Una progènie espantosa?

Les biotecnologies actuals no sols ofereixen noves possibilitats per a la medicina, també estan transformant el que entenem per ser humà. Concretament, el descobriment de l’extrema plasticitat de les cèl·lules –la possibilitat d’intercanviar tipus de teixits i de regenerar l’estat cel·lular embrionari a partir del qual creixem– ens obliga a enfrontar-nos al fet que som una comunitat contingent de cèl·lules vives, i desafia les idees tradicionals d’autoconsciència i identitat. En aquest article s’exploren algunes d’aquestes tecnologies i les seues implicacions socials, ètiques i filosòfiques.

Paraules clau: enginyeria de teixits, cèl·lules mare, organoides, reprogramació cel·lular, transhumanisme.

La idea de muntar un cos humà adult a partir de components, present en novel·les com Frankenstein (1818) de Mary Shelley o l’obra teatral R. U. R. (1921) de Karel Čapek (que va introduir el terme robot), continua emmarcada en l’antiga visió cartesiana del cos com a mecanisme. Però si ha d’existir un futur per a éssers «artificials» fets de carn i os, aquests seran cultivats en lloc de construïts i emularan almenys part del procés pel qual un grup de cèl·lules mare es converteix en un fetus en l’úter. A mesura que millora la nostra comprensió de les tècniques de manipulació de cèl·lules vives, podem imaginar la creació d’éssers humans a partir d’agregats artificials de cèl·lules i teixits.

No obstant això, en quin punt podem considerar artificial una intervenció sobre el procés de desenvolupament humà? Fins i tot abans de la fecundació in vitro (FIV) ja es parlava d’inseminació artificial, mentre que el mateix procés de FIV es va emmarcar insistentment com un procés tecnològic a través de la idea de bebès proveta (encara que les provetes, símbol de la síntesi química, no tenien res a veure amb el procés). Algunes intervencions «artificials» actuals que han despertat polèmica són la detecció i selecció d’embrions, l’edició genètica i els suposats bebès amb «tres pares» resultants de la transferència mitocondrial. En certa manera, les tecnologies reproductives potencials descrites en aquest article només són el següent pas; bé podria ser que les persones que comencen el seu desenvolupament amb una d’aquestes tècniques siguen en el futur considerades tan «normals» com ho són avui dia les persones concebudes per FIV. I potser tot això és positiu, però això no resta urgència als debats ètics i socials relacionats amb aquestes tecnologies.

Reprogramació cel·lular

En 2006, el biòleg japonès Shinya Yamanaka i el seu equip de la Universitat de Kyoto van descobrir que es poden revertir cèl·lules madures i diferenciades (com una cèl·lula de la pell adulta) a un estat similar al de les cèl·lules mare afegint només quatre gens molt expressats en les cèl·lules mare embrionàries, per exemple, utilitzant un virus com a vector portador de gens. Aquests experiments es van realitzar primer amb cèl·lules de ratolins (Takahashi i Yamanaka, 2006) i després amb cèl·lules humanes (Takahashi et al., 2007). Aquestes cèl·lules reprogramades es coneixen com a cèl·lules mare pluripotents induïdes (iPSC, per les seues sigles en anglès); en principi, poden ser cultivades en qualsevol mena de teixit guiant el seu desenvolupament posterior. El descobriment no sols tenia potencial com a eina per a l’enginyeria de teixits, sinó que també va corregir el que pensàvem fins llavors perquè mostra que el «destí» de les cèl·lules no està fixat, i que el procés de diferenciació no és una via de sentit únic. Les cèl·lules són molt més plàstiques i versàtils, més que no es pensava. Ara sabem que una cèl·lula madura també es pot transformar directament en una altra mena de cèl·lula per mitjans similars, sense necessitat de revertir-la a l’estat de cèl·lula mare.

«En quin punt podem considerar que una intervenció sobre el procés de desenvolupament humà el fa artificial?»

Quan es cultiven in vitro, aquestes cèl·lules reprogramades poden organitzar-se en versions aproximades de les respectives estructures i teixits que formarien en un embrió. Les cèl·lules renals poden formar petites estructures similars a un ronyó; les cèl·lules intestinals formen teixits ciliats en forma de tub digestiu; i les neurones adopten algunes de les formes del cervell, com les capes d’una pseudoescorça o les gemmes del tub neural (Kim et al., 2020). Aquestes estructures poden servir com a sistemes model per a la investigació del desenvolupament i com a substrat per a provar medicaments. S’espera que també funcio­nen com a peces de recanvi que es puguen utilitzar com a empelts. Si aquests empelts es cultiven a partir d’iPSC del receptor, s’evitarien els problemes de rebuig immunològic que afecten els trasplantaments d’òrgans actuals.

En 2006, el biòleg japonès Shinya Yamanaka i el seu equip de la Universitat de Kyoto van descobrir que cèl·lules madures i diferenciades (per exemple, una cèl·lula de la pell adulta) es poden revertir a un estat similar al de les cèl·lules mare. Aquestes cèl·lules reprogramades es coneixen com a cèl·lules mare pluripotents induïdes (iPSC, per les seues sigles en anglès); en principi, poden ser cultivades en qualsevol mena de teixit i guiar-ne el desenvolupament posterior./ National Institutes of Health

També és possible cultivar aquestes estructures «organoides» a partir de cèl·lules mare embrionàries normals (ESC, per les sigles en anglès) preses d’embrions FIV descartats. Tant les iPSC com les ESC són tècniques modernes essencials per al cultiu i la transformació cel·lular. Ja han demostrat ser prometedores per a, per exemple, reparar una medul·la danyada (Nagoshi et al., 2019), revertir la deterioració de la visió (Li et al., 2017) i l’audició (Tang et al., 2020) i restaurar les neurones cerebrals perdudes per culpa de malalties degeneratives (Payne et al., 2015).

Però les possibilitats van molt més enllà de la medicina regenerativa. Aquests mètodes poden proporcionar noves possibilitats per al desenvolupament d’éssers humans. En 2009, Kristin Baldwin i el seu equip del Centre d’Investigació Scripps a Califòrnia van aconseguir crear ratolins adults a partir de cèl·lules de la pell (fibroblastos) d’altres ratolins (Boland et al., 2009). Van reprogramar les cèl·lules utilitzant els factors de Yamanaka i van injectar aquestes iPSC en un embrió blastocist de ratolí (un estat primerenc de l’embrió en què comença a aparèixer-ne l’estructura), que prèviament havien manipulat per evitar que les seues cèl·lules es continuaren desenvolupant. Per tant, cada fetus de ratolí desenvolupat a partir d’aquest blastocist es derivava únicament de les iPSC. Cadascun dels fetus va créixer fins convertir-se en cria i va nàixer per cesària; al voltant de la meitat van sobreviure i van continuar creixent fins a l’edat adulta sense cap anormalitat aparent. En altres paraules, almenys algunes iPSC tenen la capacitat de convertir-se en organismes completament nous. No hi ha raons òbvies per les quals aquest enfocament no funcione en cèl·lules humanes, encara que en aquest moment un experiment així –amb riscos desconeguts per a la salut– seria extremadament poc ètic i, en alguns països, il·legal.

Els embrions construïts artificialment (Simunovic i Brivanlou, 2017) solen crear-se a partir d’ESC, en lloc d’iPSC. Encara que les ESC extretes de la massa cel·lular interna del blastocist poden, en principi, convertir-se en qualsevol mena de teixit en el cos, no poden desenvolupar-se com a embrió complet per si mateixes, perquè han perdut la capacitat per a desenvolupar la placenta i el sac vitelí; això és el que distingeix la seua «pluripotència» de la «totipotència» de les cèl·lules embrionàries preblastocist.

No obstant això, se sap des de fa més d’una dècada que les ESC no poden, per si soles, convertir-se en una agrupació embrionària. En un medi de cultiu, es diferencia­ran petits grups per a formar l’estructura de tres capes que precedeix la gastrulació: l’ectoderma (que forma la pell), el mesoderma (sang, cor, ronyons, múscul i altres teixits) i l’endoderma (aparell digestiu intern). No obstant això, el procés sol acabar ací, amb aquests «cossos embrioides» que són només boles de cèl·lules amb capes concèntriques. En un embrió humà de desenvolupament normal, aquesta triple capa de tipus de cèl·lula comença a plegar-se i pren la forma de la gàstrula: la primera aparició d’un vertader pla corporal. Però perquè això succeïsca, és necessari implantar l’embrió en la paret de l’úter, un procés que es pot imitar toscament utilitzant un biopolímer (col·lagen, per exemple) com a substitut de l’úter. Es podria arribar més lluny en el procés de desenvolupament afegint-hi els altres teixits que necessiten els embrions. La recepta més simple implica només dos tipus de cèl·lula: ESC pluripotents i les cèl·lules que donen lloc a la placenta, conegudes com trofoblast. Aquestes últimes cèl·lules envien senyals a les ESC en l’úter i les indueixen a prendre la forma d’un embrió gastrulat.

Organoide cerebral creat a partir de cèl·lules de la pell de l’autor, després de reprogramar-les com a cèl·lules mare pluripotents induïdes. En aquest tall transversal, els diferents tipus de cèl·lules es tinyen de diferents colors i s’hi poden veure algunes de les característiques organitzatives del teixit cerebral./ Cortesia de Chris Lovejoy i Selina Wray, University College de Londres

En 2017, Magdalena Zernicka-Goetz i els seus companys de la Universitat de Cambridge van utilitzar aquesta recepta per a crear una forma més avançada d’embrioide de ratolí (Harrison et al., 2017). A aquesta mescla de dos components encara li falta un altre tipus de cèl·lula extraembrionària present en un embrió normal, les cèl·lules endodèrmiques primitives. Aquestes cèl·lules formen el sac vitelí de l’embrió en l’úter i aporten les molècules senyalitzadores necessàries per a desencadenar la formació del sistema nerviós central. En aquest experiment, el gel utilitzat com a medi de cultiu podia actuar com un substitut aproximat de l’endoderma primitiu: un substrat que mantindria en el seu lloc l’embrioide mentre els trofoblastos fan la seua feina. Aquesta estructura composta va desenvolupar la forma buida d’un embrió de ratolí gastrulat, en la qual el buit del centre imita la cavitat amniòtica que es forma en un embrió normal. En aquest punt, l’embrioide ja era un «gastruloide».

Molts dels processos bàsics en l’embriogènesi primerenca dels ratolins són iguals que en els humans, però el desenvolupament es fa molt diferent en l’etapa de gastrulació: la gàstrula d’un ratolí no s’assembla molt a la d’un humà. No obstant això, no és tan evident que hi haja obstacles fonamentals per a crear embrioides humans d’almenys aquest nivell de complexitat. Els trofoblastos humans –l’ingredient essencial per a aconseguir un senyal com el de la placenta– es poden crear ara a partir de les cèl·lules mare (Kojima et al., 2017). És més, s’han desenvolupat trofoblasts humans com organoides que imiten la placenta, fet que acosta la possibilitat d’un teixit in vitro que nodrisca els embrioides en substitució de l’entorn matern. El biòleg de cèl·lules mare Martin Pera, del Laboratori Jackson a Maine (EUA), diu que «no hi ha raó per a pensar que hi haja cap barrera infranquejable per a la creació de cultius cel·lulars in vitro que s’assemblen a l’embrió humà després de la implantació» (Pera, 2017, p. 138).

Nous tipus de vida

Potser les barreres no són tècniques, sinó conceptuals. Hem de preguntar-nos: quina classe d’ésser viu és aquesta entitat? Els embrioides i els gastruloides no són exactament versions sintètiques de les estructures equivalents de l’embriogènesi habitual, i cap d’ells té el més mínim potencial per a continuar el seu desenvolupament in vitro fins a convertir-se en una cria animal. Són un tipus diferent d’éssers vius. Anticipant-se a l’evolució futura de les rudimentàries estructures embrioides actuals creades amb cèl·lules humanes cap a formes més complexes com les creades a partir de cèl·lules de ratolins, George Church, de la Universitat de Harvard, ha proposat denominar aquesta família d’objectes vius presents i futurs com a entitats humanes sintètiques amb característiques embrionàries (SHEEF, per les seues sigles en anglès) (Aach et al., 2017).

La majoria dels investigadors recomanen prohibir l’ús d’entitats amb característiques embrionàries creades a partir de cèl·lules mare amb finalitats reproductives. Però fins i tot encara que no fora per a «crear un humà», la investigació amb embrions humans ordinaris està molt més limitada; molts països imposen un límit de catorze dies al creixement in vitro dels embrions. Aquesta és l’etapa en què els embrions humans normals desenvolupen la «línia primitiva» que finalment es convertirà en el sistema nerviós central: una aproximació d’allò que constitueix una «persona». Però és possible que els embrioides i les SHEEF no seguisquen aquest desenvolupament natural en absolut. I si no és així, com podem decidir quin ha de ser el límit per al seu desenvolupament?

En part per aquesta raó, no existeix consens sobre com legislar sobre la investigació amb embrioides i SHEEF. No sols perquè la seua validesa ètica siga ambigua; no hi ha una forma estàndard d’embrioide. Són com vulguem crear-los, i les cèl·lules treballen amb allò que se’ls proporciona.

Reescriure les regles

Editar genomes és possible des dels anys setanta del segle XX: podem extirpar o inserir gens a voluntat, a vegades d’espècies completament diferents. Una tècnica anomenada CRISPR, desenvolupada en 2012 principalment pels bioquímics Emmanuelle Charpentier, Jennifer Doudna i Feng Zhang, ha transformat aquesta disciplina per la precisió amb la qual permet seleccionar i editar el genoma (Adli, 2018). CRISPR utilitza les proteïnes Cas, una família d’enzims bacterians naturals que parteixen l’ADN (normalment anomenades Cas9, encara que d’altres també tenen usos especialitzats), per a seleccionar i editar gens. Una molècula d’«ARN guia» transportada al costat de la Cas9 reconeix la secció tria­da de l’ADN.

Gàstrula sintètica o gastruloide creada per Madgalena Zernicka-Goetz i els seus col·laboradors mitjançant l’assemblatge de cèl·lules mare embrionàries (en magenta) i trofoblastos preplacentaris (blau) dins d’una «matriu extracelul·lar» sintètica (cian) que imita les cèl·lules que falten de l’endoderma primitiu, el tercer component crític d’un vertader embrió en fase de gastrulació./ Cortesia de Magdalena Zernicka-Goertz i Marta Shahbazi, Universitat de Cambridge

CRISPR és més precisa i econòmica que altres tècniques d’edició genètica anteriors. Potencialment, aquest mètode podria ser una potent eina per a curar malalties provocades per mutacions en un gen específic (o uns pocs gens), com la distròfia muscular i la talassèmia. Els assajos clínics en humans per a aquests tractaments ja estan en marxa.

Aquestes teràpies genètiques candidates tracten d’alterar els gens en les cèl·lules somàtiques. No obstant això, qualsevol canvi realitzat en un gen en un embrió primerenc s’incorpora a la línia germinal i es transmetrà a les generacions futures. Per aquesta raó, els científics dubten de la conveniència d’introduir canvis en la línia germinal. És més, si el procés d’edició provoca qualsevol altra alteració en el genoma en aquesta etapa primerenca de desenvolupament, aquests canvis s’estendran per tot l’organisme a mesura que cresca l’embrió.

Ja s’ha utilitzat CRISPR per modificar genèticament embrions humans, amb l’objectiu de veure si és, en principi, possible. Però el seu ús per a la reproducció humana està prohibit en tots els països que han legislat sobre aquest tema, i la comunitat d’investigació mèdica quasi per complet el rebutja de pla. Per això va quedar sorpresa i consternada quan, a la fi de 2018, el biòleg xinès He Jiankui va anunciar que havia utilitzat aquest mètode per modificar diversos embrions FIV i implantar-los en dones, una de les quals havia donat a llum bessones. Va utilitzar CRISPR per a alterar un gen anomenat CCR5, relacionat amb la infecció de cèl·lules amb el virus del VIH, per a obstaculitzar l’entrada del virus en les cèl·lules –aquesta intervenció entra en conflicte amb la idea general que no s’hauria d’utilitzar l’edició genètica llevat que responga a una necessitat mèdica–. Per a empitjorar les coses, pel que sembla el treball va ser bastant potiner i es van produir modificacions del genoma diferents a les desitjades.

«Els gens no funcionen com seria necessari per a permetre la producció fiable i predictiva de “bebès de disseny”»

Així i tot, no hi ha raons òbvies que ens facen descartar per sempre l’edició del genoma per a la reproducció humana (Greely, 2021). En aquells casos relativament rars en què una malaltia debilitant és causada per un únic gen i les conseqüències de reemplaçar la versió defectuosa per una de sana es poden predir de manera fiable, aquesta tècnica pot tindre un espai en la medicina reproductiva. Eliminar aquestes malalties de la línia germinal sembla un bé incondicional: tant la persona que es desenvolupe a partir de l’embrió modificat com la seua descendència quedaran lliures de la malaltia.

Llavors, què ens impedeix alterar els gens dels embrions de FIV per seleccionar o millorar els trets del futur bebè? Podem adaptar la futura nena (perquè podem seleccionar-ne el sexe) perquè tinga els cabells de color roig encès i els ulls verds, siga intel·ligent i atlètica, elegant i amb capacitat per a la música (una llista de desitjos estereotípica per als «bebès de disseny»)?

Sovint aquestes discussions són ingènues en termes genètics. Rares vegades hi ha una relació única i directa entre els gens i els trets, especialment aquells que puguen ser objecte de la «selecció positiva» (ja siga mitjançant l’edició genètica o la selecció d’embrions FIV utilitzant les tècniques actuals de diagnòstic genètic preimplantacional, o DGP). La base genètica d’atributs com la intel·ligència o la musicalitat està massa dispersa en el genoma, i això les fa poc susceptibles a l’edició genètica (fins i tot el color d’ulls, que durant molt de temps es va pensar que estava relacionat amb uns pocs gens, ha resultat tindre una base genètica més complexa). Seria necessari modificar centenars, o potser milers de gens, i això no sols seria poc pràctic, sinó que a més implicaria amb tota seguretat conseqüències impredictibles en altres trets. Els gens no funcionen com seria necessari per a permetre la producció fiable i predictiva de «bebès de disseny» més intel·ligents, forts o atractius.

En qualsevol cas, si hem d’arribar a una cosa remotament semblant a la fantasia popular dels bebès de disseny –selecció genètica per raons no mèdiques– arribarà abans per la selecció d’embrions mitjançant DGP que no per l’edició genètica. Segons l’especialista en bioètica Hank Greely, de la Universitat de Stanford, «pràcticament qualsevol cosa que pugues fer amb l’edició genètica es pot aconseguir mitjançant la selecció d’embrions».

La normalització i liberalització del DGP (alguns països ja ho permeten per a seleccionar el sexe del nadó) comportaria problemes ètics complexos (Greely,­ 2016). El cant de sirena de seleccionar el «bebè perfecte» per DGP pot portar les expectatives fins a extrems patològics. I si el nadó seleccionat genèticament per a tindre una capacitat atlètica superior o un gran talent artístic no compleix el que es promet (com sens dubte ocorrerà en alguna ocasió, perquè aquestes prediccions són només probabilístiques)? A més, una disponibilitat desigual d’aquesta elecció per als diferents sectors socioeconòmics podria alterar seriosament l’estabilitat i fins i tot crear una «bretxa genètica» social o nacional com la que mostrava la pel·lícula Gattaca de 1997.

Gàmetes artificials

A causa de la despesa, la incertesa i l’esforç que representa la FIV, sembla poc probable que el DGP es convertisca en un mètode reproductiu generalitzat a curt termini, però això podria canviar amb la reprogramació cel·lular. Una de les limitacions clau de la FIV actual és la dificultat d’obtindre òvuls per a la fertilització. Una extracció sol recollir mitja dotzena d’òvuls utilitzables, i no tots es convertiran en embrions viables per a la implantació.

La comunitat investigadora internacional va quedar sorpresa i consternada quan, a la fi de 2018, el biòleg xinès He Jiankui va anunciar que havia utilitzat la tècnica CRISPR per crear dues bessones el genoma de les quals havia sigut modificat per a evitar la infecció per VIH. En 2020 el científic va ser inhabilitat i condemnat a tres anys de presó. En la imatge, He Jiankui explicant els resultats de l’experiment en un vídeo publicat en novembre de 2018 en el canal The He Lab en YouTube./ The He Lab

Però les tecnologies de transformació cel·lular podrien permetre’ns crear òvuls in vitro, mitjançant la reprogramació de cèl·lules somàtiques per a convertir-les en gàmetes. Això és més complicat que amb la majoria de cèl·lules, perquè els gàmetes (òvuls i espermatozoides) només tenen una còpia dels cromosomes, en lloc de dues. No es creen per divisió cel·lular (mitosi), sinó per un procés especial anomenat meiosi que redueix a la meitat el nombre de cromosomes.

No és gens fàcil reproduir aquest procés en una placa de Petri. Però la creació d’òvuls funcionals a partir d’iPSC ja s’ha aconseguit en ratolins. Ho van fer Mitinori Saitou i el seu equip a Kyoto (Saitou i Miyauchi, 2016). Primer van transformar iPSC in vitro en precursors dels gàmetes anomenats cèl·lules germinals primordials (CGP), que encara no han passat per la meiosi i no poden ser fertilitzades. Després van completar el procés de maduració in vivo trasplantant les CGP als ovaris de ratolins vius. També s’han produït espermatozoides «artificials» d’aquesta manera, trasplantant CGP creats a partir d’iPSC als testicles de ratolins adults. Si funciona en humans, podria ser el remei per a una baixa producció d’espermatozoides, una causa habitual dels problemes de fertilitat.

Més enllà de la carn

Les possibilitats per a crear i donar forma a éssers humans que ofereixen les noves tecnologies de què disposem per a manipular cèl·lules poden semblar excessives, fins i tot alarmants, però són bastant conservadores en comparació amb el que alguns científics pronosticaven en els inicis d’aquesta disciplina. En el seu assaig de 1929, titulat The world, the flesh and the devil (“El món, la carn i el diable”), J. Desmond Bernal (1970) discuteix el potencial de la biotecnologia en el futur i especula i extrapola molt més del que la majoria de científics s’atrevirien a afirmar avui dia. Segons ell, més tard o més d’hora aconseguiríem desfer-nos de «les parts inútils del cos» i reemplaçar-les per aparells mecànics: extremitats artificials i dispositius sensorials més avançats, fins a arribar al punt de ser un cervell viu connectat a un «cos» màquina.

Les especulacions de Bernal s’entenen avui com a part de l’herència intel·lectual del moviment anomenat transhumanisme, que pretén utilitzar la tecnologia per a estendre radicalment les possibilitats del cos humà. Segons Max More, director executiu de la companyia de criònica Alcor Life Extension Foundation, el transhumanisme «intenta continuar i accelerar l’evolució de la vida intel·ligent més enllà de la forma i les limita­cions humanes actuals mitjançant la ciència i la tecnologia, guiat per principis i valors en favor de la vida» (More i Vita-More, 2013, p. 3).

Gran part del programa transhumanista s’ha centrat fins ara a estendre les capacitats cognitives i senso­rials utilitzant tecnologies mèdiques i de la informació, medicaments i interfícies humà-màquina. En l’actualitat, sembla que la mateixa plasticitat de la carn humana pot convertir-la en una altra eina per als transhumanistes.

«Les idees transhumanistes desafien la nostra concepció de la identitat i la nostra pròpia naturalesa»

Amb quina finalitat? Els transhumanistes defensen el dret dels individus a reimaginar i reconfigurar el seu cos i la seua ment, incloent-hi el dret a estendre la seua esperança de vida i augmentar les seues capacitats físiques i mentals. En general mostren una tendència llibertària: se centren en els drets de l’individu i projecten possibilitats en clau utòpica. Però la majoria de narratives sobre aquesta mena d’esforços tendeixen més aviat cap a la distopia. Un dels perills del transhumanisme no és que plantege qüestions i reptes excessius –això ja ho fa la biotecnologia actual– sinó que als falsos profetes i a aquells que fantasien amb somnis tecnològics els resulta massa fàcil apropiar-se’n per a perseguir les seues pròpies obsessions.

Però el moviment dona lloc a reflexions ètiques serioses. Ja dediquem molt d’esforç a buscar el que considerem una «bona vida»: prolongar el període de temps en què gaudim de bona salut física i mental, cultivar relacions significatives, alleujar el sofriment dels altres, respectar l’autonomia i els drets individuals i aprofundir en la nostra interacció intel·lectual i emocional amb el món. Si les tecnologies mèdiques i de la informació poden oferir noves oportunitats en aquest sentit, no seria ètic, savi i responsable acceptar aquestes oportunitats?

El principi de redissenyar el cos per a estendre’n les capacitats no és més que el mateix que fa segles que practiquem, almenys des del desenvolupament de les pròtesis i els dispositius d’ajuda a la visió i l’audició. Ara podem crear extremitats artificials que responguen a impulsos nerviosos o pantalles de seguiment ocular, així com dispositius de radiofreqüència epidèrmics o implantats que poden monitorar i transmetre indicadors fisiològics. Pròximament, les tecnologies de transformació cel·lular poden fer possibles canvis morfològics molt més notables en els nostres cossos, i la perspectiva transhumanista pot ser una part útil i fins i tot essencial del debat sobre què és possible o desitjable. Si ens prenem de debò aquestes idees, hem de reconèixer que van fins i tot més enllà del camp social i ètic; són també filosòfiques i desafien la nostra concepció de la identitat i la nostra pròpia naturalesa. Ens obliguen a reconsiderar què significa ser humà o, en paraules de la teòrica cultural americana Susan Merrill Squier (2004), a «redibuixar a l’ésser humà».