© Gaspar Jaén i Urban
Les dones del poble les plantaven el dia de Santa Àgueda i fins passat Sant Andreu, quan arribava el primer fred, les tenien a la fresca del corral o a l’ombra de la porxada, resguardades del sol. I, fulloses i delicades, al llarg d’aquests mesos, entre la primavera i la tardor, a més de mantenir allunyats mosquits i mosques, perfumaven intensament les nits que, en el seu rodar admirable, primer s’acurtaven i s’allargaven després.
Que allunyades de les modernes mates d’hivernacle, produïdes massivament i amb manipulacions genètiques! Aquella sement venia de molt antic, havia passat de mares a filles. L’àvia en feia un viveret i en tenir les mates dos o tres dits d’alçada, en trasplantava un boliquet –enrotllades les arrels amb un manoll dels propis cabells, agafats dels que quedaven enganxats al batidor en pentinar-se– al planteret definitiu, que podia ser de grandària molt diversa, ja que entre les veïnes hi havia una pacífica i civilitzada rivalitat per veure quina feia les plantes més grans, bledanes i rodones.
Assolien llur moment gloriós en ple estiu, quan arribava la festa gran i la gent les treia a poqueta nit a la porta de la casa, per lluir-les i per adornar aquells carrers encara de terra, sense cotxes ni asfalt encara, acabats d’agranar i d’arruixar, on sopaven les famílies.
«Les alfàbigues assolien llur moment gloriós en ple estiu, quan arribava la festa gran i la gent les treia a poqueta nit a la porta de la casa, per lluir-les i per adornar els carrers»
I, com a la Roma antiga honoraven la gran Dea mare –negra, mineral, sorgida de la profunditat de la terra–, la nit del 14 d’agost acompanyaven la Mare de Déu morta, adormida, gitada al monumental llit de palosanto i plata regal del duc –a Elx, a Tarragona, a Girona, a Mallorca, a Sardenya–. I el dia 15, a Bétera, les portaven en processó –al muscle o en carros– fins l’església: grans cossiols amb plantes gegantines, de dos metres o més d’alçada que, aguantades amb una estructura de canyes, perfumaven l’Assumpta.
Se n’escampava la flaire penetrant –l’olor dita reial– per la nit fresca de la festa d’agost i de l’hort de palmeres; testos arrenglerats vora els caminals de grava, a la llotja gòtica de la torre del Consell.
Volien aigua per no mustiar-se i créixer verdes i ufanes i també un bon drenatge de la terra perquè l’arrel no es podrís; agraïen, doncs, un plateret amb aigua al cul del test.
I a mesura que avançava l’estiu anaven fent-se malbé, perdien ufanor, s’espigaven i treien una tija alta i més aïna llenyosa, al voltant de la qual, agrupades per pisos, naixien les minúscules flors blanques, poc vistoses, que les dones deixaven obrir-se i granar fins que, ja seques, les tallaven i les guardaven; llavor de l’any següent.
I el seu nom, com la seua olor persistent, intensa i tendral, s’allunyava enllà dels límits de l’idioma, cap a l’oest, cap al sud. I s’endinsava en Castella per les hortes del Túria i del Segura: alfàbrega, aufàbega, alfàbega, alfàbiga, alfágueda, alhábega…
