalista) i que es conserva al Muzeum zu Allerheiligen, Schaffhausen.

Així, entre 1542 i 1543 Belon portà a terme les primeres missions diplomàtiques a Suïssa i a Alemanya. Després tornà a França, per marxar tot seguit cap a Orient, com a agregat a l’ambaixada de Francesc I a Constantinoble, i va aprofitar per visitar nombroses illes de la Mediterrània oriental i de les terres gregues. En morir Francesc I, viatjà a Egipte i a Terra Santa, i després participà en la guerra entre perses i turcs fins l’any 1549, en què va retornar a Europa. S’instal·la després a l’abadia de Saint Germain, a París, on va escriure les obres més importants, de peixos, d’ocells i de viatges. Belon, però, no era un home sedentari. Tot i que l’escriptura dels seus llibres l’entretenia a París, no desaprofitava cap oportunitat de fer viatges per Europa, per explorar les costes adriàtiques, per anar a Anglaterra, a veure el seu col·lega Edward Wotton, per anar als Alps o a la península italiana. També aprofità la seva residència a París per a enllestir els estudis de medicina, que completà amb una estada a Montpeller, amb el mestre Guillaume Rondelet. Entretant, Enric II el nomenà escholier du roi, i li acordà una pensió.

En els darrers anys de la seva vida va participar en les guerres de religió (en el bàndol catòlic, és clar), particularment al setge de Bruges, en la presa de Rouen i en la batalla de Dreux. Amb l’edicte d’Amboise arribà la pau i un altre cop la vida sedentària. Belon tenia 46 anys. Havia perdut amics i protectors, i tan sols li quedava la consideració d’escholier du roi que li havien mantingut els successius reis de França. Un dia del mes d’abril de 1564, uns malfactors l’assassinaren al bosc de Boulogne, quan anava cap al Chateau de Madrid, on el rei Carles IX li havia concedit residència. La història atribueix als assassins un paper de simples lladres que el van matar per robar-lo. Tanmateix, els oficis de Belon com a espia al servei de la corona francesa, especialment en temes relacionats amb conflictes religiosos, fan pensar que devia haver-hi una munió d’hugonots a qui els hauria agradat de veure’l mort.

Belon, zoòleg modern

En el seus viatges, Belon acumulà una gran quantitat de dades naturalistes, i en tornar a París, immergit en la tranquil·litat de l’abadia de Saint Germain, començà a posar-les en ordre. El primer resultat fou la publicació, l’any 1551, de L’histoire naturelle des estranges poissons marins, que recollia les observacions ictiològiques, a la qual seguí, el 1553, Les ob­ser­vations de plusieurs singularitez et choses mémorables trouvées en Grèce, Asie, Judée, Egypte, Arabie et autres pays estranges, que descrivia les experiències del viatge a Orient, incloent-hi moltes dades sobre animals. Dos anys després pu­bli­cava L’histoire de la nature des oyseaux, amb els reculls ornitològics.

Retrat d’Ulisse Aldrovandi.

Retrat d’Ulisse Aldrovandi.

En els seus treballs zoològics, Belon no destaca per ser un gran classificador. Les seues ordenacions d’animals no superen gaire les d’Aristòtil o les de Plini. Encara situa els ratpenats amb els ocells, tot i que sabia de sobres que tenien mamelles, ja que els havia observat a bastament quan explorà per dins la gran piràmide de Gizeh. En el grup dels peixos, hi posa qualsevol animal aquàtic. Així, a part de molts invertebrats, hi inclou els cetacis, malgrat que sabia molt sobre els dofins, per exemple, com ho mostra quan diu que tenen dues mamelles abdominals, com “d’autres animauls aquatiques ou terrestres qui n’ont qu’un petit à la fois”, i quan estudia l’embrió i els embolcalls fetals, i en dibuixa la placenta difusa. Els cocodrils i altres sauris els posa també al cistell dels peixos, entre les “bestes de double vie qui ont quatre pieds et font des oeufs”. En canvi, les seves descripcions i observacions són acurades, i fou un dels primers a escriure-les en una llengua vulgar, el francès. A més, no tan sols aplega el nom comú de les espècies que tracta, sinó que també afegeix el nom que reben en altres llengües, i intenta esbrinar quin fou el nom que els hi donaren els clàssics, en particular Aristòtil, la qual cosa afegeix valor zoofilològic als seus treballs.

Sens dubte, però, l’aspecte més destacat de Belon és la seva capacitat d’observació del detall i el fet de parar atenció a problemes que per a l’època resulten insòlits. S’ocupà, per exemple, de les migracions. Així, mentre Plini ignora d’allà on vénen o allà on van les cigonyes, Belon és el primer a informar-nos que se’n van a passar l’hivern a Egipte i a l’Àfrica del nord. Les observacions també el porten a negar la generació espontània, almenys per al cas de les serps, sobre les quals diu que totes són engendrades “par la meslange du masle et de la femelle”. O quan parla del camaleó, i descriu molt gràficament com menja amb l’ajut de la seua llengua llarga i enganxosa, i afegeix que en examinar el contingut estomacal trobà mosques, erugues, escarabats i saltamartins. Aquest estudi el porta a desmentir que el camaleó s’alimenti de l’aire, com deia Plini i encara s’entossudia a repetir Rabelais.

L’inquietant gravat que compara un esquelet d’ocell i un d’humà, inclòs a L’histoire de la nature des oyseaux (1555) de Belon.

L’inquietant gravat que compara un esquelet d’ocell i un d’humà, inclòs a L’histoire de la nature des oyseaux (1555) de Belon.

L’examen del contingut estomacal era una pràctica constant en les observacions de Belon, però les disseccions anaven més enllà, vers l’estudi dels òrgans interns i de l’esquelet. Aquests coneixements li permeteren fer comparacions agosarades, per exemple, entre rèptils i ocells (“toutes espèces de serpents et lézards ont cela de commun avec les oyseaux que leurs génitoires sont attachez en dedens contre les reins”). Però la comparació més sorprenent és aquell famós dibuix d’un esquelet humà i un d’ocell posats costat per costat que inclogué a L’histoire de la nature des oyseaux. Ve a mostrar, ni més ni menys, que l’home, en els detalls anatòmics més elementals, no difereix gaire d’un altre vertebrat no humà, com pot ser un ocell. Aquesta suggeridora comparació, en l’època, podia semblar irreverent, tot i que Belon, catòlic romà de pedra picada, segurament no volia indicar res que s’apartés, ni que fos un xic, de la Sagrada Creació. O tal vegada sí… El text no ajuda a anar mes enllà del mateix dibuix, però ben segur que devia suscitar reflexions més o menys inquietants en els coetanis i successors. Reflexions sobre l’equivalència en estructura de l’home i un animal, que arrenquen d’aquest enigmàtic dibuix, fet a la tremolosa llum d’una espelma a la cel·la d’una abadia parisenca per un visionari que va néixer uns 250 anys abans que Cuvier i gairebé 300 anys abans que Darwin.

© Mètode 2004 - 44. Científics o visionaris? - Número 44. Hivern 2004/05
Director de l'Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF), Barcelona.