Una agricultura sostenible: l’oliverar ecològic

L’agricultura convencional, basada en adobs químics de síntesi, herbicides o rompudes intenses, i plaguicides condueix a una inevitable degradació del sòl (mineralització, aridificació i desertificació) que té la resposta més visible amb l’erosió hídrica del sòl, primer per escolament superficial en làmina i després amb la formació d’incisions (xaragalls o reguerons). / A. Cerdà

Els canvis recents en l’olivar

L’oliverar ha experimentat una sèrie de canvis que han tingut conseqüències molt importants per al propi sector. La seua superfície ha augmentat considerablement des de final de la dècada dels vuitanta, coincidint amb l’entrada en la UE, fins als nostres dies. Però una explicació basada en l’extensió del cultiu no seria correcta, ja que ha estat acompanyada d’un més que proporcional augment de la producció d’oli. L’explicació a aquest augment caldria buscar-la en les innovacions tecnològiques introduïdes en el sector, com ara l’ampliació del regadiu, els nous marcs de plantació amb varietats adequades a una recol·lecció mecànica i el major consum de fertilitzants i herbicides. Així ens trobem amb el panorama clàssic d’una agricultura que, d’una banda, intensifica el cultiu en explotacions cada vegada de major superfície i incorpora més inputs industrials i, per una altra, abandona zones marginals que no són eficients ni tècnicament ni econòmicament. Açò té conseqüències no sols econòmiques sinó també ambientals, en la mesura que, com comentarem més avant, es consumeixen més recursos naturals i aquests, consegüentment, es degraden o acaben desapareixent.

«L’activitat agrària en la història ens mostra una estreta relació entre el cultiu i la formació d’hàbitats que presenten una gran diversitat de flora i fauna»

El sòl és un dels recursos més importants per a l’agricultura. Fer-ne un ús correcte en les pràctiques agràries el manté fèrtil i, per tant, evita que baixe el  rendiment dels cultius. La conca mediterrània, on s’ubica l’oliverar, és especialment sensible a l’erosió per causa del seu clima, amb llargs períodes secs seguits per precipitacions torrencials, i també per causa de l’orografia munta­nyosa, en els vessants de la qual, amb pendents pronunciats, s’ha assentat tradicionalment l’oliverar. A aquestes condicions naturals hem d’afegir les pràctiques agràries que, primer, amb el treball mecànic inadequat en els vessants i, després, amb l’ús d’herbicides, ha provocat greus pèrdues en el sòl i la pràctica desaparició de la matèria orgànica en la terra. Aquesta falta de fertilitat, més l’interès per augmentar ininterrompudament els rendiments, animen a utilitzar cada vegada més els fertilitzants sintètics, que, al seu torn, provoquen problemes no solament en el sòl sinó, també, en l’aigua.

La crisi de l’agricultura tradicional va fer que camps de reduïdes dimensions foren abandonats. El pas del temps ha fet malbé els sistemes d’abancalament, drenatge i els murs de pedra seca. La pèrdua de sòl i del patrimoni rural és evident. El manteniment al món rural d’una agricultura sostenible seria desitjable per a evitar en el futur situacions com les viscudes als anys cinquanta i seixanta. / A. Cerdà

La major utilització dels fertilitzants i plaguicides pol·lueix tant les aigües superficials com les subterrànies, i incrementa els nivells de nitrats i residus d’herbicides en l’aigua potable. A la connexió entre la intensificació en l’oliverar i el major ús de fertilitzants, que afecta la qualitat de l’aigua, cal afegir l’augment de la superfície de regadiu, que influeix en la sobreexplotació dels aqüífers i, per tant, en la disminució dramàtica d’aquest recurs.

L’activitat agrària en la història ens mostra una relació molt estreta entre el cultiu i la formació d’hàbitats que presenten una gran diversitat de flora i fauna. Aquesta relació secular es trenca amb la irrupció de l’agricultura industrial, que implica l’ús de pla­guicides que exterminen in­dis­criminadament insectes i ocells, per afectar després també els mamífers. A més, l’extensió de la superfície cultivada, ajudada per una potent mecanització, provoca la desaparició de bardisses i masses forestals interposades, refugi d’aquesta fauna. Els oliverars han tingut associada sempre una àmplia biodiversitat, amenaçada ara de desaparició per culpa de l’ús d’herbicides i insecticides. Sense comptar amb el perjuí que s’infligeix als ocells migratoris europeus, que tenen en l’oliverar el refugi en els seus viatges a través d’Espanya. Per l’altre costat, l’abandó i la marginació dels bancals d’oliveres a les muntanyes, que actuaven com a tallafocs, ens priva d’un important recurs per lluitar contra els incendis forestals.

Evolució de l’olivar en Espanya (1960-2004).

Reivindicar la importància del paisatge no és tan sols una qüestió estètica, sinó que té a veure amb el patrimoni cultural d’una població que s’hi sent identificada, que hi troba explicació a la seua pròpia història. En l’oliverar les terrasses de pedra que jalonen els vessants de les muntanyes són representatives d’un paisatge que l’abandó recent pot fer desaparèixer.

Alhora que es produeixen canvis importants en els conreus, com a conseqüència de la consolidació del model d’agricultura industrial, a Europa creixen les aspiracions de la seua població, que exigeix aliments sans, conservació del patrimoni rural i bon tracte als animals. A tots aquests objectius dóna una resposta adequada l’agricultura ecològica, que promou sistemes agraris sostenibles tant des del punt de vista ecològic i econòmic com social. Però, per a entendre aquesta agricultura sostenible, és necessari conèixer la seua història; els orígens donen algunes de les claus de l’actualitat d’aquest sistema de conreu.

L’agricultura ecològica

L’inici de l’agricultura ecològica està vinculat a l’antroposofia, liderada pel filòsof austríac Rudolf Steiner, que el 1921, i davant d’un auditori format per aristòcrates terratinents alemanys, defineix els principis d’aquesta nova agricultura, basada en fonaments antroposòfics, i que es coneix pel nom de biodinàmica. Acabada la Segona Guerra Mundial, sorgeix a Anglaterra l’agricultura orgànica (organic farming) definida pels agrònoms Albert Howard i Eve Balfour, com una alternativa a la poderosa agricultura industrial anglesa, al mateix temps que introdueix com a novetat l’estreta relació entre salut, aliments i pràctiques agràries. Per a l’agricultura orgànica els fonaments de l’agricultura i, per tant, dels aliments i de la salut, estan en el sòl: de la manera de tractar-lo depèn la resta. El 1946 es crea, amb el nom de Soil Association, l’organització que ha agrupat fins als nostres dies els agricultors ecològics anglesos. Durant els anys seixanta, i coincidint amb l’arribada dels moviments alternatius, que rebutgen la societat de consum industrial, l’agricultura ecològica cobra forces, alhora que es desprèn d’alguns comportaments conservadors adquirits en els orígens de l’agricultura orgànica i la biodinàmica. L’any 1974 es crea l’IFOAM (International Federation of Organic Agriculture Movements), que reuneix tots els grups d’agricultura ecològica en el món i coordina congressos d’investigació i fires per a la promoció i venda de la producció ecològica. Finalment, les universitats als Estats Units i Europa han introduït aquests temes en la investigació i ense­nyança amb el nom acadèmic d’agroecologia. El 1992, la UE publica el reglament que defineix l’agricultura ecològica R(CEE) 2092/91, que es completa per a la producció animal amb el reglament R(CEE) 1804/99. Això permet definir un camp d’actuació i el seu control, alhora que possibilita l’accés a les ajudes agroambientals que la UE articula per fomentar el desenvolupament rural. Tot això estimula l’entrada dels agricultors professionals en el sector i atrau, també, l’interès de les institucions governamentals i sindicats agraris per aquesta activitat.

L’agricultura ecològica és una alternativa sostenible per a mantenir les explotacions agràries. Vista de les noves plantacions (dos anys) de la finca de la Masia d’Agricultura i Ramaderia Ecològica del Teularet. / A. Cerdà

L’agricultura ecològica promou els sistemes agraris sostenibles en les dimensions ecològica, econòmica i social. Per aconseguir-ho prescindeix de fertilitzants sintètics i plaguicides. La fertilització es fa per mitjà del fem, adobament verd i compost. La lluita contra les plagues i males herbes s’efectua mitjançant la selecció de varietats resistents, rotacions de cultius, neteja mecànica i lluita biològica. En la ramaderia, el bestiar s’alimenta amb pinsos ecològics, es procura seleccionar les races que millor s’adapten a l’entorn i les més resistents a les malalties, que només s’afronten amb mesures preventives i vacunes i, en tot moment, es procura el benestar animal. Es recomana usar recursos renovables i recuperar sistemes tradicionals de producció sempre que siguen eficients. La producció ecològica està sotmesa a inspeccions que asseguren el compliment de la normativa europea.

El cultiu ecològic de l’oliverar

L’oliverar ecològic és el principal cultiu d’aquesta classe a Espanya. Amb les estadístiques disponibles, l’augment de la superfície de l’oliverar es produeix entre 1996 i 1999, just després que Espanya i les comunitats autònomes reconeguen, reglamenten i ajuden econòmicament aquests conreus ecològics. La superioritat de l’oliverar sobre la resta de cultius s’ha consolidat en els últims anys, fins al punt que les seues 91.485 ha representen la quarta part del total de la superfície cultivada amb aquests criteris. La major part es localitza a Andalusia i Extremadura, que juntes tenen al voltant del 80 per cent de l’oliverar.

El control de l’erosió i la recuperació dels sòls agrícoles passa per fer una intensa investigació científica. A l’Estació Experimental per a l’Estudi de l’Erosió Hídrica del Sòl del Teularet, a la serra d’Énguera, es desenvolupa un experiment des de 2003 que apunta a l’ús massiu dels herbicides com a responsable de les altes taxes de pèrdua de sòl i aigua. També es testa l’efecte de cobertes vegetals, restes de poda, palla o geotèxtils per a remeiar la situació actual. / A. Cerdà

Per a valorar les pràctiques agrícoles és necessari definir prèviament l’oliverar com un agrosistema amb una estructura que l’agricultor ha anat modificant a fi d’obtenir productes per al mercat. L’objectiu econòmic obliga a aplicar tècniques que augmenten la productivitat sense tenir en compte la naturalesa de l’agrosistema en què treballa. Això provoca la inestabilitat creixent del sistema, que es tradueix en el deteriorament del sòl i l’augment de plagues, i obliga a adop­tar pràctiques que provoquen major inestabilitat i dependència tècnica i econòmica del sector agrari.

El pas previ a la pràctica ecològica és conèixer el funcionament de l’agrosistema de l’oliverar. Per a això hem d’entendre com operen els processos bàsics,  com ara fluxos energètics, cicles de nutrients i ba­lan­ços hídrics, perquè comprendre’ls correctament ens permetrà determinar les actuacions que augmenten la sostenibilitat del conreu, que és l’objectiu principal de l’oliverar ecològic.

«L’agricultura ecològica promou els sistemes agraris sostenibles en les dimensions ecològica, econòmica i social»

Ja hem assenyalat abans que el principal problema de l’oliverar és la perdua constant i significativa de sòl a conseqüència del conreu. L’oliverar ecològic tracta de corregir-ho amb l’ús de cobertes vegetals, ter­ras­ses i el treball amb solcs a nivell. Amb el maneig adequat de les cobertes vegetals s’eviten escorrancs i reguerots, així com els efectes del colp de les gotes de pluja sobre el sòl; també afavoreix la infiltració i aporta matèria orgànica al sòl. La fertilització permesa en agricultura ecològica pot utilitzar el fem –procedent de granges ecològiques o de ramaderia extensiva– el compost i l’adob verd. Per tant, l’oliverar ecològic haurà de tancar el cicle de nutrients per mitjà del compostatge dels residus d’almàssera i restes de poda; d’aquesta manera es recuperen els subproductes (pinyola), que tenen escàs valor econòmic però l’eliminació dels quals representa un cost.

La gestió actual dels camps de conreu afavoreix la formació de barrancs amb altíssimes taxes d’erosió durant els dies de pluges intenses, que troben el sòl sense coberta vegetal. Els efectes són negatius en els camps per la pèrdua de sòl, però també aigües avall on la sedimentació aterra embassaments, fa malbé obres de infraestructura i contamina les aigües amb sediments carregats de plaguicides, herbicides i fertilitzants químics. / A. Cerdà

Durant els últims anys la biodiversitat en l’oliverar s’ha anat reduint acceleradament amb l’ús de plaguicides i l’augment del monocultiu. Per a restaurar la diversitat cal reduir ambdues pràctiques, alhora que introduïm cobertes vegetals, mantenim les bardisses i les superfícies boscoses pròximes. Les plagues, símptomes del desequilibri de l’agrosistema, se superaran amb la lluita integrada i un sòl i plantes sans i vigorosos.

La sostenibilitat de l’oliverar ecològic enclou aspectes econòmics i socials als quals cal referir-se. L’oli ecològic és un producte que ateny en el mercat un preu molt superior a l’oli d’oliva convencional. La descripció del comprador respon a una persona amb rendes altes, informat i interessat per la qualitat dels aliments, preocupat per la relació entre la dieta i la salut i que inclou valoracions mediambientals relacionades amb la producció. No pot estranyar que la demanda d’oli ecològic vinga del mercat exterior i que una part considerable del nostre oli ecològic s’exporte. No obstant això, una campanya d’informació sobre l’existència i característiques del producte incrementaria la demanda del nostre pobre mercat interior.

El cultiu ecològic de l’oliverar hauria de localitzar-se tant en les explotacions d’olivicultura tradicional com en les especialitzades. La primera se situa en zones generalment de muntanya, de baixa densitat de plantació i amb presència d’arbres centenaris. La promoció de l’oliverar ecològic en aquestes àrees està justificada per qüestions de protecció mediambiental i manteniment de l’escassa població rural. Les explotacions olivareres especialitzades són aquelles plantacions tradicionals, amb major densitat d’arbres, i que apliquen algunes de les tècniques de l’agricultura industrial. La implantació de l’agricultura ecològica gaudiria de l’avantatge de millors sòls i condicions d’explotació, al mateix temps que ajudaria a conservar el medi ambient. La política agrària europea té cada vegada més en compte aspectes de desenvolupament rural sostenible i s’allunya d’objectius únicament productivistes. La multifuncionalitat agrària es basa en un medi ambient protegit que sosté el patrimoni rural. L’agricultura ecològica i, en aquest cas, l’oliverar ecològic, s’adiu perfectament com a instrument de desenvolupament rural.

Evolució de l’oliverar ecològic a Espanya (1996-2005)
Ft.: MAPA

Geografia de l’oliverar ecològic a Espanya (2005).
Ft.: MAPA