El port de València ve actuant des de fa dècades com un parany sedimentari al transport longitudinal de sediments. En la nostra costa, de manera natural, aquest transport de sediments funciona de nord cap al sud. Els efectes són obvis: al nord del port, la platja ha anat ampliant-se, fins a arribar pràcticament als 1.000 metres si aquest efecte s’analitza des del principi de la construcció d’aquesta infraestructura a la fi del segle XVIII, de manera que bona part de l’actual ciutat de València està sobre el que fa tres segles era mar.
Al principi, el port va ser una barrera només parcial al transport de sediments, de manera que moltes de les arenes que venien del nord s’introduïen en la seua dàrsena. Les seues successives ampliacions van anar allargant el dic fins a profunditats més enllà d’on arriba l’efecte de les ones, el que ha convertit el dic nord en un parany complet al transport costaner. Des de fa dècades, el sediment que ve del nord no pot passar al sud. Això ha creat una situació deficitària a les platges del sud de València que s’ha convertit en sistèmica. L’efecte s’ha amplificat progressivament amb el pas del temps. Els informes dels enginyers del port dels anys trenta i quaranta del segle passat ja emfatitzaven el problema de l’erosió: 1 km al sud de la desembocadura (original) del Túria s’havien mesurat reculades de la costa de fins a 200 metres entre 1934 i 1943. L’efecte erosiu ha anat migrant progressivament cap al sud: A mitjan anys vuitanta del segle passat, l’efecte erosiu es percebia clar des del sud del port fins als antics camps d’esports del Saler, però avui dia podem dir que hi ha senyals obvis de reculada sobre tota la Devesa del Saler, arribant fins i tot a la Gola del Perellonet.
«Per què no avancen o fins i tot retrocedeixen les platges potencialment acumulatives? La resposta està en una falta sistèmica de sediments en tot el sistema costaner»
Com hem dit, aquesta pauta evolutiva negativa (erosiva) al sud és esperable per aquest fre al transport de sediments. No obstant això, allò que està cridant més l’atenció ara mateix és, no tant l’erosió del sud, sinó la no acumulació, o fins i tot l’erosió, que també registrem al nord. Des de principis dels anys vuitanta del segle passat, el progressiu avanç de les platges del nord de València ha anat alentint-se o, fins i tot, estabilitzant-se del tot. Anàlisis detallades de l’evolució recent evidencien que les platges de la Patacona (Alboraia) i la Malva-rosa (València) estan retrocedint en els últims vuit anys. Aquest fet és singularment important perquè també l’observem en altres platges adossades a dics o grans espigons (nord de Castelló, Borriana, Sagunt, la platja adossada al dic de la desembocadura del Xúquer, nord de Gandia). Aquestes reculades no són molt fortes, però no oblidem que haurien de ser clarament acumulatius. Per què no avancen o fins i tot retrocedeixen les platges potencialment acumulatives? La resposta està en una falta sistèmica de sediments en tot el sistema costaner i, potser, en un possible canvi en les condicions energètiques de l’onatge.
«Les platges són un recurs natural però també social i econòmic de primera magnitud que podem estar posant en risc»
Els múltiples embassaments construïts al llarg de les conques dels rius que desemboquen a la costa valenciana retenen en els seus vasos part del sediment (incloent-hi òbviament arenes i graves que d’una altra manera acabarien nodrint les platges) i minimitzen el nombre de crescudes fluvials (que al seu torn també alenteix el transport sedimentari que de manera natural arribaria a la costa). Actualment més del 75% de l’àrea de les conques que desemboquen a la costa del golf de València està regularitzat. Els efectes d’aquests processos no són immediats, però sembla obvi que en bona part són responsables del dèficit sedimentari actual. Això se suma a les múltiples interrupcions al transport longitudinal de tots els espigons i dics a les nostres platges.
D’altra banda, també és important prendre en consideració l’agressivitat més gran dels temporals que afecten la costa valenciana. En el gràfic adjunt s’han assenyalat tots els temporals registrats davant de les costes de València des de l’any 2000 fins a l’actualitat, i s’ha quantificat la seua magnitud energètica mitjançant el paràmetre m2H. Resulta cridaner observar la creixent virulència dels mateixos i sorgeix el dubte lògic si això no és un dels efectes del canvi climàtic i per tant si els macro-temporals (com Glòria) continuaran produint-se amb una certa freqüència en els pròxims anys.
Les platges són un recurs natural, però també social i econòmic, de primera magnitud que podem estar posant en risc per les múltiples actuacions que com a societat provoquem sobre el territori (en les mateixes platges i en les conques hidrogràfiques). Urgeix plantejar polítiques serioses de gestió dels sediments (fluvials i costaners) i monitorar amb detall els canvis que es produeixen a les platges per a actuar en la mesura que siga possible minimitzant impactes, però buscant assegurar aquest recurs clau per a la nostra societat que són les platges.