Una esperançadora història de monstres?

Hopefully it’s a tale about monsters. The evolution of languages: continuity and catastrophe. The biological evolution of human language is basically a continuous process in which bodily preconditions were provided. In the further social evolution, which started with an increase in group size and new forms of symbolically ruled social behaviour two symmetry-shifts occurred: from manual to phonic management and from gestural to phonic deixis and referential location. After this dramatic shift, language capacity became a species-defining character of humans, whose selective advantage is demonstrated by the migration of the Homo erectus to Europe and Asia. The next stage was to cross the barrier of complexity linked to multi-valued valence patterns. The stone age industries and their communicational consequences, prehistoric art and myths, show this barrier had been crossed when Homo sapiens began to migrate from Africa.

L’origen de l’home i el de les propietats que el singularitzen com a Homo loquens i Homo faber podria portar-nos a assajar respostes metafísiques o mítiques. Els progressos dels últims anys, però, ens permeten aportar una sèrie de dades empíriques amb les quals ja és possible elaborar una resposta científica –encara que hipotètica– viable.

Hi ha discontinuïtats notables en l’evolució de la capacitat lingüística de l’èsser humà

Aquesta pregunta pertany a l’àmbit de la biologia evolutiva: hi va haver transicions sobtades que van establir una frontera insalvable entre l’espècie que parla i construeix eines i totes les altres? La capacitat orgànica del llenguatge va representar canvis:

a) en els òrgans articulatoris (en les cordes vocals i en la forma de la laringe, de la boca, dels llavis i de les dents);
b) en el sistema auditiu (sobretot en l’oïda interna, la còclea, i en el sentit de l’equilibri veí);
c) en el cervell (fonamentalment a la regió cortical, però també al tronc cerebral) amb el desenvolupament de les capacitats de percepció fina (categorització) i memòria, i, finalment, amb el sorgiment de les àrees del llenguatge.

És veritat que es van produir canvis dramàtics en la geometria cranial, en la posició de la laringe, en la geometria de l’orella interna i en el volum absolut i relatiu de la capacitat craniana (sobretot en el neocòrtex), però aquesta evolució va ser lenta i la grandària i la forma dels òrgans van anar canviant gradualment d’unes espècies a altres. Una catàstrofe, com hauria estat la “sobtada” aparició del llenguatge, resulta inconcebible: cap Deus ex machina va poder dotar el cos humà de l’equipament biològic necessari per al llenguatge (i amb ell per a l’art o la tecnologia). El que hi ha són canvis continus (Wildgen, 2004: cap. 2), els quals van generant una predisposició gradual per al llenguatge, d’acord amb els principis darwinistes de la selecció natural de l’entorn operada sobre mínimes variacions de l’equipament genètic (López-García, 2002). No obstant això, també és veritat que, des del punt de vista “cultural’, s’adverteixen diferències notables en els primats superiors (ximpanzés, bonobos i goril·les) i els éssers humans, les quals semblen contradir les conclusions anteriors i requerir una explicació.

Canvis sobtats (catàstrofe) en la funció del llenguatge vocal

Un canvi sobtat en un procés continu pot ser causat pel fet de traspassar una línia d’equilibri (així en la balança quan el pes d’un platet sobrepassa de sobte el de l’altre). Formalment el fenomen consisteix en una ruptura de la simetria i pressuposa l’existència de bimodalitat, és a dir, de dos modes que coexisteixen i entre els quals es dóna una transició suau en un espai de fases (per a altres canvis catastròfics, v. Wildgen, 1999).

«Els primats practiquen dos tipus d’acte comunicatiu social sense funcions referencials ni instrumentals: la toaleta mútua (espollat) i els crits socials»

Alguna cosa semblant degué produir-se quan la comunicació social entre ximpanzés va tirar mà de mitjans vocals entre els homínids. Els primats practiquen dos tipus d’acte comunicatiu social sense funcions referencials ni instrumentals: la toaleta mútua (espollat) i els crits socials. Evidentment la toaleta i els crits socials (d’aparellament, domini, temor, etc.) són molt més efectius, per a diversificar les relacions socioemocionals, per mitjà de senyals fònics que mitjançant el contacte corporal. Així es va produir un primer canvi de sistema dominant a causa probablement d’un augment dels grups d’homínids (Dunbar, 1996), tal com es mostra en la figura:

En una segona fase es produeix una nova catàstrofe que afecta, ara, el sistema referencial. Diversos estudis de la conducta dels primats fora de la captivitat han mostrat que algunes espècies posseeixen un sistema reduït de crits referencials, els quals adverteixen altres congèneres de la presència de depredadors que volen (àguiles), d’enemics que caminen sobre la terra (lleons) o d’animals perillosos que s’arrosseguen entre la brossa (serps). Aquestes tres veus d’alarma van acompanyades d’un sistema molt més ric de gestos, posicions i mirades. No obstant això, en circumstàncies desfavorables com la nit, obstacles que impedeixen la visió o la dificultat de fer servir les mans per tenir-les ocupades, els senyals acústics revelen la seua eficiència superior, i això va acabar originant una segona transició. La bimodalitat existent entre referència gestual i referència fònica es va alterar, doncs, en benefici de la segona quan els australopitecins van baixar a viure a la sabana i quan la capacitat discriminatòria del seu òrgan auditiu es va incrementar, segons es mostra en la figura de sota:

El resultat d’aquesta evolució funcional, que és alhora biològica i cultural (perquè el repertori de gestos de toaleta i de crits referencials són apresos) va poder contribuir, junt amb la manufactura d’eines, a augmentar la grandària del cervell, que és una estratègia general d’evolució de les espècies. Així s’arriba, en el cas dels primats superiors, a un protollenguatge constituït per un repertori prou ampli de crits socials (emocionals) i de crits referencials (categoritzadores d’éssers i objectes). Aquesta fase es va aconseguir en el període de l’Homo habilis (fa 2 milions d’anys) i en el de l’Homo erectus (fa 1,6 milions d’anys), permetent-los la supervivència i l’emigració fora d’Àfrica. L’etapa següent, la qual porta fins a l’Homo sapiens, representa una transició molt més complexa.

Successives barreres de complexitat

L’evolució tècnica que es produeix des de les primeres cultures de la pedra va comportar una sèrie d’habilitats manuals, les quals requereixen una xarxa complexa de programes neuronals susceptibles de processar intencionalment les fases successives de fabricació d’instruments i del seu maneig (des de la caça fins a la preparació de menjar, d’habitatges o de vestits). La intel·ligència tècnica i el seu maneig social es basen en esquemes casuals complexos que van haver d’elaborar-se cognitivament. La formació d’un instrument exigeix planificar l’escissió d’una part de la pedra. Aquest resquill representa tan sols una etapa intermèdia de l’instrument final, la forma de la qual no s’aconsegueix sinó després de tota una successió d’accions, amb diversos centres de convergència de forces (atractors):

Per a enfrontar-se a esquemes d’aquest grau de complexitat (valències 2, 3 i 4) el protollenguatge va haver d’augmentar també la complexitat de la seua estructura fònica. Així va nàixer la sintaxi complexa basada en la interacció d’esquemes valencials (p. ex., dir és de valència 3, “x diu i a z”, i menjar és de valència 2, “w menja v”, però si els combinem obtenim “María li va dir a Joan que la seua germana s’havia menjat l’entrepà”).

Una altra font de complicació del protollenguatge va ser la verbalització de la cognició espacial, la qual perdura com un fòssil d’aquest en les llengües actuals (Jackendoff, 2002: 236). L’organització cognitiva de l’entorn s’estructura a base de l’oposició aquí (jo) / allí (tu, els objectes), així com de gradacions de distància (prop, lluny). En algunes llengües com l’hopi la deixi és molt més complicada i hi ha un ric sistema de sufixos per manifestar els menors matisos (Malotki, 1979, i Wildgen, 1999), amb expressió del cos humà (cap, peus, mans, front, esquena, etc.) i del paisatge (alba, capvespre, posició del sol, de les estrelles i dels planetes, direccions del vent, etc.). En altres aquests matisos s’expressen mitjançant casos locatius, preposicions o postposicions.

La transició cap a les modernes llengües amb flexió

«L’augment del vocabulari, junt amb la disponibilitat d’esquemes valencials d’acció i de categoritzacions espacials van establir les bases perquè poguera sorgir per emergència el sistema complex de la gramàtica de les llengües modernes»

L’augment del vocabulari, junt amb la disponibilitat d’esquemes valencials d’acció i de categoritzacions espacials van establir les bases perquè poguera sorgir per emergència, com a conjunt autoorganitzat, el sistema complex de la gramàtica de les llengües modernes. Kirby (2000) ha mostrat mitjançant simulacions informàtiques que la composicionalitat de les llengües modernes és el resultat d’un procés autorganitzatiu. En aquest procés es va de les regles menys generals fins a les més generals gràcies a l’aprenentatge i a la transmissió de seqüències d’uns parlants a altres (Hurford, 2000). Això suposa que prèviament s’ha desenvolupat una memòria susceptible d’emmagatzemar seqüències fòniques (Studdert-Kennedy, 2000, 17). Així s’arriba a les capacitats sintàctiques compartides per tots els éssers humans, les quals consisteixen bàsicament en la capacitat de compondre morfemes i frases complexes.

D’altra banda, els procediments sintàctics de les llengües del món són molt diferents i han estat històricament sensibles a l’impacte dels canvis culturals (per exemple, en l’ordre de paraules, el qual varia notablement del llatí a les llengües romàniques).

Aquesta última etapa lingüística es caracteritza per un elevat nivell de creativitat, que no va tardar a manifestar-se en el sorgiment de l’art primitiu, encara que també pot ser rastrejat en l’art contemporani. Això suggereix la conveniència d’emprendre estudis comparatius de naturalesa semiòtica entre les llengües naturals i els llenguatges artístics, els quals centren avui dia la investigació.