Quan va aparèixer la bioètica en les últimes dècades del segle xx tenia una intenció clara: superar la tradició de les dues cultures. La complexa relació que avui mantenen els professionals de la investigació científica i els professionals de la comunicació social és més antiga del que imaginem i afecta de ple la tradicional disputa entre la «cultura de les ciències» i la «cultura de les lletres». L’article en què Van R. Potter va proposar el terme bioètica tenia com a subtítol «un pont cap al futur»; i pretenia estendre un pont entre l’accelerat món de la investigació biomèdica i el pausat món de la deliberació social.
La bioètica sorgia per a alertar dels reptes que plantejava una nova manera d’entendre la vida que ja no estiguera únicament vinculada amb els avenços de la biologia o la medicina sinó que estiguera en connexió amb l’ecologia, la sociologia o l’economia. Els problemes científics o socials relacionats amb el principi (eugenèsia) i final de la vida (eutanàsia) havien de ser plantejats des d’una ètica global i cosmopolita.
L’imperatiu de la responsabilitat no va afectar únicament la comunitat científica o biomèdica sinó que va afectar també la manera d’entendre i practicar la ciutadania. Si els científics havien de transitar el pont cap a la ribera de societats millor connectades informacionalment, els ciutadans també havien de transitar el pont cap a una comunitat científica més responsable. Perquè els uns i els altres s’entengueren calia teixir teixir els vímets d’una cultura de la responsabilitat i la solidaritat que hauria de comptar amb la complicitat de la deliberació pública.
S’equivoquen els qui consideren que aquesta cultura es construeix únicament en una direcció, com si estiguérem davant del problema d’una explicació divulgativa de l’incomprensible coneixement científic. Si així fóra, tot es resoldria incrementant el nombre de mitjans o recursos amb què traduir o descodificar el llenguatge de la ciència al llenguatge dels mitjans de comunicació de masses. En aquest cas la divulgació científica només tindria una finalitat instrumental i pràctica, fins i tot podria tenir una finalitat cultural o pedagògica per a fer accessible l’incomprensible. No obstant això, estaríem reduint i simplificant el repte perquè demanaríem que només s’esforçaren els científics i investigadors, sense adonar-nos que afecta tots i cadascun dels ciutadans.
No es tracta només d’acceptar resignadament la informació que ens proporcionen els mitjans habituals de divulgació científica. Es tracta de prendre la iniciativa com a ciutadà, no sols com a individu que ha de gestionar la seua pròpia salut sinó com a part d’una societat preocupada pel benestar general de tots i, sobretot, com a component d’una naturalesa de la qual tots formem part. En el pont de la bioètica no sols informen o divulguen els científics sinó que pregunten, s’interessen, s’inquieten i busquen els ciutadans mateixos. En aquest lloc de trobada es generen narratives pròpies, mediadores, plenes d’interès i valor per a tots.
Agustín Domingo Moratalla. Director de la UIMP-Valencia, acreditat per a catedràtic, professor de Filosofia Moral i Política en la Universitat de València. Membre de la Comissió Valenciana de Reproducció Humana Assistida i vicepresident del Comitè d’Ètica Assistencial de l’Hospital Clínic Universitari de València.
© Mètode 88, Hivern 2015/16.
