Pot existir la ciutat somiada?

El debat sobre el futur de les ciutats, de la nostra també, ens pot recordar a bastament les discussions de la ciència que estudiava la Terra i els seus fenòmens a mitjan segle XVIII. Per aquells anys, la ciència agrupava els seus practicants en dues grans tendències, com han explicat acuradament historiadors i geògrafs com Horacio Capel. D’una banda, hi eren els que pensaven que la Terra podia considerar-se com un organisme viu. Hereus de la tradició platònica, afirmaven que el cos humà i el món terrestre eren molt semblants i que el coneixement de la fisiologia i de la patologia del primer -i d’altres éssers vius-, podia explicar molts dels fenòmens que es podia observar en la superfície terrestre. Per altra part, enfrontats a aquests, hi eren els qui defensaven una concepció mecanicista del món, nascuda a partir de la revolució científica del segle XVII.

Per als primers, defensors de la filosofia neoplatònica i recolzats en les creences de l’església cristiana, el món, com l’ésser humà, tenia un cos i, fins i tot, una ànima, pensament estès, si més no, fins a meitat del segle XVIII. Per als segons, imbuïts del materialisme de la nova perspectiva de les coses, la Terra havia d’ésser concebuda en termes de mecanismes mesurables i quantificables, com una màquina de l’època, plena d’enginyoses rodes dentades, d’eixos i embuts per on circulaven els fluids.

«Si no podem definir amb criteris senzills i entenedors què és la ciutat –i encara menys explicar-la–, com podrem arribar a un acord sobre el que hauria de ser la ciutat somiada, la ciutat ideal?»

Avui, el debat sobre el futur de la ciutat postindustrial reprodueix fins a cert punt aquella discussió. Davant els problemes que l’afecten, enfront de les queixes i el malestar dels ciutadans, els podem mostrar una cartografia amable plena de taques verdes, farcida de bones intencions i de grans projectes d’inspiració social o hem d’aconseguir que els mecanismes de la ciutat -el transport, el medi, la cultura, les deixalles, l’escola, la protecció ambiental i històrica-, funcionen com cal? En altres paraules, la ciutat somiada, l’urbs ideal, encara pot respondre a grans teories urbanístiques de base política, social o ecològica, potser l’última moda, o s’ha de centrar en el funcionament correcte dels “artefactes” urbans, ja ben inventats en la societat occidental, que afecten i dirigeixen la vida quotidiana de les persones? En resum, serà la ciutat el resultat d’una oració o la suma correcta d’una equació sense massa incògnites?

Aquest número de Mètode intenta respondre a aquesta pregunta amb un clar punt de partida que no cal amagar. La ciutat és, al remat, la suma de les parts, en part, perquè ja no hi ha grans utopies urbanes més enllà d’algunes propostes basades en la melangia d’uns temps passats. Però el passat mai no és la solució. El geògraf Oriol Nel·lo no deixa de repetir que la definició de la ciutat postindustrial resulta avui molt complicada i que no podem definir això de “la ciutat” en abstracte. I Manuel Costa ens il·lustra sobre la conveniència d’una ciutat més amable, amb una especial preocupació per la integració de les zones verdes en el conjunt urbà amb la finalitat de fer-la més grata. Què és ciutat? A hores d’ara, l’espai dels nostres països està sacsejat per l’onada d’una urbanització prolongada, extensa, incansable i interminable. Ni els criteris morfològics (la muralla que tancava la ciutat ja no hi és), ni els jurídics (quin graó estadístic fem servir?), ni els funcionals, ni els economicoproductius, ni tan sols els estils de vida, serveixen per a diferenciar clarament on acaba la ciutat i comença el camp, excepte en racons marginals del territori. Si això és així, si no podem definir amb criteris senzills i entenedors què és la ciutat -i encara menys explicar-la-, com podrem arribar a un acord sobre el que hauria de ser la ciutat somiada, la ciutat ideal? I encara més. Si la ciutat ja no és un producte tancat, sinó un procés i en progressió, no hauríem de reformular el nostre desig reformista -si més no, qui el tinga-, per centrar els esforços, no tant en la forma urbana estricta (ací, jardins, allà escoles, més enllà, autopistes fins completar una cartografia ideal, tan bella com irreal i, sobretot, tan volàtil davant la producció continuada d’espais especulatius a la ciutat actual), sinó en els processos socials i econòmics que són presents en la nostra societat i en les escales geogràfiques on aquests passen? Vist així, no es tractaria tant de crear models morfològics, oasis urbans “amables” envoltats pels horrors de la societat postindustrial, com pretengueren els utòpics Owen, Saint-Simon, Fourier o Cabet. Ni tampoc reordenar els elements del paisatge per a oblidar que vivim en una urbs, com va fer Howard en la seua ciutat-jardí. Vist així, estaríem més a prop -vés per on-, de la “crítica sense model” de Marx i Engels, adobada, això sí, amb un poc de sensibilitat vers l’espai i les seues escales.

«La ciutat somiada, sí, però per a qui i per a què?»

La complexitat de la societat, la fragmentació cultural, la llibertat individual, la presència de grups amb desitjos i pretensions molt diferents, la globalització de l’economia encara fan més difícil respondre de forma unidimensional la qüestió de la ciutat ideal. La ciutat somiada, sí, però per a qui i per a què? Lluny de nosaltres donar la resposta definitiva al debat. Habituats al treball sobre l’espai concret, presentem avui diferents reflexos, això sí, d’aquesta ciutat ideal. Són els fragments d’un espill trencat, el del gran somni de la utopia urbana que potser mai més no es podrà recompondre. Com algú ha dit, no reflecteixen tota la veritat, però sí un raig.

Per això, presentem als lectors set aproximacions a la felicitat urbana. Joandomenec Ros ens parla del medi ambient a la ciutat. Alejandro Pérez Cueva ens transmet la importància d’un correcte equilibri climàtic relacionat directament amb la comfortabilitat, Joaquim Baixeras i Jordi Domingo ens adverteixen contra l’excés de lluminositat -un fet indiscutiblement urbà-, María José Carrau i Enrique Murgui ens mostren la necessitat de conviure de forma civilitzada amb altres éssers vius que habiten la ciutat, David Prytherch ens alliçona sobre la globalització i València i, amb un esguard amical però objectiu, adverteix sobre la trampa que ens para la modernitat i els seus defensors en les barricades del debat urbà, parany en què han caigut, si llegim atentament Josep Sorribes, els qui reaccionen i es posen a l’altre costat. Jordi Borja, per últim, eleva el llistó de la felicitat urbana -que podem fer coincidir amb una sensació d’acompliment relatiu dels nostres drets com a ciutadans-, fins a un extrem gairebé olímpic.

Bastaria, doncs, respectar el medi ambient urbà, aconseguir un bon confort climàtic, moderar els llums agressius, ésser conscient de l’existència d’altres éssers vius a la nostra ciutat -i ací, el lector pot seguir amb altres casos concrets que podrien haver figurat en aquest número, com ara reduir l’emissió de contaminants, calmar el trànsit, domesticar el soroll, millorar el transport i l’escola…-, integrar la defensa de valors cívics com l’horta i el centre històric en un nou discurs de modernitat i no contraposar-los, buscar mecanismes de participació més efectius que les plataformes i els partits polítics tradicionals i aspirar a alguna cosa més que un habitatge digne -que ja és!-, per a tenir una ciutat somiada?

Fóra ingenu dir que sí, però qui sap si millorant el funcionament urbà quotidià, un dia, no ens despertarem sorpresos de viure en una ciutat agradable!

© Mètode 2001 - 31. Existeix la ciutat somniada? - Tardor 2001

Doctor en Geografia per la Universitat de València, ha estat professor del Departament de Geografia i Història d’aquesta universitat durant més de dues dècades. Actualment és Secretari Autonòmic d´Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori de la Generalitat Valenciana. A la tardor de 2001 va coordinar el monogràfic «Existeix la ciutat somniada? En busca de la ciutat ideal» de la revista ‘Mètode’.