Visionaris o científics?

La vida a Mart

Mapa de Schiaparelli que recull les seves observacions de 1877 a 1888.

Life on Mars – Scientific Speculation? In 1877, Giovani Schiaparelli accurately observed the surface of Mars and described it as a system of “canals”, implying that they had been built by a Martian civilization. All this stirred a polemic – public opinion was anxious to know the mysteries of the universe and became fascinated by the canals. By 1900, this hypothesis had lost strength, but continued to be defended by astronomers like Lowell or Flammarion, two of the main promoters of astronomy in the society of their time.

Des de fa uns anys, és impossible especular amb l’existència a Mart de vida humana, o d’una forma de vida semblant a la humana. S’ha de reconèixer que encara persisteix aquesta creença, cada vegada en ambients culturals més marginals. A Espanya, un late-talk show, que ha estat considerat com de teleescombraria, suggereix en el seu títol que les converses parlaran des de Mart o sobre matèries marcianes. No sé si això va ser una metàfora dels seus dissenyadors quan de bon principi pensaven a fomentar l’escàndol morbós, la curiositat malsana i el safareig sense límits.

Il·lustració apareguda a El Cielo de Comas i Solà, per demostrar la subjectivitat en l’observació. A dalt, un dibuix de Mart de Maunder; a baix, quatre còpies fetes per infants del mateix dibuix a diferents distàncies.

Il·lustració apareguda a El Cielo de Comas i Solà, per demostrar la subjectivitat en l’observació. A dalt, un dibuix de Mart de Maunder; a baix, quatre còpies fetes per infants del mateix dibuix a diferents distàncies.

No fa gaire temps, més o menys un segle!, pensar en l’existència de vida humana a Mart formava part del discurs científic. Això va tenir una gran projecció en l’opinió pública, com ho demostra el cas tan conegut de la retransmissió radiofònica que Orson Welles va fer el 1938 de l’obra d’Herbert G. Wells La guerra dels mons, apareguda originalment el 1898. Dècades més tard, la primera sonda artificial que anà a Mart (la Viking, 1976) despertà molta expectació, no solament per la demostració de giny tecnològic que representava, sinó per l’interès de trobar “vida” a Mart, un dels objectius de la missió de la NASA. Recordem que Joan Oró estava implicat en aquest projecte. Encara que sembli mentida, en el món de les ciències “paranormals” i similars s’interpreten de manera força peculiar les dades de les missions espacials a Mart, sempre partint de la base de l’existència d’una civilització en aquell planeta.

La hipòtesi de la vida extraterrestre o, per concretar més, que altres planetes del Sistema Solar estaven habitats, és molt lògica i s’hi arriba per una sèrie de raonaments ben fonamentats científicament.

Els epicuris, considerant un univers material format per àtoms en nombre infinit, arribaven a la conclusió que devia haver-hi molts mons com el nostre. D’altra banda, es pot raonar per analogia: per què els planetes no han de tenir habitants si en té la Terra? El desconeixement de les condicions precises que fan possible la vida humana a la Terra afavoria una resposta afirmativa. Finalment, a més a més dels arguments racionals hem de tenir en compte les creences religioses. Els textos sagrats de les diferents religions són plens de referències a la vida del més enllà i de visites d’éssers de l’exterior de la Terra, quan no inclouen, igualment, ascensions cap als cels. Una religió laica, com l’espiritisme, nascuda a mitjan segle xix, considerava els planetes com les llars de les ànimes després de la mort.

Però a aquests arguments lògics s’hi afegí l’observació científica. La consolidació de la hipòtesi d’habitants de Mart tingué lloc arran dels treballs de l’astrònom italià Giovanni Schiaparelli (1835-1910). En l’oposició de Mart de 1877, Schiaparelli, director de l’Observatori de Brera (Milà, Itàlia), descrigué la superfície de Mart incloent-hi una referència a una estructura en xarxa que en digué “canals”. L’expressió no era nova, perquè ja el 1859 Angelo Secchi l’havia emprada. Canals significava que hi havia una civilització capacitada per a les obres públiques. L’article de Schiaparelli de 1878 tingué una repercussió enorme arreu del món. La seva interpretació suscità discussions i posicions oposades en favor i en contra dels canals. Què havia passat?

Schiaparelli era un astrònom molt respectat. No disposava d’un telescopi gaire potent, però ho compensava amb la seva formació matemàtica i amb el seu talent com a observador. A més, les seves afirmacions sobre Mart arribaren en un moment singular en relació amb el planeta. En la mateixa oposició de 1877, l’astrònom de l’Observatori Naval de Washington, Asaph Hall, anuncià que havia observat que Mart tenia dos petits satèl·lits.

Giovanni Schiaparelli.

Giovanni Schiaparelli.

Els descobriments –existència de canals, existència de llunes a Mart, que insinuaven semblances amb la Terra– incidiren en un ambient d’auge de la idea de la pluralitat dels mons habitats. Segons Michael Crowe, és com si l’opinió pública estigués esperant una novetat espectacular com aquesta, que semblava, per dos camins diferents, “provar” que a Mart hi havia habitants humans (Crowe, 1986). Schiaparelli, tot i ser molt prudent en el seu llenguatge, deixava entendre que els canals es devien correspondre amb una civilització de capacitat tecnològica enorme. En realitat, tenint en compte la distància, els canals devien tenir quilòmetres d’ample… Recordem que Mart té una grandària aparent força petita, entre 4 i 25 segons d’arc, segons quina sigui la seva distància a la Terra. Aproximadament cada dos anys es troba en oposició (en relació amb el Sol) i en la posició més propera a la Terra. Tenint en compte altres regularitats de l’òrbita de Mart, cada quinze o setze anys es dóna una situació encara més favorable. Això tingué lloc el 1877, el 1892 i el 1909. Després de l’impacte de la interpretació dels canals de Schiaparelli, l’oposició de 1892 va reunir milers d’observacions i va generar encara més debat. L’oposició següent, però, ja es va produir en una situació molt diferent, almenys en el món científic. Cap al 1900, una part important dels astrònoms havien desestimat la interpretació canalista.

Als anys 1880 s’inauguraren telescopis molt més potents en diversos observatoris, principalment el de Lick, a Califòrnia. Amb aquests nous mitjans d’observació, a l’oposició de 1890 o de 1892 s’havien de fer grans progressos en el coneixement dels canals. Tanmateix, el resultat va ser decepcionant: amb més resolució, es veien més detalls, però es difuminaven els canals. Camille Flammarion, fervorós canalista, es mostrà desesperat per la manca d’acord entre les observacions. Semblava que la potència dels telescopis no ajudava a aclarir les coses, és a dir, segons Flammarion i altres, no ajudava a descriure el sistema de canals amb més precisió.

Flammarion i Lowell a Juvissy el 1908.

Flammarion i Lowell a Juvissy el 1908.

A Catalunya, Josep Comas i Solà es va fer ressò de les hipòtesis sobre Mart (Roca, 2004). Des del 1890, observà totes les oposicions de Mart i envià els seus resultats a Flammarion, que els va explicar en les publicacions que dirigia, L’Astronomie i el Bulletin de la Société Astronomique de France. Comas era un observador molt agut i, per consegüent, les seves observacions eren molt valorades. Flammarion les inclogué en la seva monografia sobre Mart de 1892 i 1909. De tota manera, ja el 1901 Comas manifestà el seu escepticisme sobre la hipòtesi canalista. Estava d’acord amb la posició de Vicenzo Cerulli, de l’Observatori de Teramo (Itàlia), que considerava que el sistema geomètric de canals era resultat d’una interpretació dels observadors. En efecte: els observadors tendien a alinear punts si no els veien amb prou definició. Els canals, doncs, devien ser el resultat de racionalitzar les observacions. Comas publicà el 1914 un fulletó dedicat a la vida a Mart (Comas, 1914). Hi divulgava els coneixements sobre el planeta i feia veure que la hipòtesi dels canals no era raonable. Tanmateix, podem veure que no descartava que hi hagués habitants a Mart, tot i que no se n’hagués detectat la presència. Trobem aquests missatges en tota l’obra de Comas, en els seus manuals d’astronomia on s’han format generacions d’astrònoms aficionats del nostre àmbit cultural.

Josep Comas i Solà al telescopi de l’Observatori Fabra (Barcelona).

Josep Comas i Solà al telescopi de l’Observatori Fabra (Barcelona).

William Sheehan ha aprofundit en aquesta qüestió recentment (Sheehan, 1988). Per a ell, la psicologia de la percepció és molt important per a la interpre­tació de l’observació. Ho aplica a l’astronomia planetària fins al segle xx. La pervivència i l’èxit de la hipòtesi dels canals, que sembla tan poc creïble vista en perspectiva, s’ha d’explicar per factors de percepció. S’observa el que “es vol” observar. Si l’objectiu és atractiu, per les raons que sigui, la imposició de les idees preestablertes encara és més forta.

Un cas que preocupa Sheehan i Crowe és el de l’astrònom nord-americà Percival Lowell (1855-1916). Havia estudiat primer a França i després a Harvard, on no seguí específicament estudis científics, tot i que l’astronomia era la seva afició des de la infància. Va passar molts anys treballant en els negocis familiars, residint a Orient, però el 1894 va decidir dedicar-se a l’astronomia. Va fundar un observatori a Flagstaff, Arizona, dedicat fonamentalment a l’estudi de Mart i a la possibilitat que fos habitat. Mantingué la seva posició fins i tot quan la major part dels astrònoms abandonaren la idea dels canals de Mart i d’una civilització amb la qual es podia establir algun contacte. Després de Mart, passà els darrers anys de la seva vida buscant un planeta X, més enllà de Neptú. De fet, el 1930 va ser identificat Plutó.

La posició tan passional i poc raonable de Lowell, principalment en les seves discussions sobre Mart en els primers anys de segle, va contribuir, segons Sheehan, a fer popular l’astronomia i, molt probablement, va generar vocacions i, en definitiva, un suport social per a la ciència.

Al darrer terç del segle xix, l’astronomia professional es reduïa a uns pocs centres a Europa, com ara els observatoris de París i Greenwich, a més dels observatoris de les armades de guerra de diferents països, com ara l’Observatorio de San Fernando, a Cadis. Schiaparelli era un astrònom aficionat, fundador del seu propi observatori, però el nivell que assolí era comparable als observatoris “professionals”.

Percival Lowell al seu observatori.

Percival Lowell al seu observatori.

D’aquesta manera, no hi havia una separació clara entre aficionats i professionals, que convivien a les entitats que s’estaven creant, com ara la Société Astronomique de France (1887). En el món de l’astronomia, es mobilitzaren les noves classes mitjanes urbanes que veien en la ciència una via per a l’alliberament personal. Hi trobem els corrents romàntics, de recuperació de la natura, però també de transformació de la societat. En realitat, com ha dit Ricard Vinyes, una determinada visió del romanticisme va ser el fonament del socialisme. En efecte: reconeixent el passat històric, es prenia consciència del canvi de les condicions de vida de la humanitat. Si aquest canvi s’havia produït en el passat, era possible canviar el futur.

D’entre els múltiples corrents canalistes, hi havia el socialista: unes obres públiques tan importants a Mart només podien ser fruit de la col·laboració entre tots els marcians en una harmonia social que superava la lluita de classes…

Per concloure, en l’episodi dels canals de Mart trobem un exemple en el qual la ciència accepta de manera poc raonable una hipòtesi amb aspectes força desgavellats. La hipòtesi semblava confirmada per les observacions, tot i les grans limitacions dels instruments disponibles. Durant uns anys, la confiança en aquestes observacions predominà per damunt d’altres consideracions. Els científics no poden substraure’s del context social on viuen. En un món fascinat per la vida extraterrestre, qualsevol indici semblava concloent. Finalment, cal reconèixer que la ciència atreu el públic molt sovint pels aspectes menys “científics”. Això no treu que aquesta no hagi estat una via efectiva per l’aproximació entre la ciència i la població.

Bibliografia

Comas Solà, J., 1914. La vida en el planeta Marte, Barcelona, Ciencias y Letras.

Crowe, M. J., 1986. The Extraterrestrial Life Debate 1750-1900, Cambridge University Press.

Roca Rosell, A., [coord.] 2004. Josep Comas i Solà. Astrònom i divulgador. Ajuntament de Barcelona. Barcelona.

Sheehan, W., 1988. Planets & Perception. Telescopio Views and Interpretations 1609-1909. The University of Arizona Press. Tucson.

© Mètode 2004 - 44. Científics o visionaris? - Número 44. Hivern 2004/05

Historiador de la ciència, Universitat Politècnica de Catalunya.