Àngels de la guarda pinkerians

14-73
Pete Souza (Official White House)
L’execució de Bin Laden el passat 1 de maig va deixar una imatge poderosa i única: la del president dels EUA, Barack Obama, seguint l’operació en directe amb el vicepresident Joe Biden (primer per l’esquerra), la secretària d’Estat Hillary Clinton (segona per la dreta), i el seu equip de Seguretat Nacional.

Steven Pinker és un monstre, un bulldozer voraç en el frondós panorama de l’assaig científic contemporani. Cada quatre anys publica uns tractats monumentals, abassegadors, incontenibles que s’enduen per davant sectors sencers de l’anacrònic i primíssim pensament postmodern que campa encara als influents mandarinats de les humanitats i les ciències socials, llençant-los als abocadors de detritus. Allò que va fer amb la gènesi i els mecanismes del llenguatge, amb els vímets de la naturalesa i la instrucció en els humans, o amb els teixits del pensament i la cognició sàvies ara ho dedica a la història de la violència. En el seu darrer missal fa una giragonsa sorprenent, a més, per situar-se des de la psicobiologia evolutiva a la banda dels bons, dels benignes, dels esperançats en la condició humana per tal d’expulsar també d’aquest darrer reducte els anticientífics militants. 

La pacificació de la humanitat

Pinker anuncia la bona nova: no som tan mala gent com la freda biologia mecanística o el pensament escèptic i amargat dels il·lustrats més realistes s’havien entestat a proclamar. Cal continuar fuetejant els roussonians càndids o cínics, però convé acotar amb precisió el potencial benefactor que ens distingeix per tal de conrear-lo i amplificar-lo. Hem heretat, pregona Pinker, el millor dels mons, el més gaudible i aprofitable de tots els que mai s’han viscut i el podem deixar encara molt més endreçat i engrescador per a les generacions ulteriors. En èpoques de grans trasbalsos i penúries financeres no hi podia haver un sermó millor. Proposo elevar Pinker al santoral de patac i per a totes les comunions devotes de base religiosa o laica. El Premi Nobel de la Pau per a ell, amb urgència: candidat únic i indiscutible. Valgui aquest escrit perquè Mètode ho traslladi al comitè noruec que s’encarrega d’adjudicar el Nobel. 

Ens hem pacificat i Pinker ha parit un compendi per certificar-ho que serà obligatori ben aviat; imprescindible, de fet, a totes les facultats d’humanitats i de ciències socials, i un cop esporgat i abreujat, als iPads dels batxillers del món sencer. A partir d’ara caldrà ensenyar el llarg i penós itinerari dels humans d’una altra manera. Rebaixant l’èpica però atenuant, també, el rosari de malignitats. Hem estat uns destructors salvatges i uns brètols sanguinaris durant mil·lennis, però durant els darrers quatre-cents anys ens hem suavitzat, ens hem endolcit, ens hem civilitzat i ens hem sofisticat i cal celebrar-ho com pertoca. Només caldria. 

Als ulls de tothom, però, les guerres, els genocidis, els assassinats i la victimització ocasionada per les rierades de violència pareix que no paren de créixer. L’espectacular i puntual cobertura mediàtica que reben tots aquests incidents promou una percepció d’increment incessant alhora que emmascara una realitat que va per sota i que és molt més tossuda. Les probabilitats d’ésser assaltats, segrestats, torturats o assassinats en el món d’avui són, de fet, cada cop menors i han anat disminuint, sistemàticament, els darrers segles. En The Better Angels of Our Nature: Why Violence Has Declined, Pinker disseca el gruix de troballes que sustenten aquesta minva dels danys i els patiments
que els humans ens infligim els uns als altres, i ho fa per a totes les modalitats de violència, des de la domèstica i més quotidiana a les guerres majors i menors. I pretén, a més a més, explicar els orígens d’un fenomen tan decisiu.

Pinker garbella una torrentada de dades que mostren que les taxes de víctimes com a conseqüència de les guerres, els homicidis, el terrorisme, la tortura, les execucions, l’esclavatge, el bandolerisme, la violència familiar, la gangsteril, els abusos a infants, les persecucions i humiliacions a minories i altres modalitats agressives han anant disminuint, ostensiblement, a totes bandes. En la seva aproximació hi ha moltes més coses, no obstant això, que un devessall d’estadístiques en escala logarítmica i gairebé sempre a la baixa. La seva capacitat per relligar informació és tan sensacional que la narració va des de la prehistòria a les transformacions socials dels darrers segles tot barrejant-ho amb els coneixements de frontera sobre el cervell i el comportament humà, combinant un domini envejable no tan sols del treball de neurocientífics, biòlegs evolutius i psicòlegs socials, sinó del bo i millor dels historiadors, els economistes, els politòlegs i els filòsofs més incisius en afers de moralitat. La conclusió és que s’han posat en marxa uns potents vectors de transformació que han tendit a reduir els incentius per infligir dany físic i que han canviat la sensibilitat i les actituds davant les interaccions violentes i lesives. 

Accepta Pinker, d’entrada, que el procés civilitzador tingué dos ariets fonamentals ben coneguts. Un fou l’eixamplament del Leviathan hobbesià, en monopolitzar l’estat modern i progressivament abraçar l’ús de la violència i els mecanismes d’arbitratge i sanció en els litigis, tot reduint així la necessitat d’acudir a la revenja per compensar els danys patits i prevenir els futurs. L’altra fou la disseminació del comerç plàcid i amable, de manera que en anar-se imposant les múltiples transaccions on sovint pot guanyar-hi tothom augmentà la prudència, la contenció, el respecte i les bones maneres entre les classes mercantils, amb la translació ulterior d’aquestes virtuts a segments cada cop més amplis de població. Europa i particularment Anglaterra i els Països Baixos foren els indrets on abans quallaren les tendències a la reducció de la violència. Els vectors frenadors Pinker els detecta fins i tot a les guerres: l’anàlisi de la freqüència i les baixes ocasionades pels conflictes armats mostra un declivi del qual no se n’escapa el segle xx, amb les dues grans guerres mundials. Representen dos pics estentoris que se situen entre les grans escabetxines de la història, però no fan pas de la centúria una època destacada per la mortaldat, ans al contrari. A partir de la segona meitat del xx començà un llarguíssim període de «pau duradora» que cap agorer hauria previst. De tota manera, anota la dada no pas menor que, en els darrers segles i com a conseqüència de la sofisticació de l’armament, les guerres han disminuït en freqüència però han guanyat en letalitat. 

Les febleses de «l’aventura pinkeriana»

Hi ha dues coses, però, que sobten en la dissecció de les sèries declinants, en violència, del divuit ençà: manquen corbes d’altres fenòmens, en el mateix període, que vagin també a la baixa sense fregar el conflicte d’interessos, i manquen corbes que vagin a l’alça, en el període, sobre vectors sospitosos de tenir relació amb aquelles davallades històriques. És a dir, falten contrastos amb fenòmens coetanis, una mena de «controls» aparellats, vull dir, per apamar si som davant d’un tret social aïllat que requereix explicacions específiques o som, més aviat, davant una tendència que corre, en paral·lel, a altres de coincidents i que podrien vincular-se amb factors no directament accessibles, però comuns. Les úniques corbes ascendents que invoca Pinker són l’increment de rendes que mostren, per cert, un decalatge respecte a l’atenuació de l’agressivitat –començà a davallar la violència social abans que milloressin les rendes europees–; i també l’edició de llibres i l’accés a l’alfabetització, on sí que s’aprecia un paral·lelisme a l’alça confortador, que aprofita per reblar l’optimisme sobre la potència de la raó il·lus­trada i humanitarista com a motor de canvi de costums i de civilitats. Però es noten a faltar altres paràmetres importants d’història econòmica: les relacions amb els canvis demogràfics, en primer lloc, a nivell general, regional i local. No és que no toqui el fenomen –les taxes de violència són sempre relatives al gruix de població i el declivi violent ha coincidit, arreu, amb l’expansió poblacional i la urbanització–, però no se’l discuteix a fons, enlloc. Tampoc no hi ha xifres comparatives sobre l’increment de funcionaris armats i desarmats dedicats a la vigilància, o sobre l’evolució del nombre de presons i de la població reclosa –o sancionada–, ni sobre l’evolució i l’impacte dels salts tecnològics, ni tampoc sobre els índexs sanitaris –mesures d’higiene, incidència de plagues i malalties infeccioses, episodis de fam i escassedats–, o sobre l’evolució dels fluxos comercials interestatals i locals, que permetrien llucar tendències en allò que Pinker considera com vectors a priori.

 

 

«Hem estat uns destructors salvatges i uns brètols sanguinaris durant mil·lennis, però durant els darrers quatre-cents anys ens hem suavitzat, ens hem civilitzat i sofisticat i cal celebrar-ho com pertoca»

 

 

 

12-73

mahiques1i2A l’esquerra, Moisés Mahiques. Violence Happening Location n. 16, 2012. Ploma, paper vegetal sobre paper, dimensions variables.
A la dreta, Moisés Mahiques. Violence Happening Location n. 14, 2012. Ploma, paper vegetal sobre paper, dimensions variables.

 

 

«Hem heretat, pregona Pinker en ‘The Better Angels of Our Nature’, el millor dels mons, el més gaudible i aprofitable de tots
els que mai s’han viscut»

I manquen també, d’una manera ben estentòria, corbes sobre l’evolució dels delictes econòmics i financers, sobre incidències del gangsterisme i la criminalitat vinculada als narcòtics i altres activitats comercials obscures, sobre la delinqüència internètica, sobre l’assetjament laboral i escolar, sobre la victimització en delictes de trànsit així com en altres modalitats de friccions violentes que van adoptant formes renovades en funció de l’època i l’oportunitat. És a dir, falten dades sobre anomalies més o menys locals, transitòries o duradores, però no del tot coincidents amb el patró genèric descendent. Per tant, un queda anorreat davant l’esforç gegantí per mostrar que la davallada violenta és un tret robust i global, però sense oferir un panorama convincent d’allò que ha succeït en la conflictivitat social, ni en els darrers tres-cents anys ni en els últims cinquanta de la «pau duradora». I és clar, no acabem de decantar-nos per la proposta de celebrar la pau o preservar la prudència, mentre sospitem que només es tracta d’una altra treva gaudible, però tan fràgil com moltes altres de perllongades que s’han viscut.

Una de les febleses de «l’aventura pinkeriana» és la poca importància que atorga a les desigualtats econòmiques que han estat el predictor més ferm de la variabilitat en les taxes d’homicidi. Ho liquida discutint punts discordants menors en relació a variacions inconsistents entre tots dos paràmetres, renda i homicidis, als Estats Units. El problema és que no s’ha d’esperar que les oscil·lacions entre desigualtats en renda i les xifres d’homicidis vagin en paral·lel, a curt termini. Al capdavall, el relat que Pinker desgrana amb tanta empenta i detall, la progressiva erosió del despotisme i el floriment de governs democràtics i de costums tolerants, és una crònica sobre la reducció dels rangs de des­igualtat en molts indrets del planeta, que hauria estat ben útil poder veure reflectida en sèries quantitatives. Els lectors vigilants poden trobar nyaps diversos en una obra tan torrencial: atribuir a la contracultura i el hippisme antinormatiu dels anys seixanta la gènesi de l’augment en les taxes criminals als Estats Units i fins i tot a Europa, als anys setanta i vuitanta, és un salt mortal amb la xarxa a mig col·locar. I adjudicar, per contra, la regressió delictiva, a partir dels anys noranta, a l’increment dels efectius policials, dels empresonaments i a l’enduriment sancionador és precipitat. Per no parlar del mensyteniment als ajuts tecnològics, absents gairebé en el corpus pinkerià: on queden les càmeres de vigilància, els senyals semafòrics i altres reguladors de trànsit, la cobertura i seguiment global de les comunicacions telefòniques, les polseres traçables a grans distàncies, les càmeres cuirassades, els traçaments de targetes, les petjades dactilars, les bases de dades globals, els satèl·lits, els míssils i els artefactes no tripulats dedicats a vigilància i expedicions punitives, els fàrmacs domesticadors de violència i tantes altres crosses auxiliars del Leviathan?

Explica la biologia la davallada de la violència?

Pinker estableix, apropiadament, els vincles entre la història de la domesticació de la violència amb el funcionament dels dispositius especialitzats de la ment humana, a partir d’una descripció dels «dimonis interiors» ineluctables i dels «àngels benefactors» que s’encarreguen de compensar-los. Repassa allò que la neurociència ha aportat sobre els engranatges de l’agressivitat, l’empatia i la moralitat a més a més dels inductors que propicien actituds de compassió i generositat, o més aviat de confrontació i hostilitat, així com el sorgiment i la funció de les normes sancionadores; i gosa, fins i tot, avançar una conjectura optimitzadora de la cautela i la tolerància vinculant-les amb un increment de la capacitat de raonar, en les generacions actuals, a l’hora d’explicar el progressiu tamponament de les tendències querulants i homicides, o de la tirada nepòtica a afavorir els parents, els amics i els camarades, al costat de l’atenuació de les hostilitats intergrupals i l’aversió al bel·licisme. 

Com que és ben conscient de la possibilitat d’enfangar-se en la xarxa inextricable de vectors intervinents quan es volen destriar ariets per als fenòmens socials, vers el final de l’obra canvia de rumb, oblida les sèries de malifetes i es dedica a esbrinar el paper dels vectors individuals de l’increment de benignitat. És a dir: pot haver-hi factors biològics plausibles, dianes en la naturalesa humana on dirigir la mirada per explicar la davallada de la violència? O dit d’una altra manera, la domesticació de les tendències lesives ha produït variacions en els gens o en la circuiteria mitjancera dels impulsos ofensius o de la placidesa humana? I ací ve la part més original de l’obra, perquè Pinker avança vectors potencials. Ens hauríem domesticat i civilitzat per tres rutes essencials. Ens hem tornat més sensibles i intolerants davant el sofriment aliè; ens hem tornat més cauts, més prudents i més controlats davant el risc de confrontació lesiva; ens hem tornat més aguts i sofisticats i això duu el magí a calcular millor les possibilitats de guanys i pèrdues en qualsevol fricció. Som, per tant, més sofisticats cognitivament, més propers en afectivitat i més oberts amb els costums i les opcions dels altres. Som, en definitiva, més virtuosos i liberals. Tot això implica canvis neurals que haurien d’ésser detectables. 

Ni una sola dada directa, però, a favor que aquestes transformacions hagin realment succeït i encara menys que siguin correlats de la davallada o l’evaporació de moltes formes de violència. De dades indirectes, moltes, tantes com voldreu. Pinker detalla les bases biològiques plausibles per a aquells fenòmens i aporta, fins i tot, conjectures sobre candidats moleculars a l’hora de llucar en els dispositius neurals i endocrins. Però avisa alhora que no té res substantiu, de moment, en la naturalesa individual per vincular-ho als enormes canvis socials que ha descrit. El nexe més ferm que explora és l’increment d’intel·ligència abstracta que és detectable des dels inicis del segle xx ençà. Les generacions que han anat poblant el món durant la darrera centúria han tendit a presentar rendiments creixents en les proves d’agudesa cognitiva més relacionades amb el raonament –sense variacions, però, pel que fa als rendiments verbals, calculaires o memorístics–. És un fet que continua donant molts maldecaps als recercadors que en volen atrapar els mecanismes, però que s’adjudica a la pressió de viure en entorns tecnològicament cada cop més complexos i a les rutines escolars –i socials– de practicar exercicis i tasques relacionades amb el raonament despullat –sense càrrega informativa–. Com sia, no obstant, que hi ha una vinculació negativa reiteradíssima entre violència i intel·ligència –la gent que destaca en agudesa tendeix a evitar els escenaris i els litigis violents–, Pinker troba ací el punt de fonamentació més agraït. La base més forta per sustentar-hi l’edifici esperançat de la modernitat finalment il·lustrada i domesticada. Cal adonar-se, no obstant això, que es tracta de vinculacions indirectes, agafades amb pinces i que mostren una potència menor, gairebé sempre, que les relacions entre violència i desigualtats econòmiques –o geogràfiques–, per exemple. 

Pinker renova, al final, l’abraçada al Leviathan més el Comerç promotor d’interessos i suavitzador de maneres; factors, tots dos, que potser en el futur podran vincular-se amb pressions selectives que facin canviar els ressorts moleculars. Però, ara com ara, no hi ha més que esperança de troballes confirmatòries a l’horitzó. Per garantir el muntatge, de moment, cal acudir a les dones: potser amb l’afegitó del poder femení amb unes interaccions menys androgèniques i amb menys propensió, per tant, a escalar litigis directament lesius, la cosa s’aguanta millor. Per tancar el llibre fa una defensa entusiasta de la modernitat impregnada d’il·lustració, de raó i de ciència. La seva hipòtesi primordial no fuig, per tant, del marc que s’havia avançat fa segles per explicar la forja d’un procés civilitzador que ha anat erosionant la utilitat de la violència directa i els seus atractius. Inventa al final una engrescadora variant del dilema del presoner, el «Dilema del Pacifista», per arrodonir una síntesi que fa de The Better Angels of Our Nature una lectura desafiant i un assoliment remarcable. 

Pinker trufa el text amb referències sovintejades a la seva vida quotidiana i revela, fins i tot, que escriu no pas lluny de la Biblioteca Pública de Boston, un dels barris més plàcids i civils del món –tot i que no hi estalvien pas els insults quan un no arriba a les exigències immisericordes de propina requerides–, i és clar, des d’aquell indret al bell mig d’un dels forns més actius d’intelligentsia, les coses tenen un color. Des de les riberes de la Mediterrània tan properes com sempre al camorrisme i les bretolades de xeics i cacics, les coses tenen un altre color. Això pensava mentre tornava a inspeccionar una de les imatges que m’han captivat més els darrers mesos: els espectadors reunits al voltant del president Obama ala Situation Room de la Casa Blanca, per seguir en directe, a través de les pantalles, l’execució de Bin Laden. És una imatge portentosa per única i excepcional en la història: poder llucar els rostres dels comandants que han ordenat una missió liquidadora i estudiar-ne les reaccions durant els instants capitals de l’execució. Hi veig un atapeïment i un interès comparable al de les representacions que ens han quedat de les execucions públiques de malfactors que, fins fa una mica més d’una centúria, es feien a les places –i que encara se celebren en molts indrets del món–. Mantinc la sospita que si s’hagués retransmès la liquidació de Bin Laden en directe per a tothom, és a dir, per televisió i en obert, talment com es va fer a la Situation Room, l’audiència hauria batut tots els rècords. Ni la Super-Bowl, ni la final de Champions, ni els Jocs Olímpics haurien pogut competir-hi. Vet ací una de les arrels del meu escepticisme davant els àngels pinkerians, a banda dels problemes amb el tractament de les sèries numèriques i la selecció de vectors explicatius. Vull dir, amb això, que Pinker ha menystingut el factor crucial que hi ha darrere la davallada violenta: la tecnologia vigilant i dissuasiva, així com els cossos armats especialitzats en punició, ens permet contenir-la i delegar-la. És civilització, sí, però sospito que l’atractiu pels episodis violents i els múltiples dispositius interns per propiciar accions lesives, quan és rendible fer-ho, continuen intocats. Els àngels que jo també detecto no són tan genuïns ni tan confortadors.

Adolf Tobeña. Catedràtic de Psiquiatria. Institut de Neurociències. Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona. 
© Mètode 73, Primavera 2012.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«Pinker ha menystingut el factor crucial que hi ha darrere la davallada violenta: la tecnologia vigilant i dissuasiva, així com els cossos armats especialitzats en punició, ens permet contenir-la i delegar-la»

Àngels de la guarda pinkerians
Ángeles de la guarda pinkerianos

© Mètode 2012 - 73. La força del món - Primavera 2012

Dept. de Psiquiatria. Institut de Neurociències UAB, Bellaterra (Barcelona).