El principi de la ciència és el dubte. No obstant això moltes persones, incloent-hi els científics, busquen en la ciència un sistema de certeses i fugen del desassossec que acompanya la pregunta sobre el com, el quan, el qui i el per a qui de la ciència. Quan es tracta de reflexionar sobre la relació entre la ciència i les dones, cal començar recordant aquest principi bàsic del valor científic del dubte, que és previ a la innovació. No hi ha una única forma possible d’organització del coneixement, sinó moltes, i cada societat deixa la seua empremta en el tipus de coneixement que promou, en els recursos que li assigna i en la forma d’organització en què el desenvolupa.
El paper assignat a les dones i als homes en aquest sistema és un més entre els condicionants dels resultats obtinguts fins ara. En realitat, afecta tant homes com dones, però en el segle XXI són les dones les que més expressen el desig de canvi social i les que polaritzen la capacitat de dubte sobre el seu propi paper en la ciència, sobretot en tres aspectes: allò que la ciència diu sobre les dones i els homes (el seu contingut); el paper de les dones i els homes en la creació de la ciència (la seua presència, exclusió, poder relatiu, etc.); i el paper que les dones i els homes exerceixen en l’entorn social de la ciència (transmissió, recepció, ús, obtenció de beneficis, patrocini, etc.).
«El millor capital de les dones és precisament la capacitat de dubtar d’un sistema que s’ha construït en la seua absència i al qual poden aportar grans dosis d’innovació organitzativa»
A Espanya, el gran canvi en l’accés de les dones a la producció de coneixement s’esdevingué en l’últim quart del segle XX, afavorit per les dècades prèvies d’incorporació a l’ensenyament universitari i pel clima general de canvi social i obertura política. En nombroses universitats es van crear seminaris i instituts d’investigació per reflexionar sobre el contingut de cada disciplina i incorporar-hi la perspectiva de les dones, una onada d’innovació especialment fructífera en les ciències humanes i socials i en algunes àrees de l’arquitectura i medicina, en què les dones no sols són subjectes del coneixement sinó també, sovint, objecte específic d’aquest. En les enginyeries i ciències naturals, matemàtiques o físiques, l’impacte de la innovació ha estat més lent, i per ara s’ha dirigit sobretot als aspectes històrics o a l’anàlisi de la composició per gènere dels estrats professionals.
A més de legítim, és molt convenient preguntar-se com hauria estat la ciència si les dones i els homes hagueren representat un paper diferent del que històricament van exercir, o com afectarà la seua progressiva incorporació a la ciència del futur. El millor capital de les dones actuals, a més de l’excel·lent preparació tècnica que han assolit, és precisament la capacitat de dubtar d’un sistema que s’ha construït en la seua absència i al qual poden aportar grans dosis d’innovació organitzativa.
Encara queden, ací i allà, institucions i persones que tracten de limitar l’accés al coneixement a uns pocs. Personalment, em sent afortunada per haver pogut estudiar o investigar durant tota la meua vida, i done les gràcies als qui es van arriscar encoratjant-me a fer-ho.
