Vida fabricada

Reptes científics i socials de la biologia sintètica

DOI: 10.7203/metode.10.13229

fragment adn

Des que la biologia es va secularitzar i inicià l’escrutini molecular de la vida, la possibilitat de la síntesi artificial de cèl·lules vivents en un laboratori fou palpable. La biologia sintètica contemporània aspira a dissenyar i fabricar noves formes de vida amb la intenció d’obtenir beneficis socials i econòmics, tot i que no s’ha de descartar que també obtindrem, per la via sintètica, recompenses científiques en termes d’una major comprensió de la complexitat biològica a les quals no podríem accedir per la via analítica. És clar, per tant, que biologia sintètica és un terme que desperta expectatives, però no és menys cert que també provoca inquietud. En aquest article partim d’una crítica de la identificació de les cèl·lules amb les màquines per a discutir l’abast dels esforços per estandarditzar la biologia sintètica i exposem també algunes implicacions socials derivades dels intents de fabricar la vida.

vida fabricada stéphane leduc

Fa més d’un segle, Stéphane Leduc va encunyar el terme biologia sintètica. Leduc buscava reproduir en el laboratori les formes i dinàmiques pròpies dels éssers vivents emprant ingredients químics. Tot i que els seus experiments no van trobar suport a l’acadèmia, l’impacte dels seus jardins químics en l’imaginari col·lectiu, a través de la premsa i de la literatura, fou molt remarcable. / US National Library of Medicine

Paraules clau: biotecnologia, metàfora, vida artificial, vida sintètica, comunicació científica.

Metàfora i identificació

Fa més d’un segle, Stéphane Leduc va encunyar el terme biologia sintètica (Leduc, 1912). Seguint el corrent materialista –o més aviat, antivitalista– de la biologia d’aquell temps, Leduc buscava reproduir en el laboratori les formes i dinàmiques pròpies dels éssers vivents emprant ingredients químics. Leduc aplicava una lògica materialista extrema: «En què és menys admissible tractar de fer una cèl·lula que una molècula?» (Leduc, 1912). Encara que la comunitat acadèmica va rebutjar i ridiculitzar els seus experiments, l’impacte dels seus jardins químics en l’imaginari col·lectiu, a través de la premsa i de la literatura, fou molt remarcable. Així, no ens estranya que Thomas Mann fes aparèixer en Doctor Faustus la sorprenent i enigmàtica creació de vida artificial com un dels divertiments preferits del pare del compositor Adrian Leverkühn.

Altres científics, en diversos contextos culturals, també perseguien obsessivament la síntesi de vida, com fou el cas d’Alfonso L. Herrera a Mèxic o John B. Burke a Anglaterra (Peretó, 2016). Tots ells compartien la convicció de l’absència d’una frontera infranquejable entre la matèria inerta i la vida i l’anhel de demostrar que les causes naturals eren suficients per explicar el fenomen biològic. Potser la defensa d’aquesta postura des d’un posicionament intel·lectual i científic més sòlid la va fer Jacques Loeb, el descobridor de la partenogènesi artificial. La demostració que un òvul no fecundat podia iniciar el desenvolupament can­viant només les condicions químiques del medi va ser una observació que trencà molts esquemes científics i culturals. D’una banda s’obria la possibilitat d’investigar la vida amb un enfocament propi de l’enginyeria, a través de la manipulació controlada dels fenòmens: per a Loeb, control equivalia a comprensió. D’altra, iniciar el desenvolupament animal amb factors no biològics (i, més encara, no masculins) reptava el pensament canònic vitalista, per això Loeb era considerat pels seus crítics coetanis (sobretot pels autors catòlics) el més perillós dels materialistes (Keller, 2002; Peretó i Català, 2012).

vida fabricada il·lustració the mechanism of life

En la imatge superior, una de les «produccions osmòtiques» de Stéphane Leduc que il·lustraven l’obra The mechanism of life, publicada en anglès a 1912. / Internet Archive

A finals del segle XIX el debat científic ja no era si seria possible la síntesi de vida al laboratori sinó quan es podria assolir aquesta fita extraordinària. De vegades semblava molt propera, com indiquen les opinions contundents dels Leduc, Herrera i Burke. Però tots ells partien d’unes premisses sobre la composició química de la vida molt allunyades de la realitat. L’estat col·loïdal, amb una composició gens concreta, era considerat el genuí de la matèria cel·lular. A mesura que la bio­química començà a prendre forma com a disciplina diferenciada de la química orgànica i la fisiologia, a principis del segle XX, s’albirava una complexitat molecular de la vida que dificultava, als ulls dels científics, la seua síntesi al laboratori. Loeb, que amb els seus treballs pioners sobre la química de proteïnes encarna la transició de «l’edat fosca de la biocol·loidologia» a les beceroles de la biologia molecular, seguirà remarcant que l’objectiu final de la biologia és la fabricació de vida. Tanmateix, aquest objectiu programàtic tan ambiciós el reservarà a les generacions futures de cien­tífics més joves i agosarats (Loeb, 1906) i, alhora, criticarà amb severitat aquells intents coetanis, naïfs i prematurs, de fabricar cèl·lules al laboratori.

retrat jacques loeb

Jacques Loeb potser fou el primer científic visible en termes d’impacte mediàtic de la seua recerca. Ja en el tombant del segle XIX al XX, els mitjans de l’època van recórrer a titulars i articles sensacionalistes per tractar el descobriment per part de Loeb de la partenogènesi artificial. / US National Library of Medicine

La convicció de Loeb que algun dia es podria aconseguir la síntesi artificial de vida partia de la certesa que les cèl·lules són, literalment, màquines químiques: «Els organismes vivents són màquines químiques, […] ningú no pot negar que un dia aquestes podran ser construïdes artificialment» (Loeb, 1904). És, per tant, aquest maquinisme explícit el que dona peu a una bio­logia sintètica que raona en termes d’enginyeria, de disseny i fabricació, de predicció i control del sistema. Tenim així un exemple molt primerenc d’una ideologia maquinista en biologia que projecta el somni cartesià a escala cel·lular i molecular. Dotant l’analogia de literalitat, la màquina ja no és una simple metàfora sinó un marc intel·lectual que impulsa la investigació. Però, fins a quin punt és realista aquesta identificació dels éssers vivents amb les màquines?

Les cèl·lules no són màquines

Una de les assumpcions més arrelades i explícites de la biologia sintètica contemporània amb perfil d’enginyeria és la consideració que els organismes vivents són, literalment, màquines. En la bibliografia hi ha innumerables exemples de l’equivalència entre organismes i màquines (o computadors) (Nicholson, 2014; Porcar i Peretó, 2016). Els artefactes estan constituïts per components estandarditzats, intercanviables i de comportament predictible, i són dissenyats, fabricats i reparats per agents externs a ells. La biologia sintètica considera que les cèl·lules són sistemes consti­tuïts per peces amb unes relacions lògiques entre elles com les que mantenen les parts dissenyades per enginyers industrials o electrònics. Aquest ús i abús de les metàfores és impulsat per un maquinisme extrem que ha estat criticat des de diverses perspectives (De Lorenzo, 2011; Nicholson, 2014; Porcar i Peretó, 2016). Ben mirat, però, i en el context d’una biologia sintètica que aspira a construir una biologia més quantitativa, el maquinisme contemporani expressa més un desig o un objectiu a llarg termini que no pas una descripció realista de com són i funcionen les cèl·lules. El que també és cert és que la biologia sintètica ha revitalitzat debats oblidats o, si més no, marginals en la biologia contemporània, com ha estat la discussió de què és la vida.

«Els organismes no són màquines dissenyades per agents externs amb un propòsit, sinó el resultat d’un procés evolutiu sense intenció»

Així, màquines i cèl·lules tenen en comú que són, vistes des de la termodinàmica, sistemes oberts al flux de matèria i energia, però fins ací arriba la identificació. Les causes eficients –per emprar el concepte aristotèlic usat pel biò­leg teòric Robert Rosen– són internes en els éssers vivents i externes en les màquines. Els organismes no són màquines dissenyades per agents externs amb un propòsit sinó el resultat d’un procés evolutiu sense intenció en què la capacitat de persistir i reproduir-se en un determinat ambient n’és el principal motor. Aquesta és una diferència ontològica fonamental entre organismes i màquines: el desplegament històric no teleològic –sense propòsit– de la complexitat i la diversitat biològica. Tanmateix, l’aparença de propòsit i intenció en els éssers vivents és evident –allò que Jacques Monod va anomenar teleonomia per a evitar la identificació amb la teleologia.

biologia sintètica il·lustració loeb

Il·lustració del Chicago Daily Tribune del 28 de desembre de 1900 dedicada a Jacques Loeb, encapçalada per un titular que ja apunta a la creació de «vida artificial». / Chicago Daily Tribune

En una reflexió recent, el microbiòleg Víctor de Lorenzo, seguint els passos de Monod, ha proposat el terme tecnonomia (en contraposició a tecnologia) per a assenyalar l’aparença de disseny en la vida i poder referir-se a la lògica de les relacions entre els components dels sistemes vivents sense la necessitat d’adoptar una posició metafísica forta que signifique que hi ha un disseny –tecno­lògic, d’enginyeria– real (De Lorenzo, 2018). És a dir, De Lorenzo reivindica un retorn a la utilitat de les metàfores i analogies sense entrar en atzucacs mancats de realisme. Una cosa és que les cèl·lules no siguen el resultat del treball d’un enginyer dissenyador i una altra que no puga arribar a ser d’utilitat analitzar els organismes vivents «com si» ho haguessen estat. Caldrà avaluar el valor epistemològic d’aquesta aproximació al fenomen biològic quan tinguem resultats tangibles d’una biologia sintètica realment basada en els principis de l’enginyeria. En definitiva, quan comprovem si és possible fer dissenys nous sobre allò mancat de designi i no dissenyat.

«Una de les controvèrsies més remarcables relacionada amb la vida sintètica fa referència a la discussió sobre si serà possible estandarditzar els éssers vius»

Tot i acceptar, doncs, aquest caràcter teleonòmic i tecnonòmic de la vida, encara podem identificar certs esculls que la biologia sintètica a tall d’enginyeria hauria d’afrontar (Porcar i Peretó, 2016). Així, mentre que els sistemes dissenyats per enginyers recorren a la redundància per assolir nivells acceptables de robustesa, la vida es fonamenta en la degeneració –en el sentit de sinonímia funcional– i el caràcter plurifuncional dels seus components. Per exemple, les proteïnes, atesa la seua naturalesa inherentment flexible, poden tenir múltiples funcions que se superposen a les d’altres proteïnes i que generen xarxes de relacions robustes. Tot sovint les funcions principals, adaptatives, dels components cel·lulars coexisteixen amb funcions col·laterals, menors, no adaptatives o neutrals –conegudes com a funcions promíscues–. En el context cel·lular, aquestes són una font notable d’innovació evolutiva (Tawfik, 2010), però, com veurem a continuació, poden representar un inconvenient per a la implementació d’una biologia sintètica basada en la identificació i reemplaçament de mòduls estàndards i independents.

Per què estandarditzar la vida (si és que és possible)

biologia sintètica criteris estandarització

En biologia sintètica es poden considerar diversos nivells als quals podem aplicar criteris d’estandardització. Començant per l’extrem inferior de l’esquema, tenim els processos d’estandardització dels sistemes moleculars i cel·lulars amb la possibilitat d’usar peces i mòduls de propie­tats específiques, que es puguen combinar i integrar en diferents circuits genètics i bioquímics. En l’altre extrem, les pràctiques, protocols i procediments emprats per laboratoris i equips humans diferents, en una diversitat d’entorns socials i contextos culturals, també poden ser objecte d’estandardització. Un benefici evident d’aquest procés seria la millora en la reproductibilitat dels experiments. / M. Porcar i J. Peretó

Una de les controvèrsies més remarcables relacionada amb la vida sintètica fa referència a la discussió sobre si serà possible –i en quina mesura– estandarditzar els éssers vius. Com acabem d’exposar, els éssers vius, tot i estar sotmesos a les lleis de la física, no són exactament biomàquines. Això, però, contrasta amb el fet que la biologia sintètica, per definició, busca la mecanització dels éssers vius, modificar-los segons els criteris de l’enginyeria, per dissenyar dispositius productors, per exemple, d’aliments, medicaments o biocombustibles.

L’èxit de l’enginyeria industrial està lligat a l’establiment de l’estandardització. Els cotxes, els mòbils o les rentadores no serien possibles –i menys al cost actual– sense components estàndard. Però, què és un estàndard? Una definició informal proposa que un estàndard és una peça, com ara un cargol o un condensador, amb unes característiques que la fan universal (podem comprar el mateix cargol o condensador arreu del món) i predictible (un cargol de 3 mm de diàmetre encaixa en un tac de plàstic de qualsevol marca de 3 mm de diàmetre intern). També es pot afirmar que moltes màquines diferents es poden construir amb un nombre relativament petit de peces. Els jocs de muntatge, com ara Meccano o Lego, són un bon exemple de sistema estàndard. De fet, amb només uns pocs tipus de peces i un mínim d’habilitat es pot construir una rèplica formal –en el sentit que és la forma allò que es reprodueix– de quasi qualsevol objecte.

biologia sintètica lego

Una definició informal proposa que un estàndard és una peça, com un cargol o una broca, amb unes característiques que la fan universal i predictible pel que fa al seu ús i funcions. Moltes màquines diferents es poden construir amb un nombre relativament petit de peces estàndard: els jocs de muntatge, com ara Meccano o Lego, són un bon exemple de sistema estàndard. L’ideal de l’estandardització en biologia sintètica es basa justament en la combinatòria de peces (de DNA) ben caracteritzades. No obstant això, ara per ara la predictibilitat de les interaccions biològiques està lluny de ser total i això, per tant, fa difícil predir amb exactitud el comportament d’un organisme sintètic. / LEGO

L’èxit de l’estandardització en l’enginyeria justifica la cerca d’estàndards en l’àmbit d’una biologia inspirada en els principis del disseny. Si considerem el concepte de biomàquines, ni que siga com a metàfora, es fa evident l’interès de la cerca i encaix de peces estàndard biològiques com a base per a la biologia sintètica. La idea és engrescadora i sorgeix de l’analogia entre la construcció d’una màquina i el disseny d’un ésser totalment o parcialment sintètic. És clar que les peces per a construir, per exemple, un bacteri degradador de petroli són d’una natura ben diferent a la dels components mecànics o electrònics; no seran cargols o xips, sinó trossos de DNA, gens, codificadors de proteïnes dotades de funcions estructurals, catalítiques o reguladores. Tot i això, s’ha de destacar que és esperable –o si més no, desitjable– que aquests productes funcionals (és a dir, les proteïnes) seguesquen una lògica relacional en la seua interacció i integració funcional amb la resta de components del sistema. Si la predictibilitat de les interaccions biològiques complexes fos total, es podrien dissenyar, per exemple, metabolismes a la carta. La situació actual, però, no és encara aquesta, tot i els esforços d’integració de quantitats massives de dades derivades de les tecnologies òmiques i dels èxits incipients en la simulació computacional de les activitats cel·lulars. La modelització matemàtica global de les interaccions entre biomolècules i la variabilitat inherent a tot procés metabòlic dificulten, ara per ara, la predicció exacta del comportament d’un organisme sintètic.

No obstant això, els avantatges d’estandarditzar, en la mesura del possible, allò viu podrien ser enormes: ens facilitaria el disseny amb el reús de components i ens asseguraríem que els organismes i circuits sintètics funcionen de manera previsible, ja que haurien estat provats abans milers de vegades. Les dificultats per arribar a assolir aquests objectius estan estretament relacionades amb el que hem discutit abans: les cèl·lu­les no són màquines. La seua tecnonomia no respon al nostre desig de construir-les, reparar-les ni tan sols entendre-les (tot això sí que és aplicable al cas de les màquines). A més, hi ha un detall inherentment lligat a la vida i el seu origen que dibuixa una frontera nítida entre la cèl·lula i la màquina: el canvi evolutiu. En la indústria, l’última cosa que vol el fabricant d’un determinat producte, així com el client que el compra, és que aquest presente varia­cions. Tots volem un cotxe que funcione exactament com la resta de cotxes del mateix model. Difícilment un canvi únic en el nostre vehicle serà una millora. Al contrari, una variació de l’estàndard del model equival amb certesa a una avaria o una peça defectuosa. La vida, però, i en particular l’evolució, juga amb la variabilitat, amb el canvi constant, les mutacions i, en darrer terme, la mort. Ser diferent, canviar, desviar-se de l’arquetip, és el motor de l’adaptació per als éssers vius. Això, però, xoca amb l’anhel dels biòlegs sintètics per dissenyar una vida a la carta, dins dels paràmetres de l’estandardització.

«Els biòlegs sintètics estan d’acord que l’estandardització seria enormement beneficiosa, però també domina el pressentiment que això serà molt difícil d’assolir»

En resum, el desenvolupament dels estàndards en bio­logia és insuficient; és més, encara manca la definició d’unes peces biològiques suficientment caracteritzades i robustes. El caràcter estàndard de les peces biològiques es consolidarà el dia que hi haja un veritable reús d’aquestes peces en la generació d’innovació, un tret que caracteritza les tecnologies més avançades, com ara l’enginyeria de programari, però que està absent en les col·leccions actuals de peces biològiques com els components BiobricksTM (Valverde, Porcar, Peretó i Solé, 2016). Hi ha, no obstant això, importants divergències dins la comunitat científica sobre l’abast de l’estandardització de la vida, sobre si aquesta estandardització serà possible només en condicions de laboratori o en un ambient més variable, o quin rang d’aplicació tindrà un determinat estàndard, atesa l’aclaparadora diversitat biològica. En l’estat actual de les coses, els biòlegs sintètics estan d’acord que l’estandardització seria enormement beneficiosa –si més no, aconseguint una major reproductibilitat experimental–, però també domina el pressentiment que això serà molt difícil d’assolir.

Hi ha un vessant sociològic inherent a qualsevol procés d’estandardització, superposat a d’altres aspectes socials –com ara tot allò referent a la protecció de la propietat intel·lectual i les patents (Konig, Dorado-Morales i Porcar, 2015)– i a les dimensions ètiques pròpies de les tecnologies (per a una discussió específica sobre ètica i biologia sintètica, vegeu Douglas, Powell i Savulescu, 2013). L’establiment d’uns estàndards implica una discussió prèvia i l’assoliment d’acords que tinguen la màxima acceptació transversal entre persones de cultures i tradicions diferents. Així, hi ha diversitat de parers i tensions, dins de la mateixa comunitat de biologia sintètica, pel que fa a l’acceptació estricta de conceptes de l’enginyeria (com ara el caràcter computable i modular del sistema) en l’àmbit dels éssers vivents. L’estandardització en biologia sintètica, per tant, representa també un repte social controvertit amb identitat pròpia.

Algunes implicacions socials de la fabricació de vida

A més dels aspectes socials lligats al procés d’estandardització, hi ha altres arestes que convé assenyalar. El sociòleg del MIT (Institut Tecnològic de Massachussets, en les seues sigles en anglès) Kenneth Oye ha fet la que és, segurament, la millor definició de l’impacte potencial de la biologia sintètica pel que fa a la seua percepció pública. Oye sosté que el mateix terme biologia sintètica sembla «haver estat calculat amb la finalitat de produir una resposta negativa». En part, això és degut a raons culturals, arrelades en la percepció negativa de monstres i éssers mitològics o literaris diversos, la majoria dels quals, pel que tenen d’artificials, són «dolents» i s’escapen irremissiblement del control dels seus dissenyadors. En aquest punt es fa inevitable la referència a la novel·la de Mary Shelley Frankenstein o el Prometeu modern, en la qual l’emulació del tità per part del científic desencadena tot un seguit de desgràcies abominables. Però això només justifica –en part– la percepció negativa que es pot tenir a priori, a partir de la denominació d’aquesta disciplina. És cert, però, que la biologia sintètica com a tecnologia, igual com va passar amb els organismes transgènics, és criticada per grups ecologistes i per una porció significativa de la població. Per tal d’acotar el debat, però, s’ha de persistir a remarcar el fet evident que les tecnologies no són inherentment dolentes, tot i que el seu ús sempre comporta l’assumpció d’algun tipus de risc. Per tant, podem prendre mal si se’n fa un mal ús d’aquestes tecnologies o si es materialitzen alguns dels riscos associats a la seua implementació.

«Les tecnologies no són inherentment dolentes, tot i que el seu ús sempre comporta l’assumpció d’algun tipus de risc»

Els transgènics funcionen, i els organismes sintètics comencen a funcionar, tot i les limitacions esmentades. La perillositat potencial d’un organisme sintètic –o transgènic– justifica el conegut principi de precaució. Tanmateix, per ara no hi ha cap dada contrastada que indique que els organismes sintètics són més perillosos que els naturals. Ara bé, la manca d’evidència sobre la perillositat, des d’una perspectiva ambiental o de bioseguretat, no exclou l’obligació d’actuar amb cautela, atesa la potència de la tecnologia i el fet indubtable que molts aspectes dels éssers vius modificats són simplement difícils de preveure. A banda de les qüestions de seguretat, també existeix un vèrtex socioeconòmic (comú amb el debat existent amb altres tecnologies), relatiu a l’efecte en el mercat laboral de la inclusió d’una tecnologia. Per exemple, la fabricació d’un microorganisme capaç de sintetitzar la vanil·lina a un preu molt competitiu, com afectaria l’economia de les comunitats de Veracruz o de Madagascar que pol·linitzen a mà les flors de l’orquídia Vanilla planifolia? Per a tractar les facetes ètiques, ambientals i socials es fa necessària la integració de tots els actors en un debat comú sense estridències, basat en dades contrastades, dut amb una transparència completa i seguint les recomanacions del marc d’actuació anomenat innovació i recerca responsable (o RRI, de l’anglès responsible research and innovation) (Konig et al., 2015).

«Per a tractar les facetes ètiques, ambientals i socials de la biologia sintètica es fa necessària la integració de tots els actors en un debat comú»

La necessitat de transparència en el debat ha de considerar el paper –o el poder– dels mitjans de comunicació en l’exacerbació o –menys freqüentment, però absolutament necessari– l’asserenament de les discussions relacionades amb la vida sintètica. La intervenció humana premeditada sobre la vida, amb l’objectiu de prendre el control del procés biològic, representa un dels casos històrics més primerencs de la interacció entre científics i comunicadors amb resultats molt decebedors. Loeb potser fou el primer científic visible en termes de l’impacte mediàtic de les seues recerques, en particular, la partenogènesi artificial (Turney, 1995). El sensacionalisme dels titulars i dels articles dedicats a les recerques de Loeb en el tombant del segle XIX al XX posava l’etiqueta de «síntesi artificial de vida» a allò que Loeb només considerava la inducció controlada del desenvolupament d’un òvul no fecundat mitjançant la manipulació química de l’entorn. Això va obligar l’autor a publicar una nota en la revista Science desautoritzant en bloc totes les informacions periodístiques sobre la seua recerca. Així doncs, el primer científic modern de carn i ossos, fora de les pàgines de la literatura fantàstica, vinculat a la creació de vida va patir una experiència poc edificant amb la transmissió mediàtica del seu treball.

biologia sintètica premsa

Cal reflexionar sobre la relació entre científics i comunicadors per evitar que la informació arribe a la ciutadania fora de context, exagerada, o al servei d’interessos particulars de científics o institucions. Un cas paradigmàtic és el de l’institut del cèlebre biotecnòleg Craig Venter: a finals de maig de 2010, mitjans d’arreu del món es feien ressò d’un article publicat per l’equip de Venter segons el qual s’havia creat la primera cèl·lula sintètica. Tot i que a posteriori aquesta fita va quedar substancialment matisada, bona part dels mitjans van reproduir durant els dies següents la idea que s’havia aconseguit crear vida de manera artificial. En les imatges, alguns exemples extrets de diaris espanyols on es parla en termes de creació de vida artificial, vida de pot, o jugar a ser Déu.

Tanmateix, al llarg del segle XX també trobem casos de coqueteig entre científics i periodistes quan l’amplificació mediàtica de la investigació plau els primers o les seues institucions. Aquest fou el cas de Wendell M. Stanley i l’Institut Rockfeller de Princeton i la divulgació dels seus treballs sobre la cristal·lització del virus del mosaic del tabac (TMV, en les seues segles en anglès) com un «descobriment revolucionari» que traspassava la frontera entre la matèria viva i la inert (Creager, 2002). I, en èpoques més recents, recordem l’eficàcia comunicativa de l’Institut J. C. Venter divulgant les investigacions sobre cèl·lules mínimes artificials que ha desfermat un seguit de titulars a escala mundial presentant els científics «jugant a ser Déu» (vegeu Porcar i Peretó, 2018). En aquest context, cal reflexionar sobre la relació biunívoca entre científics i comunicadors: els primers transmetent de manera adequada la seua recerca, sense exageracions ni extrapolacions injustificables, els segons evitant el sensacionalisme de la premsa groga o el churnalism1 acrític. Quina podria ser la fórmula? S’ha proposat que la cocreació entre biòlegs sintètics (una comunitat que, per començar i com ja hem vist, mostra una heteroge­neïtat sociològica notable amb la dicotomia ciència-enginyeria), els comunicadors i la resta de la societat, en un marc general de RRI, puga servir per a definir tant els objectius estratègics de la biologia sintètica a mitjà i llarg termini com per a marcar els límits d’aquesta tecnologia del segle XXI (Porcar i Peretó, 2018). En aquest diàleg no seria gens sobrer un consens sobre el valor i ús de les metàfores i, en especial, una revisió d’aquelles que deformen la realitat tecnològica i que poden prefigurar un rebuig social més prop del pànic que d’una actitud d’assumpció de riscos responsable i racional.

1. Neologisme que fa referència al periodisme basat en notes de premsa d’agències, empreses i institucions, en el qual els mitjans es limiten a reproduir la informació rebuda sense contrastar o acudir a les fonts. (Torna al text)


Referències
Creager, A. N. H. (2002). The life of a virus. Tobacco mosaic virus as an experimental model, 1930-1965. Chicago: The University of Chicago Press.
De Lorenzo, V. (2011). Beware of metaphors: Chasses and orthogonality in synthetic biology. Bioengineered Bugs, 2(1), 3–7. doi: 10.4161/bbug.2.1.13388
De Lorenzo, V. (2018). Evolutionary tinkering vs. rational engineering in the times of synthetic biology. Life Sciences, Society and Policy, 14(1), 18. doi: 10.1186/s40504-018-0086-x
Douglas, T., Powell, R., & Savulescu, J. (2013). Is the creation of artificial life morally significant? Studies in History and Philosophy of Biological and Biomedical Sciences, 44, 688–696. doi: 10.1016/j.shpsc.2013.05.016
Keller, E. (2002). Making sense of life. Explaining biological development with models, metaphors, and machines. Cambridge: Harvard University Press.
Konig, H., Dorado-Morales, P., & Porcar, M. (2015). Responsibility and intellectual property in synthetic biology: A proposal for using Responsible Research and Innovation as a basic framework for intellectual property decisions in synthetic biology. EMBO Reports, 16(9), 1055–1059. doi: 10.15252/embr.201541048
Leduc, S. (1912). La biologie synthétique. París: A. Poinat.
Loeb, J. (1904). The recent development of biology. Science, 20(519), 777–786. doi: 10.1126/science.20.519.777
Loeb, J. (1906). The dynamics of living matter. Nova York: Columbia University Press.
Nicholson, D. J. (2014). The machine conception of the organism in development and evolution: A critical analysis. Studies in History and Philosophy of Biological and Biomedical Sciences, 48, 162–174. doi: 10.1016/j.shpsc.2014.08.003
Peretó, J. (2016). Erasing borders: A brief chronicle of early synthetic biology. Journal of Molecular Evolution, 83(5–6), 176–183. doi: 10.1007/s00239-016-9774-4
Peretó, J., & Català, J. (2012). Darwinism and the origin of life. Evolution: Education and Outreach, 5(3), 337–341. doi: 10.1007/s12052-012-0442-x
Porcar, M., & Peretó, J. (2016). Nature versus design: Synthetic biology or how to build a biological non-machine. Integrative Biology: Quantitative Biosciences from Nano to Macro, 8(4), 451–455. doi: 10.1039/c5ib00239g
Porcar, M., & Peretó, J. (2018). Creating life and the media: Translations and echoes. Life Sciences, Society and Policy, 14(1), 19. doi: 10.1186/s40504-018-0087-9
Tawfik, D. S. (2010). Messy biology and the origins of evolutionary innovations. Nature Chemical Biology, 6(10), 692–696. doi: 10.1038/nchembio.441
Turney, J. (1995). Life in the laboratory: Public responses to experimental biology. Public Understanding of Science, 4(2), 153–176. doi: 10.1088/0963-6625/4/2/004
Valverde, S., Porcar, M., Peretó, J., & Solé, R. V. (2016). The software crisis of synthetic biology. BioRxiv. doi: 10.1101/041640


El treball dels autors és finançat amb fons del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats/FEDER (BIO2015-66960-C3-1-R) i del programa H2020 de la Unió Europea (BioRobooST: Fostering Synthetic Biology standardisation through international collaboration, Project ID 210491758).

© Mètode 2019 - 100. Els reptes de la ciència - Volum 1 (2019)
Departament de Bioquímica i Biologia Molecular (Universitat de València). Institut de Biologia Integrativa de Sistemes (I²SysBio). Universitat de València-CSIC.

Institut de Biologia Integrativa i de Sistemes (CSIC-UV)