Zones àrides de Llatinoamèrica
Reptes i oportunitats per a un desenvolupament sostenible
Les zones àrides de Llatinoamèrica sostenen l’economia dels seus països. No obstant això, la governança i els models econòmics enfocats al curt termini i l’exportació han resultat en injustícia ambiental, desenvolupament no sostenible i promoció de la desertificació. Fer front als desafiaments de desenvolupament en ecosistemes on l’aigua és limitant requereix un enteniment profund de les complexes interaccions socioambientals. En aquest article examinem dues de les activitats econòmiques més importants en zones àrides de Llatinoamèrica: agricultura i mineria, amb casos representatius a l’Argentina, Bolívia, Xile i Mèxic, on s’aprecia la complexitat de les interaccions socioambientals, i on a més el canvi climàtic impacta en la disponibilitat del recurs hídric i resulta en lluites de poder. Exposem també que l’enfocament dels serveis ecosistèmics i la investigació transdisciplinària poden produir models de desenvolupament que beneficien i protegisquen les comunitats ancestrals i els ecosistemes que fan únics aquests territoris.
Paraules clau: zones àrides, Llatinoamèrica, aigua, desenvolupament sostenible, justícia ambiental, desertificació.
Introducció
Les terres àrides, semiàrides i subhumides seques cobreixen el 40 % de la superfície terrestre i alberguen prop de 2.000 milions de persones. Afrontar els reptes de desenvolupament en ecosistemes on l’aigua és limitant requereix una comprensió profunda de les seues complexes interaccions socioambientals. Del 40 % de terres àrides del planeta, el continent americà n’alberga un 9,6 %, amb una extensió de 12,8 milions de km2. Des de l’hiperàrid desert d’Atacama fins al biodivers desert de Sonora, s’han desenvolupat cultures ancestrals i és on actualment se sosté gran part de les economies d’aquests països.
En les zones àrides de Llatinoamèrica, com en la resta del món, les activitats antropogèniques són propulsors dominants (drivers) del canvi ambiental global i de la desertificació. Les activitats agropecuàries a gran escala i la urbanització descontrolada, així com les activitats extractives en combinació amb marcs institucionals dèbils, han fomentat canvis d’ús del sòl que comprometen més l’escàs recurs hídric i la productivitat d’aquests ecosistemes. En aquest article examinem alguns dels reptes socioambientals tan complexos que afronten aquestes zones, i explorem casos de l’Argentina, Bolívia, Xile i Mèxic. La nostra anàlisi vol obrir el debat sobre quina mena de desenvolupament sostenible i just seria possible en les zones àrides de Llatinoamèrica, considerant les condicions actuals i la possible evolució futura.
Agricultura i competència per l’aigua
Les zones àrides han sigut la llar de les principals civilitzacions del món, en part gràcies a la possibilitat de practicar-hi l’agricultura. Al llarg de la història, l’agricultura ha representat l’ús més significatiu de l’aigua, i actualment consumeix prop del 80 % del volum total (Albrecht et al., 2018). L’agricultura és, per tant, un sector clau a considerar en el debat sobre un desenvolupament sostenible en zones àrides.
«Les terres àrides, semiàrides i subhumides seques alberguen prop de 2.000 milions de persones»
Xile exemplifica la dicotomia entre productivitat agrícola i sostenibilitat perquè és un país que, malgrat tenir un 58 % del seu territori classificat com a zona àrida, basa una part important de la seua economia en l’exportació d’aliments (Donoso et al., 2016). Ací no sols el canvi climàtic ja ha mostrat efectes en l’acumulació de neu a la serralada dels Andes, sinó que a més en l’última dècada un fenomen denominat megasequera ha reduït fins a un 40 % la precipitació pluvial mitjana esperada (Garreaud et al., 2020). Però encara abans del canvi climàtic, aquest país ja afrontava reptes en la gestió de l’aigua a causa d’un sistema legal basat en una lògica de mercat, implementat sota la dictadura de Pinochet (1973-1981), quan es van atorgar drets d’ús d’aigua sota la premissa que eventualment aquests es redistribuirien entre activitats i usuaris segons cost-oportunitat (Bauer, 2004). S’ha comprovat que els drets d’aigua no es van distribuir, sinó que van ser acaparats pels usos més competitius (Figura 1), i que activitats ancestrals, usuaris més vulnerables i usos sense valor de mercat (per exemple, la conservació d’ecosistemes), mai no van tenir la possibilitat d’accedir a l’aigua (Carrasco, 2016). En l’actualitat, la sostenibilitat de l’agricultura està en dubte si es considera que l’aigua en la majoria de les conques està ja sobreatorgada i que les projeccions de canvi climàtic indiquen que la situació empitjorarà i afectarà la sostenibilitat de projectes que pretenen portar aigua des de les zones humides del sud fins a les zones àrides del nord (Barría et al., 2021).
A l’Argentina, la província de Mendoza és un exemple similar, on l’aigua i les relacions de poder entorn d’aquesta són els principals modeladors del territori. Des dels inicis del segle XX, la captació del recurs hídric per a producció vitivinícola ha disminuït els cabals dels rius Mendoza i Sant Joan, la qual cosa ha transformat el territori aigües avall d’un sistema d’estanys i aiguamolls a un desert (Barzola-Elizagaray i Engelman, 2020), on els seus habitants, la majoria de l’ètnia huarpe, es dediquen a la ramaderia de subsistència (Figura 2), i a la venda de fertilitzants i de mà d’obra cap a les zones de regadiu. Aquest ecosistema ha perdut prop del 80 % de la seua àrea coberta per aigua des dels anys huitanta del segle passat (Montaña et al., 2005). Actualment tot el complex d’estanys està afectat per processos de degradació i retracció, incloent-hi les àrees d’influència de les finques ramaderes (Goirán et al., 2012). L’escassa infraestructura d’aquestes àrees, la degradació de l’ecosistema i la baixa economia local, entre altres factors, alimenten cercles viciosos que mantenen pràctiques no sostenibles, tot això agreujat pel canvi climàtic i les disminucions crítiques de nevades en la serralada dels Andes, que també afecten Xile.
«La indústria minera de gran escala és una important consumidora dels escassos recursos hídrics»
El cas mexicà planteja exemples similars als esmentats al sud del continent. Amb poc més de catorze milions de persones concentrats en cinc estats, el nord-oest àrid és també llar d’extensos districtes de reg que empren aigua de grans preses i d’aqüífers sobreexplotats, alguns fins i tot salinitzats per trobar-se a la costa del golf de Califòrnia. Tot això per a produir articles alimentaris dirigits a mercats d’exportació on destaquen la carn en canal o bovins vius, carn de porc, cervesa, fruita i vegetals. Aquestes exportacions impliquen el moviment de grans volums d’aigua virtual que ix de conques àrides i semiàrides amb ecosistemes i maneres de vida ja per si mateixos vulnerables, i d’aqüífers en risc (Lutz Ley et al., 2018). En aquesta regió de Mèxic, la lluita per l’aigua entre els diferents sectors ha desencadenat conflictes socials seriosos, com mostra el cas de l’aqüeducte Independència (Figura 3) que transfereix aigua de la vall del Yaqui (al sud de l’estat de Sonora) al municipi d’Hermosillo (capital de l’estat). En aquest cas, són els indígenes yaquis els que van encapçalar la lluita frustrada –guanyada en els tribunals, però perduda en la realitat (Varady et al., 2021)–. La disputa per l’aigua també es manifesta en les zones periurbanes d’Hermosillo, les quals competeixen amb els ejidos que van perdent accés al recurs davant el creixement accelerat de la ciutat, la qual cosa dona com a resultat una pèrdua de producció agrícola de consum local (Zuniga-Teran et al., 2021). Recentment el conflicte hídric al nord-oest de Mèxic ha escalat internacionalment, ja que, per la sequera i una pobra gestió, fins a la segona meitat de l’any 2020, Mèxic no havia sigut capaç de lliurar el volum d’aigua transfronterera que correspon als Estats Units d’Amèrica del Nord, d’acord amb els seus tractats binacionals de 1944. Això va desencadenar un conflicte amb els agricultors usuaris del sistema de preses d’on es pretenia que es «pagara» aquesta aigua, el qual va comportar fins i tot la mort d’una manifestant a les mans de la Guàrdia Nacional de Mèxic a l’estat del nord de Chihuahua (Kitroeff, 2020).
Mineria i desenvolupament local
La mineria és una de les activitats humanes més antigues en zones àrides de Llatinoamèrica, així com una font d’ocupació comuna. Actualment, de les zones àrides de Xile ix el 37 % del coure del món, que representa el 55 % de les exportacions del país (Oyarzún i Oyarzún, 2011). I encara que l’agricultura és, en termes generals, el major consumidor d’aigua (Donoso et al., 2016), a les regions del nord la mineria és el principal consumidor d’aigua subterrània, i el major impulsor de dessalinització d’aigua de mar (Aitken et al., 2016). L’activitat minera té una evident importància econòmica per a Xile, però hi ha diferents posicions d’acceptació per part de la població (Moffat et al., 2014). D’una banda, aquesta activitat es realitza sota un sistema de gestió de l’aigua que es troba actualment sota l’anàlisi d’un procés constituent que està tenint lloc a Xile per a elaborar una nova Constitució; i d’altra banda, hi ha una història de contaminació, usurpació i de no inclusió plena de la població local en la presa de decisions (Ocampo-Melgar et al., 2019), la qual cosa ha impactat en la relació entre societat i mineria. Aquestes activitats tenen també un impacte en la fauna nativa, com és el cas d’atropellaments a espècies de camèlids andins com la vicunya (Vicugna vicugna), l’efecte i les mesures de mitigació dels quals no estan ben documentats (Mata et al., 2016).
Bolívia és un altre país també d’antiga història minera, on la plata extreta del Cerro Rico de Potosí és part de l’imaginari dels Andes. No obstant això, l’accés local a la presa de decisions és una de les demandes davant de la inequitat de la distribució dels beneficis i costos en zones generalment de majoria indígena (Bebbington, 2013). Els estudis mostren que els mecanismes de participació empresarial i llicències per a operar no han generat un espai real per a una visió compartida de desenvolupament sostenible (Perrault, 2014). Juntament amb Xile i l’Argentina, Bolívia forma part de l’anomenat triangle del liti, una zona geogràfica estratègica on els conflictes s’han incrementat per la pressió internacional per la seua industrialització. El dèbil procés de consentiment lliure, previ i informat és un dels problemes també vinculats a la mineria del liti a la Puna, com demostren els diferents enfrontaments i conflictes entre la mineria industrial i les formes de vida local (Blair, 2021). A causa d’aquestes preocupacions es va conformar l’Observatorio Plurinacional de Salares Andinos (OPSAL), amb l’objectiu de socialitzar informació entre actors locals, activistes i acadèmics sobre l’impacte en les salines.
A Amèrica del Nord, la indústria minera de gran escala també és una important consumidora dels escassos recursos hídrics sovint en disputa (Figura 4). Aquesta activitat, que reporta significatius guanys econòmics a Mèxic (2,4 % del PIB en 2018; INEGI, 2018), sol situar-se al voltant de comunitats agràries o periurbanes àrides i semiàrides, on la competència per l’aigua es dona asimètricament entre els qui tenen els recursos tecnològics, econòmics i legals per a obtenir-ne (les mines), i aquells que no (les comunitats llauradores i rurals). La presència minera arrisca la seguretat hídrica present i futura de comunitats i ecosistemes, perquè té el potencial d’afectar tant les quantitats com les qualitats de l’aigua disponible per a aquests usuaris (Lutz Ley, 2020). Es destaca el tràgic vessament de lixiviat àcid al riu Sonora en 2014, que ha impactat en la salut i economia de la població local (Díaz Caravantes et al., 2016). Igual que en altres exemples de Llatinoamèrica, l’activitat minera de gran escala a Mèxic ocorre en el context de marcs institucionals liberals, com la Llei Minera i Llei d’Aigües Nacionals de 1992, que promouen l’ús prioritari i flexible de recursos naturals per part del sector miner, i que prioritzen els beneficis econòmics particulars de curt termini per damunt dels perjudicis socioambientals col·lectius de mitjà i llarg termini.
Desolació o singular diversitat socioambiental
En les seccions anteriors plantegem els reptes que afronten les comunitats que viuen en les zones àrides de Llatinoamèrica, on l’ús del recurs hídric afavoreix activitats econòmiques a costa dels més vulnerables, particularment les comunitats ancestrals que habiten majorment les àrees rurals. Generalment això es justifica perquè les zones àrides rurals de Llatinoamèrica es conceben com a territoris d’escassa vegetació i població dedicada a activitats econòmiques poc rendibles.
No obstant això, la realitat és que aquestes zones desolades proveeixen serveis ecosistèmics a les comunitats locals i al món. Si bé hi ha registres en la literatura que ajuden a identificar l’àmplia varietat d’espècies vegetals presents en aquestes zones, els estudis que connecten formacions xerofítiques i espècies associades amb serveis ecosistèmics de manera comprensiva són escassos. Estudis preliminars a Xile han permès esclarir la connexió entre formacions xerofítiques i serveis ecosistèmics a les comunitats locals. Per exemple, es reconeixen els múltiples beneficis d’espècies natives a Sant Pere d’Atacama, a Xile (Figura 5), per a la salut, a més de beneficis culturals que no tenen actualment un valor de mercat (Vita et al., 2006); així com el potencial de l’espècie rica-rica (Acantholippia deserticola), atès el seu valor patrimonial i sociocultural per a les comunitats properes i amb tot de propietats lligades a l’àmbit turístic (Parada et al., 2018). També s’ha identificat el valor econòmic d’espècies natives en àrees protegides i s’ha visualitzat la rellevància cultural de la biodiversitat i la seua vinculació amb l’economia rural (Cerda et al., 2018).
Avançar en la comprensió dels serveis ecosistèmics pot orientar processos de decisió per a poder identificar l’ampli rang de valors que posseeixen les zones àrides. Comptar amb major investigació interdisciplinària i transdisciplinària que informe els prenedors de decisions sobre la connexió entre aquests ecosistemes i els beneficis de què proveeixen no sols permetrà la protecció o conservació de la biodiversitat, sinó també reconèixer i minimitzar la injustícia ambiental que afronten aquests territoris.
Conclusions
En les zones àrides de Llatinoamèrica, els usos de l’aigua i les visions de desenvolupament competeixen en un escenari climàtic cada vegada més urgent. En aquest article hem examinat les zones àrides de Llatinoamèrica, territoris d’aparent escassa vegetació i població dispersa que amaguen endemismes únics i cultures ancestrals mil·lenàries. Aquesta realitat conviu amb models econòmics neoliberals que se centren en el desenvolupament econòmic a curt termini, sense tenir en compte les externalitats ambientals i socials a mitjà i llarg termini. Els casos a l’Argentina, Bolívia, Xile i Mèxic exemplifiquen models polítics i econòmics sostinguts gràcies a les activitats mineres i agrícoles que es desenvolupen en zones àrides. L’accés no equitatiu als beneficis, així com la no inclusió de les comunitats locals en la presa de decisions generen conflictes entre actors amb diferents nivells de poder, on els més vulnerables estan en desavantatge. Unit a això, la governança dels recursos hídrics, caracteritzada per un mercat o legislació que prioritza interessos privats addiciona inequitat i genera una tensa construcció de valors socials cap a les activitats econòmiques. D’una banda, les activitats econòmiques porten ocupació i beneficis a curt termini, però de l’altra, despullen aquests territoris de la seua singularitat ambiental i sociocultural, que resulten en externalitats a mitjà i llarg termini.
Entendre les complexes interaccions socioambientals que es produeixen en el territori permetrà afrontar el canvi climàtic i atendre o prevenir la desertificació en zones àrides de Llatinoamèrica. Encara que el repte de subsistència que afronten aquestes comunitats és enorme, la investigació en serveis ecosistèmics de la mà dels actors locals podria impulsar exemples de desenvolupament econòmic a baixa escala que afavorisquen les comunitats locals, integren el coneixement ancestral i apunten cap al desenvolupament sostenible i la reducció de les injustícies ambientals. Anteposar la salut dels ecosistemes sobre els guanys econòmics pot ser la manera com les zones àrides de Llatinoamèrica puguen continuar sostenint la vida de milions de persones, com ho han fet durant mil·lennis.
Aitken, D., Rivera, D., Godoy-Faúndez, A., & Holzapfel, E. (2016). Water scarcity and the impact of the mining and agricultural sectors in Chile. Sustainability, 2(8), 128. https://doi.org/10.3390/su8020128
Albrecht, T. R., Varady, R. G., Zuniga-Teran, A., Gerlak, A. K., Routson De Grenade, R., Lutz-Ley, A., Martín, F., Megdal, S. B., Meza, F., Ocampo Melgar, D., Pineda, N., Rojas, F., Taboada, R., & Willems, B. (2018). Unraveling transboundary water security in the arid Americas. Water International, 43(8), 1075–1113. https://doi.org/10.1080/02508060.2018.1541583
Barría, P., Sandoval, I. B., Guzman, C., Chadwick, C., Alvarez-Garreton, C., Díaz-Vasconcellos, R., Ocampo-Melgar, A., & Fuster, R. (2021). Water allocation under climate change: A diagnosis of the Chilean system. Elementa: Science of the Anthropocene, 9(1), 00131. https://doi.org/10.1525/elementa.2020.00131
Barzola-Elizagaray, P., & Engelman, A. (2020). La vitivinicultura en Mendoza desde 1990: entre la globalización y el desarrollo regional. Íconos. Revista de Ciencias Sociales, 66, 191–212. https://doi.org/10.17141/iconos.66.2020.3890
Bauer, C. J. (2004). Siren song: Chilean water law as a model for international reform. Routledge. https://doi.org/10.4324/9781936331062
Bebbington, D. H. (2013). Extraction, inequality and indigenous peoples: Insights from Bolivia. Environmental Science & Policy, 33, 438–446. https://doi.org/10.1016/j.envsci.2012.07.027
Blair, J. (2021). Extractivismo del litio y el problema de la escala: Acción climática global y justicia ambiental local. En R. Morales (Ed.), Salares andinos: Ecología de saberes por la protección de nuestros salares y humedales. Tanti.
Carrasco, A. (2016). A biography of water in Atacama, Chile: Two indigenous community responses to the extractive encroachments of mining. The Journal of Latin American and Caribbean Anthropology, 21(1), 130–150. https://doi.org/10.1111/jlca.12175
Cerda, C., Fuentes, J. P., De La Maza, C. L., Louit, C., & Araos, A. (2018). Assessing visitors’ preferences for ecosystem features in a desert biodiversity hotspot. Environmental Conservation, 45(1), 75–82. https://doi.org/10.1017/S0376892917000200
Díaz-Caravantes, R. E., Duarte Tagles, H., & Durazo- Gálvez, F. M. (2016). Amenazas para la salud en el río Sonora: Análisis exploratorio de la calidad del agua reportada en la base de datos oficial de México. Revista de la Universidad Industrial de Santander. Salud, 48(1), 91–96. https://doi.org/10.18273/revsal.v48n1-2016010
Donoso, G., Blanco, E., Franco, G., & Lira, J. (2016). Water footprints and irrigated agricultural sustainability: The case of Chile. International Journal of Water Resources Development, 32(5), 738–748. https://doi.org/10.1080/07900627.2015.1070710
Garreaud, R. D., Boisier, J. P., Rondanelli, R., Montecinos, A., Sepúlveda, H. H., & Veloso-Aguila, D. (2020). The central Chile mega drought (2010-2018): A climate dynamics perspective. International Journal of Climatology, 40(1), 421–439. https://doi.org/10.1002/joc.6219
Goirán, S. B., Aranibar, J. N., & Gomez, M. L. (2012). Heterogeneous spatial distribution of traditional livestock settlements and their effects on vegetation cover in arid groundwater coupled ecosystems in the Monte Desert (Argentina). Journal of Arid Environments, 87, 188–197. https://doi.org/10.1016/j.jaridenv.2012.07.011
INEGI. (2018). Minería. Instituto Nacional de Estadística, Geografía e Informática. https://www.inegi.org.mx/temas/mineria/
Kitroeff, N. (2020, 16 d’octubre). «Es una guerra»: La lucha por el agua estalla en la frontera de México. The New York Times. https://www.nytimes.com/es/2020/10/14/espanol/america-latina/chihuahua-mexico-pago-agua.html
Lutz Ley, A. N. (2020). Minería y seguridad hídrica en el noroeste de México: Un análisis de doble exposición. Región y Sociedad, 32, e1295. https://doi.org/10.22198/rys2020/32/1295
Lutz Ley, A. N., Lee, R. H., Peralta, Y., & Scott, C. A. (2018). Food and water security in North America’s transboundary Sonoran desert: A water-exporting dryland. En T. Allan, B. Bromwich, M. Keulertz, & A. Colman (Eds.), The Oxford handbook of food, water and society (p. 344–362). Oxford University Press. https://doi.org/10.1093/oxfordhb/9780190669799.001.0001
Mata, C., Malo, J. E., Galaz, J. L., Cadorzo, C., & Lagunas, H. (2016). A three-step approach to minimise the impact of a mining site on vicuña (Vicugna vicugna) and to restore landscape connectivity. Environmental Science and Pollution Research, 23(14), 13626–13636. https://doi.org/10.1007/s11356-016-7047-9
Moffat, K., Boughen, N., Zhang, A., Lacey, J., Fleming, D., & Uribe, K. (2014). Percepciones chilenas hacia la minería: Encuesta a la ciudadanía – Resultados 2014. EP 147205. CSIRO.
Montaña, E., Torres, L. M., Abraham, E. M., Torres, E., & Pastor, G. (2005). Los espacios invisibles. Subordinación, marginalidad y exclusión de los territorios no irrigados en las tierras secas de Mendoza, Argentina. Región y Sociedad, 17(32), 3–32. https://doi.org/10.22198/rys.2005.32.a598
Ocampo-Melgar, A., Sagaris, L., & Gironás, J. (2019). Experiences of voluntary early participation in environmental impact assessments in Chilean mining. Environmental Impact Assessment Review, 74, 43–53. https://doi.org/10.1016/j.eiar.2018.09.004
Oyarzún, J., & Oyarzún, R. (2011). Sustainable development threats, inter-sector conflicts and environmental policy requirements in the arid, mining rich, northern Chile territory. Sustainable Development, 19(4), 263–274. https://doi.org/10.1002/sd.441
Parada, M., González, A., Rojas, C., & Vita, A. (2018). Caracterización del uso actual de la rica-rica (Acantholippia deserticola Phil. Moldenke) y recomendaciones para su manejo sustentable, en la Comuna de San Pedro de Atacama, Región de Antofagasta. Corporación Nacional Forestal, Región de Antofagasta. Facultad de Ciencias Forestales y de la Conservación de la Naturaleza, Universidad de Chile.
Perrault, T. (2014). Participación y poder: La consulta previa y sus descontentos en el sector minero de Bolivia. En B. Göbel & A. Ulloa (Eds.), Extractivismo minero en Colombia y América Latina (p. 107–136). Universidad Nacional de Colombia.
Varady, R. G., Albrecht, T. R., Staddon, C., Gerlak, A. K., & Zuniga-Teran, A. A. (2021). The water security discourse and its main actors. En J. J. Bogardi, K. D. Wasantha Nandalai, R. R. P. van Nooyen, & A. Bhaduri (Eds.), Handbook of water resources management: Discourses, concepts and examples (p. 215–252). Springer. https://doi.org/10.1007/978-3-030-60147-8_8
Vita, A., Serra, M. T., Carmona, R., & Urbina, C. (2006). Estudio etnobotánico y jurídico de hierbas nativas de la comuna de San Pedro de Atacama. (Informe no publicat). Universidad de Chile, Facultad de Ciencias Forestales, Facultad de Derecho.
Zuniga-Teran, A. A., Mussetta, P. C., Lutz Ley, A. N., Díaz-Caravantes, R. E., & Gerlak, A. K. (2021). Analyzing water policy impacts on vulnerability: Cases across the rural-urban continuum in the arid Americas. Environmental Development, 38, 100552. https://doi.org/10.1016/j.envdev.2020.100552