Un clau trau un altre clau.
Però quatre claus fan una creu.
Cesare Pavese
L’Associació Internacional per a l’Estudi del Dolor (IASP) ha declarat 2011 Any Global de Lluita contra el Dolor. En aquest marc, en el mes de setembre se celebra el VII Congrés Europeu sobre l’Impacte Social del Dolor a Europa, i del 10 al 14 d’octubre, la Setmana Europea contra el Dolor.
L’existència d’associacions professionals, trobades, seminaris, congressos i grups d’investigació que s’ocupen de lluitar contra el dolor és un exemple de la importància creixent que es concedeix a una problemàtica que no pot ser considerada només personal, perquè també és pública i política.
Una experiència personal
Les imatges d’animals que roseguen, mosseguen o recorren el cos són molt freqüents entre les persones que pateixen dolor crònic; de vegades també parlen d’objectes punxants o tallants, vidres trencats que es claven a la pell o serres que tallen els ossos. Quan es converteix en durador i intractable, el dolor monopolitza tota l’experiència, redueix el món al cos o alguns dels seus membres, trastorna el raonament, trenca els afectes i desorganitza l’ordre vital.
«Quan es converteix en durador i intractable, el dolor monopolitza tota l’experiència. La lluita contra el dolor crònic pot experimentar algunes victòries, però també dures derrotes i humiliacions»
La lluita contra aquest dolor crònic pot experimentar algunes victòries, però també dures derrotes i humiliacions. En general, encara que coste acceptar-ho, els qui el pateixen saben que hi ha espera, però poques esperances; que la victòria final no està de la seua part i que només cal desitjar «una hora curta». Com afirma Rafael Argullol: «Quan sortim del Centre de Diagnosi estic derrotat, totalment vençut. Vull fugir i tinc una autèntica sensació de terror. Ha aconseguit provocar-me el terror i també la covardia. Tinc por, tinc por d’allò que passarà, de tot allò que em pot passar, tinc por que el meu cos s’ensorri per complet. Sento que els músculs, els ossos, els nervis aniran desfent-se, aniran caient i que tota l’arquitectura s’anirà destruint implacablement.»
Una realitat pública i política
Una cosa és tenir dolor i una altra de ben diferent viure amb dolor. En el primer cas, es tracta d’una situació desagradable però transitòria; en el segon, a més de la malaltia que anuncia, de la qual és símptoma, el mateix dolor cobra vida pròpia i es transforma en una segona malaltia, que afecta les condicions vitals de la persona fins a límits insospitats: a la seua capacitat per a treballar (algunes persones perden la feina), als seus estats emocionals i a les seues relacions socials (genera depressió, caràcter irritable i aïllament), a la seua capacitat per a portar una vida independent (produeix postració i depressió); el fet bàsic de dormir es pot convertir en un turment insuportable. Els seus efectes són demolidors, devastadors, desestabilitzadors. La vida, com explica Tolstoi en La mort d’Ivan Ílitx, cobra l’aire d’una farsa.
L’Enquesta Europea del Dolor, basada en un ampli treball de camp amb una mostra de 46.000 persones, registra el fet que un de cada cinc entrevistats pateix dolor crònic sense que reba un tractament adequat, a pesar dels avenços científics1. El 35% d’ells experimenten dolor tots els dies; un 16% diu que hi ha dies en què desitja morir i a un 26% els afecta en les seues carreres professionals. Les persones que pateixen dolor crònic passen generalment set anys en aquesta situació, i un de cada cinc poden arrossegar el dolor vint anys o més. Només el 2% ha estat tractat per especialistes.
«Enfront de l’ètica del patiment, cal promoure la de la vida bona. Per a això es requereixen programes de sensibilització i de formació i recursos adequats»
El final de l’ètica del patiment
En la nostra societat encara imperen gravíssims prejuís a propòsit del dolor: de vegades es diu que és un càstig del cel («dels pecats dels pares, els fills es fan geperuts»); en altres, que expressa la voluntat de Déu i que té un valor redemptor o purificador; que és un mitjà per a «santificar-se»; posa a prova la fe del creient i la purifica com si d’un cresol es tractara. Davant de la seua insolència intolerable, caldria respondre amb resignació i amb ocultació i, per això, moltes persones prefereixen passar-lo en soledat.
Ha arribat l’hora de superar aquesta mentalitat i de generar una nova cultura. Com diu un anònim: «Viacrucis, ni ser-ho, ni patir-ho»; o com resa el lema d’una organització: «No importa morir sense dolor, la qüestió que importa és viure sense». Aquesta és la qüestió: enfront de l’ètica del patiment, promoure la de la vida bona. Per a això, sens dubte, es requereixen programes de sensibilització i de formació i recursos adequats, com ara unitats de dolor i cures pal·liatives. Les universitats tenen un paper important en aquest canvi de mentalitat i de cultura: investigant, formant, sensibilitzant. Un nou model social ha de proposar-se com a meta el «dolor zero».
1. Vegeu aquesta web. (Torna al text)
