Catàstrofe

Catàstrofe: succés infaust que altera greument l’ordre regular de les coses. De poc serveixen les paraules quan un, atipat fins al darrer racó de sensacions, pensa en tot allò que va arrasar la maleïda barrancada del 19 de setembre. Bufava un mal vent per a les universitats quan s’esdevingué la nostra catàstrofe enmig de la Gran Catàstrofe. El fragor dels tambors de guerra accentua ara el desordre en què ens vam sumir la majoria dels qui treballem en l’anomenat Edifici Tecnològic del Campus de Burjassot-Paterna. Incredulitat, impotència, ràbia, cansament, dessolació, desconcert, buit, incertesa… desordre greu per als qui suposen que el curs dels temps es regeix pel mètode. Des del desordre i amb desordre se m’amunteguen algunes reflexions.

Sembla ineludible en tota catàstrofe mirar arrere buscant solucions impossibles o, millor, culpables d’uns fets ja irremeiables. Estèril exercici, encara que ajude a canalitzar la ràbia. Arribarà el temps de corregir errors i de prevenir —fins on siga possible i és exigible—; nous desastres. Mirar avant, posar els mitjans per recuperar l’activitat en el temini més breu i en les millors condicions possibles, va ser, doncs, el missatge intel·ligent, emocional i pràctic, de l’equip de govern de la Universitat per desvetllar-nos d’aquell esbalaïment. Tots ens hi hem posat ja. Encara que sabem quantes dificultats ens esperen, que tornaran les disputes i, pitjor encara, que moltes de les pèrdues són absolutament irreparables.

«Preguntava una periodista: tant s’ha perdut? La resposta espontània: més, molt més»

Pèrdues. Prompte va començar a circular un nombre màgic: “mil milions”. Ens quedem curts, encara que la xifra impacta. Preguntava una periodista: tant s’ha perdut? La resposta espontània: més, molt més. I és que sembla que solament en situacions d’excepció deixem de comportar-nos com necis i de confondre valor i preu. Solament quan sumàvem pessetes —i n’eren moltes—; mirant com ferralla els nostres equips començàvem a recordar la història dels nostres laboratoris, com havien anat prenent forma, quants papers, gestions, viatges, estratègies, baralles pesseta a pesseta… havien quedat per sempre sota l’aigua i el fang. En la història dels “mil milions” (quants milions en una societat que demostra tan poca estima per la ciència!) hi ha bocins de la nostra que mai ningú no hem estat capaços de valorar. Malenconia? No, solament constatació d’un dels nostres problemes: no apreciem l’ingent “saber fer” i les seues múltiples facetes que es genera en la nostra institució.

Però els qui solament vam perdre això podríem considerar-nos afortunats: podem reconstruir part de la història, tornar a la faena, si arriben les pessetes, encara que en tants casos un laboratori, d’allò real o d’allò virtual, siga molt més que la suma d’uns equips. S’atendrà allò que siga urgent i, d’alguna manera, se substanciaran els compromisos. Potser d’aquí un any tornarem a assemblar-nos al laboratori que érem. Per això, dins de l’esbalaïment i per bé que a cadascú ens continuen fent mal les nostýes pèrdues, la nostra mirada solidària és per als companys biòlegs. Estic segur que sentint la seua desesperació el matí del dia 20, tractant de rescatar de l’aigua crescuda les seues “mostres” (després poguérem comprovar que amb manifest risc personalý, a molts ens ha canviat la percepció del seu treball. Perquè molts, els qui treballen amb “mostres” que són o que procedeixen d’éssers vius, ho han perdut “tot”. I m’ha dolgut que haja estat la catàstrofe la que m’haja permès acostar-me, encara que mínimament i catastròficament, a la feina que desenvolupaven tants companys —a les cares de molts vaig poder posar-les nom, o potser va ser al revés—; a tan curta distància de nosaltres. Que trist resulta això o quant ho és prendre consciència de la col·lecció entomològica i del seu significat (Col·leccions de la memòria, mètode, 25), paradigma d’allò que resulta irreparable, quan ja ha quedat arrasada.

Continuaria sense fi. Des del desordre. Encara que l’anunci de primeres solucions estiga possibilitant mirar avant, tardarà a arribar la calma. A mitjan dècada dels noranta la Universitat va fer una aposta de futur i l’edifici anomenat Tecnològic n’era un dels símbols. L’aigua i el fang han pogut produir tant de mal justament pel valor d’aquest símbol. Tornar a recuperar l’activitat, fins on siga possible, és així compromís de tothom si no volem donar per perdut també el futur.

© Mètode 2013 - 31. Existeix la ciutat somniada? - Tardor 2001

Catedràtic de Química Inorgànica de la Universitat de València. Ha estat director de l’Institut de Ciència dels Materials entre 1999 i 2002 i vicerector d’Infraestructures de la Universitat de València entre 2002 i 2010.