© Gaspar Jaén i Urban
Els veus ara, malalts per tot arreu, arruïnats, destruïts. Qui diria que, resistents i poderosos, eren la glòria del jardí vell de l’hort: als dos costats del corredor central (construït sobre la sèquia de reg), clars i embotits, esclataven generosament en grandioses copines de multitud de flors de cinc pètals que podien ser de molts colors –vermelles, rosa, lila, salmó, carabassa, blanques– que duraven molt de temps i que calia tallar en espigar-se perquè no llevassen força a la mata.
Els esqueixos arrelaven amb tanta facilitat que fou la primera planta que, ben petit encara, vaig aprendre a reproduir a l’antiga casa de l’àvia, on presidien el gran rotlle de mates del corral: per fer noves plantes ficava les estaquetes de tija carnosa en testos on ja n’hi havia d’altres, de plantes, per fer-les arrelar; i així ho feia tot el veïnat, que se’ls bescanviava per tenir-ne de colors diferents.
Eren apreciats per la boniquesa, però també perquè quan els nens no podien fer de ventre, les mares en collien una fulla –gran, fresca, rodona– n’untaven el peduncle –suaument pelós, com tota la planta– amb una goteta d’oli d’oliva i, així adobat, l’introduïen pel recte de la criatura que, estimulada amb aquella sòlida lavativa, no tardava a reaccionar.
«Resistents i poderosos, els geranis eren la glòria del jardí vell de l’hort»
Les tiges llargues i llenyoses, sense podar, sota els pins antics, adornaven els jardinets poc cuidats dels guardabarreres del ferrocarril; es recolzaven a les bardisses de fil d’aram de les cases de camp; s’inclinaven desmaiades als balcons de les cases del poble; se les veia resistir, rústiques i heroiques, la manca d’aigua i d’atenció als jardins abandonats de les faenetes ruïnoses i solitàries a la vora de les carreteres. I gairebé sempre conservaven algunes fulles a l’extrem superior de la tija i s’adornaven encara amb una petita copinya de flors.
Però això passava fa molt temps, en un món incert, de llum i d’infantesa, abans que, amb les prolongades i repetides seques i amb la proliferació de productes químics i de verins, vingués aquella misèria negra que els va malmetre i condemnar: un cuquet que s’endinsava pel tou de les tiges tendres i que esgrogueïa i assecava tota la planta, que l’asfixiava sense deixar-la rebrotar, que l’acotava.
