L’estudi no és suficient sense la imaginació,
i l’estudi i la imaginació no basten sense el temperament
J. W. Goethe
Enguany s’ha celebrat l’Any Internacional dels Boscos, amb un seguiment que, malauradament, ha estat bastant desigual. La Universitat de València ha col·laborat molt activament en l’efemèride, i al Jardí Botànic s’han dut a terme conferències, exposicions i propostes molt suggeridores, com ara el pòster didàctic Bosc de fulles, que s’ha realitzat conjuntament amb la revista Mètode, o la brillant proposta expositiva «El bosc encapsulat», de l’artista Ana Donat. Tanmateix, com deia, el balanç global és bastant desigual, i potser un dels motius que explica que aquesta celebració no haja tingut un major eco entre les institucions es pot deure a les males circumstàncies econòmiques per les quals estem passant. La crisi econòmica sembla que tot ho ha aturat, i de manera ben especial tot allò relacionat amb el medi ambient. Durant la darrera campanya electoral, ha estat cridaner comprovar que quasi ningú no va parlar del canvi global (tan present en la vida pública abans de la crisi), ni de la qüestió nuclear, tan criticada (i sobre la qual crec que cal un ampli debat) arran dels dramàtics esdeveniments de Fukushima.
«La societat valenciana ha de reflexionar molt profundament sobre quin model productiu és el més adient, i aprendre tot el possible dels esdeveniments passats»
Tot amb tot, sembla que l’únic ideari en aquests moments siga eixir de la crisi, i que per això tant se val com es puga dur a terme. Crec que la societat valenciana ha de reflexionar molt profundament sobre quin model productiu és el més adient, i aprendre tot el possible dels esdeveniments passats. En qualsevol cas, seria un greu error creure que regressar a un model econòmic basat intensivament en la construcció i l’especulació pot ajudar a salvar la nostra malparada economia. Ans al contrari, seria caure de nou en el parany, amb el greuge afegit que ara sabem perfectament que allò, aquell model, si bé pot donar uns beneficis immediats, en canvi produeix, per la seua absència de diversificació, un dràstic empobriment del país en el futur més pròxim.
A l’esquerra, Andreu Alfaro. Goethe i la ciència, 1982. Ferro pintat, 112 x 45 x 60 cm. A la dreta, Andreu Alfaro. Eckermann, 1985. Ferro pintat, 101 x 35 x 7 cm.
Les societats occidentals haurien de plantejar-se que l’única manera d’aconseguir una recuperació econòmica segura i amb garanties de futur és mitjançant l’aposta per la investigació, la innovació, i la cultura. El nostre país ha de ser bressol de coneixement, i hem d’exportar saviesa i excel·lència. Les universitats públiques valencianes, que han rebut recentment el segell de Campus d’Excel·lència Internacional, estan compromeses amb aquest tipus de desenvolupament, potser més costós, més lent i exigent, però molt més digne i racional. De fet, aquest compromís s’ha explicitat, tant en el nostre primer Campus d’Excel·lència Internacional VLC/Campus, centrat en salut, sostenibilitat i noves tecnologies, com en particular en aquest segon campus, HABITAT 5U, enfocat cap a l’hàbitat en totes les seues dimensions i vessants, però amb èmfasi en aquelles que incorporen el valor afegit de la innovació social i qualitat de vida, l’impacte ecològic i la relació amb la naturalesa, allò urbà i l’organització del territori amb la consideració de la importància del paisatge.
Malauradament, durant els darrers anys s’ha abandonat la cultura de l’esforç i s’ha caigut en un estat d’eufòria al carpe diem que, com s’ha vist, al final, tan sols ens ha dut a la situació actual. Tots hauríem de fer autocrítica, tots hauríem de reflexionar sobre la nostra responsabilitat, i de manera molt especial les institucions públiques.
Així les coses, com a metge i científic, però també com a rector de la Universitat de València, faig aquesta reflexió. És necessari tornar a invertir en la nostra investigació, tornar a crear nous ponts entre la universitat i el sector empresarial, tornar a apostar per la innovació de qualitat i promoure activament un sistema de producció basat en el coneixement. El que en cap cas és defensable és el tancament de línies de recerca productives, l’acomiadament d’investigadors, o el malbaratament de recursos, amb el drama aparellat que té la ciència per al futur d’una societat i el valor social que atresora.
«Durant els darrers anys s’ha abandonat la cultura de l’esforç i s’ha caigut en un estat d’eufòria al ‘carpe diem’ que, com s’ha vist, al final, tan sols ens ha dut a la situació actual»
Tornem, doncs, al bon camí, a l’estudi i a la recerca, i als resultats que se n’obtenen. Invertim-hi. El poeta Johann Peter Eckermann, en aquell llibre tan reconfortant que és Converses amb Goethe, recollia aquest pensament de l’autor del Werther: «L’estudi no és suficient sense la imaginació, i l’estudi i la imaginació no basten sense el temperament.» Sobre aquest trípode conceptual descansa el nostre futur: sobre l’estudi, la imaginació i el temperament. El nostre deure és, en l’òrbita universitària, lluitar per recuperar-lo i, una vegada aconseguit, salvaguardar-lo, perquè una nova crisi econòmica com aquesta no torne mai més a passar.
