El repte de divulgar la ciència

Les noves recerques en edició genètica o en intel·ligència artificial auguren profunds canvis en els pròxims anys. L’impacte del canvi climàtic en la salut, l’economia o el paisatge també transformarà la nostra forma de relacionar-nos amb el món. Són exemples d’avanços i fenòmens científics que tenen implicacions socials, legals i ètiques que requereixen urgentment plantejar un debat on s’implique la totalitat de la societat. Però perquè aquest siga realment efectiu, és necessari que es realitze des d’un coneixement científic, i en aquest sentit la divulgació i la comunicació de la ciència són crucials perquè tots els actors implicats –polítics, tècnics i ciutadans– partisquen d’una base ben informada. Difondre la investigació, informar dels últims avanços, analitzar els reptes de la ciència… tot plegat va més enllà d’una qüestió de foment de la cultura científica i del coneixement; la comunicació de la ciència ha esdevingut una qüestió de salut democràtica. Per a Raül Toran, president de l’Associació Catalana de Comunicació Científica, «si la gent té més formació i coneixement científic serà molt més difícil enganyar-la i, per tant, tindrem una societat més lliure i preparada per als reptes del futur».

I, tanmateix, l’última Enquesta sobre Percepció Social de la Ciència (FECYT, 2018) ens mostra que tan sols un 16,3 % de la ciutadania té un interès espontani pels temes de ciència i tecnologia, per darrere de qüestions com el treball (31,9 %), els esports (24,4 %) o la política (22,7 %). El primer lloc l’ocupa, això sí, la medicina i la salut (37,9 %), que no deixen de ser un àmbit on la ciència i la recerca tenen molt a dir. Especialment si tenim en compte l’auge de les anomenades teràpies alternatives i de les pseudociències. En els llocs inferiors del llistat, trobem el medi ambient i l’ecologia, que a penes desperten l’interès d’un 12,9 % dels enquestats.

«La comunicació de la ciència va més enllà del foment de la cultura científica, ha esdevingut una qüestió de salut democràtica»

Queda doncs molt camí a recórrer, encara que no tot són dades negatives. La mateixa enquesta ens permet observar una evolució positiva de la percepció de la ciència per part de la societat. També la comunitat científica ha assumit com a part de la seua tasca la comunicació dels seus resultats i la necessitat de conèixer i millorar les habilitats i rutines de comunicació (Brownell, Price i Steinman, 2013). Per a Carmen Agustín, divulgadora científica i professora de biologia funcional a la Universitat de València, «la divulgació és una obligació» per a les persones que es dediquen a la ciència. El treball dels científics ja no acaba en el paper o article científic, com recordava també el divulgador Pere Estupinyà en un dels seus últims articles en Mètode (Estupinyà, 2018), ara cal fer arribar els resultats a la societat, destinatària última de la investigació. Les universitats i els centres de recerca, conscients d’això, han potenciat en l’última dècada les unitats de cultura científica, i cada vegada més els científics s’involucren en activitats divulgatives de tot tipus. «La nostra societat està basada en la ciència i en la tecnologia –explica Agustín– i cal transmetre aquest coneixement, de forma que la ciutadania puga prendre les seues decisions».

A més de la revista trimestral i l’anuari en anglès, Mètode edita periòdicament un volum de la col·lecció «Monografies Mètode». La diversitat caracteritza aquesta sèrie de llibres que ha explorat els diferents gèneres de la divulgació, com el teatral amb Oxigen. Una obra en vint escenes; el biogràfic, amb l’Autobiografia de Charles Darwin, o el relat curt, amb Científics lletraferits, un recull de vint contes d’autors destacats de les lletres catalanes amb formació científica. / Mètode

Fruit d’aquest interès, en 1992 va aparèixer el primer número de Mètode. Sota la direcció de la periodista Olga Dénia, la revista naixia amb una clara vocació de servir de pont entre la Universitat de València i la societat. «Intentarem explicar què s’està fent a la Universitat en matèria de recerca, quines són les línies generals d’investigació i quina és l’aportació que la Universitat fa, tant als problemes que afecten a la societat com al desenvolupament del progrés científic i tecnològic», es detallava en l’editorial.

Des d’aquell primer número, publicat a dues tintes, que recollia algunes de les novetats universitàries i destacava el paper de grups de recerca com la Unitat de Fisiologia Animal, la revista ha anat creixent fins a consolidar-se com una referència dins de l’àmbit de la comunicació científica; «la revista de divulgació científica en català per excel·lència», en paraules de Toran.

Actualment dirigida per Martí Domínguez, biòleg i professor de periodisme, al capdavant de la publicació des de 1998, Mètode ha evolucionat des dels seus inicis per a esdevenir una publicació de divulgació de la ciència general, amb col·laboradors de centres nacionals i internacionals, amb una edició trimestral en valencià i en castellà, i un anuari en anglès –Mètode Science Studies Journal– inclòs en els principals índexs d’impacte i qualitat.

Per al vicerector d’investigació de la Universitat de València, Carlos Hermenegildo, la revista dona resposta a una demanda social per a conèixer què es fa en els laboratoris i en què s’inverteix els diners en ciència. Però per a Hermenegildo, allò que diferencia a Mètode des del principi és «l’aposta per la qualitat en la divulgació científica i per la profunditat en el tractament dels temes».

Les pàgines de Mètode no només estan dedicades a la divulgació científica, sinó que també se centren a estudiar la ciència, la seua comunicació i les seues implicacions socials. Els últims monogràfics de la revista en són un exemple, amb especials dedicats a la comunicació de la biotecnologia, la forma com la literatura tracta la medicina o les noves relacions entre màquines i humans a través de la intel·ligència artificial. / Mètode

Noves eines per a la comunicació de la ciència

Què ha canviat al llarg d’aquests 100 números de Mètode? Des de la dècada dels noranta, la comunitat científica ja ha assumit plenament la necessitat de comunicar els seus resultats a la societat. Si fa uns anys, estava inclús mal vist que el personal investigador dedicara part del seu temps a la divulgació, ara molts projectes d’investigació inclouen la difusió dels resultats com una etapa més del procés i inclús l’última convocatòria d’avaluació de l’activitat investigadora ha introduït la novetat del sexenni de transferència, que reconeix la tasca de divulgació del personal docent i investigador. Així doncs, cada vegada es comunica més i a través de més canals; ara el repte està a aconseguir realment que aquesta comunicació siga efectiva (Besley, Dudo i Yuan, 2017). Tal com assenyalava Dominque Brossard (2014), professora de comunicació de la Universitat de Wisconsin-Madison i membre del comitè científic de Mètode, en el monogràfic de la revista dedicat precisament a l’anàlisi de les relacions entre ciència i mitjans de comunicació, «el periodisme científic (com tot el periodisme actual) s’enfronta a la necessitat d’adaptar-se a nous formats de difusió, així com a noves formes d’intercanvi d’informació».

El públic objectiu de Mètode és un públic no necessàriament especialitzat en ciència, encara que sí amb cert interès en el coneixement i informació científica. Així ho destaca Pampa García Molina, coordinadora i redactora en cap de l’Agencia SINC: «Mètode inspira a qui estem especialment interessats per la ciència i la seua comunicació». Per a la periodista de SINC, un servei d’informació científica posat en marxa per la FECYT i que ha complit recentment deu anys, Mètode és «alta divulgació i gust estètic». El disseny i qualitat impresa és una de les qüestions que subratlla també Martin Bauer, professor de la London School of Economics i membre del comitè científic de la revista: «Mètode combina ambició amb un disseny competent i alta qualitat impresa i visual». Poder sostenir a la mà una revista d’aquestes característiques és una qüestió destacable per al qui fora durant anys director de Public Understanding of Science, qui es defineix com «algú que aprecia el paper en un temps on els formats visuals semblen dominar».

«Com a revista universitària, Mètode no oblida el seu paper en la formació de periodistes i comunicadors científics»

Ara bé, en els últims anys, la revista ha tractat d’establir diferents nivells de comunicació amb la finalitat d’abastar un públic més ampli. Així, des de Mètode s’ha fet un esforç per adaptar aquesta comunicació a diferents plataformes amb iniciatives d’èxit com «Els perquès de Mètode» o el canal de Youtube Mètode TV.

La pàgina web de la revista, amb més de 100.000 visites mensuals, o l’activitat a xarxes socials com Twitter, Facebook o Instagram s’han convertit en una eina més per a la difusió dels continguts. En l’època de les notícies falses, establir una bona comunicació científica a Internet és crucial per a contrarestar informacions amb poca base científica. Si bé és cert que, tal com destacava la revista Science l’any passat, les xarxes socials són un vehicle on les informacions no verídiques es difonen amb rapidesa (Vosoughi, Roy i Aral, 2018), al mateix temps plataformes com Twitter s’han convertit en una eina que permet els investigadors difondre la seua recerca d’una manera efectiva i directa tant a la comunitat científica com al públic en general (Lamb, Gilbert i Ford, 2018).

En aquest sentit, Laia Torres, directora editorial d’Investigación y Ciencia, l’edició en espanyol de Scientific American, opina que «el coneixement científic empodera i enriqueix». Per a Torres, «la ciència transmet i fomenta el pensament crític, la racionalitat i el valor de l’argumentació sòlida basada en dades, eines indispensables per combatre postveritats i credulitats que enterboleixen el nostre temps». Per a la periodista, Mètode «dibuixa un panorama més ric, amb un clar protagonisme de les dimensions humanes i socials de l’empresa científica». La col·laboració d’artistes en la revista és un altre dels punts que destaca Laia Torres, per a la qual aquesta conjunció entre ciència i arts «mostra una sensibilitat estètica poc habitual en el sector i és un altre dels seus trets diferencials».

En el canal de Youtube Mètode TV es publiquen reportatges i entrevistes, a més de ressenyes en format vídeo. / Mètode

Una escola de comunicació científica

Com a revista universitària, dirigida a més per un professor de periodisme, Mètode no oblida el seu paper en la formació de periodistes i comunicadors científics. Al llarg d’aquests anys, més d’una seixantena d’estudiants de diferents especialitats han pogut passar per la redacció. Un dels grups més nombrós ha estat el procedent de les llicenciatures i graus de periodisme i comunicació audiovisual. Laura Garsando va fer pràctiques en Mètode durant el curs 2012/2013. Per a la periodista, actualment editora de la web de la televisió pública valenciana À Punt, aquesta experiència va ser molt positiva, ja que li va permetre «aprendre a tractar la informació científica amb rigor», un aspecte que considera «especialment necessari per als professionals de la informació».

Però la revista també ha acollit estudiants de carreres científiques, amb l’objectiu d’introduir científics en formació en el camp de la divulgació. Un d’aquests primers estudiants a col·laborar amb Mètode va ser Marcos Morales, que en 2015 era estudiant de biologia i per a qui les pràctiques van significar un episodi important tant en l’àmbit personal com professional. «Mètode ens ensenya a tots que la ciència no només es fa als laboratoris amb descobriments revolucionaris, sinó també des d’una revista amb el treball del dia a dia», explica Morales.

Amb l’objectiu d’abastar un ventall de públic més gran, des de Mètode s’ha fet un esforç per adaptar comunicació de la ciència a diferents nivells amb iniciatives d’èxit com «Els perquès de Mètode» en la pàgina web, en què col·laboradors experts en diversos àmbits resolen qüestions senzilles de resposta més complexa. / Mètode

També per a Àlex Sepúlveda el pas per la revista durant l’estiu de 2016 va significar el seu primer contacte amb la divulgació: «Va suposar l’oportunitat perfecta per conèixer de primera mà el món de la divulgació científica». Aquest paleontòleg, que actualment treballa al Museu Paleontològic d’Alpuente, opina que els científics tenen un deure amb la societat: «Transmetre la ciència és una manera de complir-lo».

Un espai comú per pensar la ciència

En 2011, amb el naixement de Mètode Science Studies Journal, des de Mètode es va apostar per dotar la revista d’una major profunditat i capacitat d’anàlisi, incidint en la idea de la revista com un espai on pensar la ciència. Les pàgines de Mètode continuaven dedicades a la divulgació, però al mateix temps també a estudiar la ciència, la seua comunicació i les seues implicacions socials. Els últims monogràfics en són un exemple, amb especials dedicats a la comunicació de la biotecnologia o a la incidència de les pseudociències en la nostra societat.

Aquesta vessant de reflexió i anàlisi de la ciència és la que destaca Ramon Folch, col·laborador i autor de la secció Sociofolcologia: «Mètode ajuda a construir pensament científic compartit, crea un espai comú entre una àmplia comunitat d’usuaris». Per al socioecòleg, la revista «fa més que comunicar descobertes, socialitza pensament».

«La web de Mètode o l’activitat a les xarxes socials s’han convertit en una eina més per a la difusió dels continguts de la revista»

En 2006, amb motiu dels 50 números de Mètode, es destacava que un dels reptes de la revista era ampliar i actualitzar el seu públic (Mateu, 2006). 50 números després, Mètode ha sabut adaptar-se als nous canvis en el panorama comunicatiu, fomentant la participació de nous públics i creant al voltant seu una comunitat interessada en compartir i ampliar el coneixement. Un espai comú pel qual transiten periodistes i científics, però també artistes, escriptors i intel·lectuals, juntament amb lectors fidels. Tots plegats han sigut els artífexs d’aquests 100 números de Mètode. Per molts números més.