Vicent Martínez Sancho

Vicent Martínez Sancho (Simat de la Valldigna, 1943) ha exercit com a professor de Física a la Universitat de València durant més de quaranta anys, adscrit al departament de Física Teòrica. Tot i destacar per escriure la primera obra en català per a l’estudi de la física a la Universitat, també ha publicat obres en el camp de la relativitat i la física nuclear. Aquesta vegada ens sorprèn amb L’ús de l’energia nuclear (Homo sapiens?) (Bullent, 2011), un assaig en el qual el físic es posiciona d’una manera taxativa contra l’ús que fem de l’energia nuclear. Amb la claredat i senzillesa d’un mestre, el professor Martínez Sancho explica a Mètode el llarg viatge que fa l’urani des que s’extrau fins a la producció d’electricitat a les centrals nuclears. Les conseqüències d’aquest procés són per a ell un atac contra la naturalesa i la vida humana.

«La denominació ‘Homo sapiens’ és desafortunada. Creus que Carl von Linné hauria encunyat el terme, si haguera conegut Hiroshima i Nagasaki?»

El seu darrer llibre, L’ús de l’energia nuclear (Homo sapiens?), analitza el model energètic actual i les seues conseqüències. Segons assegura vostè, la malversació energètica que practica l’ésser humà no el fa mereixedor del terme Homo sapiens?
No és exactament així. Jo no faig un enfocament econòmic, jo no parle de malversació energètica. Sinó d’atemptat contra la vida –que és bastant més greu–, perquè fins i tot els que fan el negoci també surten perjudicats, encara que no ho sàpiguen. Respecte a la denominació Homo sapiens, la trobe desafortunada perquè una persona sàvia és una persona que és intel·ligent, que és prudent, que té serenitat… Creus que Carl von Linné hauria encunyat el terme Homo sapiens si haguera conegut Hiroshima i Nagasaki? Jo crec que no.

«Fukushima serà un desastre pitjor que Txernòbil»

Mentre estava escrivint aquest llibre, va esdevenir l’accident de Fukushima. No va arribar a pensar que açò es tractava d’un fet malastruc?
Justament així el citava en el llibre i citava el cas de l’esglai que va produir l’accident de Kashiwazaki-Kariwa, a l’altra banda del Japó, pràcticament a la mateixa latitud. Allí va ocórrer un sinistre i quasi va endur-se tot. I acabe el meu primer capítol del llibre preguntant-me què passaria si el terratrèmol haguera augmentat un grau d’intentsitat. A l’endemà mateix, va ocórrer el desastre de Fukushima. Recorde que les primeres notícies només parlaven del tsunami i del terratrèmol. No varen dir res de la central nuclear durant moltes hores.

Pensa que Fukushima tindrà les mateixes conseqüències a llarg termini que Txernòbil?
És prompte encara, però acabarà com Txernòbil i com Maiak. És a dir, allà no hi ha cap solució per molt que diguen. El que passa és que ara s’ha de construir un sarcòfag per damunt perquè per moltes generacions hi haurà una fuita de radioactivitat encara que siga mínima. Jo crec que serà un desastre pitjor que Txernòbil. La radiació emesa per Txernòbil va ser 500 vegades superior a la que va desprendre la bomba atòmica sobre Hiroshima l’any 1945. Llavors varen ser evacuades 350.000 persones en una zona de 150.000 km². Això és 5,6 vegades la superfície del País Valencià. Si ara esclatara Cofrents, ja ho sabem, hauríem d’emigrar.

Si és que ens salvem. 
Exactament, si és que ens salvem.

Com valora, doncs, la situació actual de les centrals nuclears? 
Mira, actualment hi ha 434 nuclears funcionant en el món, segons el Ministeri d’Indústria, i des de la primera que es construí, se n’han tancat ja 122. Totes han patit accidents. El que passa és que la indústria utilitza un llenguatge ple d’eufemismes. Parlen d’incidents, anomalies i desviacions. Quan tot són accidents, uns catastròfics i d’altres no. Hi ha hagut tres grans catàstrofes: Maiak, Txernòbil i Fukushima. El cas de Maiak l’any 1957 és el més silenciat. Ens assabentàrem de l’accident quaranta anys després que ocorreguera perquè era una central que pertanyia a l’antiga Unió Soviètica, encara que els serveis d’espionatge dels EUA sí que ho sabien.

Vicent Martínez Sancho fou el primer físic que escrigué una obra sobre física en català. / © Fernando Morant

Quines són les causes dels accidents més comunes?
Poden ser de tot tipus: per avaries als sistemes de refredament (com a Maiak), per avaries mecàniques elèctriques (com a Three Mile Island), per una errada en el disseny de la central (com a Txernòbil) o per un terratrèmol (com a Fukushima). Els més perillosos són els accidents provocats per la naturalesa. Ho mostra clarament el cas de Fukushima, ja que Japó és el país amb sistemes de construcció més segurs del món, però quan es desenvolupa una energia tan enorme com la d’un terratrèmol o un tsunami, s’enduu tot, per molt segur que siga.

© Fernando Morant

Parlant dels accidents, aquests ens remeten directament a la radioactivitat. Nosaltres solem relacionar-la amb una connotació negativa i se’ns oblida que aquesta existeix d’una manera natural en la natura, és el que s’anomenaria desintegració radioactiva. Quina diferència hi ha entre aquesta i la radioactivitat provocada? 
La radioactivitat està en la natura des de sempre. Però una cosa és estar en la natura des de sempre i una altra cosa és que es concentre a grans dosis. En la naturalesa es comporta de manera generalment innòcua. Però, de manera provocada i a grans dosis, la radioactivitat pot causar alteracions orgàniques, com moltes classes de càncer. Tenim, doncs, un futur horrible. Tot açò és el que els va passar als qui estigueren sotmesos a les radiacions de Txernòbil i els voluntaris que anaren a ajudar a Japó. Després de Fukushima moriran tots. L’energia nuclear ha estat mal utilitzada, fins ara, perquè es podria fer servir per a fins terapèutics de manera controlada, com el tractament del càncer amb radioisòtops. Però tal com s’està utilitzant, l’ús de l’energia nuclear, per a mi atempta contra la conservació de totes les espècies vives de la Terra. I això és una cosa que s’ha de dir, perquè els residus radioactius no tenen solucions, per molts magatzems que s’hi construesquen, que asseguren la vida allà durant cinquanta o seixanta anys. Això és per a riure. Després d’aquests anys, el material radioactiu continuarà allà, després de milers i de milions d’anys. El que no diuen els estats i les indústries és que això és traslladar el problema: després de seixanta anys el problema hi continuarà perquè el magatzem s’haurà deteriorat.

«Alguns s’omplen la butxaca aprofitant-se de la degradació de la natura. La misèria humana de tot aquest personal és el que m’ha motivat a escriure el llibre»

Pel que fa als magatzems, n’hi ha de dos tipus: els magatzems temporals centralitzats (MTC) i els magatzems geològics profunds (MGP). Quines conseqüències provoquen aquests en la naturalesa?
Quan està fent-se la fissió en les centrals nuclears, les barres de combustible queden inutilitzades, perquè ja s’ha produït la combustió de l’urani 235, i resta una mostra d’U-235 i 238, més totes les cadenes de desintegració de cadascun. Això es porta a una piscina perquè descansen uns sis mesos amb la finalitat que vaja disminuint l’emissió de radiació de tots els elements més actius. Després d’un temps, els residus són dipositats, segons l’activitat, en instal·lacions subterrànies de poca profunditat, o bé en MTC o bé en MGP. Però tot açò és molt perillós. El que passa és que el personal no s’adona que la Terra és un organisme. Contínuament hi ha canvis en l’orografia, hi ha desplaçaments, baixades i pujades d’aigua, hi ha canvis de temperatures… El que passa és que la vida humana, com que és tan curta, no ho percep. Els residus, a la llarga, el que fan és modificar tots aquests sistemes de seguretat i de regulació que té la Terra. Alguns no se n’adonen i s’omplen la butxaca aprofitant-se de la degradació de la natura. La misèria humana de tot aquest personal és el que m’ha motivat a escriure el llibre.

© Fernando Morant

Tenint en compte l’estat de benestar de què gaudim, si no volem prescindir de tots els luxes que tenim, quina alternativa ens queda?

Les energies renovables.

Pensa que tothom se’n pot proveir?
De sobres. Et posaré un exemple. En aquests moments tot, el disseny urbanístic de les ciutats, fins i tot la construcció dels edificis, serveix a les multinacionals convencionals de la llum, com Iberdrola. L’Estat espanyol obliga per llei que aquells que es dediquen a generar electricitat, per exemple amb plaques fotovoltaiques, la injecten a la xarxa. El sistema no deixa que tu mateix et proveesques d’energia de manera independent. Parles del benestar. Però de quin benestar? El dels poderosos. Jo propose un creixement, però un creixement que no beneficie només els poderosos. Ells el que volen és que pagues la factura. Si tu no pagues una factura de llum, et tallen la llum. Si agafem l’energia del vent, del sol, de l’aigua dels mars, això no hi ha manera que t’ho tallen. T’independitzaries i els debilitaries.

La construcció d’aquestes fonts alternatives de generació elèctrica produeix CO2?
Sí, la construcció sí. Igual com la de les centrals nuclears. Des del moment que l’home es fa agricultor, comença a emetre CO2, tot i emetre’s de forma assimilable per la naturalesa. El que passa és que hi ha transformacions que són compatibles amb la vida –les que comporten bescanvi energètic amb el nostre entorn– i transformacions que no ho són –aquest és el cas de l’energia nuclear.

I en quina mesura s’emet CO2 a l’atmosfera durant el procés de generació elèctrica en les centrals nuclears? 
En primer lloc, quan parlem de la fissió nuclear, cal dir que aquesta forma part d’un drama en tres actes. Un primer acte és l’enriquiment de l’urani, un segon és la mateixa central nuclear i el tercer, i més dramàtic de tots, són els residus radioactius. La funció de la central nuclear és només la d’escalfar aigua, per tal que el vapor moga el generador que produeix l’electricitat. Per tant, en la central nuclear, l’urani fa el mateix paper del petroli o del carbó en una altra central termoelèctrica: escalfa l’aigua i produeix vapor. Els defensors de les centrals nuclears argumenten que no es produeix CO2, i això és parcialment cert. Però és que s’obliden del primer i del tercer acte: del drama. Els defensors de les nuclears diuen que no s’emet CO2, un dels gasos causants del canvi climàtic, en el procés de generació d’electricitat en les centrals nuclears. Però en el procés que hi ha des de la pechblenda –mineral del qual s’extrau l’urani–, fins l’enriquiment de l’urani, sí. S’ha emès utilitzant energia convencional per buscar les mines de pechblenda, per extraure-la i per transportar-la. Això significa una generació i una utilització d’enorme quantitat d’energia procedent de combustibles fòssils. Després comença el procés de separació de l’urani, que també n’implica: és consumir energia per produir més energia. Això que diuen que l’ús de l’energia nuclear no emet CO2, això és un frau! Sóc la primera persona que denuncie obertament açò en el meu llibre.

© Fernando Morant

Però quin dels dos modes de generació elèctrica produiria més CO2? Amb els combustibles fòssils o amb l’energia nuclear?
Jo diria que amb aquest segon procés. Però encara estic esperant que algú, vinculat a l’energia nuclear, ho diga i faça el càlcul.

Sembla que els mitjans de comunicació només obren un debat quan hi ha desastres com el de Fukushima. Com es podria obrir una discussió sense que haja d’haver-hi un desastre?
La solució no la veig en un debat, sinó en un procés educatiu. Trobe mancances enormes en la formació elemental en el camp de la cièn­cia. De fet, hi ha una frase feta que jo tinc molt avorrida: «la gent de la cultura i de la ciència». Això és una aberració. La ciència és cultura. El que manifesta aquesta expressió és una manca enorme en la formació de les persones. La persona culta en la cultura europea occidental era aquella que havia llegit l’Odissea, la Divina comèdia i les Sagrades Escriptures. Mentre que, per exemple, ignoren que els Elements d’Euclides –l’aritmètica, geometria i teoria de nombres– s’han ensenyat durant més de 2.000 anys en fòrums europeus. El que trobe a faltar ara és una formació més integral, més humanista. A mi no em valen els debats si hi ha aquestes mancances. Jo recomanaria a tots que pensem per què hem deixat de cultivar parcel·les importants del saber que ens evitarien molts drames, com el problema de l’energia nuclear. Mira si tot açò és perillós, que no hi ha cap companyia d’assegurances del món que assegure una central nuclear perquè el risc potencial d’un desastre provocaria una completa ruïna.