Una història d’èxit evolutiu

Els projectes urbanístics han dominat els últims sis mil anys d’història de la nostra espècie, i han aparegut de manera independent en tots els continents habitats. La majoria de la població ja viu en ciutats, i aquesta tendència sembla anar en augment. Un enfocament evolutiu implica explicar primer quins van ser els factors que van fer possibles els experiments urbans al final de l’Holocè i, a continuació, quines pressions selectives van provocar que les fórmules urbanes d’organització social tingueren més èxit que altres alternatives. Una sèrie de factors (alguns ambientals i altres derivats de les característiques de l’animal humà) expliquen el sorgiment de l’urbanisme. Entre les raons de l’avantatge comparatiu de les ciutats, s’argumenta que la formació de l’estat i la urbanització han tendit a formar relacions sinèrgiques en què cada element ha facilitat l’èxit de la resta.

Paraules clau: ciutats, evolució social, Holocè, formació de l’estat.

El fenomen urbà

L’urbanisme ha transformat els entorns habitats del nostre planeta, així com el que entenem per ésser humà. Més de la meitat de nosaltres ja viu en ciutats, i per a finals de segle és possible que la xifra arribe a les tres quartes parts de la població mundial. L’aparició tan recent de l’urbanisme –les primeres ciutats es van crear fa tan sols 6.000 anys– i la seua pràctica omnipresència actual plantegen un repte explicatiu (Smith, 2019). La nostra espècie té una antiguitat de prop de 300.000 anys. Com a caçadors recol·lectors i abans del final del Plistocè, ja havíem colonitzat amb èxit tots els continents excepte l’Antàrtida. La nostra aventura urbana col·lectiva va començar fa relativament poc, però els sistemes urbans prompte van aconseguir dominar els paisatges socials del nostre planeta.

Això no és una sorpresa per a tothom. Hi ha moltes variacions del mite de la civilització que entén la ciutat com una forma superior d’existència. Aquestes idees han subscrit discursos teleològics de la història humana centrats en el «progrés» cap a un món de ciutats, estats i tecnologia cada vegada més avançada. No obstant això, la nostra extensa existència preurbana suggereix que l’explicació és molt més complexa. Ara sabem bé que no sols no hi hagué una única revolució urbana, sinó que l’urbanisme tampoc «es va propagar» a partir d’un petit nombre de centres originals (Childe, 1950). Les ciutats s’han inventat desenes de vegades al llarg dels últims mil·lennis; sovint ho van fer poblacions que no tenien coneixement d’altres experiments urbans. Els col·lapses també han estat freqüents, de manera que la història de les ciutats és discontínua i regional.

Definicions i descripcions

Es fa necessari oferir una definició provisional. Les ciutats són assentaments densament poblats construïts per a perdurar durant generacions, i la riquesa i les ocupacions dels seus habitants són heterogènies. Totes les societats humanes es caracteritzen per diferències en els rols socials en funció del sexe i l’edat, i sempre hi ha uns pocs individus que per una raó o per altra són tractats de manera diferent tant en vida com després de morir. Però les primeres societats urbanes incloïen grups d’artesans, comerciants i, sovint, especialistes religiosos i guerrers, juntament amb famílies dedicades principalment a la producció d’aliments. Les diferències de riquesa van emergir a partir d’aquestes distincions: són clares si observem l’espectre d’habitatges d’un assentament, i sovint també a partir de les diferències sistemàtiques en els dipòsits funeraris i fins i tot en la dieta.

«Les primeres ciutats tenien molt en comú, independentment del lloc en què es crearen» 

Aquestes qüestions distingeixen les ciutats dels campaments grans, però temporals, com els creats pels caçadors recol·lectors i també dels assentaments permanents sense gaire diferenciació entre habitants, com els poblats agrícoles prehistòrics d’Euràsia (Wengrow, 2018). Les ciutats també es poden distingir dels grans enclavaments cerimonials creats per algunes societats prehistòriques tardanes. És molt probable que les diferents invencions de les ciutats es basaren en els models proporcionats per grans assentaments temporals, extensos poblats agraris i complexos monumentals, però el que van crear va ser una cosa nova.

Les primeres ciutats tenien molt en comú, independentment del lloc en què es crearen. Per exemple, formaven nodes relacionals amb dos tipus de sistemes d’intercanvi. A escala local, les ciutats se sostenien amb l’extracció d’aliments, materials i treball de les zones pròximes. D’altra banda, la majoria també participava en intercanvis de llarga distància entre civilitzacions urbanes molt allunyades. La unió d’aquests dos sistemes es materialitzava en la fabricació per a l’exportació, per exemple la producció de teixits.

En termes morfològics, les primeres ciutats també presentaven algunes similituds. Els sistemes de comunicació interna eren necessaris per a la circulació d’aliments, aigua, combustible, deixalles i informació, a més d’altres béns i productes manufacturats. Els límits de les ciutats estaven clarament delimitats per murs, canals, camins perimetrals i, a vegades, santuaris i cementeris. L’organització espacial dins de les ciutats diferia entre cultures. Algunes dedicaven àmplies àrees als temples i les residències dels governants, mentre que altres semblen haver-se organitzat de manera més igualitària. Apareixen amb freqüència espais comunitaris per a rituals col·lectius i potser per a reunions polítiques, però l’estructura dels barris era diferent entre les unes i les altres.

Hi havia també notables àrees de diferenciació. La grandària de les primeres ciutats anava des dels pocs milers de persones fins als centenars de milers en les capitals imperials preindustrials. Les ciutats mesoamericanes eren enormes en comparació amb les de la conca mediterrània. Els imperis euroasiàtics es caracteritzaven per xarxes urbanes molt jerarquitzades en què unes poques ciutats de centenars de milers d’habitants coexistien amb milers d’entitats urbanes molt menors. Les diferents trajectòries d’urbanització expliquen part d’aquesta variabilitat. Alguns sistemes urbans es van crear per diferenciació amb altres xarxes d’assentaments anteriors, mentre que altres van sorgir per una ràpida concentració de població. És també probable que els factors mediambientals tingueren un paper rellevant en la configuració d’aquestes urbs. Un gran nombre de ciutats tenien una densitat relativament baixa, amb àrees residencials separades per jardins i altres espais oberts (Fletcher, 1995); això s’ha considerat típic dels tròpics. Altres ciutats estaven més concentrades, a vegades amb residències d’uns quants pisos.

L’èxit dels experiments urbans no va ser un procés fàcil: en molts llocs, les ciutats es van reduir o van desaparèixer a causa de diferents factors. Per exemple, el col·lapse de la civilització maia del període clàssic s’ha atribuït als canvis mediambientals que van provocar-ne la caiguda. En la imatge, el temple de Kukulkan (conegut com el Castell), construït per la civilització maia entre els segles viii i xii de la nostra era, que domina el conjunt arqueològic de Chichén Itzá, a l’estat de Yucatán (Mèxic)./ Raquel Moss

Els testimoniatges de viatgers antics, medievals i del començament de l’edat moderna, com Ibn Battuta, Marco Polo o els conqueridors, mostren que sempre va ser fàcil reconèixer les ciutats, encara que les seues peculiaritats locals també eren evidents. Fins fa molt poc, quan es van globalitzar les tecnologies de construcció i els estils arquitectònics, els sistemes urbans de tot el món semblaven una família de cosins amb faccions comunes i recognoscibles però també amb peculiaritats individuals.

Més enllà de l’origen urbà

La utilitat de la ciutat com a categoria analítica rares vegades ha estat qüestionada. Els orígens urbans són més controvertits.

Les explicacions d’episodis concrets d’urbanització han variat enormement (Ucko et al., 1972). Hi ha qui destaca l’impacte de la guerra o el despotisme, o presenta les ciutats com el producte de moviments de refugiats, en resposta a catàstrofes mediambientals, o per les exigències d’entorns amb problemes hidràulics. S’ha argumentat que, per si sol, l’augment de la població pot portar a una població més enllà d’un punt en què les institucions urbanes són necessàries, i altres explicacions similars veuen l’urbanisme com una conseqüència del creixement econòmic o polític. Sembla extremadament improbable que puguem trobar una causa única que explique cadascuna de les invencions d’urbanisme. Amb major èxit, s’ha suggerit que la ciutat és la solució única per a molts problemes durant l’Holocè (Clarke, 1979).

També s’ha argumentat que la urbanització és només una dimensió més d’un augment general de la complexitat que també inclou la formació de l’estat, l’ús de símbols, l’escriptura i els diners (Smith, 2009). La interconnexió d’aquests processos sol ser evident, però la posició general ha rebut crítiques constants. S’han identificat nombroses ciutats en diferents societats sense que hi haja indicis d’institucions estatals (Graeber i Wengrow, 2018, 2021; Morris, 1991). No tots els estats es caracteritzaven per l’urbanisme, i algunes ciutats primerenques semblen comunitats més igualitàries que jeràrquiques. La complexitat és, en qualsevol cas, una mesura problemàtica: la complexitat de moltes societats de caçadors recol·lectors es materialitzava de diferents maneres, i algunes operaven, almenys periòdicament, a gran escala. Molts agricultors no urbans sabien organitzar projectes extraordinàriament complexos, incloent-hi obres hidràuliques i la construcció de monuments. Per aquestes raons, sembla més adequat mantenir l’urbanisme separat en termes d’anàlisi i considerar més avant les seues relacions amb la formació de l’estat.

Els evolucionistes podrien considerar la qüestió urbana en dues parts. La primera està relacionada amb quins van ser els factors que van fer possible l’estratègia de la fundació de ciutats des de mitjan Holocè. La segona, amb quines són les raons de l’èxit d’aquest conjunt d’experiments socials, en particular davant d’altres alternatives.

La possibilitat de l’urbanisme

L’urbanisme primerenc no depenia d’un únic nínxol ambiental. Les ciutats es van crear a les planes al·luvials i a les estepes, a les valls de rius importants i al litoral marítim, i fins i tot a gran altitud, com als Andes. Abans de l’era industrial, les ciutats eren poc habituals a la taigà, la tundra o el desert. Fins fa poc, podríem haver inclòs els boscos tropicals en aquesta llista, però el treball recent amb teledetecció LiDAR a Amèrica Central i l’Amazònia suggereix que aquest buit podria ser només aparent (Iriarte et al., 2020). Els principals assentaments a Ucraïna es van crear en el quart mil·lenni abans de la nostra era (ANE) en el punt d’unió entre l’estepa i els boscos temperats. És probable que hi haja més societats urbanes primerenques sense descobrir. La majoria d’aquests entorns també han estat, de vegades, la base de societats no urbanes, i poques regions tenen una història urbana ininterrompuda. Així, van anar apareixent grups de ciutats que més tard van desaparèixer, en gran mesura cap al final de l’Holocè.

L’agricultura és un prerequisit per a l’urbanisme. Aquesta és probablement la raó principal per la qual, segons sembla, la construcció de ciutats no es va intentar abans. La domesticació dels primers conreus i, més avant, dels primers animals va ocórrer en múltiples ocasions arreu del món i en la majoria de regions va precedir l’urbanisme uns quants milers d’anys. Encara que algunes societats de caçadors recol·lectors en entorns tropicals rics sí que van adoptar formes de vida sedentàries, i algunes fins i tot van crear monuments notables, cap no va fundar ciutats com les definides anteriorment. El més probable és que això es dega a raons energètiques. La construcció de ciutats és un procés temporalment i energèticament costós, i sostenir la vida urbana també requereix accés a excedents de producció. Però encara que l’agricultura va ser necessària per al desenvolupament de l’urbanisme, no era suficient per ella mateixa. Moltes societats agrícoles no van intentar crear ciutats.

Altres prerequisits estan relacionats amb una sèrie de trets que distingeixen l’animal humà de moltes altres espècies (Woolf, 2020). És de sobres conegut que els humans toleren una gran varietat de dietes, incloent-hi aquelles en què es combinen les calories adequades amb una dieta rica en carbohidrats i pobra en vitamines. D’igual manera, els humans han demostrat ser capaços de viure en tota una sèrie de condicions endèmiques generades en habitar al costat d’altres humans, animals domèstics i les deixalles dels uns i els altres. Aquestes condicions certament caracteritzen moltes ciutats primerenques (Hassett, 2017).

En termes més positius, la sociabilitat humana va permetre la cooperació sostinguda de grans grups. Les ciutats ofereixen als humans alguns dels avantatges que els ruscos i les colònies ofereixen als animals euso­cials. Però a diferència dels insectes socials o els peixos, aquestes col·laboracions i rols complementaris depenen d’una forma complexa de comunicació que cap altra espècie pot gestionar. Això no era una novetat de l’Holocè. Els humans ja tenien la capacitat de viure i treballar junts en grans grups molt abans que crearen ciutats. De fet, s’ha suggerit que les grans expedicions de caça col·laborativa i fins i tot la construcció de monuments proporcionaven als humans plantilles d’activitat cooperativa que van facilitar tant el desenvolupament de l’agricultura com la vida urbana. Tant els projectes agrícoles com els urbanístics requerien no sols una planificació complexa, sinó també la voluntat col·lectiva per a invertir en projectes de llarga duració.

Una conclusió provisional és que una sèrie de característiques fisiològiques i cognitives dels humans van resultar ser també útils per a la construcció de ciutats i, quan l’agricultura ja havia produït suficients excedents d’energia i aliments, aquests projectes es van fer viables.

L’urbanisme i les seues alternatives

L’urbanisme no va ser l’única innovació social de l’Holocè. Però hem de preguntar-nos per què va tenir tant d’èxit, en comparació amb altres.

En l’actualitat és impossible documentar tots els experiments socials de les societats agrícoles, però podem identificar-ne uns quants. El més evident en el registre arqueològic són les regions caracteritzades pels pobles agrícoles, comunitats sedentàries amb escassa diferenciació social. Les domesticacions animals van obrir un segon grup d’opcions, incloent-hi diversos tipus de nomadisme. En moltes regions des del nord de Mesopotàmia fins a l’estepa euroasiàtica es van desenvolupar relacions simbiòtiques entre els agricultors i els ramaders. Finalment, podem apuntar l’existència de diversos grups de caçadors i recol·lectors de l’Holocè, molts dels quals (com les poblacions circumpolars) utilitzaven un set d’eines molt més avançat que el dels seus predecessors del Plistocè. La pregunta que hem de respondre és per què els experiments urbans van acabar superant altres opcions a llarg termini.

Tradicionalment, el nomadisme s’ha avingut malament amb els estats centralitzadors; això ha estat així des dels primers califats fins a la Unió Soviètica. Altres formes d’organització social a menor escala han resultat ser (amb algunes excepcions) menys compatibles que les ciutats amb els objectius d’entitats polítiques més grans. En la imatge, una família nòmada prop del llac Song Kol, a Kirguizistan./ Renate Vanaga

Hauríem d’admetre immediatament que aquest no va ser un procés fàcil. En algunes regions, els poblats agrícoles van reemplaçar els urbanitzadors durant segles. La vall de l’Indus n’és un exemple. Diverses cultures agrícoles forestals van ocupar moltes àrees d’Amèrica Central i del Sud ocupades per urbans molt abans de l’intercanvi colombí. El desenvolupament d’«imperis nòmades» en l’estepa euroasiàtica va ser una característica de l’últim mil·lenni ANE i del primer mil·lenni de l’era actual: en molts casos, les societats urbanes van sobreviure com a vassalls d’aquests estats nòmades, però en alguns casos les ciutats es van reduir o van desaparèixer. El final de l’Imperi romà d’Occident va provocar la desaparició de les ciutats d’algunes regions del nord d’Europa.

En uns pocs casos, pot ser que els canvis ambientals foren un factor que cal tenir en compte. Les ciutats a la vora del desert podrien haver-se fet menys viables; el rebliment va obligar a abandonar algunes urbs, i s’ha ofert tota una sèrie d’explicacions ambientals per al col·lapse de la civilització maia del període clàssic. Recentment hi ha una tendència clara a posar l’accent en els factors antropogènics. En efecte, això és cert en alguns casos, com la fi de l’urbanisme al Mississipí poc després de l’arribada dels europeus a Amèrica del Nord, però no és una explicació general vàlida. Moltes d’aquestes discussions han donat per descomptat que l’urbanisme (o la civilització) és indiscutiblement bo, i que qualsevol societat capaç de desenvolupar-lo ho hauria fet (McAnany i Yoffee, 2010). I no obstant això, és també possible que, en certs moments i llocs, les poblacions simplement triaren una de les alternatives disponibles a l’urbanisme.

Pot ser que, certament, aquest tipus d’elecció siga ara menys factible que en el passat. El creixement global de població està fent que residir en entorns no urbans siga una opció cada vegada més exclusiva de les classes privilegiades. La reducció de biodiversitat provocada per l’agricultura comercial fa cada vegada més difícil viure dels horts personals, la caça o la recol·lecció. Però la falta d’alternatives a l’urbanisme és un fenomen molt recent, potser amb menys de dos segles d’història en algunes parts del món. Falta explicar per què l’urbanisme sí que va aconseguir desplaçar altres estils de vida alternatius en els seus primers cinc mil·lennis i mig d’existència.

L’èxit comparatiu de l’urbanisme

El concepte d’urbanisme de Clarke com una solució única per a tota una sèrie de problemes ens pot servir com a punt de partida. En molts casos, l’urbanisme deu haver resolt o mitigat un problema immediat. La persistència urbana és menys difícil d’explicar en aquests casos, almenys mentre el problema continue existint.

Per exemple, algunes ciutats primerenques es van caracteritzar per estar dotades de murs o ciutadelles i, per tant, se les pot considerar també un refugi. Les ciutats sumèries del quart mil·lenni ANE o les gregues del primer mil·lenni ANE van aparèixer en paisatges políticament fragmentats en què la guerra sembla haver estat una preocupació principal, si s’ha de jutjar per la seua literatura i art figuratiu. Resulta bastant fàcil veure per què el seu canvi cap a l’urbanisme no es va revertir mentre persistiren les mateixes condicions.

Fins i tot quan aquestes van canviar, es podien trobar nous usos per a les velles ciutats. L’expansió de diversos estats imperials a la regió mediterrània que va culminar amb un llarg període d’unificació sota el mandat romà va reduir els conflictes entre ciutats i va augmentar-ne la seguretat, però el resultat no va ser l’abandó de les ciutats fortificades. En algunes regions com Itàlia central, es va començar a construir i residir més al camp, i en altres com Grècia, les poblacions urbanes van augmentar, però la majoria de ciutats no es van fortificar. Les ciutats en general es van tornar més importants com a nodes de les xarxes d’intercanvi i com a proveïdors especialitzats de serveis com la justícia i els esdeveniments religiosos i culturals. Com a resultat, la xarxa es va tornar més diferenciada, encongint les ciutats petites i fent créixer més les grans. Un conjunt similar de processos es va produir segles més tard a Europa occidental, amb l’expansió de les ciutats catedralícies, els centres de peregrinació i les poblacions portuàries a costa dels primers burgs medievals, que anteriorment proporcionaven seguretat local (De Vries, 1984).

El fenomen de la persistència de les ciutats tot i el canvi de les seues funcions és tan extens que mereix una major consideració. Si bé és possible que les ciutats es desenvoluparen com a solució a múltiples problemes, potser hem de considerar la facilitat amb què es van reconvertir. Com altres tecnologies (per exemple l’escriptura o la metal·lúrgia), una vegada adquirit, l’urbanisme es pot utilitzar per a diferents finalitats. La disponibilitat de ciutats pot haver-les convertides en eines convenients, i és possible que la seua àmplia utilitat n’assegurara la persistència fins i tot quan les raons originals per a crear-ne ja no existien.

Els humans ja tenien la capacitat de viure i treballar junts en grans grups molt abans que crearen ciutats. Però tant els projectes agrícoles com els urbanístics requerien no sols una planificació complexa, sinó també la voluntat col·lectiva per a invertir en projectes de llarga duració. En la imatge, un mercat d’aliments a Bolonya (Itàlia)./ Renate Vanaga

Un exemple particularment generalitzat és l’ús de les ciutats en el govern. Els governs premoderns van sorgir a partir de diversos orígens. Tant la competència entre grups de parentiu, com les conquestes externes, el conflicte entre faccions i els canvis en tecnologia militar hi van tenir un paper important. Els primers imperis els establiren monarquies, grups nòmades i ciutats estat que van aconseguir superar altres sistemes rivals. Però l’espectre d’opcions de govern era més limitat. Els imperis premoderns solien dependre d’alian­ces amb les elits locals, de la imposició de governadors militars o de la generació de burocràcies. Les dues últimes solucions solien ser prou costoses com per a requerir una pujada d’impostos. No és sorprenent, per tant, que les ciutats conquistades foren utilitzades regularment com a instruments de govern per imperis de tota mena. El mateix ocorre amb els estats nació. Podria dir-se que l’èxit de l’urbanisme en els dos últims mil·lennis s’ha degut en gran manera a la utilitat de les unitats polítiques més grans.

Aquesta línia d’argumentació ens porta de tornada a la qüestió de l’urbanisme i l’estat, i de la complexitat social. En lloc d’afirmar que la ciutat i l’estat són dues dimensions o reflexos d’un procés major, vull defensar que totes dues unitats han estat cada vegada més útils mútuament. Per contra, tradicionalment el nomadisme s’ha avingut malament amb els estats centralitzadors; això ha estat així des dels primers califats fins a la Unió Soviètica. Altres formes d’organització social a menor escala –silvicultors, grans poblacions agrícoles i comunitats de caçadors– han resultat ser (amb algunes excepcions) menys compatibles que les ciutats amb els objectius d’entitats polítiques més grans.

Futurs urbans

L’urbanisme, com he suggerit, comprèn una sèrie d’experiments socials disponibles per a l’espècie humana a partir del punt de l’Holocè en què els excedents agrícoles i les poblacions que aquests generaven van arribar a un cert llindar. Durant gran part dels primers cinc mil·lennis, les formes de vida urbanes van competir amb altres alternatives, i es poden trobar nombrosos casos de societats que, per una raó o altra, es van desil·lusionar del concepte de ciutat. Aquestes alternatives s’han vist cada vegada més apartades pels dràstics canvis dels últims dos segles. L’Antropocè, ens agrade o no, pertany a la ciutat, i és difícil imaginar futurs posturbans no catastròfics.

«El creixement global de població està fent que residir en entorns no urbans siga una opció cada vegada més exclusiva de les classes privilegiades» 

Heus ací una qüestió general sobre la reversibilitat de processos com la urbanització i la formació de l’estat. Aquesta qüestió deu resultar familiar als experts en evolució que estudien altres problemes. El canvi en resposta a les pressions selectives es pot revertir moltes vegades quan aquestes pressions canvien, però pot arribar un punt en què aquesta opció ja no siga possible. En l’evolució biològica, això sol implicar una reducció de diversitat genètica, com quan una espècie pateix una situació de coll de botella.

L’evolució social opera mitjançant mecanismes diferents. És cert que la pèrdua de biodiversitat fa que algunes alternatives a l’urbanisme siguen molt més difícils de perseguir avui dia. Col·lectivament, les ciutats han creat entorns en què és difícil ser no urbà: això també és una conseqüència no planificada del seu èxit. Però, en un cert sentit, la ciutat també és la solució a tants problemes que resulta complicat imaginar una substitució integral. Al final, la versatilitat social de l’urbanisme és el que ha assegurat el seu èxit.