Rafael Crespo / María Marín
Si preguntem a qualsevol persona pel carrer si les matemàtiques són importants, ens dirà que sí sense dubtar-ho. Ara bé, si li preguntem per què, la seua resposta serà vaga, quan no reflectesca una certa perplexitat. No lliga això amb l’evolu-ció que ha viscut aquesta disciplina i les incomptables aplicacions que té avui dia en totes les ciències. Si en èpoques anteriors les matemàti-ques van ser clau per al desenvolupament de la física, la química, les enginyeries, etc., avui, a més, ho són en les ciències socials i sobretot en les ciències biològiques i de la salut; i són font d’inspiració i aporten nous conceptes en les arts (pintura, escultura, música, cine…). El fet que ameren qüestions bàsiques del dia a dia fa que un desconeixement matemàtic bàsic per part del ciutadà mitjà –això que en diem cultura general– el faça reu de manipulació.
Les matemàtiques són una creació singular de la ment humana. No són una ciència natural, però el seu nivell d’aplicació a ciències i arts és inqüestionable; s’han desenvolupat fins arribar a límits insospitats en l’actualitat, quan ha ampliat el seu elenc de branques i ha trobat en la computació electrònica la seua major aliada i impulsora. Si els telescopis i els microscopis han servit perquè la humanitat poguera aconseguir el que els seus sentits no li deixaven veure, els ordinadors han servit perquè la humanitat po-guera veure allò que genera la seua imaginació, i poguera calcular a grans velocitats. El matemàtic, en el seu treball diari, ha tingut més temps per a centrar-se en les seues idees, teories i models que per dedicar-se a càlculs i representacions.
En un moment en què les ciències no són compartiments estancs, la matemàtica s’ha convertit en l’argamassa i l’embolcall dels avenços científics; com a conseqüència són molts els equips multidisciplinaris que incorporen «de sèrie» matemàtics. En els graus de matemàtiques les notes d’ingrés s’incrementen any a any i els seus egressats no tenen dificultat a trobar llocs apropiats en el mercat de treball, de fet és la profes-sió amb menys desocupació segons dades de l’Institut Nacional d’Esta-dística (un 4,5 %, pràcticament plena ocupació).
I a tot això ha contribuït el desenvolupament de la matemàtica en el segle xx, un segle d’or en la seua història. Si la matemàtica grega va representar una ruptura epistemològica a causa de la sistematització del coneixement tal com el coneixem, en el segle XVII Europa va viure una revolució científica que va tenir en el naixement del càlcul infinitesimal un dels seus exponents, però és en el segle passat quan, amb la necessitat, o l’excusa, de trobar la fonamentació de la matemàtica, la van impulsar als nivells actuals. No van ser aliens a aquesta tasca un bon grapat de joves espanyols, que van començar els seus estudis de matemàtiques (a València el 1967, fa cinquanta anys). On no hi havia res, o molt poc, van començar a comunicar-se amb l’estranger, a viatjar, a portar noves formes d’investigar, noves formes d’ensenyar i noves maneres de difondre. L’evolució va ser una revolució; si el 1980 un de cada dos cents treballs publicats en el món en matemàtiques tenia un firmant espanyol, en el 2000 eren ja cinc de cada cent, i continuem en aquesta línia.
És curiós que la commemoració d’aquest cinquantenari de la creació dels estudis de matemàtiques a la Universitat de València coincidesca amb la jubilació d’aquests pioners, procés que es completarà en pocs anys. L’herència que deixen haurà de ser ben aprofitada per les noves generacions. Donem-los l’oportunitat que així siga.
