Un viatge pel món de les plantes

A journey through the plant world. Flora endemic to the Valencian lands. The number of plant species present in the Comunitat Valenciana comes close to 3250, and of these around 370 are endemisms, that is to say, approximately 11.5% of the total. The Valencian endemoflora displays clear concentration patterns, with the most outstanding nuclei being found in the following areas: dertosense, columbretense, javalambrense, espadanicocalderonense, edetà septentrional, edetà meridional, enguerí and the Mola de Corts, transició setabenca, manxec valencià, contestà and aitanicomariolense, dianicosaforenc, alacantí and oriolà. The conservation of our endemisms is a way of preserving our most outstanding cultural wealth, from those traits that have characterized the history and development of the people who have lived in the Valencian lands throughout history.

«En molts casos algunes poblacions formades per representants de diverses espècies botàniques properes estan sotmeses a un procés actiu i permanent d’hibridació»

L’endemisme, com a expressió excel·lent de l’evolució biològica, és el resultat d’una interacció entre un material de partida (el genoma d’una o més espècies parentals) i unes variables ambientals (tant de biòtiques com d’abiòtiques) que estableixen un filtre selectiu sobre aquest material i el forcen a adquirir unes característiques morfològiques i funcionals exclusives. Si hom poguera traçar una línia o equació que expressara gràficament aquesta interacció, les espècies s’hi posicionarien en funció del seu grau d’adaptabilitat a les condicions ambientals i de l’elasticitat o capacitat de variació del patrimoni genètic que porten a les seues cèl·lules. En un extrem trobaríem les espècies capacitades per a colonitzar diversos ambients, o per a suportar canvis sobtats o extrems al mateix lloc on viuen sense necessitat de variar significativament la seua morfologia; és el cas, entre d’altres, de les espècies que anomenem «antigues», que semblen no haver experimentat canvis significatius al llarg dels darrers milions d’anys. Així alguns grups biològics, com ara moltes espècies de quelonis o tortugues de terra, tenen fama de no haver experimentat canvis morfològics durant centenars de milers i fins i tot milions d’anys; sembla que molts dels arbusts i arbres dominants a la màquia mediterrània també són espècies molt antigues que gairebé no han expressat canvis externs des del seu origen al Terciari o primeries del Quaternari. Una part substancial de la flora mediterrània, sobretot els sovint oblidats relictes saharosíndics, propis del clima de­sèrtic que va dominar part de la fi del Miocè i diverses etapes dels períodes interglacials, han sobreviscut a la Península Ibèrica, el nord d’Àfrica i la Mediterrània Oriental durant temps estimats entre 1 i 5 milions d’anys, sense que puguen establir-se diferències externes entre les diferents poblacions.

1. Convolvulus valentinus és un dels endemismes exclusius valencians més coneguts; viu a les contrades costaneres de la Marina Alta. Descrit pel botànic valencià A. J. Cavanilles, la seua flor és des de fa dècades el logotipus de la Facultat de Ciències Biològiques de la Universitat de València. / © E. Laguna
2. Els algepsars estan sovint dominats per espècies endèmiques dels gèneres Gypsophila, Limonium i Ononis. A la fotografia, Gypsophila struthium subsp. struthium, freqüent als guixos de les serralades interiors d’influència bètica. / © E. Laguna
3. L’endemisme Echium saetabense es distribueix prop de la línia de contacte dels dominis bètic i ibèric, exhibint les seues millors poblacions al Circ de la Safor i al massís del Caroig. / © E. Laguna
4. Silene cambesedessii és un dels pocs endemismes de dunes litorals a terra nostra. Viu sobre dunes de cudols i sorra grossa, tant a la Plana Baixa castellonenca con a l’illa de Formentera. / © E. Laguna

A l’altre extrem de l’abansdita línia, se situen els tàxons amb major grau de mutabilitat, en què l’adaptació a nous ambients o la reacció enfront de canvis del seu hàbitat es tradueix en una ràpida selecció cap a nous trets morfològics externs. Es tracta d’espècies que donen lloc en poc de temps a noves entitats biològiques susceptibles de ser reconegudes com a espècies o subespècies. Un exemple evident són les plantes nitròfiles anuals o bianuals, en què és relativament freqüent que, en expandir-se cap a nous territoris, observem que en pocs anys s’acumulen petits canvis morfològics; a llarg termini, aquests nous colonitzadors esdevenen plantes amb morfologia ben diferent dels seus parentals originaris, com ocorre amb els nostres blets (gènere Amaranthus) i lleteres terreres (Chamaesyce) si es comparen amb les seues formes originàries del continent americà.

1. Cistus heterophyllus subsp. carthaginensis endèmic de Cartagena i del Camp de Túria, és una de les espècies ibèriques més amenaçades. La població nativa valenciana és de només un exemplar, trobat al terme de Pobla de Vallbona. / © E. Laguna
2. Iberis carnosa subsp. hegelmaieri, endemisme freqüent a les muntanyes elevades del centre-sud de València i nord d’Alacant, està estretament emparentat amb altres espècies endèmiques del mateix gènere a la gran cadena de muntanyes bètiques. / © E. Laguna
3. Hedera helix subsp. rhizomatifera és un dels últims tàxons a engrossir la llista d’endemismes presents a terres valencianes. Es fa especialment abundant al massís del Caroig i la mola de Corts. / © E. Laguna
4. La ferradura valenciana, Hippocrepis valentina, és un endemisme propi de la Marina Alta i comarques properes. A les illes Balears es troben dues espècies vicariants del mateix grup de ferradures arbustives, H. balearicaa a les Gimnèsies i H. grosii a les Pitiüses. / © E. Laguna

En un ambient més genuïnament autòcton, al si dels gèneres rics en endemismes, trobem que en molts casos algunes poblacions formades per representants de diverses espècies botàniques properes estan sotmeses a un procés actiu i permanent d’hibridació, fins el punt que algunes plantes exhibeixen simultàniament trets morfològics de tres o més tàxons –parlem aleshores de polihíbrids–. Aquest fet no és massa rar a terres valencianes entre plantes endèmiques de gèneres com ara Limonium (saladelles o ensopegueres) o Teucrium (poliols amargs). Enfront dels canvis ambientals ràpids, aquests pools genètics complexos semblen confiar que una o més de les seues expressions –ja siguen espècies pures o qualsevol de les seues nombroses combinacions hibridògenes– puguen eixir endavant i mantenir-se al territori. Els híbrids, considerats fins fa ben poc una mena de pesta, capaços d’extingir els seus parentals, i per això maleïts als tractats sobre conservació d’espècies en extinció, es consideren ara per ara un dels principals mecanismes que mouen la roda de l’evolució biològica; les xifres són potser encara poc afinades, però ja es parla que més del 40% de les actuals espècies biològiques del planeta podrien provenir de la hibridació, en lloc de la via clàssica de la mutació i la posterior radiació adaptativa.

Teucrium homotrichum és un dels endemismes més abundants a les terres centrals i meridionals valencianes. / © E. Laguna

Però, quines raons fan que, al llarg del procés evolutiu en terres valencianes hagen aparegut espècies que estenen amplament la seua àrea de distribució o valença ecològica mentre que altres romanen en­claus­trades en petits territoris, és a dir, que han esdevingut endèmiques? Tot fa pensar que l’endemització no esdevé habitualment d’una reducció de l’àrea originària de cada espècie, sinó de la mancança de capacitat d’aquests tàxons per ultrapassar determinades barreres físiques o fisiològiques, ja siga per l’envergadura d’aquests obstacles o per la incapacitat natural de la mateixa espècie per dispersar-se més enllà. Sovint es considera que l’activitat humana ha creat noves barreres que, afegides a altres raons, augmenten el risc de reducció de l’àrea de distribució de les espècies, sobretot en el cas de la fauna. Però paradoxalment, en altres casos també ha afavorit l’expansió de molts endemismes, com ha ocorregut amb les plantes heliòfiles dels matollars iberollevantins (p. ex., la coneguda pebrella, Thymus piperella) amplament estesos pel territori al si de l’expansió antiga de la ramaderia, l’extracció de llenya per a fornilla, la rompuda dels boscos, etc.; ara per ara, quan aquestes activitats s’han abandonat, moltes d’aquestes espècies endèmiques romanen acantonades als tallafocs o als talussos dels camins forestals de les nostres comarques. Fins i tot algunes plantes endèmiques subnitròfiles arriben a expandir-se ràpidament més enllà de les seues barreres naturals originàries gràcies a la construcció de noves vies de comunicació (per exemple, Antirrhinum barrelieri subsp. litigiosum).

La nictaginàcia Boerhavia repens, pròpia del nord d’Àfrica, posseeix la seua única població europea autòctona al nord-est d’Alacant. / © E. Laguna

LA FORÇA DELS FILTRES EVOLUTIUS

En el cas de la flora valenciana, el perfil tipus d’un endemisme és el d’una espècie amb capacitat de dispersió reduïda –per exemple llavors sense adaptacions per a poder ser transportades a llargues distàncies– que viu en ambients «difícils» per a les espècies dominants del paisatge. La majoria d’endemismes viuen sobre substrats marcats per condicionants especials per a la vida vegetal, com ara la verticalitat, la salinitat, la mobilitat, la inundació, etc. Aquests tipus de terrenys sovint ocupen petites extensions com ocor­re amb les anomenades llacunes temporals mediterrànies, les fonts de pedra tosca, els rocams verticals i extraplomats, les dunes, les salades, etc. Vora el 97% de la flora endèmica valenciana viu fora dels boscos o les màquies més evolucionades que ocupen els sòls fondos i rics en matèria orgànica; al contrari, aproximadament un terç d’aquesta flora singular –veieu més endavant les xifres globals d’endemismes ibèrics al territori valencià–, són plantes rupícules o subrupícoles, que només viuen als ambients rocallosos, ocupant forats i escletxes impossibles de colonitzar per la majoria d’espècies de pastures, màquies i boscos. Un altre terç el formen les plantes típiques de matollars oberts i assolellats –timonedes, romerals, brolles baixes, etc.– que ocupen els sòls més pobres i els llosars de les cimeres muntanyenques; així la major part de les nostres espècies de timons (gènere Thymus), rabets de gat (Sideritis), sajolides o herbes d’olives (Satureja), sàlvies llenyoses (Salvia) i poliols amargs (Teucrium), les mateixes que han donat renom a moltes serralades valencianes, són endemismes exclusius valencians o breument compartits amb altres territoris. Convé que el lector s’adone alhora que les llavors de totes aquestes plantes manquen de vil·lans, ales, espines o altres adaptacions per a la dispersió a llarga distància mitjançant el vent, l’aigua o la fauna vertebrada; la seua expansió és sovint obra de les formigues. Un riu, una muntanya, un canvi del tipus de roca, barreres aparentment senzilles de superar per a altres animals, són difícilment franquejables per a les humils formigues i, en cas de fer-lo, potser siguen terrenys inaptes per a la germinació o el creixement de l’espècie vegetal que transporten. Això justifica amplament que el gènere botànic més ric en endemismes a terra nostra siga Limonium; de les 25 espècies conegudes a les terres valencianes, 17 són endemismes ibèrics, 8 dels quals exclusius valencians.

«Els híbrids, considerats fins fa ben poc una mena de pesta, capaços d’extingir els seus parentals, es consideren ara per ara un dels principals mecanismes que mouen la roda de l’evolució biològica»

FILTRES EVOLUTIUS I HISTÒRIA GEOLÒGICA, UNA COMBINACIÓ ATRACTIVA

El territori valencià, vist com a laboratori viu de l’evolució biològica, ha ofert al sòcol genètic de la seua flora primitiva unes condicions força favorables per desenvolupar els processos d’especiació i, per tant, per convertir-se en un verger d’endemismes. La convergència dels dos principals sistemes de muntanyes mediterrànies de la península, l’Ibèric i el Bètic, ha conferit a aquestes terres una posició de privilegi, que cal complementar amb una amplíssima varietat de tipus de sòls i roques, i si escau un rang encara més ampli de combinacions bioclimàtiques, des dels climes subdesèrtics semblants als del nord d’Àfrica fins als submediterranis més propis del Prepirineu. La posició de les muntanyes, amb eixos dominants en el sentit ponent-llevant, ha representat un paper excepcional en el manteniment d’aquests dimorfismes funcionals, al temps que ha aconseguit que bona part del territori valencià actuara com a recer de la flora i fauna en temps de grans crisis climàtiques. En els períodes glacials, les espècies termòfiles s’acantonaven als rocams de solell més exposats i amb menys sòl; però també en el cas invers, quan els deserts i les estepes s’estenien àmpliament pel sud d’Europa, les espècies nemorals i les que ara anomenem «relictes eurosiberians» van sobreviure a l’amagatall de les gorgues ombrívoles, a l’obac de les cimeres més elevades.

1. Les muntanyes frontereres entre Múrcia i el sud d’Alacant contenen diversos endemismes exclusius, com ara Thymus membranaceus. / © E. Laguna
2. L’endemisme de la Marina Alta Cheirolophus lagunae –dedicat a l’autor de l’article, Emili Laguna– és un dels endemismes més rars i amb més risc de desaparició del nostre territori, ja que habita en penya-segats litorals afectats per fortes esllavissades causats per l’erosió marina. / © E. Laguna
3. El rabet de gat de l’espècie Sideritis tragoriganum (=S. angustifolia) és el paradigma d’endemisme abundant –des de Tarragona fins a Múrcia i Albacete– i ric en usos etnobotànics. Les infusions d’aquesta herba són apreciades a tot el territori valencià. / © E. Laguna

Al llarg del període Messinià, cap a la fi del Miocè, les muntanyes bètiques se succeïen des de l’Algarve portuguès fins a les Pitiüses –Eivissa i Formentera– i romanien interconnectades amb la serralada de l’actual Rif marroquí. Pel nord, les Gimnèsies (Mallorca i Menorca) semblen haver estat unides amb Sardenya, Còrsega, els Alps Marítims i les muntanyes de la Catalunya Nord, el Prepirineu i les serralades catalanídiques fins a Castelló, on coincidien amb el Sistema Ibèric. L’actual endemoflora valenciana permet traçar una línia virtual que separa els mons florístics ibèric i bètic, com si en un passat llunyà hagueren format part de continents separats, el primer unit a Europa i el segon al Magrib africà. La majoria dels nostres grups d’endemismes botànics exhibeixen parells d’espècies vicariants a ambdues parts d’aquesta línia, que transcorreria virtualment per l’actual autovia València-Albacete, per l’ampla vall sovint coneguda com la Canal. Cap al sud d’aquesta vall trobem primer el món prebètic –les anomenades «terres de Diània» als excel·lents reculls naturalístics de Joan Pellicer–, des de la Costera i la Vall d’Albaida fins a la Safor, a la Ribera Baixa i a la Marina Alta; més enllà vénen cap al sud les veritables terres bètiques sensu stricto. Al nord de la línia hi ha primer una ampla franja de transició –valls d’Aiora i Cofrents, muntanyes d’Énguera, mola de Corts– que, tot i mostrar una vegetació pareguda a la de les comarques bètiques abansdites, pertanyen geològicament al Sistema Ibèric, al temps que són fortament influenciades per elements biogeogràfics i climàtics manxecs. Per sobre d’aquesta franja de transició, en avançar cap al Túria, la majoria d’endemismes d’origen bètic han desaparegut, tot i que uns pocs de senyers –casualment aquells que han rebut més importància com a marcadors biogeogràfics, com la nostra famosa pebrella– arriben fins al Túria i de vegades l’ultrapassen. Al nord del Túria la dominància d’elements ibèrics esdevé pràcticament absoluta fins arribar al territori dertusà –el massís dels Ports de Tortosa, Beseit i Benifassà–, més aviat catalanídic, ple d’endemismes botànics exclusius (Thymus willkommii, Antirrhinunm pertegasii, Linaria cardonica, Knautia rupicola, Salix tarraconensis…). La tradicional divisió corològica dels botànics valencians s’acosta a aquest mateix esquema, tot i que l’anomenat «sector Setabenc» s’estén tant sobre els territoris bètics septentrionals, com al llarg de la franja de transició, de fons florístic majoritàriament ibèric i manxec, però amb tipus de vegetació bètics.

«Moltes d’aquestes espècies endèmiques duen emparentatsusos tradicionals i simbologies exclusives,  especialment pel que fa a les plantes silvestres»

L’endemisme és sovint una expressió d’insularitat, és a dir, d’aïllament, ja siga físic (illes, cimadals d’altes muntanyes) o fisiològic (sòls salats, sorrencs, inundats, etc.). La retracció de les aigües de la Mediterrània al llarg del Messinià va transformar moltes valls i golfs costaners en gorgues gegantines, engrandint el seu paper de barreres biogeogràfiques; però bona part d’aquest efecte d’insularitat es va donar sobretot durant la formació del veritable mar, en reomplir-se la gran bassa salada del Mare Nostrum messinià amb l’entrada d’aigua de l’Atlàntic. L’avanç i retrocés de les aigües de la Mediterrània terra endins del territori valencià al llarg del Quaternari, coincidint amb els grans períodes de transgressions i regressions marines, han estat amb gran probabilitat factors substancials per a explicar l’actual distribució de la flora i fauna endèmiques. En pujar al cimadal de la mola d’Oriola o de la veïna serra de Callosa de Segura, és fàcil imaginar ambdues muntanyes com a veritables illes emergint per sobre d’un enorme paisatge lacustre o marí; fa poc més de 20.000 anys, l’actual Muntanyeta de Cullera era una illa de bones proporcions, ben allunyada de la costa que s’alineava al peu de la serra de Corbera, i el mateix va passar molt probablement amb les serralades prelitorals properes a València com ara la Perenxisa, el Bessorí, les Rodanes de Vilamarxant, etc.

1. Roseta foliar de Saxifraga latepetiolata, endemisme del contacte dels territoris valencians i manxecs, que s’estén fins a les serralades centrals valencianes. / © E. Laguna
2. L’alfals arbori Medicago citrina és endèmic dels illots de Columbretes, Cabrera, Eivissa i el nord-est d’Alacant. / © E. Laguna
3. L’únic endemisme insular valencià és Lobularia maritima subsp. columbretensis, considerat exclusiu de les Illes Columbretes, on arriba a ser puntualment abundant. / © E. Laguna

UN CÒCTEL BEN ENCERTAT

La coctelera biogeogràfica del terrer valencià ha estat sacsejada pels forts canvis climàtics, ja foren globals o puntuals, i ha obligat els seus habitants, milers d’espècies primitives i de noves, a migrar incessantment al llarg dels últims 5 milions d’anys. Els estudis fets en altres regions del globus –recomanem ací l’ex­cel·lent revisió feta per Alan Graham al capítol 3 del primer volum de la Flora of North America– i particularment els fets a l’entorn del Mare Nostrum, semblen indicar que, tot i l’enorme impacte de les glaciacions, les taxes d’extinció biològica no han estat massa fortes a les regions de clima mediter­rani. L’orientació oest-est de l’eix Pirineus-Alps-Balcans va permetre que tota la conca mediterrània actuara com a gran recer de la flora europea i nord-africana. Ara per ara, la presència de trets morfològics locals o territorials en moltes espècies antigues, com ara Pinus nigra o P. pinaster, sembla indicar que durant temps prolongats l’evolució va donar lloc a microespècies que, reunides de nou amb la conformació de l’actual relleu al llarg del Quaternari, van rehibridar-se fins al punt que els taxònoms no s’atreveixen a elevar aquells microtàxons més enllà del nivell de «varietat», per exemple per a l’endemisme Pinus nigra subsp. clusiana, no reconegut per molts dels botànics espanyols o sotslligat a la subap. salzmannii, de distribució més ampla.

El card sant (Carduncellus dianius) personifica el fenomen de l’endemisme dianicobaleàric. Viu tant a Eivissa com al Montgó i muntanyes properes. / © E. Laguna

Al territori valencià, l’últim recompte acurat d’espècies de flora vascular es va fer l’any 1998 amb l’edició de la Flora endémica, rara o amenazada de la Comunidad Valenciana on es parlava de 350 endemismes ibèrics –60 d’ells exclusius valencians–, sobre un total aproximat de 3.050 taxons fins a grau de subespècie. Ara per ara, tot i que les dades són encara provisionals, el recompte acurat de nous tàxons –sobretot d’al·lòctons naturalitzats– eleva el total a vora 3.250, i el d’endemismes al voltant de 370 –és a dir, al voltant l’11,5% del total–. L’endemoflora valenciana mostra clars patrons de concentració, sent-ne els seus nuclis més destacats el dertusà –amb espècies ja esmentades–, les illes Columbretes (Lobularia maritima subsp. columbretensis), el nucli javalambrense (Salvia lavandulifolia subsp. approximata, Thymus godayanus, Vitaliana primuliflora subsp. assoana, etc.), espadanicocalderonenc (Centaurea paui, Biscutella carolipauana, B. calduchii, Minuartia valentina, Dianthus multiaffinis, etc.), edetà septentrional o àrid (Tecurium edetanum, Sideritis juryi), edetà meridional o del territori interfluvial Túria-Xúquer (Dianthus hispanicus subsp. edetanus, Sideritis incana subsp. edetana, etc.), enguerí i de la mola de Corts (Sideritis sericea, Echium saetabense, etc.), transició setabenca (Silene diclinis, Limonium mansanetianum), manxec valencià (Genista pumila, Sideritis mugronensis, etc.), contestà i aitanicomariolenc (Campanula rotundifolia subsp. aitanica, Centaurea mariolensis, Salvia blancoana subsp. mariolensis, etc.), dianicosaforenc (Silene hifacensis, Centaurea rouyi, C. segariensis, Cheirolophus lagunae, Hippocrepis valentina, Limonium rigualii, L. scopulorum, Scabiosa saxatilis, Asperula paui subsp. dianensis, Carduncellus dianicus, Sideritis dianica, Sedum sedifome subsp. dianium, etc.), alacantí (Thymus moroderi, Vella lucentina, Teucrium carolipaui, Sideritis leucantha subsp. leucantha, Limonium parvibracteatum, etc.) i oriolà (Thymus membranaceus, Centaurea saxicola, Sideritis glauca, Sideritis murgetana, etc.), per destacar els més assenyalats. Molts dels tàxons esmentats es distribueixen més enllà del nucli al qual s’han atribuït ací, però la majoria dels seus efectius romanen en aquella zona concreta.

L’escrofulariàcia Antirrhinum barrelieri exhibeix el dualisme entre plantes ibèriques i bètiques. La subespècie litigiosum (dalt), amb sèpals aguts, és endèmica de les terres d’influència ibèrica, mentre que la subsp. barrelieri (baix), de sèpals obtusos, és un tàxon de distribució beticorifenya. / © E. Laguna

Cal destacar especialment els nexes de la flora valenciana amb els territoris amb què, cap a la fi del Miocè, encara es mantenia una continuïtat de terra emergida mitjançant els ponts balearicodiànic i beticorifeny. Exemples destacats són la flora compartida dianicoeivissenca, amb endemismes comuns (Silene hifacensis, Diplotaxis ibicensis, Carduncellus dianius) i un bon grup d’esquizoendemismes o vicariants (Hippocrepis valentina vs. H. grossa, Asperula paui subsp. paui vs. subsp. dianensis, Biscutella montana vs. B. ebusitana, etc.). Un altre cas excel·lent és el del recer de flora nevadense als cimadals de l’Aitana, i en menor sentit al Puig Campana, la Serrella i Mariola. Així, els 200 metres cimers de la serra d’Aitana atresoren poblacions de nombrosos endemismes de les altes muntanyes bètiques meridionals (p.ex., Berberis hispanica, Daphne oleoides subsp. hispanica), i particularment del massís de Serra Nevada (Vella spinosa, Euphorbia nevadensis, Thymus serpylloides subsp. gadorensis, Seseli granatense, etc.).

1. La pebrella (Thymus piperella) és un dels endemismes valencians més coneguts i amb més usos tradicionals –condimentària, medicinal, aromàtica–. Tot i la seua abundància, bona part de la seua població mundial es concentra al centre i sud de la província de València. / © E. Laguna
2. Thymbra capitata (=Thymus capitatus, Corydothymus capitatus) és un dels pocs representants panmediterranis de la família de les labiades, caracteritzats més aviat per la tendència a la distribució restringida i a la dispersió mirmecòcora. A terra nostra posseeix poblacions petites i amenaçades a la costa de la Marina Alta, on rep el nom de frigola o farigola, d’arrel llingüística balear. / © E. Laguna
3. L’ensopegall de la serra d’Irta, Limonium perplexum, és l’endemisme exclusiu més amenaçat de terres valencianes. Tota la seua població viu a la plataforma d’un xicotet penya-segat, de poc més de 60 metres quadrats. / © E. Laguna

També cal adonar-se de l’existència de rastres o antigues rutes migratòries de la flora, que generen interessants disjuncions intravalencianes en la distribució tant de plantes endèmiques com de possibles taxons antics de més àmplia distribució. Sens dubte el cas més cridaner és el de la concentració d’endemismes d’òptim alacantí i del sud-est ibèric a la plana de Llíria i terres properes, amb casos destacats com ara Anthyllis terniflora; l’endemisme edetà septentrional Sideritis juryi sembla estar fortament emparentat amb la Sideritis leucantha alacantina, tot i assemblar-se al més proper geogràficament Sideritis tragoriganum o rabet de gat comú valencià. Curiosament, les terres ara plujoses del sud-est de València i nord-est d’Alacant inclouen una successió de poblacions aïllades d’espècies de clima semiàrid, que sobreviuen –vivint als rocams assolellats o als penya-segats marins– amb precipitacions mitjanes anuals fins i tot de 500 mil·lilitres per damunt del seu òptim. Exemples d’aquestes espècies en trobem en diversos punts, com ara Lavandula multifida al Montgó i a la Muntanyeta d’Oliva, Maytenus senegalensis subespècie europaeus al cap de la Nau, Salsola opossitifolia com a dominant dels matollars de base del Penyal d’Ifac, o la sorprenent presència a Teulada de l’única població europea del nord-africanisme Boerhavia repens, compartint terreny amb l’altre únic representant valencià de la rara família subtropical de les nictaginàcies, Commicarpus africanus. Tot sembla indicar que en el passat, en algun moment del Quaternari, hi va haver tot un passadís de terres àrides que potser connectaren les planes de Llíria i Alacant, sobretot tenint en compte que algunes de les espècies esmentades com ara L. multifida manquen de mecanismes de dispersió a llarga distància.

1. Considerat fins fa pocs anys endemisme valencià, els estudis recents han demostrat que Lathyrus pulcher estén la seua distribució als territori beticorifeny i es distribueix al nord del Marroc. / © E. Laguna
2. El gènere Caralluma, amb centre de distribució al nord d’Àfrica, posseeix diverses espècies endèmiques del SE ibèric. A terres valencianes es troba C. munbyana subsp. hispanica, amb diverses poblacions a Alacant i el centre de València. / © E. Laguna
3. La família de les escrofulariàcies és particularment rica en endemismes iberollevantins, com ara Linaria cavanillesii, planta rupícola de distribució bètica septentrional. / © E. Laguna

ENDEMISMES I CULTURA

Per tancar aquesta exposició sobre el fenomen de l’endemisme biològic a les terres valencianes, caldria recordar que moltes d’aquestes espècies duen emparentats usos tradicionals i simbologies exclusives, especialment pel que fa a les plantes silvestres. Bona part de les herbes condimentàries autòctones pertanyen als gèneres Thymus i Satureja; així mateix, els principals licors tradicionals també es fan amb plantes endèmiques, com ara el conegut «herbero» alcoià i el «gitam» de Morella (ambdós fets amb Dictamnus hispanicus) o el «cantueso» del Mitjà i Baix Vinalopó, fet amb Thymus moroderi. En els casos de plantes llenyoses, les endèmiques també s’han utilitzat com a farratge per al ramat, com a combustible (per exemple, Genista valentina) o per a fer graneres (per exemple, Cytisus heterochrous) entre altres moltes utilitats. La palmera datilera endèmica Phoenix iberica, probablement extinta a la natura en terres valencianes –tot i que encara conservada a les rambles àrides de la regió de Múrcia–, s’ha mantingut durant segles als horts palmerers d’Elx, per utilitzar-la com a pol·linitzador de les datileres àrabs (Phoenix dactylifera) i berebers (Phoenix chevalieri) conreades. Però, destaca sobretot l’ús dels nostres endemismes com a plantes medicinals, com ha ocorregut amb Hedera helix subsp. rhizomatifera, Corylus hispanica, Gypsophila struthium, Sedum sediforme subsp. dianium, Colutea hispanica, Coris monspeliensis subsp. fontqueri, etc., o nombrosos representants de gèneres com ara Artemisia, Centaurea, Teucrium, Thymus, etc. Aleshores, la conservació dels nostres endemismes no és només un deure científic o una previsió justificable per la potencialitat d’ús futur del seu contingut genètic, sinó també, i molt especialment, una forma de preservació de la nostra riquesa cultural més notable, d’aquells trets que personalitzen la història i evolució de les gents que han viscut a les terres valencianes al llarg del temps.