|
Foto: A. Aguilella Les terres valencianes presenten una dualitat hidrològica similar a la de la resta dels territoris mediterranis. Els rius al·lòctons –és a dir, els que naixen més enllà de les nostres terres– són perennes i, per tant, els recursos hídrics depenen majoritàriament d’aquests rius. Tanmateix també hi ha cursos fluvials autòctons, de cabal efímer i amb denominacions tan diverses com rambles, barrancs, rius secs, torrents i altres sinònims. Tots ells són termes que impliquen una fretura de cabal, que només porten després de fortes pluges; la resta del temps són rius parcialment o completament secs. Malgrat això són els rius característics dels territoris amb climes semblants al nostre: n’hi ha al nord d’Àfrica –oued–, a Itàlia –fiumare–, al SW dels Estats Units –arroyos–, a Sud-àfrica –donga– o a l’Índia –nullah–. A la vista de les dades anteriors, hom podria preguntar-se com són i quina funció tenen a la natura. La hidrologia d’un riu sec El cabal dels rius perennes té dues fonts d’alimentació: les precipitacions –pluja, neu, calamarsa, etc.– i les aigües subterrànies. Quan no plou, l’aigua que porten aquests rius pervé de la descàrrega dels aqüífers que es produeix a les fonts, els ullals i altres deus i s’anomena cabal de base. Per contra, quan els rius no tenen aquesta aportació esdevenen rius secs, i per tant el seu cabal només depèn de les precipitacions –cabal directe. En el nostre territori, tanmateix, a més de les rambles i dels rius perennes hi ha uns cursos transicionals: són els rius o els rius-rambla. Es tracta de rius secs, que porten aigua en algun tram del seu curs perquè tallen algun aqüífer local, però que la perden aigües avall. En són exemples el riu de la Sénia, el riu Cervol, el riu Magre, el riu d’Albaida o el riu d’Alcoi. Sembla, per tant, que la paraula riu s’associa a aquells cursos que tenen aigua, encara que també podem trobar rambles que es converteixen en rius secs (la rambla de Cervera és el riu Sec a Benicarló) o en rambles (el riu Magre s’anomena la Rambla a Algemesí), tot indicant la incertesa dels límits. Així i tot, el comportament dels rius i de les rambles des del punt de vista hidrològic és el mateix. En els rius secs qualsevol circulació hídrica en realitat és una revinguda, que es genera quan se supera un llindar d’escolament, anomenat P0. Aquest representa el valor de precipitació que s’infiltra, s’evapotranspira o percola cap als aqüífers i que, per tant, no es converteix en escolament superficial. Aquest valor té una gran variabilitat espaciotemporal: canvia en un mateix riu d’una a altra revinguda i és diferent per a cada conca de drenatge. Els valors són funció de les característiques físiques de la conca de drenatge: de la litologia, del tipus i estat del sòl, de la quantitat i intensitat de la precipitació, de la vegetació, etc. Els llindars d’escolament adquireixen així valors molts diferents; en conques calcàries de les terres septentrionals el valor mitjà està al voltant de 65 mm. Una vegada superat aquest valor comença a córrer el cabal pels caixers i a generar-se una revinguda. La representació dels cabals de revinguda respecte al temps sobre un eix cartesià dóna lloc a un hidrograma molt característic: són les revingudes sobtades (flash flood) típiques dels rius de zones semiàrides. Es tracta d’esdeveniments molt ràpids en què en qüestió d’hores es passa d’un llit completament sec a cabals de centenars o de milers de m³/s. Un bon exemple el tenim en la figura 1, que representa l’hidrograma d’una revinguda de l’Albaida –afluent del Xúquer, amb una conca de drenatge de 1.300 km²– i la intensitat de la precipitació mitjana –hietograma– caiguda sobre la conca. Com es pot observar, en una hora a penes es va passar d’un cabal de 50 m³/s a 865,746 m³/s; així i tot, l’embassament de Bellús havia laminat una punta de 1.200 m³/s, que en cas de no haver funcionat, s’haguera sumat al pic de la revinguda. El temps de retard –diferència temporal entre els pics de precipitació i de cabal– és només de dues hores i la duració total de la crescuda és amb prou feines de 24 hores. El resultat en aquest cas va ser una inundació en la plana del Xúquer aigües avall de la confluència de l’Albaida.
Figura 1. Hietograma de precipitació (gràfic de barres) i hidrograma de cabals (línia continua) de la revinguda del riu d’Albaida al setembre de 1997. La intensitat màxima de la precipitació mitjana en conca va ser de 28,983 mm/h i es va produir a les 18.55 hores; el cabal màxim va ser de 865,746 m³/s i es va registrar a les 20.55 hores. El temps de retard entre els dos màxims fou de dues hores. Aquestes xifres o d’altres de molt semblants es poden trobar al llarg de la història en les rambles valencianes. Només en els darrers vint anys del segle passat es van produir vuit episodis de revingudes que afectaren bona part del territori de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i que provocaren inundacions en la major part dels casos. La virulència i la rapidesa amb què es produeixen aquests esdeveniments en dificulten considerablement les tasques de predicció. En l’exemple de l’Albaida, entre la màxima pluja i el màxim cabal a penes transcorre un parell d’hores per a tasques d’alerta i prevenció de revingudes. Per a enfrontar-se a aquests fenòmens només serà efectiva una bona planificació que respecte escrupolosament els espais inundables. La morfologia dels caixers La paraula rambla ve de l’àrab ramla, que significa “arenal” o “pedregal”. És un topònim ben significatiu, ja que els seus llits estan coberts de materials gruixuts, com ara blocs, còdols, graves i sorres, dipositats en acumulacions denominades barres, separades per canals. A les capçaleres, les rambles –que solen anomenar-se barrancs– són estretes i encaixades, però quan arriben a les parts baixes solen assolir grans amplàries, encara que són poc fondes. Vists des de l’aire, els llits s’eixamplen i s’estreten formant una espècie de trenes, per la qual cosa pertanyen a la tipologia de rius trenats o braided. Aquesta morfologia és típica dels cursos amb forts pendents, amb molta càrrega de fons i fortes fluctuacions de cabal, tal i com succeeix en les rambles. En realitat, aquesta morfologia és una adaptació dels rius a un transport espasmòdic de sediments: la càrrega és transportada en els sectors estrets i profunds fins a les zones amples, on es diposita formant les barres, per a erosionar-se novament i seguir el cicle. Una altra característica interessant dels caixers és que els materials més gruixuts estan dipositats en superfície formant una cuirassa, mentre que per davall es localitzen els materials més fins (arenes, llims i argiles), que s’infiltren arrossegats pel cabal. Aquesta cuirassa protegeix el llit de l’erosió excessiva en cada revinguda i es reconstrueix després de cada episodi. D’altra banda, les barres dels caixers poden romandre molts anys sense que l’aigua hi córrega per damunt, ja que quan els cabals són minsos circulen pels canals que hi ha entre les barres. Això possibilita el creixement d’una vegetació típicament mediterrània com ara els baladres, el timó, el poliol, etc. Fins i tot es poden trobar arbres més o menys desenvolupats, tot depenent de l’interval temporal sense circulació hídrica o de la resistència de les diferents espècies. Al llarg del temps, moltes d’aquestes barres, sobretot les laterals, queden penjades respecte al caixer actiu, s’incorporen a les vores de la rambla i solen cultivar-se. Les formes al·luvials generades per les rambles Els tres grans rius al·lòctons que drenen el País Valencià són responsables de les majors planes d’inundació: la del Túria, la del Xúquer i la del Segura. Malgrat que són les tres més extenses i importants, la resta de les planes costaneres –i moltes de l’interior– estan formades per ventalls al·luvials –també nomenats cons– generats per rambles i barrancs de cabals magres. Així, de nord a sud, el golf de València està configurat per diferents planes, que, analitzades amb detall, són resultat de la coalescència dels ventalls al·luvials de diferents rius. La plana de Vinaròs-Benicarló està reblida pels sediments del riu de la Sénia, del Cervol, de la rambla de Cervera, de la rambla d’Alcalà, i entre el ventall de la rambla de Cervera i el tómbol de Peníscola, hi ha la marjal homònima. Al sud de la serra d’Irta, la plana d’Orpesa-Torreblanca rep els sediments del riu de les Coves i del barranc de Xinxilla i entre ells s’instal·la el Prat de Cabanes i l’albufera d’Orpesa, que també es recolza en el Morro de Gos d’Orpesa. La plana de Castelló és formada pels aports del Riu Sec de Borriol, pel gran ventall del Millars – rambla de la Viuda, pels ventalls del Riu Sec de Borriana, el Belcaire i altres de menor entitat. Entre els cons del Millars i el Palància es forma la restinga que tanca les marjals de Nules – Almenara – les Valls – l’Almardà. El Palància, per la seua part, forma un potent ventall, molt més desenvolupat que el del Carraixet, que ja està condicionat per la plana d’inundació del Túria. L’absència de barrancs importants entre aquests col·lectors afavoreix el desenvolupament del complex de marjals que hi ha entre Sagunt i València. Passades les grans planes al·luvials del Túria i del Xúquer, retornen els petits barrancs i rambles, com ara els ventalls del riu d’Alcoi, de la rambla Gallinera o altres de menor entitat. Al sud del cap de Sant Antoni, el riu Gorgos i l’Algar rebleixen les petites badies de Xàbia i Altea. Més cap al sud, l’Amadòrio, el Montnegre o la rambla de les Ovelles, amb llits poc organitzats i molt antropitzats, contribueixen al rebliment de petites planes. Aquesta breu descripció dóna una idea de la importància que tenen les rambles per al territori valencià: encara que quasi mai porten aigua, són les responsables de la formació d’espais molt reduïts però molt habitats. Però aquest fet té una contrapartida: els sediments que han format aquestes planes els han portat durant les inundacions. La forta presència humana actual implica, per tant, un elevat risc d’inundació. En efecte, els ventalls al·luvials tenen uns mecanismes de formació i d’evolució molt específics estudiats des de fa molts anys per la geomorfologia fluvial. Es formen allà on el riu perd velocitat, i això sol passar on la secció transversal s’eixampla, el pendent disminueix o desapareix el cabal. Aquestes condicions se solen produir a l’eixida de les muntanyes, la qual cosa explica la formació d’aquests ventalls al·luvials al peu de les serres bètiques i ibèriques. Un dels mecanismes més eficients en l’evolució dels ventalls al·luvials és la migració dels caixers –que es mouen lateralment fins trobar un pendent adient i deixen el caixer vell abandonat–, ja que és responsable de la disposició en forma de ventall dels sediments. Avui dia, aquests paleocaixers constitueixen uns dels espais inundables més característics dels ventalls al·luvials, ja que pràcticament se’n poden reconèixer en tots els edificis al·luvials. A més, els caixers funcionals també tenen un elevat risc de desbordament en determinats punts a causa de la seua incapacitat, sobretot quan la secció transversal és dissimètrica. D’altra banda, l’absència gairebé contínua de cabal fa oblidar molt sovint el poder destructor de les rambles i barrancs, de manera que l’ocupació –i fins i tot desaparició– dels seus llits és un fet habitual a la vegada que inconscient, sobretot en els llocs on la pressió agrària o poblacional és molt forta. Valga com a exemple la Plana de Castelló: la forta pressió per transformar l’agricultura de secà en regadiu de començament del segle XX i la posterior transformació en solars industrials de la ceràmica ha fet desaparèixer tota una xarxa de barrancs afluents del Riu Sec de Borriana (barrancs dels Esbarzers, de Passets, de l’Hospital), que només reapareixen en episodis de revingudes fortes com la d’octubre de 2000. Els usos tradicionals de les rambles Malgrat que les rambles quasi mai no porten aigua, tradicionalment als seus marges s’han situat els molins. La mòlta del gra, realitzada en les dues o tres vegades que per terme mitjà corren al llarg de l’any, va fer proliferar els molins fariners, que normalment treien l’aigua amb un assut i una sèquia. Topònims com el Molinar o els noms dels diferents molins (molí de Malany, del Canyar, molí dels Frares, etc.) apareixen en molts barrancs i rambles valencianes. Moltes especulacions s’han fet sobre el funcionament d’aquests molins al voltant dels possibles canvis hidrològics o climàtics que hagueren justificat una major activitat fluvial. Però davant les dificultats de manifestar-se en un sentit o altre, avui dia molts d’aquests molins s’han quedat molt per damunt del llit del riu i la seua alimentació hídrica seria impossible.
Les rambles i rius –en aquells casos en què porten aigua en algun tram–, també s’han aprofitat per al regadiu des de temps antic, com ho demostra la xarxa de sèquies del riu de la Sénia, del Palància, de l’Albaida o del riu d’Alcoi, entre altres. Però fins i tot en rambles completament seques, s’han desenvolupat sistemes d’aprofitament de l’aigua ben originals, sobretot a les terres alacantines, on la mancança d’aigua obligava a buscar tota mena de solucions. Boqueres i “sangradors” han estat instruments per a parar l’aigua, laminar les revingudes i regar encara que fóra de manera esporàdica. Avui dia, aquestes preses han estat abandonades, al mateix ritme que els conreus, però constituïen un sistema ben interessant d’aprofitament de l’aigua.
La desaparició d’aquests usos tradicionals quasi va coincidir en el temps amb un nou ús de les rambles: l’extracció d’àrids. El fort desenvolupament econòmic i la febre constructora dels anys 60 va necessitar grans quantitats de materials, i els llits de les rambles oferien un material que a penes necessitava manipulació, cosa que donava uns guanys fàcils i segurs. Les autoritzacions fetes per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer en el seu territori entre 1980-1988 posen de manifest la sagnia que han patit algunes rambles com la de Cervera, Carraixet o Palància, amb unes extraccions totals de 329.639, 227.260 i 137.925 m³ (fig.2a). Si dividim aquestes xifres per la longitud dels caixers de les rambles, aleshores, el gràfic canvia totalment: el Xúquer i el Túria passen a un segon lloc, mentre que la rambla de Cervera, amb 6.000 m³/km, és la més afectada, seguida del Carraixet, amb 4.500 i la rambla de Xiva, amb 3.000 (fig. 2b). El Palància, amb uns 1.800 m³/km queda al nivell d’altres rambles petites, però cal sumar-li els sediments retinguts a l’embassament del Regajo entre 1959-79, estimats en 780.000 m³. La xifra final dóna un valor de 10.800 m³/km, la qual cosa situa aquest riu al capdavant de les extraccions d’àrids. Val a dir que aquestes dades són oficials –i probablement infravalorades– i que a més, des dels anys 80 se n’han continuat traient sediments, encara que a un ritme progressivament decreixent. L’extracció d’àrids i la retenció en embassaments –els sediments de 2/3 parts de les conques que vessen al golf de València hi queden retinguts–, a més de la dinàmica marina, expliquen la mancança de sediments i la forta erosió que pateixen les platges. A més, l’extracció d’àrids potencia un fort encaixament en els propis llits que, juntament amb l’erosió local provocada pels pilars, descalça els ponts, la qual cosa en provoca la caiguda. Això és el que va passar amb dos ponts de la rambla de Cervera, mentre que al Palància el pont del ferrocarril de Sagunt i el de Canet van quedar molt afectats.
Mapa dels ventalls al·luvials de la plana de Castelló, formats conjuntament pels nombrosos barrancs (riu Sec de Borriol, el Millars – rambla de la Viuda, riu Sec de Borriana, etc.) que arriben a la planura costanera. Algunes reflexions sobre la significació ambiental de les rambles La importància que han tingut les rambles per a les societats mediterrànies ha estat ambivalent i ha anat canviant al llarg del temps. Des del punt de vista hidrològic, han estat ignorades per l’administració, que mai les ha considerades suficientment importants per a posar-hi aforaments, probablement perquè, com que no portaven aigua seguida, no tenien interès econòmic immediat. Tampoc no han estat considerades a l’hora de la planificació, segurament per ignorància i per la falta de cabal que, passat un episodi d’inundacions, ha fet oblidar a la població la seua perillositat. D’altra banda, els habitants de les seues riberes han passat de fer un aprofitament tradicional que no alterava el medi, a un ús abusiu, les conseqüències del qual encara no s’han manifestat del tot, però és clar que ultrapassen el sistema fluvial per a afectar el sistema costaner. Les greus alteracions que han patit els llits de les rambles –pràcticament no n’hi ha cap sense alterar– i la ignorància que existeix sobre la seua importància fan pensar que en un futur immediat caldrà canviar la mentalitat de la gent i que s’accepten tal i com són. Possiblement un dels elements de menyspreu haja estat lligat a la fretura d’aigua. Però també caldrà recordar que aquesta mancança pot tornar-se en una forta tabalada d’aigua, contra la qual s’hauria de lluitar amb una bona planificació, respectant els caixers i racionalitzant els usos de les zones inundables, ja que les obres dures no són mai la millor solució per a rius amb revingudes tan sobtades i virulentes. Caldrà educar també les noves generacions en una visió més pròxima a la natura, i fer-los entendre que les rambles són rius secs –que mai respondran a la imatge idíl·lica i estereotipada d’un riu amb aigua– i que la seua missió consisteix a transportar els sediments més gruixuts de la terra al mar –que alimenten les nombroses platges de còdols–, així com els grans cabals que generen les pluges tan intempestives que cauen a la conca mediterrània. Alterar i destruir les rambles implica interferir en aquest cicle de transferències d’aigua i sediments, i això, a les conques de drenatge, enteses com un sistema, suposa una resposta que ja actualment es manifesta a la costa i també als mateixos rius. Bibliografia Francisca Segura. Facultat de Geografia i Història, Universitat de València. |
«El comportament dels rius i de les rambles des del punt de vista hidrològic és el mateix»
Revinguda del riu Cervol a Vinaròs a l’octubre de 2000 al pont de la N-340, a l’esquerra, i a la dreta al pont del càmping.
«En qüestió d’hores es passa d’un llit completament sec a cabals de centenars o de milers de m³/s»
Vista aèria de la rambla Castellarda prop de la confluència amb el riu Túria. S’hi poden observar les barres, canals i illes incorporades als marges i cultivades. També s’hi observa una gravera al marge esquerre (març 2001). Foto: F. Segura
Vista aèria de la rambla Castellarda, amb el seu llit completament destrossat per l’extracció d’àrids i l’ocupació del caixer per a fer transformacions de tarongers (març 2001).
«La paraula rambla ve de l’àrab “ramla”, que significa “arenal” o “pedregal”. És un topònim ben significatiu, ja que els seus llits estan coberts de blocs, còdols, graves i sorres»
El barranc de la Barbiguera –antic paleocaixer del riu Cervol– té un caixer poc marcat, com sol succeir en aquest tipus de llits. Tanmateix, en moments de revinguda recull les aigües de part de la plana de Vinaròs i pot portar cabals importants, tal i com es veu abans i després de la revinguda d’octubre de 1994.
«L’absència gairebé contínua de cabal fa oblidar molt sovint el poder destructor de les rambles i barrancs»
Les dues fotos corresponen a l’estat del riu Palància al pont de Canet al 1991 i després de la revinguda d’octubre de 2000. La forta incisió que ha patit el llit del riu s’explica per la mateixa erosió local dels pilars del pont i la mancança de sediments deguda a l’extracció d’àrids i la retenció a l’embassament del Regajo.
Revinguda de la rambla de la Viuda a l’octubre de 2000. L’aigua va vessar per damunt la paret de la presa, on es va obrir una escletxa que va fer pensar en la possible destrucció de l’embassament.
«Les rambles són rius secs i mai respondran a la imatge idíl·lica i estereotipada d’un riu amb aigua»
El barranc de la Saleta és un bon exemple de les alteracions que han patit aquests cursos fluvials. En entrar a Aldaia té un caixer ben definit (dalt), però després és ocupat per un passeig, la via del ferrocarril i un pas subterrani (baix), la qual cosa provoca importants inundacions –que en realitat no són més que ocupacions de caixer– en aquesta població.
A dalt, revinguda del riu Palància al pont del ferrocarril, a Sagunt, a l’octubre de 2000. Baix, estat en què va quedar el pont del ferrocarril dies després de la revinguda d’octubre de 2000. El darrer ull del pont, que no estava reforçat, va patir una forta incisió.
|
