Sobre el coneixement analògic

Durant una època dominada pel pensament positivista les metàfores semblaven incompatibles amb la ciència, si més no per a les manifestacions del discurs científic que es consideraven més típiques. Però aquesta aparent transgressió es considera avui imprescindible i profitosa per a la construcció del coneixement. La terminologia d’un saber especialitzat com és la biotecnologia conté sens dubte metàfores. En el discurs de la divulgació científica i dels mitjans de comunicació de massa, la metaforització ateny un grau més alt d’originalitat i es fa més vistent com a estratègia per a incrementar la intel·ligibilitat dels conceptes i per a estimular l’interès dels receptors no especialistes. La projecció antropomòrfica és una de les operacions de més rendiment en aquests discursos.

Paraules clau: metàfora, terminologia, biotecnologia, discurs científic, divulgació del coneixement.

El profit de les metàfores

Alguns lectors deuen estar preguntant-se per què es dedica una reflexió a les metàfores en un dossier monogràfic consagrat a la comunicació de la biotecnologia. La sorpresa delata un prejudici comprensible, inveterat en amplis sectors de la cultura científica, però que, tant des de la lingüística cognitiva com des de la filosofia de la ciència, ha anat desmuntant-se des de fa unes dècades (Brown, 2003). La concepció del neopositivisme lògic, a la cerca d’un llenguatge precís per a la ciència, proposava reduir al mínim la polisèmia del llenguatge natural i la pràctica de la metaforització. Avui, en canvi, són moltes les veus que reconeixen les bondats profitoses de la metaforització com a eina de coneixement analògic, amb un rendiment epistemològic considerable.

«Les metàfores són autèntiques eines multiús en la comunicació humana»

En tot cas, és un fet observable que el significat de les paraules i expressions fraseològiques presenta una gran elasticitat, precisament perquè les llengües naturals operen amb conjunts difusos (fuzzy sets), sense demarcacions exactes que els delimitin. Aquesta característica ha horroritzat moltes vegades els gurus del neo­positivisme, que pretenien crear un llenguatge precís per a la ciència, a la manera de bisturís asèptics disposats a disseccionar l’anatomia dels conceptes. Des d’aquesta perspectiva, detestaven la imprecisió de les expressions polisèmiques i condemnaven la metàfora al profund infern de la manca de rigor. Però, històricament, els usuaris de la llengua han sabut extreure’n, d’aquesta vaguetat constitutiva dels significats, un elixir eficacíssim i han palesat el poder instrumental de la metaforització per a designar noves realitats, explicar conceptes abstrusos o establir amb imaginació xarxes analògiques que potencien el coneixement.

De fet, la metàfora va ser definida per l’antiga retòrica i se li ha reconegut durant mil·lennis una enorme capacitat de figuració d’idees, de suggestió imaginativa, de força argumentativa i de potència persuasiva sobre els auditoris (Pujante, 2003). Les metàfores no sols poden desplegar un vol ostentós en l’univers poètic, sinó que, en qualsevol tipus de discurs, fan veure les coses sota una llum reveladora, descobreixen nous horitzons al pensament i sovint commouen, mobilitzen emocions o susciten adhesions a una perspectiva ideològica. Són, doncs, autèntiques eines multiús en la comunicació humana.

La metàfora no només es vehicula per mitjà del llenguatge verbal, sinó també per les icones de tota mena: des de les imatges al·legòriques fins als mapes conceptuals o els diagrames. Charles Darwin va dubtar a l’hora de donar forma d’esquema gràfic a la seva teoria de l’evolució entre un diagrama arbori –cosa que va fer finalment– o bé dissenyar-la com un corall marí on l’axialitat vertical i la prelació cronològica es perdien de vista. En la imatge, esbós realitzat per Darwin en 1837. / Cambridge University Library

Poden tenir la precisió del rabent viratge del falcó rere la presa, o bé volar ran de terra, calladament, i impregnar-nos d’una determinada manera de percebre el món sense que ho adverteixi la nostra consciència, talment com entra la son al conductor desprevingut amb el cansament del viatge. Poden fer-nos mirar la lluna com una dona lúbrica amb pits de dur estany (Romancero gitano), en un dels salts eqüestres que eren les metàfores per a García Lorca (1966, p. 69); o bé, més calladament, fer-nos percebre Kuwait com un país petit i, per tant, innocent i indefens davant el poderós enemic iraquià que el va envair en la primera guerra del Golf, quan en realitat aquell «petit país» era una potència econòmica amb poderosos aliats i mancada de qualsevol funcionament democràtic. En el primer cas, la metàfora ens sedueix com un llampec en la nit; en el segon, com va estudiar George Lakoff (1991) en aquella conjuntura, ens adorm la capacitat crítica i ens arrossega, cloroformats, a una postura ideològica. Aquests són exemples clàssics dels dos extrems de la gamma, una gamma llarga i matisada; però en trobarem molts més per tot arreu si furguem una mica en la publicitat, en els discursos electorals, en el periodisme, en la ciberesfera, en la conversa quotidiana. O en el mateix temple superb de la cièn­cia i la tecnologia.

Ciència i metàfora

Si ho pensem amb deteniment, ni el discurs col·loquial ni el científic –fins i tot la mateixa terminologia– són immunes als mecanismes metafòrics. Tampoc ho són els textos periodístics que difonen els avenços de la tecnologia i han de fer-la entenedora als lectors. El científic estricte pot abjurar de les metàfores, sí, però a l’hora de la veritat li’n calen per a explicar-nos l’estructura de l’àtom (amb una mena de satèl·lits orbitant al voltant del nucli) o de la cèl·lula (l’originària “cel·la” de la bresca), o el fluid elèctric (on els electrons discorren com les aigües d’un riu per la seva llera)…

Biotecnologia blava (biodiversitat marina) / Tiphaine, Unsplash

La lingüística cognitiva, des dels anys vuitanta del passat segle, ha subratllat especialment aquesta omnipresència de la metàfora i la seva indiscutible utilitat per a articular el nostre coneixement del món i de la vida. Certament, la metàfora filtra les percepcions i les representacions mentals. Es pot dir que contribueix a construir-les, amb les peces prefabricades que són les categories nocionals que el nostre pensament metafòric dissenya per facilitar-nos la tasca de pensar la realitat. Hem conceptualitzat, així, el que és un ésser humà, i podem projectar metafòricament la categoria de persona humana sobre els animals (com en els bestiaris medievals o en les clàssiques rondalles alliçonadores), sobre els sentiments (Cupido amb el seu buirac de fletxes enverinades, les Fúries de la passió, el dimoni de la gelosia) o sobre la Terra que habitem i massa sovint destruïm (la deessa-mare Gea, que es regenera ecològicament). En efecte, l’antropomorfització és una estratègia molt antiga de coneixement.

Però la metàfora no només es vehicula per mitjà del llenguatge verbal, sinó també per les icones de tota mena: des de les imatges al·legòriques fins als mapes conceptuals o els diagrames abstractes. Recentment, Eduardo de Bustos (2014) ha estudiat de manera molt penetrant un cas il·lustre de metaforització gràfica en la història de la ciència. Concretament, la manera en què Charles Darwin va esgrafiar la seva teoria de l’evolució. En efecte, ens consta que Darwin es va pensar molt com donar forma d’esquema gràfic a la seva concepció. Va dubtar entre visibilitzar-la mitjançant un diagrama arbori –cosa que va fer finalment– o bé dissenyar-la com una criatura de corall marí, on l’axialitat vertical i la prelació cronològica es perdien de vista. Cadascuna d’aquestes dues representacions icòniques alternatives configurava de manera diferent la seva concepció de les coses i les mostrava, mitjançant sengles metàfores visuals, amb un skyline diferent. La disposició dels traços sobre el paper variava i, en conseqüència, canviaven les relacions entre els conceptes, l’articulació tota de la seva teoria. Conclusió: la ciència no és indiferent a les metàfores que utilitza, ni tan sols a les metàfores gràfiques.

La motivació semàntica de la terminologia

Retornant al marc rònegament lingüístic, sabem que a l’origen de les terminologies científiques hi ha molt sovint metàfores concebudes en la llengua d’on prové el terme i que, en el procés de terminologització, han anat enfosquint-se fins esdevenir opaques, excepte quan alguns parlants –generalment membres de la comunitat científica corresponent o bé divulgadors– decideixen ressuscitar-ne l’etimologia. Un terme com ara malaltia iatrogènica (produïda pel tractament mèdic) pot veure’s motivat semànticament, és a dir, fer-se més transparent, si es recorre a l’ètim grec (iatrós: “metge”), tot i que en aquest cas el component metafòric és tènue, gairebé inexistent. Més perceptible és el component metafòric en el procés de divisió cel·lular anomenat mitosi, del grec mitos, “fil”, que remet a l’aparença filiforme dels cromosomes durant la metafase. Un exemple com és el d’apoptosi, que podem parafrasejar com a «mort cel·lular programada» o «suïcidi cel·lular», remet al significat original de “caiguda”. En resum: aquest fenomen és fàcil de trobar en bona part de la terminologia científica i l’àmbit de la biotecnologia no n’és cap excepció.

«Ni el discurs col·loquial ni el científic són immunes als mecanismes metafòrics»

Al capdavall, es produeix un mecanisme de catacresi, que és el mot amb què els lingüistes denominen les metàfores que s’han fossilitzat i han esdevingut ja irreemplaçables com a denominació pròpia d’una entitat o d’un procés. Ara bé, aquests termes formats per catacresi, com acabem de veure per a apoptosi, poden ser substituïts o acompanyats per noves metàfores del llenguatge ordinari que despleguen el significat dels termes amb propòsit divulgatiu. És clar, però, que, en la mesura que aquestes expressions metafòriques es rutinitzen per l’ús, entren en un nou procés de terminologització que les convencionalitza com a denominació, tot i que, ara, resultaran més entenedores per als que siguin profans en la matèria corresponent. Un exemple il·lustratiu n’és l’epidermòlisi ampul·lar, que s’anomena també pell de papallona perquè es desfà al tacte.

En un estadi semblant de comprensibilitat es troben neologies terminològiques com són, en el camp de la medicina regenerativa, la designació de les cèl·lules capaces de dividir-se i diferenciar-se en diversos tipus de cèl·lules especialitzades i fins i tot autorenovar-se, elles mateixes. En anglès el terme més utilitzat és stem cells, a vegades traduït com “cèl·lules tronc”, que activa una representació figurativa del fenomen a partir de la idea de creixement vegetal. En canvi, en altres llengües com ara el català o l’espanyol, el procediment metaforitzador recorre a la reproducció animal i es parla així de cèl·lules mare (la denominació que s’ha imposat majoritàriament) o bé cèl·lules progenitores. La metàfora, fins i tot, és extensible dins d’aquest domini semàntic de la reproducció animal i, així, es parla, per exemple, de «cèl·lules filles» o de «llinatges cel·lulars». Al capdavall, el que podem constatar en observar aquests fets és que la metaforització constitueix una eina poderosa de coneixement que, per mitjà de l’analogia, fa veure les coses a través d’una lent acolorida que permet comprendre la realitat biològica amb una mirada creativa que, a més, facilita la retenció i recuperació d’informació.

Biotecnologia vermella (medicina) / ILRI, David White

Aquesta darrera funció identificadora o mnemotècnica s’acompleix a vegades per mitjà de l’assignació de valors cromàtics. D’aquesta manera, es parla sovint de química verda (és a dir, ecològica) o es classifiquen els diversos tipus de biotecnologia assignant-los colors: verda (àmbit agrícola), vermella (medicina), blanca (indústria), blava (biodiversitat marina), etc. Aquí la gamma cromàtica permet identificar una sèrie de categories tipològiques per mitjà d’uns colors que s’associen metonímicament amb determinats dominis de l’experiència. De fet, avui es tendeix a considerar que la metàfora –que opera per similitud– i la metonímia –que opera per contigüitat o proximitat en la nostra experiència del món–, mantenen unes relacions íntimes i podríem dir que simbiòtiques. Metàfora i metonímia són dos mecanismes de projecció semàntica que molt sovint s’amalgamen. Al capdavall, l’important és que un contingut literal s’utilitza per a evocar en la imaginació una altra idea diferent.

Hi ha moltes denominacions científiques (o paracientífiques) que es motiven semànticament –és a dir, guanyen en transparència– per mitjà d’expressions evocadores. Aquest seria el cas del graner transgènic, per exemple, o de promiscuïtat genètica, biblioteques de DNA, mosaïcisme (existència en un mateix organisme de cèl·lules amb contingut genètic i cromosòmic diferent, és a dir, semblant a un mosaic). O també de l’anomenada síndrome del miol del gat que caracteritza una malaltia minoritària que es reconeix perquè la criatura afectada té una manera molt aguda de cridar i plorar. En una publicació recent on s’entrevista un científic, l’autor exemplifica un repertori de comparacions i metàfores del camp de la biotecnologia: els nanoporus són vists com a suports microperforats per a «garbellar» els nucleòtids, tal com funcionen «les classificadores de taronges». També hi trobem una proteïna «portera» (de l’anglès gatekeeper), un «tamís» molecular i un «fus» acromàtic, entre altres (Borja, 2016, p. 82).

El cas de l’anomenat ritme circadià, rellotge biològic o rellotge intern és més complex: precisament les aportacions dels mecanismes moleculars en aquest camp per part de Jeffrey C. Hall, Michael Rosbash i Michael W. Young han merescut els honors del Premi Nobel de Medicina 2017. Cal dir, d’antuvi, que el mot circadià procedeix d’un ètim llatí (compost de circa i dies, “al voltant del dia”) que resulta opac a la majoria dels parlants. Es tracta d’un bioritme que determina pautes de conducta i que correspon a un cicle de 24 hores. Generalment es relaciona amb el rellotge com a artefacte que marca les hores del dia, i aquesta és la clau que permet a molts parlants comprendre la metàfora que s’hi amaga. La idea (i la imatge mental) del rellotge articula la nostra comprensió del fenomen, de manera que es pot dir que el jet lag (en un vol de llarga distància) és un malson perquè «retarda» o bé «avança» el tic-tac del rellotge biològic; o que cal «reprogramar» el bioritme diari que s’ha desfasat, ja que la maquinària de l’artefacte mecànic s’ha espatllat. D’aquesta manera la imatge del rellotge crea coneixement, ens permet visualitzar i comprendre, per exemple, els trastorns del son quan hem fet un viatge transoceànic o quan algú treballa en horari nocturn.

Les cèl·lules natural killer (“assassines naturals”) són un tipus de limfòcit que forma part del sistema immunitari innat. S’encarreguen de destruir cèl·lules tumorals o infectades per virus. En la imatge, fotografia acolorida presa amb microscopi electrònic de rastreig d’una cèl·lula natural killer humana. / NIAID / NHI

Divulgació científica i discurs mediàtic

En sortir de l’àmbit de les comunitats discursives dels especialistes i entrar en la divulgació, la didàctica de les ciències i el discurs mediàtic, les metàfores es multipliquen com els fongs i esmalten els textos destinats al gran públic a fi de fer-los entendre conceptes abstractes i atreure l’atenció dels llecs. Així, doncs, la clonació pot presentar-se com l’intent de «patentar» un ésser viu o de produir «bebès amb garantia», i el seu resultat podria comparar-se a un «monstre» o bé a un «miracle», d’acord amb la perspectiva ideològica de cada un. Som capaços d’interpretar fàcilment expressions com ara «l’estrès de les plantes» o referències al fet que les crisàlides de les papallones de la col són emprades com a «fàbriques de proteïnes», o entendre que els baculovirus «segresten» les cèl·lules de les erugues. Així mateix, segons informacions aparegudes en diversos mitjans de comunicació, les algues poden ser «persuadides» per a generar electricitat, una cèl·lula pot iniciar una «conducta depressiva» i els bacteris «van inventar» el sexe. Aquestes designacions metafòriques ja no són clixés convencionals de caràcter paraterminològic, sinó troballes discursives que aspiren a la fecunditat divulgativa i a l’originalitat amenitzadora pròpia de l’escriptura periodística. I, per descomptat, com més entren en joc implicacions morals o ideològiques, més s’assemblen les metàfores als focs d’artifici: l’home, posem per cas, gosa «jugar a ser Déu».

Cal dir, a més, que les metàfores que projecten el domini cognitiu de la conducta humana sobre el del funcio­nament biològic en general solen ser molt eficaces, atès que engeguen un mecanisme d’antropomorfització que ens fa comprendre processos biològics sub specie hominis, és a dir, des de la perspectiva pròpia dels éssers humans. L’exemple, adés citat, de l’apoptosi o suïcidi cel·lular dóna molt de joc en aquest sentit. Vet ací com uns fragments d’un text de divulgació expliquen aquest fenomen amb recursos metafòrics que tempten les fronteres de la literatura:

[L’apoptosi] és un acte radical d’altruisme, un sacrifici extrem pel bé comú de la resta de les cèl·lules del qual depèn la nostra pròpia supervivència. […] Una cèl·lula està malalteta a causa de la infecció per un determinat virus. Una cèl·lula natural killer (literalment “assassina natural”) que va fent la ronda de vigilància per la zona s’adhereix a la cèl·lula i es connecta amb els receptors d’aquesta, reconeixent l’estat d’infecció de la cèl·lula i induint l’inici del procés d’apoptosi. Bàsicament «convenç» la cèl·lula que se suïcidi, cosa que no és gaire difícil, ja que moltes cèl·lules tenen com a lema «abans morta que infectada». Quan una cèl·lula inicia el procés d’apoptosi, la primera cosa que fa és apartar-se de les altres companyes. (Samper, 2010)

D’altra banda, sabem que el càncer, com a malaltia temuda i maleïda en l’imaginari col·lectiu, és un atractor potentíssim que concita procediments metafòrics de tota mena, sovint de tipus bèl·lic i també esportiu (Domínguez i Sapiña, 2016). En un llibre molt difós aquests darrers anys, The emperor of all maladies (“L’emperador de totes les malalties”), es presenta la imatge d’aquesta malaltia en termes economicistes, com una mena de crisi de sobreproducció:

Acostumem a pensar en el càncer com si fos una malaltia «moderna» perquè les seves metàfores són modernes. És una malaltia de sobreproducció, de creixement fulminant: creixement imparable, creixement inclinat sobre l’abisme del descontrol. La biologia moderna ens insta a imaginar la cèl·lula com una màquina molecular. El càncer és aquesta màquina però amb incapacitat de desactivar el seu ordre inicial (créixer) i, per això mateix, transformada en un autòmat indestructible i autopropulsat. (Mukherjee, 2014, p. 63)

Encara faré un apunt final que ens ajudarà a calibrar el pes extraordinari del pensament analògic que subjau a les metaforitzacions: el cas de l’anomenada biomimètica, que podem definir com la consideració de l’estructura i la funció de certs sistemes biològics com a models per al disseny i l’enginyeria de materials i màquines. Es tracta d’un esforç per a aconseguir dissenyar enginys inspirats en la biologia, en éssers i processos de la naturalesa. En aquesta línia, la termoregulació d’un edifici pot copiar les pautes d’un termiter; l’estudi del disseny aerodinàmic i la composició hidrofòbica de la pell del tauró ha contribuït a la producció de teixits més eficaços per a prendre el bany o practicar la immersió aquàtica; hi ha cintes adhesives reutilitzables que imiten l’adherència de les potes del camaleó; s’han fabricat pintures que repel·leixen l’aigua i la brutícia a la manera com ho fa la flor de lotus. Et sic et caetera.

«La ciència no és indiferent a les metàfores que utilitza, ni tan sols a les metàfores gràfiques»

Aquí la projecció analògica parteix de l’examen de realitats biològiques i s’adreça cap a productes de construcció humana, en un camí invers al seguit en molts dels exemples abans adduïts. Però, a més, cal observar que ja no es tracta d’un procés merament cognitiu, sinó que hi ha també una aplicació d’enginyeria pràctica. L’analogia, ara, no es limita a una febre del pensament creatiu sinó que, ultra això, dóna mostres d’una utilitat inèdita. Ben mirat, això no és sinó un altre profit derivat de la dèria de jugar amb les metàfores.