Trista fi té la salut més vigorosa; que de continu es veu assetjada per la malaltia, que hi viu veïna, paret amb paret.
Èsquil, Agamèmnon
Esteban Morcillo / Foto: Miguel Lorenzo
L’interès per la salut ha acompanyat les persones des de les primeres passes. El saber mèdic, tradicionalment en mans d’uns pocs erudits formats en la matèria, ha acabat sent demandat cada vegada més per una societat que entén la salut com un dret bàsic.
Des d’aquest punt de vista, es pot interpretar la divulgació mèdica tant en un sentit terapèutic com democratitzador. Terapèutic perquè el fet de conèixer millor una malaltia aporta al pacient uns recursos més útils a l’hora d’afrontar-la i també perquè permet que aquest s’integre d’una manera més escaient en l’equip mèdic que el tracta. La divulgació mèdica també té un aspecte democratitzador perquè contribueix a la circulació del coneixement científic més enllà dels cercles de la professió mèdica i una informació més rigorosa pot contribuir a facilitar la prevenció com també a desterrar mites i idees errònies.
«La divulgació mèdica té un aspecte democratitzador. Una informació més rigorosa pot contribuir a facilitar la prevenció com també a desterrar mites i idees errònies»
La medicina i, sobretot, determinades malalties ha anat acostant-se a un públic cada vegada més variat. Els metges han exercit la seua pedagogia bàsicament a través dels llibres: uns de més erudits, per a col·legues i alumnes; d’altres de més adreçats al públic en general, de caràcter més divulgatiu. A Espanya, la tradició de metges intel·lectuals va donar grans figures, com Gregorio Marañón, Pedro Laín Entralgo, o Santiago Ramón y Cajal, que van tenir sempre en compte l’aspecte social de la medicina als seus llibres.
Els metges han parlat i escrit sobre les malalties socials més destacades en cada època. No hi ha dubte que el càncer ho és actualment. Així trobem llibres amb l’ambició d’abastar la història de la malaltia, com el de l’oncòleg Siddartha Mukherjee, The Emperor of All Maladies, premi Pulitzer d’assaig el 2011, citat en el seu discurs d’investidura pel nostre honoris Dr. Baselga; d’altres que presenten la història de medicaments que han marcat un abans i un després en el tractament d’alguns tipus de càncer, com el del metge Daniel Vasella titulat Magic Cancer Bullet, un concepte provinent del de quimioteràpia encunyat pel Nobel Paul Ehrlich. En alguns casos, es deixa més de banda la panoràmica històrica per centrar-se en allò que preocupa directament el malalt i els seus familiars. És el cas de llibres com Cáncer. El fin de un mito, de l’oncòleg José Ramón Germà Lluch, o el de Cáncer. 101 preguntas esenciales, del metge Ricardo Cubedo, fruit de la seua col·laboració en premsa, on durant un temps va respondre qüestions plantejades pels lectors.
Però no només els metges han escrit i escriuen sobre el càncer. També els pacients, cada vegada més, prenen la paraula per donar una altra visió, indispensable i complementària. Són aquells que narren en primera persona el que suposa, ja no la patologia ni el tractament de la malaltia, sinó aspectes tant socials com individuals. Alguns testimonis i reflexions de pacients s’han convertit en clàssics com el de Susan Sontag La malaltia com a metàfora. Altres pacients de càncer de mama com Rose Kushner, autora de Why Me?, s’havien atrevit a exigir als metges en els anys setanta un paper més actiu en el tractament de la seua malaltia. Kushner va passar a ser una coneguda activista contra la cirurgia radical sistemàtica que imperava en l’època.
«Els llibres sempre ens han ajudat a entendre i a transitar amb menys problemes per la malaltia. En aquest sentit, segurament, són la millor medicina»
Un altre tipus de testimoniatge protagonitzat pels pacients el trobem en la literatura. Novel·les com El pavelló del càncer, d’Aleksandr Soljenitsin ens narren la malaltia des d’una perspectiva que transcendeix el jo per convertir-se en un retrat coral. Basada en les pròpies vivències com a malalt de càncer en una clínica a Tashkent (a l’actual Uzbekistan), la novel·la de l’autor rus ens descriu la rutina del centre i dels seus habitants.
Avui dia, quan tant es parla de l’apoderament del pacient com a subjecte que té un major pes a l’hora de prendre decisions terapèutiques –i aquest és sens dubte l’esperit de la Llei d’autonomia del pacient i el dels «consentiments informats» en els assajos clínics– cal més que mai aquesta activitat divulgadora. Però una divulgació rigorosa i amena, que arribe de manera senzilla al lector, costa de fer i no sempre rep el reconeixement acadèmic que mereix. Per això mateix cal saludar amb entusiasme cada nou llibre que es publica amb l’afany de disseminar el coneixement mèdic entre aquells que no són especialistes, i també aquest nou número de Mètode, com sempre tan equilibrat entre el fons i la forma, entre l’ètica i l’estètica, entre la ciència i l’art.
Sens dubte, el millor remei per a l’ànim exaltat, o per a apaivagar el neguit, és la lectura. Els llibres sempre ens han ajudat a entendre i a transitar amb menys problemes per la malaltia. En aquest sentit, segurament, són la millor medicina.
