El passat 11 de febrer de 2016 serà un dia difícil d’oblidar per a les persones que formem part de la Facultat de Física de la Universitat de València. Tres esdeveniments importants van coincidir per a fer d’aquell un dia perdurable per sempre. En primer lloc, un dels descobriments més rellevants per a la física s’anava a anunciar en una conferència de premsa a nivell mundial per representants del LIGO (Laser Interfererometer Gravitational-Wave Observatory) des de la seu de la Fundació Nacional per a la Ciència, a Washington. S’havia aconseguit detectar la primera ona gravitatòria.
Aquell mateix dia se celebrava per primera vegada el Dia Internacional de les Dones i les Xiquetes en la Ciència, una fita també clau per a promoure la participació plena i en condicions d’igualtat de les dones i de les xiquetes en l’educació, la capacitació, l’ocupació i els processos de presa de decisions en la ciència, eliminant tota forma de discriminació contra la dona.
«Jocelyn Bell és una descobridora innata de senyals, d’aquells que són aquí esperant que algú els trobe i s’hi fixe»
Finalment, i no menys important, l’astrofísica Jocelyn Bell es trobava de visita a la nostra facultat, i ens va delectar amb la seua genial oratòria didàctica i entusiasta en una conferència multitudinària en què ens va explicar que formem part dels estels, aquells els senyals dels quals ha anat observant des de fa més de quaranta anys.
Sens dubte, la conjunció d’aquests esdeveniments en la vida de Jocelyn Bell farà que recorde la seua visita a València de manera especial, com així ens va transmetre recentment. Poder veure el seu rostre emo-cionat davant de l’anunci del descobriment de les ones gravitacionals serà difícil d’oblidar també per als qui vam poder descobrir aquell moment amb ella, perquè Jocelyn Bell és una persona difícil d’oblidar. La seua proximitat, el seu entusiasme encomanadís per la ciència i aquella saviesa encisadorament precisa en tot el que emprèn són virtuts que la caracteritzen.
No degué ser fàcil per a ella viure una de les majors injustícies en la ciència, com va ser el fet d’haver-se vist apartada d’un premi Nobel quan va ser ella mateixa qui pacientment va descobrir els primers senyals d’un púlsar, estels molt massius de neutrons que roten a gran velocitat. El 2004 va escriure un editorial en la revista Science, «So few pulsars so few females», en què confessava que potser la seua joventut i el fet de ser dona van influir perquè no se la incloguera en el Premi Nobel en Física, del qual sí que van gaudir el seu director de tesi i el director del departament el 1974. En aquell moment, els flaixos de la premsa britànica estaven injustament més interessats en la seua vida privada i en el seu aspecte físic que no en la seua genialitat i discurs científic. Anys més tard va confessar que en aquella època es va sentir com «un tros de carn».
Però ella va continuar buscant els senyals i trobant-se de cara amb la realitat d’una ciència masculinitzada per complet. Quan va començar l’educació secundària va ser testimoni de la manera com l’alumnat era segregat entre xiques, que assistirien a classes de treball domèstic, i, xics, que assistien al laboratori de ciències. Se’n va queixar i va parlar amb els seus pares, i va aconseguir així que el centre accedira a deixar que tres xiques interessades en el laboratori de ciències pogueren assistir-hi. Va obtenir la millor nota de tota la classe. Per això, i com a alumna brillant en ciències, va decidir estudiar física a la Universitat de Glasgow, on era l’única dona entre 49 homes.
Després d’estudiar el doctorat i descobrir els púlsars, va acompanyar el seu marit en la seua carrera diplomàtica, la qual cosa la va apartar de la primera línia d’investigació, encara que va continuar desenvolupant la seua passió per l’astronomia en les universitats de les distintes ciutats en què va viure. Més tard, quan es va divorciar i el seu fill es va independitzar, va poder crear el seu propi grup d’investigació i dedicar-se a jornada completa a investigar els senyals d’estels binaris.
La ciència és «d’ells», està interpretada «per ells», està, dominada «per ells», com sempre comenta, però en «la diversitat està l’èxit de ciència». Es necessita tot el talent per fer la ciència més forta, creativa, flexible, robusta i reeixida. Però aquesta diversitat ve acompanyada d’un cert malestar i incomoditat, i és difícil i tediosa de manejar. Però no és impossible, encara que calga esforçar-s’hi, i pel que fa a això Jocelyn Bell ens diu que «el límit és cultural i no està en el cervell de les dones».
Jocelyn Bell és una descobridora innata de senyals, però de qualsevol tipus de senyals, d’aquells que són aquí esperant que algú els trobe i s’hi fixe. Senyals procedents de l’univers i senyals humans, brillants o tènues, de dones il·lusionades per la ciència. Ella sempre és aquí per a donar-los suport i animar-les a continuar avant. I així, com em va comentar durant la seua visita, està orgullosa que en els seus cursos d’astronomia a Oxford el 50 % de l’alumnat siguen xiques. Gràcies, Jocelyn Bell!
