|
Obres del barranc de Xiva al terme de Catarroja (abril 2003). Vora el barranc, urbanitzacions i edificis de nova construcció. Al llarg dels darrers anys, els governs europeus han deixat gairebé d’utilitzar el terme “desenvolupament sostenible”, i l’han substituït per un altre ben diferent: “creixement (econòmic) sostingut”. Sembla, fins i tot, que s’ha volgut donar a entendre a la població que hi havia un cert nivell de sinonímia entre ambdues paraules, tot i que certament signifiquen sovint el contrari. El creixement sostingut sembla confiar en una capacitat il·limitada de les eines tecnològiques per a corregir els impactes ambientals generats per aquest desenvolupament econòmic. Un dels camps en què més transcendència ha adquirit aquesta mutació lingüística i de les planificacions tècniques, és la política del maneig dels recursos hídrics, on l’avanç tècnic ha permès abastir, cada vegada més, actuacions amb impactes ambientals més intensos –transvasaments hídrics, embassaments, canalització dels llits fluvials, etc. La natura està programada per a suportar puntualment aquest tipus d’impactes, però no per a sostenir la seua extensió generalitzada sobre el territori, sobretot si ja està, com a les nostres terres, prou ferida per la sobreexplotació secular dels seus recursos. Paral·lelament, la resposta del medi enfront dels forts desequilibris ambientals és la producció de catàstrofes naturals cada vegada més dolentes, on els principals elements amortidors establerts per la natura –per exemple, les vegetacions de ribera, en el cas de les avingudes fluvials– han estat totalment exterminats en les darreres dècades. Ara per ara, el continent europeu s’enfronta amb un ventall de grans projectes hidrològics que, units a la llarga tradició de domesticació dels nostres rius, amenaça de generar un risc de col·lapse ecològic sense precedents. En el cas espanyol, el Pla Hidrològic Nacional (PHN) proposa l’aplicació massiva de xicotetes mesures “correctores”, combinada amb grans projectes d’elevada transcendència econòmica i ecològica –cas del transvasament de l’Ebre–, però no resol suficientment grans problemes arrossegats des de mitjan segle xx, com són la contaminació i l’eutrofització massiva de totes les aigües continentals, la disminució generalitzada dels nivells freàtics, o l’extraordinari desplaçament del balanç hídric en favor de les escorrenties –en lloc de les infiltracions– com a conseqüència de la impermeabilització de grans superfícies vora les riberes prop de les ciutats i zones metropolitanes. Els territoris mediterranis pateixen amb especial virulència els efectes de polítiques hídriques d’aquest tipus, atès que els cabals dels seus rius i els nivells freàtics adjacents han estat fortament sobreexplotats, molt per damunt d’uns límits ecològics mínimament acceptables. Paral·lelament, l’existència de llargs períodes de sequera ha afavorit l’ocupació mil·lenària dels llits i riberes, eliminant el lloc que la natura havia reservat als elements amortidors de l’impacte de les grandes avingudes, com és la vegetació de rius i rambles. Malauradament, ambdues pràctiques s’han accelerat especialment a partir de la segona meitat del segle xx, tot i gaudir els governants, a partir d’aquell moment, de molts més coneixements científics que aconsellaven el retorn cap als equilibris ecològics. Enfront del risc de catàstrofes fluvials, es respon amb un increment indefinit de l’artificialitat de sistema, cobrint de ciment els llits de rius i barrancs o intentant compensar la sobrexplotació o el malbaratament de l’aigua extreta amb la transferència de conques mal anomenades “excedentàries”. Així, a casa nostra, en lloc d’eliminar l’ocupació secular de les planícies al·luvials, els nous plans de prevenció de riuades pretenen fixar els llits de gairebé la totalitat dels cursos baixos dels rius i barrancs valencians; en el cas del riu Segura, sembla voler assolir-se la desforestació fluvial moderna més gran d’Europa, canalitzant tot el seu recorregut al seu pas per la província d’Alacant. Paral·lelament, sembla estendre’s la filosofia –sense cap fonament científic– que la fixació artificial dels llits permet alçar les restriccions per a urbanitzar terrenys propers; n’és un exemple evident el cas de la conca baixa del barranc de Xiva, afectada des de fa pocs anys per un fortíssim procés urbanitzador als termes de Catarroja, Massanassa, Paiporta i Picanya. Pretendre que les aigües dels rius “sobren” si no són aprofitades o extretes, forma part d’un pensament que dóna l’esquena als coneixements científics més elementals. És ben conegut que la pèrdua constant de sorra de les platges, que ara per ara amenaça amb la destrucció de la principal font d’ingressos de l’economia de les comarques litorals –el turisme–, és el resultat de la fortíssima reducció d’aports de sediments al·luvials dels rius, que romanen al fons dels embassaments –les mateixes infraestructures responsables de la disminució dràstica de poblacions dels peixos migradors, i fins i tot de la seua extinció com ara amb l’esturió (Acipenser sturio). Per recuperar els equilibris ecològics més bàsics, caldria incrementar substancialment els cabals dels rius i de la seua component sòlida mineral –sorres, argiles, etc.–, i no precisament rebent l’aigua d’altres conques. Els transvasaments sovint s’han invocat com una mena de solució miraculosa, tot i els greus riscos ambientals que comporten. La vella Europa està plena de canals interfluvials, principalment produïts per a assegurar el desplaçament de vaixells de mercaderies; ara per ara, encara es plantegen projectes com el que preveu unir l’Elba, l’Oder i el Danubi, que destruiria alguns dels paratges més encisadors del centre del continent. En el cas de les nostres terres, on l’equilibri de l’aigua i dels seus organismes és encara molt més fràgil, es proposen canalitzacions entre rius invocant la necessitat de nodrir una agricultura que ha crescut durant dècades sense cap tipus de control, molt per damunt dels límits raonable per a les característiques naturals del territori. L’aigua es transvasarà amb tot el seu contingut biològic, inclosos organismes invasors especialitzats en la destrucció completa dels ecosistemes fluvials de poca fondària; parlem per exemple del conegut musclo zebra (Dreissena polymorpha) o la cloïssa asiàtica (Corbicula fluminea), que en pocs anys aconsegueixen exterminar totalment la vegetació submergida de conques fluvials senceres i destruir aleshores la producció d’oxigen tan necessària en els cursos lents d’aigua per evitar que es podresquen. Parlem, doncs, d’un risc significatiu d’eliminació de la riquesa biològica, turística i de la capacitat d’esbargiment dels nostres rius; a mig termini, aquestes espècies poden posar en perill fins i tot la qualitat de les aigües que nodreixen les aixetes de les grans ciutats i les àrees metropolitanes. L’Ebre és un dels rius amb invasions biològiques més patents i perilloses de tot Europa, incloent-hi importants depredadors com el silur (Silurus glanis) o el peix gat (Ictalurus melas). Altres transferències, com la del Xúquer al Vinalopó, poden comportar el transport de plantes invasores que ja causen problemes importants, com Ludwigia grandiflora (=L. uruguayensis). No consta en cap programació del Pla Hidrològic Nacional (PHN) que els transvasaments es faran amb aigua prèviament esterilitzada, una mesura que, tot i no combatre els efectes ecològics derivats de la pèrdua de cabals i sediments dels rius donants, pot disminuir els provocats pels seus organismes aquàtics sobre les conques receptores. Aquest risc de desplaçament ecològic i genètic afecta fins i tot espècies de peixos protegits per les legislacions europea i espanyola, com ara les madrilles del gènere Chondrostoma. Cadascun dels nostres grans rius té una espècie endèmica del grup Ch. toxostoma, com en són la madrilla de l’Ebre (Ch. miegii), la del Túria i el Millars (Ch. turiensis) o la del Xúquer (Ch. arrigonis), totes tres en perill de desaparició; la barreja no específicament programada d’aigües podria provocar l’extinció definitiva d’aquestes espècies protegides. De fet, la dràstica reducció de poblacions de Ch. arrigonisCh. polylepis). Finalment, hi ha el risc que els problemes que ara coneixem –erosió marina, pèrdua irreversible d’espècies, invasions biològiques, desequilibris mesoclimàtics, etc.– siguen només la punta de l’iceberg, i que l’enorme esforç que comportarà el desenvolupament del PHN siga només un petit avançament del treball de les properes generacions: com lluitar contra una natura que comença a passar factura de ferides cada vegada més dolentes. s’ha atribuït a la invasió de la conca del Xúquer amb l’espècie vicariant del Tajo (Ch. polylepis). Finalment, hi ha el risc que els problemes que ara coneixem –erosió marina, pèrdua irreversible d’espècies, invasions biològiques, desequilibris mesoclimàtics, etc.– siguen només la punta de l’iceberg, i que l’enorme esforç que comportarà el desenvolupament del PHN siga només un petit avançament del treball de les properes generacions: com lluitar contra una natura que comença a passar factura de ferides cada vegada més dolentes. Emili Laguna. Membre de la Comissió de Supervivència d’Espècies de la UICN; representant dels països mediterranis al comitè directiu de Planta Europa. |
«Pretendre que les aigües dels rius “sobren” si no són aprofitades o extretes, forma part d’un pensament que dóna l’esquena als coneixements científics més elementals»
Vista aèria de l’embassament d’Entrepeñas-Buendía (riu Tajo), d’on naix el transvasament Tajo-Segura.
«Es proposen canalitzacions entre rius invocant la necessitat de nodrir una agricultura que ha crescut durant dècades sense cap tipus de control»
Vista general de l’embassament de Buseo, València.
«L’aigua es transvasarà amb tot el seu contingut biològic, inclosos organismes invasors especialitzats en la destrucció completa dels ecosistemes fluvials de poca fondària»
Ludwigia grandiflora, espècie invasora del riu Xúquer i de la marjal de Pego-Oliva.
|
