Un viatge sense retorn: present i futur de la sexualitat humana

Quan observem el comportament d’un ximpanzé, d’una papallona o d’un salmó en el seu hàbitat natural podem tenir la seguretat que estan tractant de maximitzar el seu èxit reproductiu individual. Es podria afirmar el mateix en el cas dels éssers humans moderns? Continuen essent funcionals les velles adaptacions de la nostra sexualitat a l’hora d’afrontar les noves pressions de selecció imposades pels moderns hàbits de vida dins de les aglomeracions urbanes? En l’actualitat la gent es continua esforçant per aconseguir coses al llarg de la seua vida. Però aquestes se solen correspondre amb valors tan aparentment allunyats de la noció d’èxit reproductiu com els diners, la felicitat, el poder o la seguretat. Paradoxalment, les estadístiques realitzades en les societats occidentals modernes indiquen que les famílies adinerades no són les que més fills tenen. Al contrari, són les famílies amb menors recursos econòmics les que major nombre de descendents solen generar. En aparença, aquest fet representaria un desafiament a la predicció que un major estatus social i econòmic hauria de contribuir no sols a incrementar el nombre de descendents engendrats sinó també les probabilitats que els dits descendents arriben a l’edat adulta. Això és el que encara avui pot trobar-se en algunes de les societats tribals actuals, en les quals els millors caçadors i els ramaders més poderosos són també els que major èxit reproductiu aconsegueixen.

Anticonceptius, estatus econòmic i èxit reproductiu

Alguns autors han cregut trobar en l’aplicació de les tècniques anticonceptives l’explicació a aquesta aparent absència de correlació positiva entre la riquesa dels individus i el seu èxit reproductiu en les societats occidentals modernes. En la seua opinió, és l’efecte dels anticonceptius el que produeix la reducció en el nombre de fills que certs individus haurien engendrat si hagueren viscut en una societat en què aquestes tècniques estigueren absents. A fi de comprovar la veracitat d’aquesta explicació, l’antropòleg Daniel Pérusse va publicar en 1993 els resultats d’una interessant enquestarealitzada entre un ampli nombre d’homes canadencs a qui se’ls va sol·licitar informació sobre els seus ingressos econòmics, pautes d’activitat sexual, nombre de fills, etc. A partir de les dades de l’activitat sexual dels enquestats, l’autor va realitzar una estimació del nombre de concepcions potencials (NCP) de què cada home hauria estat responsable l’any anterior si tant ell com la seua companya (o companyes) s’hagueren abstingut d’utilitzar mètodes anticonceptius. A diferència del resultat que s’obté quan només es considera el nombre real de fills dels enquestats, en aquest cas es va poder trobar una correlació altament significativa entre l’èxit reproductiu dels individus (mesurat a través del NCP) i els seus ingressos econòmics. Aquesta correlació va ser especialment pronunciada en el cas dels homes solters. A partir d’aquests resultats, Pérusse va concloure que els homes solters solen tractar de realitzar tantes còpules com els resulta possible. No obstant, a causa d’una preferència selectiva de les dones, la seua habilitat per a fer-ho es veu fortament influïda tant per la seua riquesa com per la seua posició social. Per tant, els esforços per aconseguir un major estatus econòmic i social entre els homes de les societats modernes podrien ser considerats, en opinió de Pérusse, com el producte d’una passada selecció ocorreguda en ambients en què les concepcions “potencials” tenien una probabilitat molt més elevada de generar descendents que en l’actualitat.

«Fins fa molt pocs anys, al nostre país les famílies amb quatre fills o més eren molt comunes»

Anticonceptius i monogàmia

No seria aquesta l’única conseqüència que els mètodes anticonceptius tenen sobre la moderna sexualitat humana. També s’han apuntat altres efectes capaços d’influir negativament sobre l’estabilitat dels aparellaments monògams establerts entre els homes i les dones en les societats actuals. Tal com Robert Wright va assenyalar en 1994, durant l’evolució humana no hi va haver preservatius ni pastilles anticonceptives. Si una parella mantenia relacions sexuals durant un o dos anys i no engendraven descendents, el més probable és que un d’ells no fóra fèrtil. Des del punt de vista adaptatiu, no tenien res a perdre i si molt a guanyar separant-se i buscant una nova parella. Alguns autors han especulat que, en el passat, la selecció natural potser va afavorir l’aparició d’estratègies de comportament capaç d’induir la recerca d’una nova parella quan l’anterior es mostrava “poc” fèrtil. Aquesta idea ha començat a rebre suport empíric a partir dels estudis realitzats recentment amb diverses espècies de gibons, els quals han estat considerats tradicionalment com a exemples paradigmàtics de primats monògams. Si això fóra cert també per a l’espècie humana, l’ús continuat de mètodes anticonceptius podria estar representant una seriosa amenaça per a l’estabilitat de les parelles monògames. Curiosament, les estadístiques ens diuen que els matrimonis sense fills són els que tenen una major probabilitat de ruptura.

Per descomptat, el lector pot argumentar que la gent abandona les seues parelles per motius sentimentals i no com a conseqüència de càlculs conscients sobre el seu èxit reproductiu. I és cert, però no podem oblidar que les emocions no són més que els braços executors de l’evolució. Per davall dels pensaments i els sentiments es troben fredes i complexes equacions en què es combinen variables com ara l’estatus social, l’edat de la parella, el nombre de fills, els ingressos econòmics, etc. El problema és que els nostres sentiments van ser modelats en ambients molt diferents dels que ens ofereixen les aglomeracions urbanes actuals. En aquest sentit, encara ens queden per avaluar moltes de les conseqüències que els moderns hàbits de vida estan tenint sobre l’expressió del nostre comportament sexual. Una d’aquestes seria, per exemple, l’augment en l’índex d’infidelitat conjugal que ve associat amb la major complexitat de les xarxes socials urbanes. Segons sembla, la infidelitat és més fàcil en una ciutat anònima que en un petit poblat de caçadors i recol·lectors. De fet, els estudis de paternitat demostren que només el 2% dels nens nascuts en un poblat kung són fruit d’una infidelitat. En canvi, en alguns barris urbans moderns aquesta xifra arriba al 20% dels naixements.

Foto: A. Ponce.

No sabem res sobre les pressions de selecció amb què s’enfrontaran les poblacions humanes en el futur. Qualsevol especulació en aquest sentit, encara que atractiva i estimulant, no seria més que ciència-ficció. No obstant això, podem tenir la seguretat que els fills i les filles de les futures generacions procediran, com ho han fet sempre, de progenitors que tinguen èxit en la seua reproducció. Atenent al que s’ha dit en els capítols precedents, aquells trets fenotípics heretables capaços d’incrementar l’habilitat dels individus per a sobreviure i reproduir-se seran els que major representació aconseguiran en les poblacions humanes del demà.

« En els últims trenta anys la disponibilitat de mètodes anticonceptius barats i segurs ha dut a una dràstica disminució en el nombre de fills per parella. Això pot tenir conseqüències imprevisibles en la relació de parella»

Cal preguntar-se, però, si en el futur no desitjarem exercir algun tipus de control sobre la nostra pròpia evolució, de la mateixa manera com ho fem en l’actualitat amb els nostres animals domèstics i plantes conreades. Sens dubte, el nostre desig d’intervenció s’anirà incrementant a mesura que anem acumulant nous coneixements biològics i avenços tècnics. De moment, encara estem perfeccionant algunes de les eines que ens permetran realitzar aquestes manipulacions. Així, per exemple, cada vegada és major el nombre de parelles que veuen solucionats els seus problemes d’infertilitat gràcies a les modernes tècniques de reproducció assistida. Igualment, els avenços en la cirurgia plàstica estan ajudant a transformar l’aparença física de moltes persones fent que trets externs com la asimetria fluctuant deixen de ser indicadors fidels de la “qualitat genètica” dels individus. Desconeixem l’efecte que aquestes i altres manipulacions semblants tindran sobre l’evolució futura de l’ésser humà. En tot cas, hauríem de prendre’n consciència i elegir amb llibertat.